Qualsevol polític mitjanament culte sap que el passat, la història, és molt important. Generalment, el passat es pot llegir de moltes maneres i imposar la que tu vols o la que t’interessa és clau per a legitimar-te, per a legitimar el teu projecte o per a impedir que els altres et deslegitimen. Per això el recurs a la història com a explicació és tan poderós.

És evident que els gals no eren els avantpassats de cap nen nascut a l’hexàgon, però la fantasia presenta una França immortal que serveix un projecte polític concret. És clar que Guifré el Pilós no fou conscient en cap moment que assentava les bases d’això que avui en diem Catalunya i és documentat que la llegenda de les quatre barres relacionada amb els seus dits no apareix abans del 1551. Però és un mite instrumental i funciona. Espanya, al seu torn, no és ni de bon tros la nació més antiga del món ni existia abans de la constitució de Cadis, i encara… I ni tan sols té les fronteres més inamovibles i antigues del món, com defensen uns quants indocumentats –oi que no sabíeu que la frontera actual data del 1984?

La cosa és generalitzada, i abundosa, arreu. Quan algú es vol definir parla del passat, aprofitant-se’n per trobar una projecció de futur. Fixar la fotografia és guanyar molt, perquè arriba un punt que tothom parla d’orella, bé perquè ningú no ha viscut els fets, bé perquè les coses s’obliden. Els llibres no. Ni els diaris, posem per cas.

Especialment, quan passen coses definitòries és quan veus un interès més gran per a dibuixar l’esdeveniment encarat en una direcció, amb una intencionalitat. Marchena i els seus treballen a destall per a aconseguir que en el futur ningú no discutesca la seua fantasia, segons la qual el Primer d’Octubre va ser una orgia violenta de l’independentisme català. I en la mateixa línia aquest cap de setmana hem hagut de sentir i llegir –de fet, hem hagut de suportar– tot de versions interessades sobre què passà el 6 i el 7 de setembre de 2017 al Parlament de Catalunya, durant l’aprovació de la llei del referèndum i de la llei de transitorietat.

Què va passar s’explica en un tres i no res. Crec que fou Mireia Boya que digué, molt encertadament, que aquells dos dies per primera vegada es va enderrocar peça per peça l’edifici de la transició postfranquista. Poca broma, doncs. I si hi esteu d’acord, com hi estic jo, reivindiquem-ho, reivindiquem positivament aquells dies i tot allò que es va fer. Amb independència de què passàs després, i amb orgull. Perquè calia fer-ho i per això havien estat votats aquells diputats. Perquè ho van fer, encapçalats per una presidenta Forcadell que aquell dia va lluir a una gran altura, i perquè van assumir els riscs que les amenaces de l’espanyolisme deixaven ben clares i que després es feren efectives. Però sobretot reivindiquem-ho perquè aquest és el camí i no n’hi ha cap més: el trencament organitzat, serè i directe amb la legalitat espanyola. D’allà ve el triomf del Primer d’Octubre i del dia 3, l’agònica –però imprescindible– declaració d’independència del 27 i les victòries electorals de l’independentisme després del 155, començant per l’extraordinària bufetada al règim que va ser ja el 21-D. Que la interpretació de la història no us esborre els fets de la memòria i que siga l’al·licient –perquè ja ho vàrem fer– per a tornar-ho a fer.

 

PS. Avui el diari ve carregat.

Entre altres articles destacaré que Josep Rexach ha entrevistat el president. de CECOT, Antoni Abad, que parla sense pèls en la llengua, des d’una posició molt singular.

I els recomanaré especialment Joan Ramon Resina («Invocar el diàleg ja sols serveix per a quedar bé a ulls dels qui miren d’esquitllentes, dels qui miren sense veure-hi i sense voler-hi veure») i Bel Zaballa («En qualsevol moment tornarà la voràgine, les notícies apocalíptiques i les batalles necessàries que no s’han aturat, perquè encara ens vulneren els cossos, abusadors impunes, i ens discriminen la llengua i engarjolen la dissidència») que ens regalen dues opinions més que interessants que Biel Mesquida completa amb el seu singularíssim Closcalletra.

I m’agradaria cridar-los l’atenció sobre la peça de Xavier Montanyà, que ens redescobreix Ramon Acín, ànima i mestre àcrata de Buñuel i Ponzán.

Finalment, si el tema els interessa, jo mateix he escrit les meues impressions d’aquest cap de setmana a Hong Kong, on ha quedat clar que la lluita no s’acaba amb la retirada de la Llei d’Extradició, com pretenien el govern local i el xinés.

Aquest diari el fem gràcies al suport dels més de 15.000 subscriptors que ens permeten crear un producte de qualitat, distanciat del sensacionalisme imperant, que és líder en la premsa catalana i que pot aguantar els embats en contra fins i tot del mateix govern de la Generalitat.

Si podeu gastar cinc euros al mes en ajudar-nos aneu ací i entrareu a formar part de VilaWeb. Si no podeu gastar-los no patiu: som contents de que ens llegiu perquè la nostra feina és per a tots i volem que arribe a tots, als qui ens podeu pagar i als qui no.

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Sostenir un esforç editorial del nivell i el compromís de VilaWeb, únicament amb la publicitat, és molt difícil. Per això necessitem encara molts subscriptors nous per a allunyar qualsevol ombra de dificultats per al diari. Per a vosaltres aquest és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Podeu fer-vos subscriptors de VilaWeb en aquesta pàgina.

Vicent Partal
Director de VilaWeb