Ahir vaig mirar d’explicar en aquest reportatge a fons quina era la situació d’Hong Kong. Al vespre la cap de govern, Carrie Lam, va anunciar oficialment la retirada de la llei d’extradició, que havia estat el detonant que havia revifat el conflicte. El moviment democràtic va respondre que la reacció del govern feia tard i feia curt, perquè ara ja hi ha quatre demandes més: l’aturada de la violència, l’alliberament dels detinguts, una investigació oficial sobre la brutalitat de la policia i eleccions lliures i democràtiques. Avui m’agradaria aportar-vos una visió diferent: quines de les coses que passen ací crec que poden tenir una certa significació per a nosaltres.

Els conflictes poden adormir-se, però no desapareixen per art de màgia

Aquesta és la constatació més important de totes. Entre la Revolta dels Paraigües i el moviment actual han passat cinc anys. Cinc anys en què va semblar que la repressió del govern i les divisions dins el moviment democràtic havien barrat el pas a qualsevol oportunitat. El conflicte d’Hong Kong semblava completament dominat i potser això ha menat el govern a cometre l’error que ha comès. Cinc anys després, de sobte, la societat ha esclatat, certament d’una manera diferent, amb tàctiques i eslògans diferents, però enllaçant amb el mateix objectiu.

Per què? Senzillament, perquè els conflictes poden adormir-se, els pot controlar el govern, pot mirar d’apaivagar-los…, però si no es resolen, si no hi ha diàleg ni propostes positives, tornen i tornen, una vegada i una altra. Evidentment, tornen si són tan importants com els d’Hong Kong, Escòcia o Catalunya, per posar tres situacions ben diferents. Només cal una espurna, qualsevol, una llei d’extradició, un Brexit, una sentència?

Cal anar-hi, anar-hi i tornar-hi a anar

Durant aquests cinc anys passats, ací a Hong Kong, enmig de la repressió i el silenci, si més no una part del moviment ha insistit a continuar, continuar i continuar. Fins i tot quan les circumstàncies eren més difícils, quan els dirigents eren empresonats, enmig d’una aparent indiferència social creixent, el sector més dinàmic del moviment mantenia la pressió i mantenia els objectius, no deixava que s’esmicolassen. L’explosió d’ara no es pot explicar de cap més manera. Si hi ha rendició s’acaba tot, si l’esforç es manté acaba apareixent l’oportunitat. El derrotisme, en aquest cas, és un gran aliat de la repressió.

No hi ha res que no s’haja inventat, que no us impressionen

Sorprèn de veure com les tàctiques dels governs són tan semblants. A Hong Kong han fet gairebé tot allò que van fer al Principat durant l’octubre republicà i els mesos posteriors. Atacar amb la policia. Atacar amb escamots d’incontrolats. Fer aparèixer grups que reclamen als manifestants de negociar, com si fossen neutrals, però que no reclamen mai a l’estat que assumesca la seua responsabilitat i negocie. Amenaçar amb moviments de tropes coreografiats. Amenaçar les empreses, fer que es decanten cap a l’estat. I amenaçar la població amb el desastre econòmic que seria un canvi de status quo. Impedir que diputats electes ho puguen ser perquè no juren la constitució espanyola o no expressen lleialtat a la Xina. Impressiona de veure-ho, però alhora és aclaridor: ja sabem què faran i ja sabem que tot allò que facen respon a un guió previ. No ens deixem impressionar, doncs, ni ens creguem res d’allò que no és sinó façana.

És nosaltres, els diversos nosaltres, contra ells

Entendre això és fonamental. Aquests dies he vist un gran canvi respecte del 2014: ara les accions de confrontació d’una part del moviment, fins i tot les més violentes, ja no són aturades pels manifestants ni criticades. No es tracta de si cal violència o no. Simplement es tracta de saber pintar la ratlla entre l’un costat i l’altre. ‘Tots som al mateix vaixell i la violència té l’origen en la brutalitat de la policia’, em deien. Més enllà dels mètodes usats, i de si cal violència o no, el significat profund d’aquesta reacció és que tu pots estar en desacord amb les tàctiques d’alguns dels teus, però no oblides mai que són dels teus. I per tant respectes allò que fan.

I evidentment això també val al contrari. Saps qui són els teus, però també saps qui tens en contra i no fas res per donar-li aire. Que tu mateix, la teua policia, detinga i perseguesca els teus manifestants no s’entén. Que tingues tancats a les teues presons els teus dirigents no hi ha manera d’explicar-ho. Com no s’entén que vulgues reforçar aquell que et reprimeix. El vot a favor de Pedro Sánchez, per exemple, ací és incomprensible. Per quins set sous votaràs aquell qui té la teua gent tancada a la presó, aquell qui et nega el dret no tan sols d’autodeterminació sinó de votar en referèndum? Pitjor encara: com pot ser que votes aquell qui nega l’existència del conflicte i diu que en tot cas el conflicte ets tu? El nosaltres pot ser divers, evidentment, i pot tenir pràctiques i idees extremadament diferents, però sempre és un nosaltres. I sempre va contra ells. No entendre això és negar l’existència del conflicte polític.

Sigues aigua, no els ho faces fàcil

Ahir vaig dedicar una part del reportatge a explicar aquesta tesi del ‘sigues aigua’, que em sembla particularment interessant. Consisteix a triar sempre el terreny on combats, pensant que siga el més favorable a tu i pensant a col·lapsar la reacció de l’estat. Quan van a cercar-te en un lloc i amb una gent, tu ja ets en un altre amb una altra gent. Cal demostrar-los i demostrar als ciutadans que no tenen la capacitat física real de controlar la situació i posar-los nerviosos fins que perden els nervis i cometen errors.

A mi això m’ha interessat especialment. Crec que un dels problemes del 27 d’octubre era que el terreny de la confrontació era molt favorable a l’estat, que tan sols havia d’atacar una institució, la Generalitat, i un espai geogràfic concret, el parlament o el Palau de la Generalitat. En canvi, ara caldria pensar en allò que un dia vaig anomenar un Arenys de Munt de la presa del poder. Ser aigua. Des dels municipis, alliberant territoris que l’estat espanyol no té prou mans per a reprimir. El Primer d’Octubre ja vam veure què podien fer, però també vam veure què no podien fer, les limitacions de la seua resposta.

Sempre es pots guanyar, però has de ser un problema o no guanyaràs mai

Ahir la cap de govern d’Hong Kong va sorprendre tothom anunciant la retirada formal de la llei. En canvi, la setmana passada havia detingut durant hores un grapat de dirigents socials i polítics per amenaçar la població abans de la convocatòria d’una gran manifestació dissabte i d’una vaga general dilluns i dimarts. Però la gent no es va espantar. Al contrari. La manifestació es va desconvocar (sigues aigua…) i la ciutat va ser presa per grups que alçaven barricades i responien a la brutalitat de la policia, que va arribar a l’extrem d’atacar ciutadans dins els vagons del metro. Tot fa pensar que la setmana passada el govern d’Hong Kong pensava que podia espantar el moviment i en canvi ha acabat havent de regalar-li la primera victòria: la retirada de la llei.

Això recorda una cosa elemental però que sembla que hem oblidat: que sempre es pot guanyar. Sempre. Joan Ramon Resina ho analitzava dilluns d’una manera brillant, explicant el canvi de to; Joan Minguet definia molt bé la sensació que molta gent té; i Julià de Jodar hi anava a fons ahir mateix, tots tres en aquestes pàgines. Però sempre es pot guanyar. Els països bàltics van derrotar la segona superpotència nuclear del món. El Vietnam va fer fora del seu país la primera. El mur de Berlín, que semblava infrangible, va caure. L’apartheid es va enfonsar sota els peus dels racistes. I ara una ciutat, petita en l’escala d’allò que és la Xina, es pot enfrontar a Pequín i els seus titelles i guanyar. No sempre es guanya, però sempre es pot guanyar.

Ara, la primera i gairebé única condició per a guanyar és ser un problema. Ser un problema que l’estat no puga dominar amb normalitat de cap de les maneres i que apareix com un problema a resoldre, per tant, als ulls de l’opinió pública mundial. L’octubre del 2017 Catalunya era un problema que formava part de l’agenda de tots els governs del món i avui no ho és. Avui ho és Hong Kong. Perquè hi ha una crisi que apareix a totes les televisions i a tots els diaris, que inquieta els ciutadans que s’interessen per la política a qualsevol país del món. Rebaixar el nivell del conflicte, voluntàriament, és doncs la pitjor decisió. Possiblement l’error més gran que s’ha comès i, per tant, el que cal rectificar de manera més urgent.

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Sostenir un esforç editorial del nivell i el compromís de VilaWeb, únicament amb la publicitat, és molt difícil. Per això necessitem encara molts subscriptors nous per a allunyar qualsevol ombra de dificultats per al diari. Per a vosaltres aquest és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Podeu fer-vos subscriptors de VilaWeb en aquesta pàgina.

Vicent Partal
Director de VilaWeb