L’altre dia, per Sant Jordi, vaig anar al lliurament dels Jocs Florals de l’escola de la canalla. Un dels guanyadors, dotze anys encara no, puja a l’escenari, recull el premi, i quan ja se n’anava, la presentadora de l’acte, una alumna de les grans, li demana: “Explica’ns el final del conte i per què és important.” I el paio, rosset, ben plantat i atrevit, deixa anar: “Al final del conte, el pare deixa de treballar i passa més temps amb el seu fill.” Glups, vaig pensar. Si que pugen forts.

Pobre de mi, no havia vist res, encara.

Pocs dies després, ingenu i poc preparat, vaig anar a l’església de Sant Pere de Ripoll, una meravella a tocar del monestir, tot ben mudat i orgullós: anàvem a veure com la nostra filla Magalí recollia el premi Joan Triadú de poesia. Els guanyadors competeixen amb disset escoles més del Ripollès. Ingenu de mi, jo no sabia on entrava.

“A vegades, em desperto a la nit i em pregunto en quin idioma estan fets els meus somnis. Són en àrab quan somnio en els meus avis? O són en català quan somio en els exàmens de demà?” És una frase del conte guanyador dels alumnes de setze anys “Dues ribes i un sol pont”, escrit per la Malak. La noia expressa en el conte la incomoditat que li genera veure veïns sorpresos pel seu català excel·lent. “Com si viure aquí, créixer aquí i plorar aquí no em donés el dret automàtic de sentir les paraules com a pròpies. Però llavors arriba divendres a la tarda, estic amb les meves amigues i parlem àrab, riem fort, i el món es torna bruscament fred. Noto com la gent al bus guarda l’aire. Ens miren de reüll, com si estiguéssim tramant un secret d’estat, com si cada síl·laba en àrab fos una invasió silenciosa que els recorda que ja no som els que els servim el cafè, sinó els que ocupem el seu espai. I aquest espai que ens hem pres sense permís els cou, els genera un fàstic visceral. Com si la nostra simple existència fos un soroll que els espatlla el seu missatge immaculat. […] Camino pel carrer sent un pont que tothom trepitja per anar d’una riba a l’altra, però que ningú es queda a mirar de prop.” “La meva llengua”, diu “té dos sabors irreconciliables: la dolçor del te amb menta i la sal de la terra que m’acull. I a vegades, de tant intentar parlar les dues alhora per no decebre ningú, em trobo tancada en un silenci profund, l’únic lloc on no he de triar qui sóc”. Glups, vaig pensar. Sí que pugen fortes, sí. Aquesta ha anat directa.

Pobre de mi, encara no ho havia vist tot.

A la categoria de dotze anys, va guanyar la Carla, autora de “La nena que no plorava”. El conte explica la història de la Mireia, una nena que d’infant no plorava, perquè no li havien ensenyat com. Tampoc no reia, perquè no sabia com fer-ho. “I quan preguntava on era el pare, la mare deia: ‘No preguntis coses que fan mal’.” Tot el que llegireu ara són paraules del conte de la nena de dotze anys, que es poden trobar al llibret imprès que ens van donar als assistents. Jo només ho he resumit, ho he editat, he fet via:

“Als vuit anys va descobrir que el pare havia mort abans que ella nasqués. No en un accident. No per malaltia. S’havia tret la vida. La mare ho va dir com qui explica el temps: ‘Era feble. No va saber aguantar.’ Als deu anys va deixar de parlar. No completament, però només deia el mínim. ‘Sí.’ ‘No.’ ‘No ho sé.’ Van passar els anys, la Mireia va créixer com una ombra. No molestava. No brillava. No feia soroll. Als tretze va començar a fer-se ferides als braços. Només per sentir alguna cosa. La mare ho va descobrir i va cridar. No per dolor. Sinó per vergonya.

Als quinze va intentar posar fi a tot. La van trobar a temps. La van cosir. La van medicar. La van enviar a un centre. Hi va descobrir altres joves com ella. La Mireia va començar a escriure contes. Tristos. Sense final. Sense esperança. Va descobrir que escriure era una forma de cridar. Una forma de plorar sense llàgrimes. Als divuit va sortir del centre. Va estudiar psicologia. Volia entendre per què el dolor no es veu. Als vint, ja treballava en un centre.

Ara té trenta anys. Viu en un pis petit, amb llibres per tot arreu. No té pare. No té mare. No té fotos. Però té una llibreta. I cada any, el dia que va intentar desaparèixer, escriu una frase nova. Aquest any ha escrit: ‘Encara no sé plorar. Però ja no vull desaparèixer.’” No ho fessis mai, tu, Mireia. I no paris d’escriure, tu, Carla.