El metge i historiador catalano-palestí Salah Jamal ha estat guardonat amb la Creu de Sant Jordi “per la trajectòria intel·lectual i el compromís amb el diàleg intercultural i la difusió del coneixement sobre el món àrab i islàmic”. I si VilaWeb el va visitar fa pocs mesos per parlar-hi de l’ofensiva israeliana a Gaza i saber el seu punt de vista del conflicte, ara hi conversa pel paper doble que té d’ambaixador del món àrab a Catalunya, i de Catalunya al món àrab. Jamal, de fet, va rebre un premi semblant a Palestina, el Nijmet al-Quds. Pare de tres fills, casat amb la Maria Rosa, dermatòleg, historiador i soci d’honor de l’Ateneu Barcelonès, ens rep a casa seva, on vam allargar l’entrevista tot prenent un te amb vistes a Barcelona, la ciutat que el va acollir fa cinquanta-set anys.

—Us concedeixen la Creu de Sant Jordi per ser un difusor del món àrab i islàmic i per ser un pont de cultures.
— Fa cinquanta-set anys que parlo de la cultura àrab, de la cultura laica, de l’islam. L’islam és una cultura, per mi, més que no pas una religió. Explico la cultura dels meus pares, de la meva família, que són musulmans, però no practicants, com jo. Però l’islam té tradicions, té costums, té una manera de viure. El món occidental té una idea del tot errònia de l’islam. Pensa que és únicament una religió expansionista, que va amb l’espasa al davant. I no és veritat: més que una religió, l’islam és una manera de viure.

—I també feu l’altre camí: al llibre Catalunya en quatre pinzellades expliqueu Catalunya als àrabs. Els àrabs que arriben aquí, quina idea equivocada en tenen?
—Els prejudicis que tenen els europeus sobre els àrabs i els musulmans, exactament els mateixos són els que tenen ells. Per exemple, de ben petit a mi em van ensenyar que els europeus eren bèsties, colonialistes, expansionistes, que deshumanitzaven els altres i una colla de lladres. Tenen certa raó de pensar això. Però generalitzen. Exactament com passa aquí, que generalitzen sobre el món àrab. Són prejudicis. Jo els explico, als nouvinguts, que els catalans i els europeus no són així. Per exemple, tenim la idea que no es dutxen mai. Escolta’m, jo, quan vaig arribar aquí fa cinquanta-set anys, vaig anar a parar a un pis on no hi havia dutxa. Em vaig quedar al·lucinat i em van dir: “Hi ha dutxes comunes a sota de la plaça de Catalunya, i efectivament hi havia dutxes.” El prejudici no és real, però alguna cosa de veritat hi ha.

—Un dels vostres grans èxits és el llibre Aroma àrab. Receptes i relats. Rere cada recepta hi ha una història. Quina recordeu?
—La història de com va entrar el te i el cafè al món àrab, sobretot a Jordània. El meu besoncle era un general que lluitava amb Lawrence d’Aràbia i els haiximites, i va ser el primer cap d’estat de l’exèrcit de Jordània. I explica una història sobre com va descobrir el te. Una patrulla d’anglesos, a la Primera Guerra Mundial, es va perdre per Jordània. Els va rescatar ell i, com a premi, el capità anglès li va regalar un sac de te. El meu besoncle, com que no sabia què era, el va donar a la mula que tenia allà mateix. L’anglès es va posar les mans al cap! Li va explicar què era el te i així va entrar a Jordània.

—Si volguéssiu recomanar als catalans de conèixer una mica el món àrab, a banda el vostre Què cal saber sobre el món àrab, quins llibres els recomanaríeu?
—Que agafin uns compendis petits de l’Alcorà i dites de Mahoma. I, com a cosa laica, els llibres d’Amin Maalouf.

—I al revés, a un àrab que vulgui entendre una mica Catalunya?
—Li recomanaria un home que normalment no em cau bé, Josep Pla. Però que agafi el llibre El que hem menjat. I després Josep Termes. Era professor meu. I un altre professor meu que també m’encantava era Roger Alier. Li vaig fer un treball sobre Umm-Kulthum, que és la diva del món àrab: una cantant d’amor, plena de tragèdia. Moltes vegades diuen que Umm-Kulthum era l’única que podria unificar el món àrab. “Oh, Kulthum!”, em va dir Alier un dia a casa seva, quan li portava el treball sobre ella. Vivia en un d’aquests pisos de l’Eixample enormes, plens de llibres i discs. Es va aixecar i em va portar mitja dotzena de discs seus! Em vaig quedar al·lucinat.

—Frase vostra: “La integració en un lloc no implica renunciar a la cultura pròpia. Et pots integrar sense renunciar al teu passat.”
—Que m’expliqui algú què vol dir integració. Per mi, integració és una cosa cívica. Aquí hi ha semàfor vermell, t’has de parar. Aquí hi ha imposts, els has de pagar. La integració és això, res més. Moltes vegades també dic que els catalans haurien d’integrar-se a la societat nova catalana, perquè molts catalans no s’hi integren. Mira, quan entro al parlament perquè hi tinc una cita o a l’ajuntament, parlo en català: “Bon dia, bona hora.” “Em deixes el carnet, si us plau?”, em diuen. Veuen el nom [estranger] i ja em parlen en castellà. Al principi els deia que no, que continuéssim en català. Ara ja passo: si tu no defenses la teva llengua…

—Això de ser un pont entre cultures, ho heu aconseguit a casa? Els vostres fills se senten tant àrabs com catalans?
—Són catalans, més que no pas àrabs. Sempre hem tingut un entorn català i catalanista. Independentistes tots tres. I no em causa cap trauma, en absolut. És normal. Ara, això no significa que no siguin totalment militants de la causa palestina. I no per raons ètniques, sinó per raons de justícia. També són militants de més causes de justícia. I això és important per a mi. Jo mateix, amb cinquanta-set anys a Catalunya i disset anys allà, la posició i l’actitud que tinc amb Palestina es deuen a raons de justícia.

—La societat catalana ha canviat en la manera de veure Israel i Palestina. Ara som una societat que veu amb bons ulls Palestina. Tesi: això és cert, però la mateixa societat no veu amb tan bons ulls el món àrab. Palestina, sí; el món àrab, no tant. Hi estaríeu d’acord?
—Al 100%. A banda la nostra feina, la barbaritat de l’estat d’Israel ha fet que a la societat catalana, a la societat europea, a la societat mundial, hagi canviat el tarannà sobre l’adhesió a cegues amb l’estat d’Israel. Llavors, per què amb Palestina sí i no amb el món àrab? Per la senzilla raó que, al rerefons dels europeus, hi ha un sentiment racista. La ment europea està hipotecada per la xenofòbia i pel racisme. Envers el món àrab i el món musulmà hi ha un sentiment de racisme, de xenofòbia i de por. I, en canvi, la causa palestina veiem que és justa.

—Deixeu-me ser una mica crític: potser el món àrab i l’islam han tingut millors èpoques. Van ser el centre de la ciència mundial i ara no sé si viuen el millor moment. Els laics dels països àrabs, què pensen i com viuen, ara?
—El món laic viu en un àmbit dominat per uns règims del tot corruptes, lacais en mans del món occidental i de l’imperi nord-americà. Qualsevol persona, intel·lectual, científic, alça el cap i l’hi tallen. Per què? Perquè és un perill. Tant per als règims lacais com per a l’imperi de torn. Quants científics s’han assassinat al món àrab? Moltíssims. I quants intel·lectuals? Moltíssims. Perquè l’imperi de torn vol el món àrab totalment endarrerit. Perquè d’aquesta manera és més fàcil de dominar-lo.

—Un noi àrab que avui arriba a Catalunya, ho té més fàcil o més difícil que vós fa cinquanta anys?
—Quan vaig arribar aquí, estava sol com un mussol. No parlava amb ningú durant mesos. I tenia dos diccionaris: un diccionari àrab-anglès i un diccionari anglès-castellà, perquè no hi havia àrab-castellà. Al cap de tres mesos vaig entrar a la universitat i nou mesos després vaig aprovar una assignatura. Ara el noi, com a mínim, té un entorn positiu, un escalf. No està sol. Però oficialment té més dificultats: quant a policia, carnets. Per què? Perquè jo era exòtic, un extraterrestre, i, quan et coneixen, intenten d’ajudar-te. Mira, t’explicaré una història: vivia amb una senyora que em prohibia estudiar a la nit.

—Per què?
—Perquè gastaves llum. I baixava al carrer de Casanova amb València, on vivia, i estudiava sota un fanal. Estudiava divuit hores el dia, saltant d’un diccionari a l’altre. La senyora no tenia recursos econòmics ni res. Jo rebia alguns ajuts de la meva família i quan hi va haver la guerra civil a Jordània, vaig quedar incomunicat. No me n’arribaven recursos. Doncs aquesta mateixa senyora va aguantar sis mesos sense cobrar-me el lloguer. I estava preocupada per la meva família més que no pas jo.

—Gran història! Dins la tradició de l’islam, per a alguns sant Jordi també és una figura important, Al-Khidr. És gaire important, aquest home?
—L’estudiàvem de petits, sí. En diem Al-Khader. Hi ha un poble al costat de Betlem que es diu Al-Khader, que vol dir Jordi. Però no és gaire important: per a nosaltres els importants són Jesús, Pau, Marc i Mateu. Aquests quatre. I vam estudiar la història de Jesucrist com a profeta d’Al·là. L’única diferència és que Mahoma era l’últim profeta. L’única diferència entre tots dos.

—Us agrada la tradició de Sant Jordi?
—Fantàstic, el dia del llibre. Sempre que ve algun moret nou per aquí li dic: “Escolta’m, vés-hi, passeja-hi… i al·lucina!” Vaig convidar un escriptor de renom a venir per Sant Jordi. No plorava, però quasi: “Quan podríem tenir un dia com aquest al món àrab?”