27.09.2023 - 21:40
La part més fàcil, més senzilla, del procés d’investidura d’un nou president espanyol ja s’ha acabat: Feijóo no ho serà. És cert que falta encara una segona votació formal, demà mateix, però ningú no pot esperar-ne sorpreses. Alberto Núñez Feijóo no serà president del govern espanyol, si més no, no ho serà pas ara.
Però aquesta, ho torne a dir, era la part més senzilla de l’afer. La setmana vinent, passat el Primer d’Octubre, començarà la negociació de debò, la que podria tenir la capacitat de fer president del govern espanyol, novament, Pedro Sánchez. I veurem fins on arriba i si arriba a bon port. L’octubre serà un mes de negociacions intenses perquè algunes de les claus que podrien fer possible un acord s’han d’activar de pressa –molt especialment la llei d’amnistia, que encara té temps de ser tramitada, tal com expliquem avui en aquest article, però ben just.
Ara com ara, Junts i el president Puigdemont viuen un petit moment de glòria, ja. Ahir es va saber que el govern espanyol demanava a l’Europol que no identificàs independentisme amb terrorisme, tal com havia exigit en el seu discurs de Brussel·les el 130è president. I aquest és un altre triomf negociador que s’apunta, amb la desesperació d’Esquerra Republicana, que cada dia perd més els nervis.
Que les coses canvien és una evidència que tan sols es pot discutir per encegament partidista. Al capdavall, cada cosa nova que Puigdemont aconsegueix de Sánchez fa més grans les diferències amb una ERC que s’ha passat sis anys votant que sí de tot, en canvi de res, i que ara es veu, i viu, acorralada pels seus propis errors.
I és per això que em cridà l’atenció que Junts aixecàs el to, ahir, al Parlament de Catalunya, on va demanar d’una manera bastant clara eleccions a la presidència de la Generalitat.
Que aquest és un govern acabat i sense rumb ho sabem fa molt temps. Tinc la sensació que el partit es limita a aguantar-lo, a veure si tenen un cop de fortuna que canvie el seu declivi polític, i per intentar de minimitzar i reconduir la gran clatellada que els significarà perdre el poder. No tan sols pels milers de professionals del partit, sinó també per la trama d’empreses i interessos que s’hi vinculen i que reben una quantitat escandalosa de diners públics de molt difícil justificació i explicació –els mitjans, per exemple, sabem ben bé de què parlem.
Més enllà d’això no hi ha projecte visible. Parlar ara, com ha fet el president Aragonès, de l’acord de la claredat, amb tot allò que es mou a Madrid, resulta anacrònic i tot. I invocar la gestió sembla una broma macabra o una mofa del ciutadà.
Tot i això, és ara, precisament ara, el moment de les eleccions?
Amb un ull a Madrid i un a Barcelona a mi em sembla clar que el procés d’investidura o no del president espanyol i el de les eleccions catalanes van completament relacionats. O haurien d’anar relacionats. I això per una raó elemental. Si Junts acaba investint Pedro Sánchez i n’obté coses substancials, el país haurà de fer un pas endavant i ferm des del Parlament de Catalunya, per aprofitar la nova situació creada i rematar el procés d’independència.
Perquè investir Sánchez per investir-lo quina gràcia tindria? Investir Sánchez per crear –gràcies als acords aconseguits– les condicions per a un nou envit a Catalunya, i concretament al parlament, això sí que podria tenir trellat –i insistesc en el condicional: podria, segons què s’aconseguís. Però requeriria, sens dubte, un govern disposat a anar endavant a la manera del 2017. Un govern que no pot ser l’actual, que ha renunciat explícitament a la unilateralitat i ha acceptat com a marc que el limita el de les lleis actualment en vigor.
No és, per tant, una qüestió de partidisme, ni de qui és o ha de ser el president –que ho és, evidentment també i ho demostra de sobres, Carles Puigdemont. No es tracta de substituir mecànicament ERC per Junts al capdavant de l’administració autonòmica, com si parlàssem d’unes altres eleccions anodines, en què ningú no s’hi juga gran cosa.
El fet, per a mi, és claríssim i hauria de guiar l’acceleració que ara començarà. Si a Madrid l’acció de l’independentisme aconsegueix canviar les condicions del joc, on s’ha de jugar fort immediatament després és a Barcelona. I des de Barcelona. Fent la independència. Perquè, si no és així –demane–, si no és per a fer la independència, per a què voldríem canviar les condicions del joc?
VilaWeb necessita el vostre suport. Si ho voleu, i podeu, us demanem que us en feu subscriptors, perquè és gràcies als qui ja ens ajuden que podem continuar creixent i oferint-vos tots aquests continguts. La nostra feina és ajudar els lectors a pensar i interpretar la realitat que vivim, i això ho fem honradament i sense límits ni fronteres. Com sempre ha fet el millor periodisme arreu del món.
Aquesta és la pregunta. Si no fem la independència, què estem fent? El paperàs d’esquerra es de traca. Però falta veure com va la negociació de debò.