08.09.2019 - 21:50
D’ençà que han arribat les pluges (quina alegria per a la terra i la carn resseques!), pas molt de temps contemplant les variacions, violentes i matisades alhora, de la llum de setembre, que és com una respiració.
Trec amb lleugereses desusades del meu diogènic mostrari d’objectes, on tenc una mala fi de coses que protegesc de l’oblit, alguns bibelots que qualific de maternals perquè m’ajuden a calmar el desassossec i a foragitar els malsons d’una febre anunciada pels calfreds d’una gelor desconeguda.
És com si esperàs la veu de mumare que, després de posar-me la mà al front, em digués: ‘Vaig a encendre’t el llum.’
Entre el baf dels formiguers i la luminescència de les clarors darreres sent una policromia sigil·losa que m’amara de clarobscurs inesperats.
Seguesc el meu viatge immòbil.
Puc assegurar que tot això em dóna una intensitat altíssima que pos en tractar d’entendre aquesta vida tan plena de furor i d’absurditat.
Em faig creus quan em dic que l’atzar no existeix a l’atzar i que senyoregen dictatorials i pels llocs més impensats els menyspreus de la vida humana, de la vida animal, de la vida de les plantes i de la matèria bategant del planeta.
Pol·lució massiva, aliments infectats, manipulació dels cervells, bones paraules que amaguen crims, una autèntica cultura de mort que no vol denunciar ningú, que no vol saber ningú.
Cal fundar una resistència radical, una afirmació repetida i sense il·lusions.
La vida de cada dia de qualsevol objecte, vegetal o animal, és una font de coneixences inèdites.
Una pausa llarga, uns alens fondos, la lentitud com amiga.
El paisatge de la llum de setembre que em conta aquesta forma subtil de resistir sense fer història.
Un temps i un espai on conversen l’aprenentatge i la saviesa periblement encarnada.
Un panorama en què se situen en el primer i en el darrer dels plans un mateix motiu que camina cap a mi.
Mentre un altre motiu, precisat per la perspectiva, s’esvaeix com si fugís de l’ham de la visió.
Cal aprendre a veure des de tots els costats al mateix temps.
Vet aquí la lliçó de la flama enorme de la llum.
La clau: fulgor i ombra.
El diàleg esdevé de manera invisible.
Pensament lentíssim i sempre seguit, execució llampejant.
La simplicitat d’un tret significatiu que es beu el silenci.
I que desvetla la polifonia secreta que ens envolta.
Som la claror i som l’arbre, som la bèstia i som la roca, som el núvol i som la pluja, som el detall i som la immensitat.
Ells em diuen que escrigui per a ells i per a mi perquè han nat en ells i en mi.
Visc dins l’obert: aquests trets de ploma que llança la tinta que beu el paper són ressonàncies.
I la ressonància ultrapassa la paraula.
Veig les metamorfosis infinites de la llum i l’alegria enigmàtica que escampa.
Podeu escoltar el text recitat per Biel Mesquida mateix:
