Són joves, gairebé tot dones, en un grup de prop de cinquanta persones, d’uns trenta anys de mitjana. Estem en el seu club de lectura, una reunió que celebren cada mes en un restaurant després del sopar. Les promotores, dues germanes d’aquestes edats, són Helena i Carlota Vallvé de La Sobretaula. Fa un any llarg que mantenen el club. No pots tenir dubte que llegeixen, que estan interessades (també hi ha homes joves, cinc, el dia que hi vaig) en els llibres. És una idea bona. Les persones que s’hi han inscrit aquesta nit d’abril, després de Sant Jordi, són gairebé totes repetidores, participants fidels i entusiastes que desmunten el clixé que als clubs de lectura només hi ha gent jubilada. Totes s’han llegit el llibre, una memòria de la meva arribada a Barcelona el 1971 fins a finals dels vuitanta. Els interessen sobretot els anys setanta, abans de la mort del dictador.

La primera pregunta em deixa una mica descol·locada: “Per què la teva parella no tenia passaport?” En el llibre en parlo sense estendre-m’hi, amb els elements mínims. No n’hi ha prou. Volen el detall. “Tenia antecedents penals.” “Què?” Desconeixen la varietat d’antecedents penals durant la dictadura.

Més detalls demanen de les octavetes. Quan explico que per l’esbombament de tantes el meu xicot va ser detingut i tancat unes setmanes a la Model, fins al judici a Madrid, al TOP (Tribunal d’Ordre Públic), que no esmento per no allargar la cosa, elles volen concreció sobre les octavetes. Són els detalls, els que més paraules precises m’exigeixen per fer-los aparèixer vius als ulls i la imaginació de la gent jove amb qui estic passant un bonic vespre de sorpreses i bones converses quotidianes prèvies a taula sopant. Les poques dones de la meva edat, que sí que saben, calculo, de què parlem, no hi intervenen. Ho descric, doncs, què era una octaveta, aquells mitjos fulls en què s’escrivien consignes i crides a la revolta. Fulls subversius. Interès i estranyesa. La paraula “subversiu” em sona tot d’una arreculada, sense ressò actual. No esmento que les octavetes s’imprimien amb una maquineta anomenada vietnamita (tampoc en parlo al llibre). La feina hauria estat meva per descriure com era exactament i per què es deia així.

Ara s’estranyen que anés a acompanyar una amiga a Londres a avortar, cap al 1974. No perquè la meva amiga volgués avortar, posem-hi, sinó per què vam anar a Londres. Se’n feien molts al país, rememoro, la majoria de vegades en condicions mèdiques escabroses i amb freqüència mortals, les raons per avortar eren i són una suma de raons i motius i decisions tot sovint. A Londres les bones condicions estaven garantides, s’hi anava si t’ho podies pagar.

Semblaria una heroïna, servidora, als ulls d’aquestes meves lectores. Els ho trec del cap amb una rialla. Érem unes quantes, uns quants, a contracorrent de la dictadura, però eren moltes més les persones que seguien en conformitat. Parlem d’altres coses. Quan arribem als vuitanta, voldrien saber més de la sida, que em dóna peu a recordar que el FAGC (Front d’Alliberament Gai de Catalunya), de què si algú del club en té referència actual no ho adverteixo, compleix enguany i celebra cinquanta anys. Ells van recollir tantes dades dels morts de la sida, els dic, que encara continuen en la recambra més secreta dels arxius públics i privats i en la memòria dels seus, en soledat. Igual que els morts de sida causats per l’heroïna i les agulles infectades.

Es fa tard. Hem d’acabar una conversa que no ens hauria importat allargar. Al carrer, em ve al cap que ni l’execució de Puig Antich ni dels cinc presos polítics del setembre del 75 que evoco al llibre han cridat l’atenció. Potser ho coneixen, vull creure, potser els recordatoris de fa uns mesos els van arribar a les xarxes socials per les quals s’informen la majoria. Vull confiar que sí. Sigui així o no, em sap greu que, a l’edat que tenen, amb estudis superiors la majoria, se’ls hagi privat de tanta vida quotidiana en el passat de les seves famílies i del país, de tots nosaltres. Que no hagin tingut noció de les condicions exigides per obtenir el passaport durant la dictadura –“però si en té tothom!”– ni per què s’anava a avortar fora del país llavors, fins a aquesta nit que ho han preguntat a una escriptora que en parla en un llibre. N’haurem de seguir parlant.

Alguna cosa estem fent malament des de fa molt de temps, no ho puc dir d’una altra manera. Que aquestes joves (i els cinc joves presents) van nàixer al cap de dues dècades o més de la mort del dictador! Deu ser això, que els estem negant la història. Volen saber, constato, i entro al metro de nit. Ha estat un molt bon club de lectura.