Manifestants al parc Tamar d'Hong Kong.

A Hong Kong hi ha una estàtua de Bruce Lee; lletja, si puc expressar la meua opinió. La mítica estrella de les arts marcials, que es va morir en aquesta ciutat, és conegut  entre moltes més coses, per una frase que fins i tot va arribar a ser popularitzada amb finalitats publicitàries: ‘Be water, my friend’, sigues aigua.

La frase, que intentava d’explicar el principi taoista del Wu wei o ‘principi de l’acció natural no forçada’, resumeix a la perfecció l’estratègia que posa contra les cordes el govern autònom d’Hong Kong, però també el govern de la República Popular de la Xina. El moviment democràtic ha après d’allò que es podria considerar el fracàs del 2014 i ara es mou constantment, com l’aigua. Inunden tants espais com poden, talment una rierada impetuosa, i se’n van ràpidament si la cosa no funciona; i reapareixen en un altre lloc, constantment, imparables, dia rere dia. Tan aviat un grup col·lapsa l’aeroport com n’apareix un altre als nous territoris, ja a tocar de la Xina, com, coordinadament, bloquen els principals carrers de l’illa d’Hong Kong, allò que va ser l’eix de la colònia britànica i l’indret encara avui més representatiu de la ciutat.

Manifestants al parc Tamar d’Hong Kong.

Ahir les protestes es van concentrar sobretot al parc Tamar, just allà on convergeixen l’oficina de la cap de govern de la ciutat, el Consell Legislatiu i l’odiada caserna central de l’exèrcit xinès. Una muralla improvisada amb imponents i altíssimes barreres de plàstic, envoltava els edificis. Però si no hagués estat per això la normalitat hauria semblat absoluta tot el dia. Les autoritats, tanmateix, ja no saben què esperar ni quan. Al vespre milers de manifestants van aparèixer de tot arreu, la majoria vestits de negre i amb màscares per evitar la identificació amb les càmeres. Acabat l’acte, es van traslladar en grups compactes al ferri, el parc és al costat mateix de l’estació marítima, als autobusos o al metro. Davant l’estació central, un mapping espectacular reclamava que s’investigués la violència desfermada per la policia dissabte, quan va atacar la gent dins els vagons del metro. Ahir els antiavalots també van entrar al transport públic per escorcollar i identificar tothom. Feien que tothom es posés les mans al bescoll i actuaven amb una duresa que cridava l’atenció. A la porta de l’estació un altre grup de joves va improvisar una protesta mostrant vídeos. ‘No es pot tolerar que la policia agredesca tothom, sense cap justificació –em deien–. Hong Kong va esdevenint un estat policíac.’ Els demane què pensen que passarà i responen que mentre el govern no escolte la gent les manifestacions no s’aturaran. El pamflet groc i negre que circulava de mà en mà incloïa les cinc reivindicacions del moviment que han anat cristal·litzant aquests darrers dies: retirada de la llei d’extradició, rectificació del govern en el tracte als manifestants, alliberament dels detinguts, una comissió d’investigació de la violència i eleccions lliures. I una frase ben destacada per acabar: ‘O ens doneu la llibertat o ens doneu la mort.’

Dilluns van ser els estudiants que van omplir els carrers amb els seus uniformes escolars, després d’haver-se negat a entrar a les aules. L’acció la van començar sis joves que es van concentrar davant l’ex-escola de la cap del govern, el Col·legi Canossià de Sant Francesc. Al cap d’unes quantes hores els mitjans locals parlaven de desenes de milers de manifestants. 30.000 a la Universitat Xinesa, malgrat la crida explícita de les autoritats que no s’hi concentrassen. 4.000 més, sobretot de secundària, van irrompre a la plaça Edimburg. A Causeway Bay van aparèixer-hi petits grups amb cascs i ulleres per evitar els gasos lacrimògens. A Shau Kei Wan van fer una cadena humana. En una megalòpoli de set milions d’habitants és molt difícil de fer-se de notar i la vida continua com si res, llevats dels moments de gran violència o allà on hi ha una protesta. La sensació de vaga general és inexistent, malgrat tot. Però la persistència de les mobilitzacions durant tot l’estiu, la magnitud i la varietat indiquen un notable canvi de mentalitat.

Manifestants a la Universitat Xinesa d’Hong Kong.

La setmana passada, per exemple, va ser la gent gran que va prendre el carrer, els pares i els avis dels joves que encapçalen el moviment. Dissabte una gran manifestació havia de commemorar l’aniversari de la Revolta dels Paraigües del 2014. El govern va reaccionar detenint preventivament els dirigents socials més coneguts durant unes hores i oficialment la manifestació fou desconvocada. Tanmateix, aquella nit els carrers es van omplir de barricades i còctels Molotov, com no s’havia vist mai, cosa que desfermà uns enfrontaments que van fer la volta al món i que acabaren amb centenars de detencions, entre les quals la d’un xiquet de tretze anys.

Protestes als carrers d’Hong Kong després de la detenció d’activistes.

Les lliçons apreses del 2014

Hi ha dues coses que marquen la diferència entre aquest moviment d’ara i la Revolta dels Paraigües del 2014, un moviment que va ocupar durant setanta-nou dies el centre de la ciutat, i l’omplí d’esperança primer i de frustració després.

La primera té a veure amb l’aigua: aleshores el centre de la ciutat va ser ocupat per una acampada de protesta que va acabar cansant els habitants pels enormes problemes logístics que originava. Mantenir durant dies i dies una ocupació multitudinària del centre, més encara en una ciutat tan geogràficament torturada com aquesta, és complicat perquè inevitablement un dia algú abandona el recinte, l’endemà ho fa un altre i quan el cansament pren cos la duresa repressiva de la policia troba el terreny adobat: un moviment cansat, un procés exhaurit.

L’altra gran diferència neix del mateix lloc: ara el moviment no té líders. O, per a explicar-ho millor, es podria dir que els líders aparentment no lideren. Ja abans de la Revolta dels Paraigües, amb el moviment de les escoles contra la imposició del currículum xinès, hi ha figures que s’han significat com a autèntics dirigents. Alguns, com el joveníssim Joshua Wong, han esdevingut de fet figures mundials. Però, malgrat el gran reconeixement social que tenen, el moviment que fa mesos que sacseja Hong Kong no funciona amb els dirigents al capdavant sinó mitjançant una web: LIHKG. En aquell espai tothom pot proposar una idea i en qüestió de minuts les més interessants se sotmeten a votació i s’organitzen. És clar que això implica descoordinacions i fracassos. Però els èxits ho tapen tot. És la teoria de l’aigua: si no corre bé per un lloc se’n va a cercar un altre llit.

Un semàfor ha estat modificat amb adhesius per a remarcar l’eslògan ‘Free Hong Kong’.

I evidentment hi ha una tercera cosa que ha canviat, que és el nivell de la violència. Tot i que això és més responsabilitat del govern que no dels manifestants. A Hong Kong, fins el 2014, hi imperava encara el model més o menys britànic i la policia no solia fer servir gasos lacrimògens ni canons d’aigua tintada de blau, com ha fet servir aquests darrers dies. De fet els primers atacs amb gasos lacrimògens el 2014 van causar una autèntica commoció a la ciutat. Però res comparable amb l’onada d’indignació que van desfermar les imatges d’aquest dissabte, de la policia entrant als vagons de metro i atacant joves que tornaven de les concentracions de protesta. Un periodista hongkonguès amb qui fa mesos que parle ho va definir en un missatge directe de Twitter, curt però revestit de gravetat: ‘S’ha acabat, la reconciliació ja és impossible.’

Agents de la policia d’Hong Kong agredeixen passatgers al metro.

Adeu a ‘un país, dos sistemes’

En termes, aquesta violència i el creixement de l’autoritarisme han definit la protesta com un intent de conservar l’estatut definit en la proposta ‘un país, dos sistemes’ i que bàsicament establia que, tot i que Hong Kong tornava a formar part de la Xina des del 1997, el govern xinès respectaria –oficialment i pel cap baix fins el 2047– l’existència de dos règims polítics i econòmics diferents, a Hong Kong i Macau per una banda i a la República Popular per una altra. Segons que és escrit a la constitució d’Hong Kong, ‘el sistema i les polítiques socialistes no seran practicats en la Regió Administrativa d’Hong Kong i el seu sistema previ capitalista i la seua manera de viure no es podran canviar durant cinquanta anys’. Aquesta és la raó, en definitiva, per la qual hi ha una frontera entre la Xina i Hong Kong i un sistema judicial diferent que, mal que siga amb dificultats creixents, assegura amb la seua independència que la llei és fiable i es compleix, i que es respecten les llibertats individuals –una necessitat essencial perquè les multinacionals continuen decantant-se per aquesta ciutat com un refugi liberal on no es trobaran sorpreses desagradables d’avui per demà.

Tanmateix, després de tot això que passa, hi ha la sensació clara que la Xina ja no respecta l’acord internacional subscrit amb el Regne Unit i, per tant, l’Hong Kong que els seus ciutadans coneixen, aquell en què han viscut fins ara, perilla clarament. La data del 2047 sembla que s’haja acurtat al 2019, vists els enormes canvis que el govern ha anat introduint darrerament. La inauguració d’una nova estació de tren de gran velocitat s’ha aprofitat per a deixar que la policia xinesa prengués competències que fins ara eren de la policia d’Hong Kong. S’ha intentat d’implantar el xinès mandarí a les escoles, cosa que ha motivat una reacció extraordinàriament interessant: el cantonès ha esdevingut la llengua de la protesta i han aparegut tot de cartells en cantonès però escrits amb alfabet llatí, una manera originalíssima de desorientar els xinesos, que no entenen res. Però, sens dubte, han estat la violència i l’autoritarisme de les autoritats els grans revulsius socials. La repressió ha estat molt dura. Molta gent ha estat detinguda, mil persones aquests darrers quatre mesos, més de cent només el cap de setmana passat. S’ha prohibit el partit independentista, cosa que no havia passat mai. Han estat expulsats periodistes incòmodes i s’ha restringit i amenaçat la llibertat d’expressió i la de càtedra. Dirigents socials molt estimats han passat per la presó i fins i tot hi ha hagut diputats elegits per la població que han estat desposseïts del càrrec i expulsats del parlament per haver-se negat a jurar fidelitat a la Xina –sí, les concomitàncies amb el cas català són impressionants. I tot plegat ha acabat endurint el moviment i si el 2014 les actituds violentes eren malvistes ara, en canvi, són respectades. No fa la impressió que siguen compartides per tothom però no susciten rebuig i, en veient-les,  tothom en culpa la repressió del govern.

Alguns dels manifestants d’Hong Kong.

Més de tres mesos de protestes constants

Aquests darrers dies han estat els més intensos d’ençà que es van desencadenar les protestes. L’ocupació de l’aeroport, les detencions, la brutalitat de la policia, la manifestació de dissabte i la vaga general d’ahir i despús-ahir han elevat el nivell de la confrontació a uns extrems que, segons que diuen que va explicar dissabte en privat la cap del govern a diversos empresaris, ‘ja superen Hong Kong i afecten tota la Xina’. No hi ha manera de saber si la citació és textual, lògicament, però se’n palpa l’esperit.

Tot indica que la Xina ha preferit de moment que el govern d’Hong Kong intente de sufocar el moviment amb les seues forces. I l’executiu local ja ho ha intentat gairebé tot: mobilitzar els partidaris de la Xina en contramanifestacions, enviar grups unionistes a agredir impunement manifestants, passar imatges de preparatius militars amenaçadors a l’altra banda de la frontera… El manual s’ha aplicat exhaustivament i fins i tot ha aparegut un grup, dirigit per una espècie de Miquel Iceta local, que diu que cal diàleg i que no està ni amb els uns ni amb els altres… Però en la mateixa frase explica que cal ser ‘realistes’ i que no hi ha cap solució que no passe per Pequín.

La paradoxa és que és el canvi d’actitud de la policia, el reforçament del seu autoritarisme, la seua agressivitat i l’ús cada dia més habitual de material repressiu molt contundent ha provocat la indignació que alimenta el moviment, fins al punt d’haver fet oblidar com va començar. Perquè hi ha una excusa formal que desencadena el període de confrontació, que és l’intent d’aprovar una llei que havia de permetre l’extradició ràpida i sense garanties de qualsevol persona a la Xina. L’anunci d’aquesta llei va ser el detonant que feu eixir dos milions de manifestants al carrer el 18 d’agost, en la protesta més gran de la història de la ciutat. Però, al cap de poques setmanes el problema ja no és la llei –oficialment aparcada–, sinó Hong Kong. L’existència d’Hong Kong, amenaçada clarament en la seua forma de vida.

No és gaire clar què ha canviat a Pequín perquè s’hagen produït tants errors tan de pressa. Evidentment, la consolidació de Xi Jinping com a dirigent etern, fins a la mort, hi té molt a veure. Havien passat uns quants anys en què semblava que la República Popular havia abandonat la pràctica de tenir un líder etern i que intentava de fer més o menys elegibles els màxims càrrecs del país. Xi Jinping ha tornat a la vella tradició i ha imprès un tomb encara més fort a l’autoritarisme xinès.

A part això, hi ha un error important que els governs de la Xina i Hong Kong han comès: creure que la repressió del 2014 havia derrotat el moviment democràtic.

Durant aquests darrers cinc anys qualsevol observador podia definir la situació d’Hong Kong dient que aquesta ciutat havia viscut un moment únic el 2014 però que cinc anys després la manca d’un projecte clar, la divisió dels demòcrates en faccions i una aparent resignació davant les condemnes, les detencions i els empresonaments feien impensable el retorn de la confrontació directa amb la Xina. I tanmateix la confrontació ha arribat, més vigorosa que mai, endurida per la repressió i la ràbia acumulada aquests anys, i més decidida, molt més decidida, que mai. Disposada a no frenar-se de cap manera. Cada dia que passa les reivindicacions creixen i apunten al cor del problema i no a les manifestacions anecdòtiques. L’exigència d’eleccions democràtiques i lliures ja és un punt central en les protestes. La població vol que la cap de govern siga escollida i no nomenada per les autoritats de Pequín, com passa ara. I fins i tot el paper i la responsabilitat del Regne Unit comença a treure el cap. Diumenge es va fer una manifestació davant el consolat britànic per reclamar a Londres una implicació més directa, per forçar la Xina a respectar els acords que va signar. Els manifestants brandaven passaports britànics perquè la majoria de la població en té, com una resta del passat colonial. Ha sorprès també l’acceptació popular de la bandera colonial, en contrast amb la bandera oficial d’Hong Kong, un disseny sense cap tradició que no pretén sinó assemblar-se a la bandera xinesa.

Grups de manifestants ensenyen passaports britànics davant el consolat del Regne Unit.

Un nou Tiananmen a la vista?

La primera volta que vaig arribar a Hong Kong va ser precisament tornant de Pequín, on havia treballat gairebé dos mesos cobrint els esdeveniments que van acabar amb la matança dels estudiants a Tiananmen, el juny del 1989. El contrast entre aquell Pequín gris, tancat i aïllat, tenebrós, i la vibració que desprenia Hong Kong em va enlluernar, literalment. La revolta dels estudiants s’hi vivia amb emoció i la matança va caure com una llosa, essent conscient la població que l’acord per a transferir la sobirania britànica a la Xina ja s’havia tancat. Tanmateix, en aquella època no vaig saber trobar ningú que anàs contra el retorn a la Xina. Un bon amic meu, Jonathan Fenby, que aleshores era el director del South China Morning Post, el gran diari de la ciutat, sempre s’exclamava que jo no entengués un factor bàsic que explicava que, malgrat la preocupació, els ciutadans d’Hong Kong volguessen ser xinesos: ‘És que ho són i volen deixar de ser regits per un règim colonial, que no ho veus?’, em deia.

Efectivament, era així. I cal remarcar que durant el mandat britànic la democràcia tampoc no es va exercir gairebé fins al final i sempre d’una manera incompleta. Era cert: la immensa majoria de la població d’Hong Kong era ‘nacionalment’ xinesa i per això volia ser de la Xina. Per això és tan impressionant que vint anys després la identitat d’Hong Kong haja esclatat com ho ha fet, fins al punt que les darreres enquestes demostren com ha anat caient la identificació com a xinesos i com avui la gran majoria dels ciutadans d’aquesta ciutat ja no s’hi reconeixen. L’ascens de l’independentisme, que ací en diuen ‘localisme’, ajuda a mesurar l’abast del canvi, però aquest canvi va més enllà i segurament ve de més lluny.

Perquè Hong Kong té una gran tradició de lluita. El 1967 més de cinquanta persones van morir en enfrontaments amb la policia britànica, protestant contra l’ocupació. Als anys setanta les protestes es van generalitzar, cosa que obligà el govern britànic a fer reformes. Després del traspàs de poder, els primers intents xinesos d’implantar el seu model –com ara el 2003, quan van provar de fer entrar el delicte de sedició al codi penal– van ensopegar amb protestes enormes i efectives. El 2007 hi va haver un moviment fortíssim de protesta per les males condicions del transport públic. El 2012 estudiants molt joves van començar la revolta contra els plans escolars i el 2014 va esclatar la Revolta dels Paraigües, que va originar l’allunyament de bona part de la població respecte de la Xina i l’emergència del debat sobre la identitat d’Hong Kong i la seua possible independència. Hong Kong no és cap ciutat, no és cap país, fàcil de resignar-se ni dòcil. I ara s’enfronta a la que pot ser la batalla més decisiva de la seua història, i contra l’enemic més poderós que podria tenir.

Tot això que ha passat aquest estiu ha fet nàixer una ràbia mal dissimulada a Pequín, que podria fer explotar el govern xinès. El dia que un grup de manifestants va assaltar el parlament fent pintades contra la Xina i va desplegar sobre el faristol l’antiga bandera colonial, tothom va coincidir a dir que no era imaginable cap gest més insultant per a les autoritats xineses. Ara com ara, no hi han intervingut directament. Hi ha casernes amb soldats xinesos dins la ciutat, però s’han quedat més tancats que de normal i tot. I si bé les imatges de moviments de tropes a la frontera són amenaçadores, de moment semblen més propaganda que no res més.

La bandera britànica d’Hong Kong al faristol del parlament, ocupat pels manifestants.

Ara, no hem de passar per alt que l’Exèrcit Popular d’Alliberament va acabar matant milers dels seus conciutadans el 1989. I sobretot no hauríem de passar per alt que els fets de Tiananmen van ser un procés llarg. Les mesures d’excepció van ser implantades a l’abril, la llei marcial al maig i l’exèrcit no va entrar a la plaça fins el juny. És lògic, doncs, de demanar-se si la Xina prepara un segon Tiananmen, pregunta que no crec que puga respondre ningú. Si la situació fuig encara una mica més de les mans del govern d’Hong Kong podria ser que el govern de Pequín decidís que no té cap més remei que entrar per força. Però tampoc no serà fàcil que això passe i si passa tindrà un preu molt alt. Avui l’economia xinesa necessita el món i no es poden tallar les comunicacions amb l’exterior com es va fer el 1989. Hi ha el factor britànic, l’acord signat que una part del moviment ja demana que Londres denuncie, com a pas previ d’un referèndum d’autodeterminació. I la mateixa geografia de la ciutat dificultaria molt un atac armat, Hong Kong no és Pequín amb les seues grans avingudes i espais buits; més aviat seria una ratera complicada per als soldats, si la població resisteix. Cosa que de moment sembla indiscutible, com el món sencer ha vist aquestes darreres setmanes, aquests darrers dies i aquestes darreres hores.

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Sostenir un esforç editorial del nivell i el compromís de VilaWeb, únicament amb la publicitat, és molt difícil. Per això necessitem encara molts subscriptors nous per a allunyar qualsevol ombra de dificultats per al diari. Per a vosaltres aquest és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Podeu fer-vos subscriptors de VilaWeb en aquesta pàgina.

Vicent Partal
Director de VilaWeb