sonia vivas masclisme

El periodisme que l'actualitat necessita

Aquest 2020 és un any de canvis arreu del món, i nosaltres us volem ajudar a entendre'ls. En temps de crisi, el periodisme compromès és més important que mai i el vostre suport és l'únic que pot assegurar la continuïtat de VilaWeb.
Si ho vols i ho pots fer, col·labora amb VilaWeb.

‘Cap home no mor amb la roba interior a la boca, ni amb la roba interior estrangulant-lo, ni semidespullat i violat en un pou, o nu i entre uns arbustos. Si un home mor així, és en mans d’un altre home. El problema és evident.’ És un dels missatges que Sonia Vivas destaca a les seves xarxes socials, des d’on fa un activisme feminista persistent recopilant casos de violència contra les dones gairebé diàriament. Fa molts anys que treballa contra la violència masclista, primer des del cos de la policia local de Palma, on a més va patir homofòbia i assetjament, i ara com a regidora de Família, Feminisme i LGTBI a l’ajuntament. Tota la seva experiència com a experta l’ha plasmada al llibre Vivas nos queremos (Editorial Montena), en què dóna consells molt útils per a prevenir, detectar i combatre les violències masclistes. Aprofundim en aquests consells i reflexions amb ella, que considera que malgrat que els darrers anys les dones hagin dit ‘prou’, encara hi ha moltíssima permissivitat social amb el masclisme.

Parleu de la violència masclista com una pluja fina i del maltractador com un camaleó. Per què?
—Perquè la violència es va col·locant d’una manera molt subtil en la vida i en la normalitat de les dones. Per això és com una pluja fina: penses que no et mullaràs, i quan te’n vols adonar estàs tota xopa i ja no en pots sortir. Pel que fa al símil amb el camaleó, fa poc vèiem un titular que deia ‘Home de bon tracte i correcte’ per a referir-se a un agressor que havia matat la seva dona i els seus fills. Era una manera de dir que allò que havia fet era incomprensible. Al carrer són diferents que de portes endins. Canvien segons l’entorn per fer veure que les dones són unes mentideres que diuen coses d’ells que no es corresponen amb la realitat.

Cap agressor comença amb la violència física d’un dia per l’altre.
—No, comencen amb faltes de respecte, humiliacions, situacions de control… Sobretot de control. Això té a veure amb el fet de desmuntar l’amor romàntic. A vegades pensem que el fet que li miri el mòbil és un acte d’amor, i en realitat és un acte de control que no té res a veure amb l’afecte.

'Amb la violència masclista penses que no et mullaràs, i quan te'n vols adonar estàs tota xopa'

Quines situacions quotidianes concretes ens haurien de fer saltar les alarmes?
—Fer referències al cos, per exemple: ‘Qui t’estimarà si estàs grassa?’ Coses que fan que la dona perdi l’autoestima i pensi que l’única sortida que té a la vida és estar amb ell. Trenquen tots els ponts que et connecten amb tu mateixa.

De fet, també compareu el procés de violència amb el setge a una ciutat.
—Sí, quan assetgen una ciutat primer ataquen les passarel·les i els ponts. Et deixen aïllada, sense contacte, ni tan sols amb tu, perquè has perdut la teva autoestima. I després poden prendre la ciutat sencera.

Una altra situació molt comuna que comenteu: començar a sortir amb un noi que diu que la seva ex és boja.
—Sí, que et digui ‘és boja perquè jo sóc un bon al·lot i defora tothom ho sap’. Elles moltes vegades s’ho creuen, perquè se n’han enamorat i no saben que la següent boja seran elles. I que hi haurà una altra boja i una altra, perquè el maltractador no fa una anàlisi de tot això, no té la percepció de ser un maltractador.

Quan es parla de violència masclista sovint apareixen comentaris que posen la responsabilitat en la dona, com ara a mi no em passaria’, ‘ella no sap plantar-li cara’ o ‘per què aguanta tot això?’. Encara no tenim prou clar que ens podria passar a totes?
—Li pot passar a qualsevol dona i qualsevol home pot ser un maltractador. El masclisme és una malaltia de transmissió social i és el sistema que tenim. I la violència no són els cops i prou. També hi ha la violència psicològica, la violència econòmica, la violència vicària (fer mal als fills o a la gent que envolta el nucli familiar per fer-li mal a ella)… Hi ha moltes situacions de violència que no es llegeixen com a tal.

'Els maltractadors trenquen tots els ponts que et connecten amb tu mateixa'

Parleu també de violència sexual, una qüestió que s’ha abordat molt els últims anys. Creieu que hem avançat en la pedagogia sobre això?
—Hem avançat en el sentit que hi ha més consciència sobre què és una agressió sexual, però no hem avançat en el fet que l’agressor sexual es reconegui com a tal, i també el seu entorn. Hem avançat en el sentit que les dones hem aixecat la veu, però el problema continua, no hi ha una transformació. Els agressors mai no entenen que han comès una agressió.

En la vostra experiència com a policia, mai no heu vist cap agressor que se’n penedís?
—No, perquè són moralitzadors. Promulguen una moral i tenen molt clar que diuen a la societat i a totes les dones què poden fer i què no i què els passarà si ho fan o si no ho fan. Moralitzen. Creuen que poden tenir relacions amb una dona que està èbria i que va amb ells, encara que s’arrossegui per terra. És evident que és una agressió, però hi ha molts que no ho tenen clar. Jo sóc una dona lesbiana i sempre he tingut claríssim quan una dona vol estar amb jo i quan no. Mai no m’he equivocat. No sé per què ells s’equivoquen… No m’imagino estar amb una dona que no ho vol, perquè ho notes. Però és que a ells els és igual, fins i tot els agrada insistir.

Ho consideren ‘conquistar’.
—Hem dit conquistar a un fet que és un delicte! Creuen que el no d’una dona és una possibilitat de sí… I fins que no el tenen continuen assetjant. Els homes saben veure què és una agressió sexual quan els passa a ells. Saben reconèixer quan els volen violentar sexualment i perforar-los. Però no la reconeixen en les dones perquè pensen que som a la seva disposició.

Expliqueu que això també té molt a veure amb la concepció de la sexualitat que tenen molts homes i el paper d’objecte que atorguen a les dones.
—És el patriarcat, entendre que una dona vol ser penetrada per tots els seus forats i que després li llencin semen a la cara. Crec que això no és gaire plaent, que una dona no cerca això com a forma de sentir plaer. Aquestes relacions tenen el segell del patriarcat i del que ells volen.

Quin paper hi té la pornografia, aquí?
—El porno com a educador sexual. Jo crec que el porno ha d’existir, en el sentit que hi és. És una indústria molt gran que nodreix també la prostitució i fa pedagogia. I que la pedagogia sexual de la joventut sigui a través de la pornografia és molt greu. Fa molta por perquè s’hi veuen pràctiques, com el bukkake, que un cap de nou anys, deu o onze, no està preparat per a veure, i entendre que les relacions són això.

El porno s’ha d’abolir o s’ha de canviar?
—Jo crec que s’ha de transformar. Ja hi ha dones directores que fan una pornografia diferent i que mostren una diversitat en els cossos, una forma diferent de fer sexe. Però la pornografia encara és per a ells. Hegemonia masculina total… És el que ells volen, fins i tot en les relacions entre dues dones, que passen per la mirada d’un home que reflecteix allò que ell pensa que fan les dones al llit, que no és el que fan les dones al llit! [Riu.] El que passa en realitat no els agradaria perquè ells no hi tenen res a veure… Es queden fora i no ho volen veure, aleshores fan una pornografia per a ells.

'Hem dit conquistar a un fet que és un delicte'

Parleu de la relació entre pornografia i prostitució. Sovint es lliga els joves a la primera, però la prostitució tampoc no els és aliena.
—Hi ha molts nois joves que paguen a dones per tenir-hi sexe, i compren dones. Aquesta pedagogia del porno diu això, també. Hi ha molta gent jove que ho fa. Sobretot al carrer. Quan estava a la policia ho vèiem: en els locals són homes més grans, però els joves van més al carrer o als pisos. Potser pels diners o perquè no cerquen oci, en el sentit de prendre una copa, només volen anar i fer això…

Al llibre esmenteu una de les tesis de l’abolicionisme: que tot sexe amb diners pel mig és una agressió sexual. Hi esteu d’acord?
—Jo crec que xerrar en nom de totes les dones que estan en situació de prostitució i dir que se senten així no és una realitat, perquè hi ha dones que no tenen aquesta visió, però crec que sí que és comprar. Són comprades. I que no és una feina, això ho hem de tenir clar, però tampoc crec que el debat sigui si és una feina o no. El debat és per què un home necessita comprar una dona i què li reporta això. No és tant el plaer de tenir una relació sexual, sinó el fet de tenir una relació sexual on es fa allò que tu vols.

I on no et preocupes del plaer de l’altre.
—És clar. I ho saben perfectament. Però volen sentir que sí que donen plaer. És mentida, perquè no li dónes plaer, està amb tu per la pasta, perquè necessita els diners. Quina mena de persona ets si saps que no vol estar amb tu i que ho fa per doblers, però t’és igual?

'És molt greu que la pedagogia sexual de la joventut sigui a través de la pornografia'

Des de la vostra experiència com a policia, doneu molts consells per a casos de violència. Defenseu la importància de l’autodefensa feminista i el fet de tenir prou informació per a defensar-se físicament en cas d’agressió, i que cada dona decideixi si la fa servir o no.
—Sí, la proposta que faig és donar un cop (per exemple, cop de genoll a la zona genital de baix a dalt) i sortir corrent. Sempre cercar un espai per a córrer i defensar-se. El gendre de Tous va disparar un home per l’esquena i no li va passar res. Estava protegint una propietat privada… Quan protegim una persona, de debò no podem ficar un dit en un ull o defensar-nos amb una clau? És gros. La propietat privada sí, les persones no? Un tret sí, unes claus o un dit no? Si és en defensa pròpia, el codi penal estipula que és possible. Les dones han de decidir i pensar què volen fer, entre defensar-se o no. I, una vegada tinguin presa aquesta decisió, actuar en conseqüència. És una decisió que no es pot prendre en el moment de l’agressió. Primer de tot has de pensar què faries per donar una resposta després. Per això convido a aquesta reflexió.

Quins altres consells doneu, en cas d’agressió sexual, per exemple? Expliqueu la impotència que heu sentit com a agent a l’hora de dir a les víctimes que no es rentessin després d’una violació.
—Una dona que ha estat agredida sexualment no s’ha de rentar i no ha de rentar la roba perquè tot el seu cos i la seva roba són un camp de proves. I això és molt important perquè després pot ser que no la creguin. Ha de tenir les restes de l’agressor al cos o a la roba. I això s’ha de dir i les dones han de tenir clar que no han de rentar ni llençar res. El millor és anar directament a l’hospital, on activen un protocol. Si no, aniràs a la policia i et diran que vagis a l’hospital.

Una vegada arriben a la policia sovint es troben en processos de revictimització. A la pràctica, que implica això?
—No hi ha una reparació dins les institucions. Quan vols denunciar, la cosa més normal és que no hi hagi cap sala preparada perquè estiguis tranquil·la i que t’hagis de quedar a l’entrada. Que les mateixes estructures de la policia no siguin adequades perquè una dona que ha patit maltractament i està en una situació de crisi pugui estar tranquil·la i segura en una caserna. D’entrada, no sé per què has de posar denúncia en una caserna. Durant el govern de Manuela Carmena, per exemple, tots els delictes d’odi s’agafaven en un espai fora de la comissaria. Jo crec que això és òptim amb les víctimes de violència.

Per últim, una pregunta també referent a tots els tipus de violències masclistes. Veiem diàriament com les xifres són molt preocupants, i molta gent es demana per què passa, en plena onada feminista i amb un jovent teòricament més conscienciat. Com ho explicaríeu?
—Perquè hi ha una extrema dreta que posa sobre la taula la possibilitat que aquesta violència no existeixi. S’ha convertit en una qüestió política i se’n fa negacionisme, no tan sols a Espanya, a tot Europa i també als Estats Units, amb Trump com a personificació del masclisme. Tots els missatges que donem les dones des dels moviments i institucions són arrasats. I és clar, no anem enlloc.

Com a dona que lluiteu contra el masclisme des de les institucions i les xarxes, patiu assetjament per aquest fet?
—No llegeixo què em diuen, directament! [Riu.] A mi m’acusen molt de no tenir penis. Això és perquè hi ha una lectura de mi com a lesbiana, també. Una frustrada perquè no té penis, així em llegeixen a mi els masclistes. Les violències que exerceixen sobre mi són diferents. Patriarcat, però d’una manera diferent…

Sonia Vivas: ‘M’han perseguit dins el cos de policia per haver dit que les càrregues de l’1-O van ser una vergonya’ 

Fes-te'n subscriptor i construeix amb VilaWeb25 el diari nou que els Països Catalans necessiten ara.

60€/any | 18€/trimestre
120€/any | 35€/trimestre

Si no pots, o no vols, fer-te'n subscriptor, ara també ens pots ajudar fent una donació única.