Diu que els catalans, en tant que poble, som gent que sap entomar els cops de la voluble fortuna. Donar voltes al nostre caràcter. Acceptar les nostres febleses. Lamentar el nostre sentimentalisme. Flagel·lar-nos per les nostres baixeses. Pactar essent conscients que no obtindrem el que, en justícia, ens mereixem. Ajornar a les calendes gregues la nostra felicitat. I tornem-hi, que no ha estat res.

Diu que, en tant que poble, els catalans no som gent regionalista, ni autonomista, ni independentista. Això serien avatars de la nostra subjecció a Espanya, no pas una qüestió d’arrel. D’arrel, som, hauríem de ser catalans, i prou. La mena de gent que se sent de la terra, de la llengua, de la història pròpia, dels països que l’han feta. I a la qual no cal que li parlin de canvis sociològics, nouvinguts, trilingüismes, patriotisme social, o postnacionalisme. Tot això són lemes de conjuntura política, de fases de la història, de conveniències d’apoltronats, que, malgrat tot, aquest poble s’empassa de grat o per força, fins a inventar-se, de vegades, l’escenificació que més s’ajusta al qui dia passa…, aguantar les patacades, o fer la viu-viu. A vegades, s’equivoca de lletra. A vegades, d’escenografia. A vegades, d’actors. A vegades, confon les mides del teatre amb la seva potència de veu. S’equivoca molt. Diu que ens equivoquem molt, els catalans, en tant que poble.

Ara mateix, se m’acut que, durant el segle XX, vam disposar d’una munió de gent massa gran per a un entresol tan petit. Tan petit que no hi cabien. Semblava que eren atlants que havien de sostenir una balconada d’estat. Però, a hores d’ara, diu que només disposem de bastaixos que no podrien sostenir sinó sostres de l’Eixample. Hem passat de tenir uns homes i unes dones, procedents de totes les classes socials, capaços d’alçar el sostre del país, a tenir-ne que ens l’empetiteixen. Els primers van ser obligats a doblegar-se per la força de les armes: si la República hagués continuat, el pacte sociopolític nacional potser hauria estat una realitat. O la revolució, vés a saber. Els segons, en canvi, per un càlcul individual, partidista, desconfiat respecte del seu poble, es dobleguen amb facilitat. Si ens diuen que aquesta renúncia respon a l’estat ‘real’ de la gent, bé caldria contestar-los que, malament rai, quan un polític no és capaç de somiar, ara i aquí, l’alternativa que tregui el seu poble de la submissió per a renovar-ne les esperances com qui projecta un edifici nou, amb nous fonaments, no sotmesos a mestres d’obra forans. En aquest sentit, el futur partit hegemònic dins el catalanisme neoautonomista podrà allargar tant com vulgui la lectura en clau temperada de l’imaginari nacional. Caldrà que accepti, però, que hi hagi qui pensi que, amb un imaginari nacional més musculós, aniríem millor. Ja ens adonem que han fet recompte de vots possibles i han arribat a la conclusió que pecàvem de ‘essencialistes’, o sia, d’unilaterals. També sabem que la síndrome Ciudadanos els ha fet veure que allò que va començar com una fuita del votant sociata per esdevenir via d’aigua el 21-D, obliga a ‘ajudar’ el PSC a tornar al ‘diàleg’ que cohesioni al voltant de les institucions la gent que se sent més espanyola que no pas catalana. I no dubtem que interpreten les tendències generals a escala europea i global, en el sentit que assistim a una re-creació del fet nacional que no en té prou, de creences establertes, llengües coaguladores, o cultures unívoques, sinó que ha de donar cabuda a tot allò que aportin els referents amagats, les aportacions no prou reconegudes, les energies dels nouvinguts, si es vol formar un sol poble de debò. Molt rebé, si no fos que, mentrestant, hi ha una força nuclear independentista, que, en última instància, subministra el combustible que ens permet de continuar pensant en l’imaginari nacional propi i evitar que el substitueixin els imaginaris nacionals dominants (espanyols i francesos) o els globalitzadors multiculturalistes, que tot ho laminen. Una força independentista que se sent progressivament marginada mentre veu com el càlcul partidista, els equilibris de poder, la pressió dels mitjans de comunicació, i, naturalment, i no pas en última instància, el poder espanyol, desfermat com mai, van guanyant espai, presència, influència. I el guanyen no solament per la manera com es va re-creant un nou imaginari nacional post-1-O, sinó per la conversió de la informació en discurs fet des del poder –basta de comprovar l’evolució de TV3. Tot plegat, acompanyat de la marginació de les alternatives independentistes externes a aquest poder (i, per tant, reprimides per la conselleria d’Interior), que sap perfectament què necessitem els ciutadans, en quina dosi, com ens ha de ser aplicada, i cada quant de temps. (Els vice-presidents solen excel·lir en la tasca.)

Torno al començament. Diu que el poble català no consent (o ‘no consentia’) el maltractament sistemàtic, la injustícia palesa, l’ofensa gratuïta. Diu que aquest no és (o ‘no era’) pas un poble que admeti de grat la subjecció i es posi a ballar sevillanes. Els espanyols ja en van prendre nota i, quan encara no havíem obert les urnes, ja s’havien posat la bena de l’aporellos abans de la ferida per passar seguidament a l’atac: d’aquí ve la febrada neofranquista capaç d’enfonsar-nos en una marea de merda democràtica cada matí, cada dia, cada setmana, capaç d’emmordassar unes masses espanyoles complaents amb la desmemòria, perquè se senten emparades, mani qui mani, per un estat totalitari fins al moll de l’os amb els qui no participen en els seus pressupòsits nacionalistes excloents. Potser que ens adonéssim que els nostres problemes amb Espanya no són pas exclusivament d’infrastructures, d’espoliació fiscal o d’invasió de competències, sinó, ras i curt, de subjecció a un neofeixisme com a part ideològica constituent en l’essència (centralisme asfixiant) i en la manera de reproduir-se (rapinya econòmico-social), sense que cap classe, partit ni grup no sembli tenir interès a frenar-lo de debò. (No cal recordar la destitució per part de Podemos d’un càrrec a l’administració aragonesa per haver col·laborat amb l’independentisme català o les manifestacions d’un conseller navarrès, també de Podemos, sobre els nois d’Altsasu.) I no es tracta, com havien pensat alguns ingenus, del fet que Europa podia impedir (o no) el cop final que coronés formalment l’estratègia espanyola assimiladora, sinó del fet que les masses (o votants, o consumidors, o ciutadans, digueu-ne com vulgueu) espanyoles, políticament parlant, ja s’hi han rendit, amb la seva decantació o el seu abstencionisme –no diré culpable, però sí culpós– Que la mobilització d’aquestes masses només es produeixi a cop de xiulet dels partits, o per interessos d’estat, o a la recerca i captura de bocs expiatoris perifèrics, ho diu tot sobre el buidatge practicat a consciència des que es va iniciar el transvestiment franquista en monarquia.

També nosaltres hauríem de prendre’n nota, perquè una de les mancances principals és el desconeixement de la força pròpia. I la força és a les arrels, per molts empelts que afegim al brancatge. La política institucional catalana, definitivament subsidiària (o part alíquota) de l’espanyola, ha tancat el país –volem dir, la gent, és clar– dins una sala de miralls. Com en el conte de Joseph Conrad, on un home es troba reflectit als miralls de la seva cambra i, per tant, incapaç de fugir de si mateix, de veure’s amb la distància que una situació familiar dramàtica li exigeix, així mateix ens passa a nosaltres. Els aparells dels nostres partits i el circ mediàtic que els acompanya s’han fet un lloc propici per a multiplicar la seva imatge fins a esmussar-nos els sentits i confondre’ns l’enteniment. I, a falta d’una altra visió, tot el país es creu tancat en aquest emmirallament, que no li deixa saber qui és, ni on es troba, ni cap a on s’adreça. Per acabar-ho d’adobar, alguns aprenents de pistoler electrònic fan creure que disparen contra un objectiu real i, mentre esmicolen les falses imatges, ens distreuen perquè no en busquem cap més referent. Així doncs, la sortida d’aquest laberint, la recomposició de la imatge real del país només pot arribar amb un nou via fora! d’una gent que lluiti amb més energia, més intel·ligència i més honradesa que fins avui.

S’ha publicat aquests dies un manifest cridant a fer un ‘tsunami democràtic’ (una riuada faria més de la terra, però en fi). Cap inconvenient a la creació d’estímuls mobilitzadors, sempre que no afegeixin ambigüitat a la que patim des de fa dos anys.

Si, en un manifest d’aquesta mena, no es parla del Primer d’Octubre del 2017, malament rai, perquè és un oblit molt significatiu, atès que nega a les masses mobilitzades la fèrtil memòria d’allò que en va fer un nou subjecte polític, en termes històrics.

Si, en un manifest d’aquesta mena, es parla genèricament de drets fonamentals individuals i col·lectius, i no s’associen mútuament a través de la consecució de la llibertat, que és la independència nacional, malament rai, perquè deixa de banda la mare dels ous, si se’ns permet l’expressió, de tot el que ens ha passat i el que ens ha de passar.

Si, en un manifest d’aquesta mena, es crida a la mobilització cívica, a la lluita no violenta i a la desobediència, es reincideix en una característica que ha estat, i continua essent, propietat específica del moviment independentista des dels llunyans temps de la Plataforma pel Dret de Decidir, o sigui, des del 2006, amb la qual cosa ens cal demanar què aporta, en termes polítics, aquest manifest.

Si, en un manifest d’aquesta mena, no s’aclareix què s’ha d’endur el tsunami (o la riuada, que fa més de la terra), potser acceptem els termes de submissió a què les institucions, els partits i les entitats han sotmès el moviment, amb què caldrà preguntar, atesa la falta d’objectius polítics concrets, en quina platja s’acabarà esmorteint: la dels efectes publicitaris?, la de la justificació ètica?, la del messianisme?, la de substituir les entitats mobilitzadores per excel·lència de l’independentisme?

Tot plegat fa pinta de voler posar tot el capital polític acumulat aquests anys sota una mena de generalització que farà molt contents tots els demòcrates, tots els transformadors socials i tots els defensors de drets fonamentals, però sense esmentar, justament, els qui més han lluitat per resoldre l’equació: els independentistes. I, per passiva, doncs, deixa la iniciativa política en mans dels ‘dialogants d’estat’ o dels qui s’apunten a totes les guerres, que, no pas per casualitat, s’han apressat a donar la seva caució al manifest en qüestió. Provar de ressuscitar l’Assemblea de Catalunya en format 5.0 i de ‘lluites compartides’ està molt bé, sempre que sigui sota la direcció de l’independentisme de combat, no pas del que se senti temptat de renunciar a la seva legítima, i ben guanyada, hegemonia. I, en aquest sentit, el manifest fa, manifestament, figa.

Fet i fumut, per no haver començat pel començament: que no hi pot haver pacte amb l’estat si no s’enderroca la monarquia borbònica i una nova classe política espanyola es troba obligada a admetre la pèrdua de la dominació. Però si n’hi ha que, després de l’experiència Ciudadanos-Podemos, esdevingudes forces auxiliars del règim del 78, encara pensa que se’n pot esperar res de nou (a la manera de l’admirable Roca i Junyent, quan escriu: ‘El diàleg,  la negociació, la recerca de les coincidències, donen més resultats que el desig irresponsable de la confrontació com a proposta’; o a la manera del no menys admirable Torrent, quan diu que defensa un ‘torcebraç democràtic’ que combini diàleg i pressió), que s’ho faci mirar, no sigui que l’onada l’arrossegui a litorals inconfessables. Mal que els pesi als aprenents de pistoler i als que els permeten de disparar a tort i a dret. Mal que els pesi als interessats a fer-nos creure que tot s’acaba en una sala de miralls.

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Sostenir un esforç editorial del nivell i el compromís de VilaWeb, únicament amb la publicitat, és molt difícil. Per això necessitem encara molts subscriptors nous per a allunyar qualsevol ombra de dificultats per al diari. Per a vosaltres aquest és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Podeu fer-vos subscriptors de VilaWeb en aquesta pàgina.

Vicent Partal
Director de VilaWeb