La federació barcelonina d’Esquerra Republicana ha estat gairebé sempre una mena de poblat gal, un epicentre de turbulències i de discrepàncies amb la direcció nacional. Fins i tot ara que, després d’un congrés caïnita, Oriol Junqueras ha calmat més o menys les aigües i l’oposició és poc organitzada, Barcelona continua essent una font de tensió. Avui hi ha el tercer congrés en tan sols dos anys i mig per a decidir qui dirigirà l’executiva municipal d’ara endavant. S’hi enfronten Ricard Farin, del sector oficialista, amb la llista Activem Barcelona, i la regidora Rosa Suriñach, del sector crític, amb la llista Construïm ERC Barcelona. I el moment és delicat: el maig de l’any vinent hi ha unes eleccions municipals en què Elisenda Alamany, secretària general del partit, es presenta com a candidata a l’ajuntament. 

Aquesta nova convocatòria prové d’una ferida. L’últim congrés, fa tot just un any, el va guanyar de sorpresa el sector crític amb Junqueras, encapçalat per Creu Camacho, presidenta de la sectorial de l’Eixample. La victòria va agafar molta gent desprevinguda, fins i tot el pinyol del grup municipal, perquè podia obrir la capsa de Pandora: una de les promeses de Camacho era de fer, finalment, la consulta per a dirimir si els republicans entraven al govern del batlle Jaume Collboni. Alamany havia estat la promotora de l’entrada al govern, però l’estiu anterior, quan arribà el moment que els militants hi diguessin la seva, les perspectives de participació es van desbordar i la consulta s’ajornà, de sobte, sine die. La possibilitat que refusessin l’entrada al govern era gran i una derrota com aquella hauria assestat un cop molt dur al lideratge d’Alamany, aleshores molt verd.

La factura d’aquell episodi encara dura. Uns quants mesos després, Camacho va guanyar les eleccions a la federació tot assegurant que donaria la paraula a les bases, però al cap de pocs dies es va fer enrere en una carta als militants, en què deia que el context municipal havia canviat i que descartava d’entrar a l’executiu de Collboni. El canvi de guió va causar molt de malestar al seu equip. I, si això passava a l’abril, al novembre van plegar vuit membres dels tretze que tenia l’executiva. Els dimissionaris van acusar Camacho de prendre “decisions unilaterals” i d’haver-se aproximat a Junqueras i Alamany tot i ser originalment la candidata de l’oposició interna. D’aleshores ençà, la federació municipal ha estat en mans d’una gestora, cosa que ha fet arrufar el nas dels crítics, que no van veure amb bons ulls que les primàries en què Alamany va ser designada es fessin sense haver fet abans un altre congrés.

Farin, el candidat oficialista, té trenta anys, és politòleg, milita a Esquerra des que en tenia quinze i va treballar al gabinet d’Ester Capella quan era consellera de Territori. La seva número dos és Núria Clotet, coordinadora del grup municipal. Els donen suport Capella, ara portaveu al parlament, l’ex-conseller Joan Ignasi Elena i la regidora Montse Benedí, entre més. Suriñach, l’altra candidata, té quaranta-cinc anys i és llicenciada en publicitat i relacions públiques i experta en relacions internacionals. Ernest Maragall la va fitxar el 2019 com a regidora independent i ha repetit mandat. Fa una mica més d’un any que és militant. El seu número dos és Nil Font, ex-conseller de districte a Sarrià-Sant Gervasi. Els donen suport, per exemple, la diputada a Madrid Pilar Vallugera i el senador Joan Queralt. 

El combat no és cap reproducció exacta de la disputa a l’últim congrés nacional entre junqueristes i roviristes (o aragonesistes), però s’hi assembla força. El sector oficialista sosté que l’executiva de Camacho va fracassar perquè no hi havia projecte, i que les trifulgues continuades a la federació municipal impedeixen de centrar-se en el programa i a construir una candidatura amb opcions. El sector crític considera que la federació municipal s’arrisca a perdre poder polític a l’hora de definir el rumb del partit a Barcelona. El fet que Alamany sigui alhora candidata i secretària general del partit els alimenta la por que les decisions es decantin a la seu nacional i no pas als casals. 

Aquest congrés serà també un termòmetre que mesurarà la consolidació d’Alamany com a cap de files a Barcelona. Els auguris, de moment, li són bons: la llista dels crítics ha registrat 160 avals, i l’oficialista, 347. En les dues últimes ocasions, el volum d’avals no ha estat després proporcional als vots, i el resultat final ha estat molt ajustat, però sembla difícil que es repeteixi una victòria dels crítics. La proximitat de les eleccions desaconsella les imatges de batussa interna. Sigui com sigui, l’opció de governar amb Collboni després de les eleccions vinents, que ha condicionat el debat orgànic d’aquests últims dos anys, no és pas cap línia divisòria d’aquest congrés, perquè en totes dues llistes hi ha veus que hi són contràries i veus que en són partidàries.