Rufián

«El to que fa servir Rufián i la consistència amb declaracions seues anteriors va en la línia dels que diuen ser no nacionalistes i que bàsicament es concreta en l'estigmatització del fet nacional»

Vicent Partal
05.07.2019 - 07:15
Actualització: 05.07.2019 - 09:15
VilaWeb

La premsa lliure no la paga el govern, la paguen els lectors


Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures

El diputat d’Esquerra Republicana Gabriel Rufián ha provocat fa unes hores una nova polèmica en la qual aprofitava una cançó en català de Rosalía per contraposar-la a l’anomenat Grup Koiné. Concretament, en la seua línia de fer titulars, va escriure ‘Més Rosalía i menys manifests Koiné’.

Si no fos perquè ja em sorprenen molt poques coses, diria que la piulada és francament inconsistent. Jo interprete que Rosalía ha fet una cançó en català perquè li ha donat la gana. No la conec, però gent que l’ha coneguda m’explica que és una dona que té una gran llibertat personal, clarament visible en la seua demostrada capacitat de trencar barreres musicals. Si hi ha hagut cap maniobra al darrere que jo no sé i es fa pública, ja rectificaré. Però mentrestant em sembla sorprenent que un fet natural com és que una dona que parla en català cante en català i un fet espontani, si és que ho fa només perquè vol, algú ho convertesca en un instrument polític. I em sorprèn encara més que ho faça precisament algú d’ERC, partit que fa anys que reclama que es despolititze el discurs sobre la llengua catalana.

Amb tot, simplement per la construcció de la frase, és evident que Rufián sobretot vol atacar el ‘manifest Koiné’. I per això contraposa dues coses que, en principi, no tindrien res a veure. Tothom entén que per a ell Rosalía és bona i el grup Koiné, dolent. Identificació que encara afegeix més perplexitat al seu tweet.

El manifest Koiné (el podeu llegir sencer ací) és un manifest encapçalat per cinc premis d’Honor de les Lletres Catalanes, Jaume Cabré, Josep Massot i Muntaner, Joan Francesc Mira, Maria Antònia Oliver i Joan Veny, quatre dels quals –pel cap baix– unes quantes voltes s’han manifestat simpatitzats o han donat suport a Esquerra Republicana de Catalunya; per vint-i-vuit membres de l’Institut d’Estudis Catalans, alguns dels quals –si no vaig molt equivocat–, militants o ex-militants d’ERC; i per 63 catedràtics i professors de les universitats dels Països Catalans, entre els quals també gent vinculada a Esquerra, represaliats durant el franquisme o combatents independentistes de primeríssima hora. Finalment, el signen uns centenars més d’escriptors, catedràtics, mestres, sociolingüistes, traductors, etcètera, entre els quals no costa gens d’identificar, per exemple, batlles d’Esquerra Republicana, un ex-secretari general i ex-president d’aquest mateix partit i vice-president del govern de la Generalitat per ERC, i un ex-eurodiputat que ho va ser d’Esquerra.

Que hi haja tanta gent de l’entorn d’Esquerra signant aquest manifest ni justifica ni deixa de justificar que Rufián l’ataque d’aquesta manera tan barroera. Això és evident. Però supose que els lectors entenen que d’entrada semblaria prudent mostrar una mica de respecte cap a aquestes persones i no disparar tan gratuïtament a partir d’una cançó que no hi té res a veure.

Jo no sé si Gabriel Rufián ha llegit mai el manifest Koiné ni què n’ha entès, si és que ho ha fet. Però és evident que sí que sap que la premsa espanyolista va fer una manipulació grollera d’aquest manifest, per a identificar-ne els autors i el contingut com el pitjor nacionalisme possible. I la piulada indica que considera que ell ha d’afegir-se a aquesta estigmatització, només puc imaginar-me que pensant que en pot obtenir algun profit.

És públic i notori que jo signe els manifests que considere convenients i no amague mai les meues posicions públiques. Vaig anar a l’acte de presentació d’aquest manifest i algunes actituds concretes no em varen agradar i per això no el vaig signar. No el defense, doncs, com a part de cap conflicte. Ara, des de la discrepància reconec el treball fet, la importància dels advertiments que s’hi fan i sobretot l’oportunitat de parlar-ne. No únicament això: en qualsevol país normal qualsevol manifest signat per destacades personalitats com les que signen aquest manifest hauria obert un debat públic important. Ací, en canvi, gairebé tan sols va causar la incomoditat dels partits independentistes i molt especialment d’Esquerra Republicana i la irritació de l’espanyolisme més tronat.

L’oportunitat del manifest ve del fet que la realitat del carrer i la reculada de la llengua catalana a tot arreu és impossible de negar, però d’això no se’n vol parlar. Fa anys ERC va decidir, mitjançant un article d’Oriol Junqueras publicat a El Periódico, que el català i el castellà serien llengües cooficials en la república i que no se’n podia parlar més. El món, diguem-ne, convergent ho va acceptar, el debat ha estat impedit i censurat i d’ençà de llavors hem arribat a la situació actual, on tot un diputat d’ERC es pot permetre d’atacar d’aquesta manera tan gratuïta i absurda els qui defensen, amb un discurs elaborat que és molt lluny de la piulada espasmòdica, que és el català la llengua que necessita protecció.

Però el piulet no mereixeria haver creat tanta polèmica si no fos per les coses que se’n poden deduir. El to que fa servir Rufián i la consistència amb declaracions seues anteriors va en la línia dels que diuen ser no nacionalistes i que bàsicament es concreta en l’estigmatització del fet nacional. La cúpula d’ERC fa anys que va decidir, mai no he sabut ben bé basant-se en què, que una part del país no pot entendre el fet nacional i que calia guanyar-la fugint del nacionalisme… català.

Haurien pogut optar simplement per eludir el tema. Jo vinc de Joan Fuster i sóc, per tant, dels qui senten d’entrada una al·lèrgia moderada a les banderes, els visques i la percalina. Qualssevol. Però no tan sols no ha estat així, sinó que el to va pujant, com més va més, cap a la desqualificació. I jo interprete que això passa per dues raons bàsiques. La primera és el tancament  intel·lectual en què es mouen. La segona, i aquesta és la important a parer meu, perquè pensen que amb això, i aprofitant el vent de cua de les manipulacions espanyolistes, poden separar-se d’allò que representen Junts per Catalunya i els altres partits independentistes per a intentar arribar així, més de pressa, a això que en diuen l’hegemonia. Arraconant-los.

Jo crec que ERC té el dret de fer allò que considere convenient i que ningú no li pot demanar que faça res que no vulga fer. Concretament, crec que ERC té el dret de guanyar totes les eleccions, de guanyar la presidència de la Generalitat, de ser majoritària al parlament, de guanyar a tots els ajuntaments, a totes les diputacions, en qualsevol votació. No caldria sinó! No tan sols això: crec que si ERC creu que la millor manera d’arribar a la independència és tenint ells sols els 68 diputats, no és que tinguen el dret sinó que tenen l’obligació d’intentar aconseguir-ho. Per això, quan ells diuen que no volen cap llista unitària, pense que no cal sostenir el debat.

Crec que no és tan clar, però, i em fa l’efecte que els comença a passar factura, que la coherència del discurs falla constantment. L’aparell del partit ara mateix és l’únic que resta dempeus i funciona molt fort, però en política una certa coherència entre allò que dius i allò que fas és sempre necessària.

Per evitar les llistes unitàries, per exemple, van llançar una enorme campanya afirmant que el fet important era la unitat estratègica, però ha passat un any i mig i això ja no té cap credibilitat. En plena campanya de les espanyoles, on van tenir tant d’èxit, Rufián va dir en un debat televisat que si el PP demanava perdó per la Gürtel ell demanaria perdó pel Primer d’Octubre i gairebé el van haver d’amagar immediatament després. Canviar al candidat de la batllia de Barcelona per una decisió personal, passant per alt allò que diuen els militants, no sembla gaire compatible amb el fet d’intentar defensar el discurs de la renovació. I diria que les piulades del líder d’ERC al congrés espanyol, com la que comente avui o algunes altres de recents, l’abraçada a Tomás Guasch, presumpte ministre de la presumpta Tabarnia, o els ànims que ahir mateix donava a un periodista de la COPE, causen una certa sorpresa, potser irritació i tot, perquè van més enllà d’allò que seria, diguem-ne, comprensible des dels paràmetres de l’amabilitat.

Dit això, ERC, i la seua cúpula, i he d’imaginar que la seua militància, ja faran allò que consideraran convenient. Sembla que estan convençuts que així guanyen i els resultats semblen acompanyar-los. L’èxit a les eleccions espanyoles va ser espectacular encara que després s’atenuàs per la clara victòria de Carles Puigdemont en l’enfrontament directe a les europees amb Oriol Junqueras i pel fiasco a l’Ajuntament de Barcelona, que posa un interrogant seriós sobre el paper dels comuns i la possibilitat d’un pacte alternatiu al Parlament de Catalunya.

Però no es pot discutir que l’electorat català té ara en Esquerra Republicana de Catalunya el seu referent principal, entre més coses perquè les retallades d’Artur Mas i la corrupció de CiU continuen pesant molt en un moviment, Junts per Catalunya per a dir alguna cosa, que no ha sabut desempallegar-se radicalment d’aquest passat. S’entén, per tant, que Rufián i més persones d’Esquerra ara mateix no tinguen cap incentiu per a reflexionar. Però realment hi ha dies que tens la sensació que juguen amb foc, més que no seria lògic. I, sobretot, que creen un estat d’ànim, innecessàriament crispat, amb gent del seu entorn, que no ajuda a avançar en direcció a la república.

PS. Tanmateix, que conste que el principal problema per a ERC és que té, injustament, a la presó Oriol Junqueras, Raül Romeva, Carme Forcadell i Dolors Bassa i a l’exili Marta Rovira, Toni Comín i Meritxell Serret. Això no és gens fàcil ni es pot oblidar, en cap cas.

Aquest editorial no és el d’avui i per això ja té tancada l’opció d’afegir un comentari.
jaume vall
jaume vall
04.07.2019  ·  22:17

Donat que no tinc cap obligació d’escriure, avui puc estar-me’n. La qüestió és important, efectivament, però el personatge i la manera d’aquest d’aproximar-se al quid de l’assumpte de la llengua, no mereixen que hi perdi més el temps.
Menys política a base de titulars, i més densitat.

Mercè Pàmies
Mercè Pàmies
04.07.2019  ·  22:35

Al final, Gabriel Rufián és el que semblava des d’un bon principi.

Sílvia Fortuño
Sílvia Fortuño
04.07.2019  ·  22:37

Del resultat de les eleccions se n’hauria de parlar molt. Ningú pensa que van estat manipulades? ERC és el partit nineta de l’Estat… Altrament aquest personatge ja va dir a Madrid, després de les eleccions i no abans, que no era independentista i en Cotarelo va plegar, titllant de tan corruptes els polítics catalans com els espanyols.

L’article podríem dir que està bé, però sembla que encara dipositi esperances amb ER. I aquest grup que sortit proposant que decideixi la militància haurà de plegar i marxar com ja va haver de fer fa anys en Carretero. Què no tenim memòria?

Gabriel Vives
Gabriel Vives
04.07.2019  ·  22:48

Com la dita: “No sé quina és la clau de l’èxit, però la clau del fracàs és intentar agradar a tothom. …..”, que sembla que és lo que vol fer ERC. i també aquesta altra: “Si un persegueix dos conills, tots dos se li escapen.”.
Prefereixo aquesta altra, que sovint tu ens recordes amb les teves editorials, Vicent: “No penso que hi hagi una altra qualitat tan especial per aconseguir qualsevol tipus d’èxit com la qualitat de la perseverança. Pot vèncer gairebé qualsevol cosa, fins i tot a la natura.”
(John D. Rockefeller).

Tomàs Reyner
Tomàs Reyner
04.07.2019  ·  22:55

Rufián sempre m’ha semblat un politic rar. Funciona per mitjà de frases altisonants i poc contingut, poc consistents. ERC mantenia un cert equilibri Tardà-Rufiàn. Espero i desitjo que Esquerra faci moltes passes endavant, però en la bona ditecció

Empar Valls
Empar Valls
04.07.2019  ·  22:58

En Rufian el veig cada dia més irrellevant. És una sensació que tinc per molts detalls.
Els comentaris seus, abans feien gracia, ara ja no en fan tanta.
Jo, ni me’l escolto, ni el llegeixo, el veig antic.
I respecte a ERC, avui té vots i demà no. En guanya tant fàcilment com en perd.
Tot canvia molt ràpid, i passen tantes coses, que el que avui és vàlid demà ja no.

Josep Usó
Josep Usó
04.07.2019  ·  23:04

Tal vegada, Esquerra també s’apropa a la seua metamorfosi. I cadascú tracta de prendre les posicions o compromisos que creu millors, per a sí mateix i també per al partit. Ja veurem com acaba, Esquerra. De moment, amb massa presos. I les frases, ni boniques ni enginyoses, no els alliberaran. Temps al temps.

Vicens Gil
Vicens Gil
04.07.2019  ·  23:17

M’afegeixo al que diu Mercè Pàmies,Rufián és el que semblava des d’un bon principi, sempre l’he vist un vividor de la política. Desprès de les eleccions en un debat compartit amb Monedero va dir que ell ni es nacionalista ni independentista, sinó que és d’esquerres i republicà, també va dir quan JxCat va guanyar les eleccions del 21-D i es va burlar de Puigdemont ja exiliat, que com podia ser president per Skype. Lo de Guasch sembla que aquest xicot ha perdut el nord. Ara només feia falta lo que diu del manifest Koiné. Increïble !!

Encarnació Parets
Encarnació Parets
04.07.2019  ·  23:19

Els que venim de Joan Fuster passem dels visques, les banderes i els bandarres però de la LLENGUA CATALANA, no.

joan rovira
joan rovira
04.07.2019  ·  23:21

Molt oportú l’editorial d’avui; doncs, estem parlant d’una opinió, considero frívola, d’un diputat català sobre un tema cabdal com és la llengua pròpia de Catalunya. Hem de poder parlar-ne sense molestar i sense enganyar a ningú.

Després de tenir molt present una conversa amb un dels signants del manifest Koiné, durant la manifestació davant la delegació de la UE a BCN, de llegir-lo un altre cop i de recordar el blog del subscriptor Víctor Gonçal sobre la polèmica que va suscitar la seva aparició; em refermo amb la seva conclusió final:
“La realitat és que tant entre els catalans d’origen, com entre aquells que van néixer en altres indrets, la sensibilitat, el sentit de justícia històrica i la defensa de la llengua pròpia de Catalunya han estat tan poc generalitzats com per haver-ne reduït el seu ús prioritari a poc més d’un terç de la població, i perquè aquells que encara gosen intentar posar-hi remei generant una reflexió social al voltant d’aquest fet, hagin de patir miserables linxaments per part de persones, partits i mitjans que no són més que còmplices anacrònics, però certament voluntaris, d’allò que va perpetrar la dictadura i que ha acabat consolidant la transició.”
http://in.directe.larepublica.cat/in-deep-end-dance-see-us/blog/15854/jose-rodriguez-i-el-manifest-koine

Cada dia està més clar que el procés d’alliberament nacional de Catalunya és doble: respecte del Regne d’Espanya, hereu del franquisme i de tres segles de domini colonial; així com, dels partits polítics i dels personatges que han viscut a Catalunya, tinguin l’origen que tinguin, de l’autonomisme sucursalista. Només així recuperarem el dinamisme i la qualitat democràtica per a acceptar i promoure entre tots una única llengua pròpia del país independent i lliure.

Anna CASACUBERTA
Anna CASACUBERTA
04.07.2019  ·  23:28

Aquest noi cada dia diu i fa coses menys assenyades.

Doménec Canet
Doménec Canet
04.07.2019  ·  23:38

Sóc una persona que admiro en Rufián pels atacs punyents que ha dirigit als personatges més funestos de la política de l’estat espanyol, però no entenc ni acabo de comprendre, més enllà de la motivació política que el pugui impulsar, el menyspreu exprés demostrat envers els membres del Manifest Koiné, que no són més que PROFESSIONALS de la lingüística que adverteixen sobre la situació de la llengua i les mesures que caldria adoptar per evitar la seva substitució. L’art, la música o el folklore, no estan renyats amb l’evidència científica.
Respecte a l’article d’en Vicent Partal en referència al Manifest Koiné, tot i reconèixer el seny i la mesura que un periodista deu tenir, em descol·loca pel fet de no haver-lo signat, ateses unes “actituds” que no li varen agradar, quan es tractava de donar-li la dignitat que mereixia a la nostra llengua, tan injustament malmesa per molts.
Situacions com aquestes, no contribueixen de cap manera a la normalització del nostre País, i el que és pitjor encara, creen una sensació de divisió interna de la qual molts en treuen partit.

ASERET ALMAR
ASERET ALMAR
04.07.2019  ·  23:43

Totalment d’acord amb l’editorial Vicent. Molt lúcida.
En Rufian feia gràcia al principi quan feia tándem amb Joan Tardà. Les últimes ocurrències són despropòsits. Sembla que remi contra la causa que diu defensar. Tardaré a tornar-los a votar.

Maria del Mar Serra
Maria del Mar Serra
04.07.2019  ·  23:57

Començant a llegir l’article pel PS, ja n’hi hauria hagut prou.
D’altra banda, tot aquell qui i tot allò que no defensi i salvaguardi la llengua catalana des de qualsevol punt dels Països Catalans, en suposa un llast. És una llengua minoritzada! L’hem de protegir!

pere roca
pere roca
05.07.2019  ·  00:00

En conclusió: no hi ha més cera que la que crema

Antoni López
Antoni López
05.07.2019  ·  00:28

Sempre hi pensat que d’aquest xicot només hi ha el que es veu. Es el Casado de la política Catalana i farà molta nosa a ERC.

PERE AMETLLER
PERE AMETLLER
05.07.2019  ·  00:32

El Sr. Rufián marca el nivell de la qualitat de l’horitzó que ens ofereix avui ERC. També marca, juntament amb la qualitat de la majoria dels membres de l’aparell republicà, la categoria del lideratge (i molt personalment la del seu líder). Mentre Puigdemont s’ha envoltat de gent molt més preparada i capacitada que ell, en Junqueras igual que ens explica “contes” enlloc d’històries racionals (dignes del Sapere Aude il,lustrat) s’envolta de gent incapaç de pensar i actuar més enllà de l’obediència grupal. És tan trist com desesperant (i emprenyador).

Albert T
Albert T
05.07.2019  ·  00:33

Aquests politicastres d’ERC, fa temps i temps que el que tenen com a ideal utòpic una Federació de Repúbliques Espanyoletes, on la República Catalana, a part de seguir fent el mateix trist paper que ha fet sempre sotmesa a l’opresió espanyola, no caldrà que tingui ni llengua pròpia, ni cultura pròpia, ni tradicions pròpies, ni res de res que es pugui identificar amb el perillosissim, segons el guru i els seus acolits, nacionalisme català!
El més fotut és que encara se’ls escoltin, i suposadament els votin, tanta gent de bona fe, que sembla ser que els costa de veure que aquest partidet no és res del que semblava i ens estan fotent a tots!

Lluis Molist
Lluis Molist
05.07.2019  ·  01:40

Es un pallasso oportunista, que només busca lo que es pensa ell el seu moment de gloria ( això “entrecomillat”, es un pobre noi, les seves sortides de to, no el porten enlloc.

Llorenç Marquès
Llorenç Marquès
05.07.2019  ·  01:41

Un espanyol es un espanyol, ja ho va dir Josep Pla, i tard o d’hora l’hi surt la vena, i més si viu i es relaciona a Madrid, es allò de que, qui va amb un coix, acaba anant coix també……..

Miquel Gilibert
Miquel Gilibert
05.07.2019  ·  05:22

Crec que el principal problema és que no saben què fer.

Ni ells ni ningú, perquè un cop perduda per mèrits propis, la possibilitat de fer un país independent l’1O i el 27O ja no queda gran cosa que es pugui fer per sortir de l’atzucac.

Espanya ha aconseguit injectar por en totes les capes de la societat, però sobretot en les cúpules dels partits. Realment els que són a la presó o a l’exili eren els millors que tenien. I ara, després de tot, ja es veu que el concepte d’autonomia és de pur cartró pedra. Una clofolla sense contingut que Espanya ignorarà cada cop que li vingui de gust, fins i tot en contra de les seves mateixes lleis (compteu les sentències del TC que no compleixen, la fiscalització constant de la Generalitat sense motiu- només perquè no els agrada en Torra, etc).

Tot això crea una tensió evident Molta gent estem per la independència, però els partits (les entitats de la societat civil s’han d’analitzar a part) no poden ni saben reaccionar i aquesta tensió es viu de tres maneres diferents:

* En el cas d’ERC amb l'”eixamplar la base”, que no és nou. Al 2014 ja es deia el mateix. Té l’inconvenient (que és general de l’independentisme) que el nombre d’independentistes es manté constant (100000 vots amunt o avall) des de fa anys i que la penetració en llocs com l’àrea metropolitana és molt minsa o inexistent. Simplement el que hi ha són vasos comunicants. Grosso modo JxCat i ERC sumen els mateixos vots ara que fa 5 anys, però repartits diferent. ERC sempre ha tingut la temptació d’anar cap l’eix d'”esquerres” (les “” hi són perquè tinc els meus dubtes que la política que fan comuns i psc es pugui considerar d’esquerres o socialdemòcrata), sense entendre que si a l’Hospitalet o Santa Coloma voten socialista, no és per socialistes, sinó per espanyolistes

* En el cas de l’espai JxCat/PDECat/Crida, apart d’un cert complex per ser els hereus del principal partit de cartró-pedra de l’autonomia, CiIU, amb un pare denostat i un posat històric de catalanisme folclorista, la lluita per l’hegemonia es tradueix en un independentisme màgic de difícil realització. En són clares les repetides declaracions de “fer república” (sense explicar com: com si ara poguéssim altre cop proclarmar- ara sí de debó- la república i tallar les carreteres 2 milions de persones, protegits pels mossos unànimement de la nostra part, i amb Europa aplaudint), o les del president Puigdemont declarant que tornarà, o que no li podran impedir exercir els seus drets, cosa que en cada moment es demostra falsa- malauradament. En això cal afegir-li la lluita pel poder dins l’espai per part dels que realment són hereus de la convergència de tota la vida i volen revifar l’autonomisme sense adonar-se que el seu temps ha passat. Tot plegat mena a un desgavell difícil de solucionar, que es tradueix en la inacció en molts aspectes del govern (o la sensació d’inacció perquè sovint és només això) o l’absència de líders clars, llevat dels de l’exili que, malauradament, disposen de poc marge de maniobra i poca connexió amb la realitat del dia a dia.

* En el cas de la CUP (i afins) una mena de fugida endavant cap a la revolució i l’independentisme màgic, sense de fet mullar-se gents. Això motiva que en nom de principis revolucionaris impol·luts, que ells mateixos ja s’encarreguen bé de no posar en pràctica o serien tots a la presó, rebutgin i torpedinin sistemàticament l’acció de govern o vies que podrien contribuir a que la gent veiés una mica més clar que es pot governar- i fer-ho bé, amb polítiques que ajudin tots els ciutadans- des de l’independentisme. La seva estultícia política des del 2014 és notòria i són poca cosa més que un factor de bloqueig aprofitat sense manies per part de l’unionisme. Són els enzes útils que permeten que- a la pràctica- el parlament de catalunya estigui paralitzat

Deixo fora d’aquesta anàlisi tota la resta de partits, unionistes, ho diguin o no (el cas dels comuns és notori) perquè és evident que tots estan instal·lats en veure qui pot diluir més el fet nacional, qui pot anorrear més la poca cutura que ens queda, o qui pot fer la rosca més al poder central (cas dels comuns i la seva derivada de Podemos). Tots s’uniran, siguin de dretes o d’esquerres, en fer front comú al parlament de Catalunya o fora (cas de l’ajuntament) per fer ingovernable tota institució on hi hagi un control majoritari, però sense majoria absoluta, de l’independentisme.

Només des d’aquesta perspectiva s’expliquen els moviments de Rufian (i també de Tardà en les seves darreres aparicions) diluint la component nacional del grup d’ERC a Madrid, la petició de tots els presoners polítics per tal que els grups parlamentaris s’abstinguin a canvi de res (mai tan ben dit sentint en Sánchez ahir, però podríem dir que segurament una mala realitat no els espatllarà les idees preconcebudes), les peticions d’un acord o d’un referèndum que reiteradament fa ERC (i que fins i tot un nen de 2 anys veu que estan condemnades al fracàs més absolut, tal i com és Espanya), o la reculada estratègica de la CUP.

La solució només pot venir d’una renovació a fons de la classe política, de la resistència (per no perdre el que tenim), de l’activisme cultural i de la preparació meticulosa i realista del proper cop (la gent ha de saber que hi haurà bloquejos econòmics, que perdran diners, que haurem de patir policies disparant contra manifestants, que tancaran milers de persones a la presó, que seran mesos i anys d’inestabilitat…), amb una estratègia molt clara, molt marcada i veraç (o mireu com va anar la independència de l’Índia). Tota la resta són floritures per donar voltes al mateix. Cosa en la qual els catalans, com a bons mediterranis, som especialistes consumats.

Júlia Laforga
Júlia Laforga
05.07.2019  ·  06:03

D’aquest editorial molt ben lligat, he de dir que no comparteixo el dictamen que fa quan diu que el problema d”ERC és tenir a la presó o a l’exili als qui hi té.
Jo diria que el problema més gran que té,ARA, ERC es diu Oriol Junqueras i la seva concepció de poder personal al partit i de visió de pais.
Legítima? Si i tant.
El tema és on ens està portan a tots plegats i on ens pot arribar a portar encara.
També és cert que per construir res nou, primer ha d’arribar el caos destructor . O dit més planer, les coses s’han d’espallar molt per poder-les arreglar després. Però, estem en temps convulsos on cada pas s’hauria de fer amb molta intel•ligència.
Pel que fa als votants també penso que són volàtils i un dia ets a dalt i pots tornar a la insignificancia molt ràpid. Per això penso que apostar un pais per l’hegemonia política i el poder que comporta ho trobo com a mínim irresponsable.

Francesc Gispert
Francesc Gispert
05.07.2019  ·  06:06

Ja ho diu tot en Llorenç Marquès d’una manera molt educada al primer comentari. Jo, que sóc més animalot, ho expresso així:
Però, vejam, què n’esperàveu? Quan fa que no li heu sentit dir “bon dia” a aquest gamarús? Si precisament l’han contractat amb paga de 80000€ anuals pel sol “mèrit” de no parlar mai en català! És el típic nyego semianalfabet que corre pel territori comanxe de l’AMB i que no voldria contractar ningú amb dos dits de front, però a algú li va semblar bona idea tenir una Arrimadas d’ERC i aquí el teniu.

Eduard Gracia
Eduard Gracia
05.07.2019  ·  06:10

Val molt la pena llegir l’article d’en Ramón Cotarelo “La Gran Estafa” publicar a El Món fa un parell de dies, perquè resum molt bé com la cúpula d’ERC (i per cert també la CUP) han estafat els independentistes aprofitant-ne l’empenta per a després trair-los com I quan els ha convingut. El Twitter d’en Rufián no és més que un símptoma més del que estan fent i, com que els ha sortit bé (mireu els vots que tenen ara vers els que tenían abans) és malauradament molt difícil que ara vegin la llum…

JORDI PIGRAU
JORDI PIGRAU
05.07.2019  ·  06:40

Fa uns dies que els vostres articles respiren mala llet en tota regla No sé si es premonitor d’algun desastre que oloreu es prepari..

Joan López
Joan López
05.07.2019  ·  07:23

Un conogut meu socialista, fà un any deia de Rufian barbaritats. Ara ho posa com exemple de politic,bé penso que amb aixó ja tot està dit. Las bases de ERC com se sentiran de las paraules dels seus liders,gent que va rebra de valent el 1 octubre i ara veu com el aparell del partit vol ser amic del psoe. Ja se ho trovaran

GABRIEL MIR
GABRIEL MIR
05.07.2019  ·  07:31

La llengua és una eina magnífica per a construir vincles, però una eina imposada pot crear allunyament.

No tinc clar si ERC és esquerra o “esquerda”, però sí que, per apropar la gent al català, hem de facilitar-ho. Amb tanta crispació, qui no senti la llengua com una cosa pròpia i personal, només s’hi aproparà a partir d’experiències positives, agradoses.

Albert Miret
Albert Miret
05.07.2019  ·  08:54

Al cap i a la fi, en Rufián és allò que en diuen un “polític professional” i jo més aviat en dic un “polític de repetició”. Que el partidet diu cap aquí, ell va cap aquí, que el partidet li diu cap allà, ell va cap allà. Que una cosa es contradigui amb l’altre és completament irrellevant. Jo explico sovint que hi va haver un temps fa deu o vint anys que et trobaves algun conegut (normalment socialista) que et deia que ara l’important era anar cap allà (sempre seguint el que deia el partidet mare espanyol), i a la cantonada següent, te’n trobaves un altre que et deia exactament el mateix amb la mateixa construcció sintàctica que l’anterior. A la setmana que ve, et passava el mateix, però amb la consigna contrària. Eren els mateixos de la setmana passada, i el que et deixava perplex quan no histèric era que t’ho deien amb la mateixa vehemència que la setmana anterior. Això és el mateix que li passa al Rufián, com també al seu mestre Tardà. Són personetes de partidet i transmeten la consigna de la setmana. Que ens havíem cregut que eren una altra cosa quan la consigna ens agradava? Sí. Que eren realment una altra cosa més semblant a uns polítics reals, que pensen i elaboren el seu propi pensament polític en bé del seu poble? No. Els vam sobrevalorar. Són gent de partidet i prou.

Jordi Torres
Jordi Torres
05.07.2019  ·  08:57

A mi em fa l’efecte que, a en Rufian, li molesta l’última lletra de les sigles del seu partit. A mig termini me l’imagino defenestrat d’ERC i anant a fer política ‘gran’ a Madrid, en algun partit d’esquerres espanyol. No crec que arribi al punt d’ensenyar-nos el cul pel forat d’una estelada, però tampoc em sorprendria massa.

Joan Pujolar
Joan Pujolar
05.07.2019  ·  09:00

Jo no vull entrar amb el tema Rufian, però si que vull fer constar que el manifest Koiné no ha estat malinterpretat. Va estar mal concebut, mal escrit i pitjor presentat, per més que l’hagi signat gent respectable pel sentit de servei al país que tenen. Si vols replantejar un tema com el consens lingüístic establert, has d’assumir que cal cuidar molt el que dius i que la cosa no es resolt esbravant-se perquè a tu et sembla que igualment no t’escolten.

Sergi Guitart
Sergi Guitart
05.07.2019  ·  09:09

Almenys te el cv al LinkedIn, abans treballava a les ETTs explotadores de treballadors, dubto que els hi expliques l’estafa del 2% d’IRPF a les nòmines.. no entenc perque amaga el nom de l’ETT on diu va treballar 10 anys..

A ERC fa de ganxo espanyolista i showman pels mass media.. El perfecte escolanet “engañabobos” de mossèn Jonqueres..

Còmplice traïdor de la conspiració esquerres-dretes d’Octubre amb el seu tuit de les 155 monedes de plata que diu és va mal interpretar.. Manipulador.. Un altre declarat “no independentista” a ERC demanant que es declari la independència amb un 48,7% de soport social..

La gent vota a ERC perque fan bon brainwash i per por de les dretes, que en realitat fan pràcticament el mateix que les esquerres..

Pere Grau
Pere Grau
05.07.2019  ·  09:16

Si Rufian pensa que per aquest camí fa un favor a ell i a ERC, s’equivoca. Si tota la cúpula d’ERC pensa que cal fer-ho tot per guanyar o conservar “l’hegemonia” s’equivoca. I vindrà dia que els electors els hi passarà factura. I grossa. Hom es fa creus que els hi costi tan d’entendre-ho. Fer ara pinya (o diguem-ne unió estratègica de debò) al darrere de Puigdemont, seria el millor camí per després (quan la qüestió nacional estigui resolta) encapçalar el sentiment majoritari esquerrá del país. Llavors! Ara només aconsegueixen allargar l’empresonament i l’exili.

Josep Salart
Josep Salart
05.07.2019  ·  09:27

Tot, abosutament tot el desgavell de la manca d’unió a l’independentisme no ve d’ERC, ve de l’Oriol Junqueras. Les restes del monyo de la Ferrusola i la CUP ajuden, si.

Per tant, aquest personatge de la feria de abril, que ben trempat ha anat llepant les portes del partit per tal de viure’n, es la clara mostra de què a la política ens hauría de representar gent que hagués passat de P3. O passar un exàmen que, si veus que no són savis, que al menys siguin intel.ligents.

Els votants d’ERC sempre diuen el mateix: a casa hem votat sempre les esquerres…

Aviamm: si no s’entén el joc d’avui, el segle XXI, per aconseguir la llibertat, poden començar per tornar a llegir la lliçó de l’editorial d’ahir. Tot seguit anar al racó de pensar i després de fortre’s set o vuit cops de cap a la paret, veure si reaccionen i entenen que d’aquesta n’hem de sortit tots junts i amb desobediència civil, per començar.

De la mateixa manera que l’ UNIÓ EUROPEA es vol fregar el cul amb els nostres dos milions de vots, nosaltres també hem de llençar a les escombraries de reciclar ninots de goma, tots aquests vividors barats dels partits polítics.

Constantí Montsó
Constantí Montsó
05.07.2019  ·  09:35

Força d’acord amb l’article. No entenc, ambperò la relació amb els presos polítics i exiliats. Sí, ha estat un cop dur, però ja fa gairebé dos anys. Tan dur és mantenir una mica la línia ideològica (per dir-ho d’alguna forma)?

jordi Rovira
jordi Rovira
05.07.2019  ·  09:43

L’amic Joan Pujolar em dóna un referent perfectament argumentat al que per intuïció un endevina. I com que sé que sap de què parla, me’n faig ressò. Dit això, no acabo d’entendre com casa l’argument del que es diu avui en aquests editorials enfilats, amb el que se’ns proposava ahir mateix. Estic totalment d’acord que tot allò que hi hagi de nacionalisme minoritari en el procés català és prou bo per a ser reivindicat. La llibertat té valor per com presenta tots els punts de vista, i precisa una relació d’igualtat, encara que sigui amb mesures compensatòries. Que una llengua minoritzada replantegi unes condicions injustes, no ens ha de fer escarafall. Tot al contrari.
Una altra cosa és l’acció política. Més encara si és acció en política cultural i en política lingüística. Tenim prou experiència en gestió de país per entendre que una cosa és un acord constituent, i l’altra una acció ejecutiva cultural. Potser hauríem de dir que tenim prou experiència per saber que barrejant les coses, només podem crear un marc d’acció tant desassossegat; que en comptes de sumar-se a la persistència i a la perspectiva; es sumi a l’angoixa i el desencís.
PD: Bé per posar al mateix nivell les oportunitats d’alçar la veu del diputat Rufián, i del grup del manifest Koiné.

Pep Agulló
Pep Agulló
05.07.2019  ·  10:03

PER AQUÍ NO

Rufián fa política a cops d’efecte. Val a dir, que gaudia quan flagel·lava amb to desafiant als polítics del régim del 78 al mateix “Congreso”.

Es defineix com a no nacionalista, no independentista i de valors republicans. Cap problema. Però si en aquest racó del republicanisme fas un furibund atac a la llengua catalana oprimida, aquí atemptes contra el dret sagrat de la llengua d’una minoria dins l’Estat, com diríem a Europa.

Algú pot pensar que és una piulada sense transcendència. Greu error. Els cops d’efecte són molt meditats. És justament l’asimetria tan bèstia de comparar el manifest de Koiné de gran calat pel país amb un fet intranscendent el que fa especialment humiliant el menyspreu cap a la llengua, encara que ell segurament com a bon patriota de partit apuntava contra Puigdemont que és la consigna.

Si no ets ni nacionalista, ni independentista i menystens la llengua catalana, compte que podries rossolar cap a una Tavàrnia ves a saber de quin plomatge….

Joan F Ruiz
Joan F Ruiz
05.07.2019  ·  10:04

Benvolgut Vicenç,

Començo per dir d’entrada que per a mi sobra a la teva editorial la observació final sobre els presos polítics i exiliats d’Esquerra. Sobra perquè no és cap justificació per a acceptar que la ERC de Junqueras ataqui el desig d’independència de Catalunya. I ho està fent des de fa temps.

En Rufian no m’ha caigut mai bé, semblava una construcció d’en Junqueras orientada al seu “eixamplar la base” deixant pel camí la identitat catalana, amb l’únic objectiu d’assolir el govern autonòmic. Si autonòmic, perquè per a Junqueras això és més important que la independència de Catalunya.
Ah…… , i no sóc un català de vuit cognoms catalans, soc andalús. Ho dic per si algun poca-solta em vol penjar el terme “supremacista català” per a desvirtuar el meu posicionament. Em vaig educar en escoles totalment castellanes i amb la FEN (Formación del Espiritu Nacional) per matèria lectiva. No vaig començar a parlar en català fins pràcticament els 18 anys.

És a dir en sento molt lliure per a dir que en Rufian és un artefacte de Junqueras, que per cert, i suposo que és fill de la immersió lingüística, no parla massa bé el català, el seu accent és dolent, i com a dirigent polític d’ERC ho hauria de fer millor. Com a persona de a peu ja estava bé, com a persona pública l’hauria de treballar. Jo, autodidacta, en tinc millor accent.

Tot lo anterior em porta a la pregunta que em vaig fer el 28A: com és possible que tants independentistes votessin ERC després de les plantades d’en Roger Torrent el 31-G i al Juny de 2018, tot seguint instruccions de Junqueras?

Si perquè en Junqueras en aquells moments només tenia un objectiu, esborrar del mapa el carisma i prestigi de Carles Puigdemont, encara que fos al preu de renunciar a la independència.

Malauradament ens haurem d’empassar 4 anys això. Només demano a la gent que va votar ERC que la propera vegada tingui en compte els fets i no les paraules de campanya d’en Junqueras i acòlits.
Perquè la ERC de Junqueras no és la meva ERC, és Esquerra “Republicana” Convergent. Ha esdevingut allò que tant criticava, una formació convergent on, per exemple, en Pere Aragonès es dedica a fer retallades econòmiques igual que un Artur Mas tan criticat.

Ens hem de desempallegar de la cúpula d’ERC pro Junqueras si volem avançar cap a la independència.

PS: Estic totalment convençut que Junqueras és a la presó per un fallo tàctic d’ell vers el comportament que havia de tenir el govern espanyol, es pensava que amb Puigdemont fora ell tindria tot ek poder autonòmic.
Res a veure amb l’empresonament dels Jordis.

Salvador Aregall
Salvador Aregall
05.07.2019  ·  10:37

L’aspiració legítima però absolutament antipatriota, en aquests moments històrics, d’aspirar a ser el partit hegemònic a Catalunya fa que ERC se situï en paràmetres contradictoris. El que no s’entén és que una persona amb el nivell intel·lectual d’Oriol Junqueras i del coneixement que ha de tenir pel fet de ser català i historiador faci el pas que va fer en aquell article publicat a El Periódico. En l’Editorial d’avui està tot molt ben explicat i fa pena perquè en el fons t’adones que molts pateixen-patim la síndrome de la dona maltractada. M’he llegit el manifest Koiné i no puc estar-hi més d’acord. L’espanyolisme ha fet fortuna associant nacionalisme i totalitarisme, ha estat fàcil per ells perquè a Europa totes les guerres han estat producte d’aquesta associació. No oblidem que la guerra civil espanyola la van guanyar els nacionalistes, ells es deien “nacionales”, eren els feixistes. Els catalans no hem sabut desfer amb solvència aquest nus que ens ha fet l’espanyolisme i sembla que l’automutilació sigui la fórmula per acostar-nos als sectors castellanoparlants. Del Sr Rufian no en diré gaire cosa, és un “teen-ager” amb poca formació i habilitats provocatives que es mou bé en el món dels titulars. Nosaltres no som d’eixe món.

ernest ramos
ernest ramos
05.07.2019  ·  11:14

qui perd l’origen perd la identitat.

i, la llengua, l’idioma, en forma part !

Josep Maria Martín
Josep Maria Martín
05.07.2019  ·  11:21

El manifest del Grup Koiné va ser una ocasió perduda.
Per què no es va aprofitar per fer conèixer com la nostra llengua va ser triturada amb la força de les armes i les lleis de Castilla?
No és hora d’escampar la crua realitat del genocidi lingüístic?
Com és que ens agrada perdre tantes ocasions pedagògicament necessàries?

Ara Rufian sabria que el castellà va ser imposat a tots els parlants de la llengua pròpia de Catalunya, València i Mallorca per pur imperialisme castellà amb una intenció clara de fer desaparèixer un món diferent al de Madrid.

No m’ha agradat mai el personalisme patològic de Rufian. Però prefereixo no fer-lo responsable de la seva ignorància suprema.

Enric Benages
Enric Benages
05.07.2019  ·  11:22

He dubtat en aportar aquestes consideracions doncs veig que la quantitat de participacions és llarga i què més podria afegir-hi?
Però el tema s’ho val. No es tracta d’en Rufian com a individu aïllat , en Rufian és membre destacat (i força) d’ERC. Tot el que diu o fa implica vulgui o no, en l’organització a la qual pertany. La pregunta és : la direcció del partit li dona suport, coincideix amb les seves declaracions?
I més important que la direcció de qualsevol partit , les bases i els votants què en pensen?
Els humans ens anem construint a base de sensibilitats i formes culturals, que no s’esborren del tot i que minvades o no, sorgeixen de tant en tant, a gust o disgust i fins i tot contradictòries amb les altres sensibilitats, principis o cultures que composen un tot amb l’individu. El tema és: Quina és la cultura dominant ?
Des d’un respecte total als posicionaments del Sr. Rufian, crec que cal un aclariment per part d’Esquerra Republicana. Han passat definitivament a criteris neoautonomistes ?

David Mascarella
David Mascarella
05.07.2019  ·  11:42

A diferencia de vostè, Vicent, quan diu «El to que fa servir Rufián i la consistència amb declaracions seues anteriors va en la línia dels que diuen ser no nacionalistes i que bàsicament es concreta en l’estigmatització del fet nacional», en cap moment accepto això de l’estigmatització del fet nacional. Ho trobo excessiu, potser en part degut a la manera d’expressar-se que gasta el sr. Rufian, i a la tendència en estigmatitzar l’estratègia d’ERC, que està rebent un degoteig continuat que el converteix centre de totes les “virtuts”. Aquí no hi entro, però si opino com tothom.

La meva lectura és que sense ser cap cosa de l’altre món, qui més qui menys, cada ú de nosaltres ha valorat positivament que aquesta noia (tan i tan famosa?) hagi fet aquest petit gest, perquè amb els milions de seguidors que té, potser ajuda a donar-nos a conèixer. No crec que passi d’aquí. Evidentment és del tot recriminable el què va escriure en Rufian : ‘Més Rosalía i menys manifests Koiné’.

Sal·lustià Herrero
Sal·lustià Herrero
05.07.2019  ·  11:44

Fa 6 anys, va venir al Centre de Cultura Contemporània Octubre de València, Joan Tardà a participar en la presentació d’un llibre sobre Josep Rodríguez Tortajada, “València-Barcelona 1936” escrit per Ricard Camil Torres i Vicent Sampedro, a l’acte va venir i intervenir també l’exdiputat Agustí Cerdà i llavors encara diputat Joan Tardà… Jo només coneixia el personatge polític que ix al Congrés dels diputats i diputades de Madrid i potser algun gag de Polònia, el vaig felicitar perquè feia dies havia intentat dir algunes frases en català al “Congreso” i li ho havien prohibit rotundament, com si encara estiguérem en la “democràcia orgànica” de la dictadura anterior, on ningú gosava expressar-se en altra llengua que la castellana o espanyola… Després de felicitar-lo i vaig suggerir que aquests “gestos” d’expressar-se en català, ho haurien de fer sempre que parlaren en públic i no només ell sinó tots els diputats i diputades dels Països Catalans… En sentir això, vaig veure que el personatge Tardà canviava el rostre i els ulls i em deia que això era “massa radical” i que seria com muntar un show al Congreso i que no serviria per a res perquè no ens deixarien expressar-nos i les propostes de millora social no podrien fer-se… Jo li vaig etzibar que el que era “massa radical” era que encara estiguérem en afers de llengua a l’estat espanyol i al Congreso gairebé con en el règim dictatorial anterior, que el show era que no ens deixaren expressar-nos en la nostra llengua i que ens obligaren a expressar-nos en espanyol i a fer-nos passar per espanyols, que si ens feien fora del parlament espannyol sense respectar la nostra llibertat lingüística almenys serviria per demostrar que el que hi ha no és democràcia en cap cas pel que fa a respectar els drets de ciutadania de les persones catalanoparlants… I la cosa va quedar així, no ens vam entendre… Al cap de tres o quatre anys, el 2016-17, abans de l’1-0, després de venir del País Valencià a Catalunya vaig coincidir amb el senyor Rufián a una marxa independentista, (on vaig saludar a l’amic Jordi Sànchez, ara injustíssimament empresonat i de manera ultratjant per les seues idees polítiques i per acusacions inventades i falses, tant ell com Cuixart i la resta d’empresonades i exiliades), des de Empúries fins a Sant Pere Pescador, li vaig contar a Rufián “l’anècdota” que havia tingut amb Tardà a valència i li vaig exposar, sense conèixer-lo gens, per veure si podia arribar a pensar alguna cosa distinta (en ser més jove que Tardà, haver viscut menys anys de dictadura feixista i semblar més desacomplexat per a plantar-li cara al naci-onalisme espanyol), pel que fa al dret que hauríem de tenir en una democràcia a poder expressar-nos en català mentre ens obliguen a romandre formant part del’estat espanyol… El senyor Rufián em va respondre lacònicament, en forma de xiulit, que ell pensava exactament el mateix que Joan… En aquell moment no podia entendre la “coherència” d’empentar un referèndum d’autodeterminació per desobeir i ‘enfrontar-se’ a l’estat espanyol votant i no gosar enfrontar-se i desobeir civilment per poder expressar-se públicament en tots els àmbits, a tots mitjans de comunicació espanyols, Congreso, Senado… de manera lliure i respectuosa amb els drets humans, com si realment estiguérem en democràcia i no en un simulacre virtual del no res on els catalànics són xafats i matxucats totalitàriament en tots els nostres drets individuals i col·lectius, com a ciutadania i poble catalànic, sense cap dret més que a pagar, sagnar i callar… Conste que malgrat el meu escepticisme i veure les contradiccions i incoherències vaig participar molt activament per fer possible el referèndum i ho tornaria a fer, però anote les contradiccions amb ànim d’estudi sine ira.

Carles Lladó
Carles Lladó
05.07.2019  ·  11:47

És una llàstima que el Rufián sigui tan provocador, majoritàriament de manera gratuïta, i és una pena que ERC li rigui les gracietes.
Jo havia votat ERC i, a més de compadir-lo i estar-li agraït, a l’Oriol Junqueras encara l’admiro.

Joan Vidal
Joan Vidal
05.07.2019  ·  11:52

ERC fa dies que m’ha descol.locat. Deu tenir les seves estratègies segurament però les seves accions m’allunyen del seu ideari i de l’esperança a que aquest partit continui essent un referent per obtenir la independència.
Res de partits! Omnium i ANC! Des de baix podrem! Els partits ja han provat la mel del poder.

Teresa Puig
Teresa Puig
05.07.2019  ·  11:55

Aquest personatge està creat per en Tardà.

Oscar Sanchez
Oscar Sanchez
05.07.2019  ·  12:17

Sóc independentista, i penso que el manifest Koiné no és encertat, malgrat que la diagnosi és correcte. Partim d’un fet. La independeència i la República, si algun cop s’aconsegueix, serà gràcies a l’esforç constant d ‘una majoria ciutadana, molta de la qual és castellanoparlant o bilingüe de bressol. Què en pensaran aquests independentistes, fills i nets d’inmigrants, quan un manifest els diu que formen part del problema i no de la solució? Què pretén aquest manifest? Quines mesures CONCRETES proposa( que no hi siguin ja) per defensar la preeminència del català respectant la condició castellanoparlant de molta gent, tant catalana i indepe com aquests senyors i senyores del manifest? A Rufian segurament no li ha acabat de quadrar el manifest i ho entenc.

Maria Angels Fita
Maria Angels Fita
05.07.2019  ·  13:24

Jo em faig creus que encara hi hagi comentaris que diguin que no entenen ERC des de “fa dies”.
Francament, jo vaig entendre ERC a finals de gener del 2017, quan en Torrent va decidir no investir Puigdemont. Tota la resta, per a mi, ha estat una devallada anti-independentista molt ben amagada però molt evident per un observador atent.
Per això, els resultats electorals de l’abril han estat un cop dificil de pair; doncs això significa que hi ha molta gent que vota acriticament i, a aquestes alçades del procès, ès imperdonable.
A en Partal, encara li veig una certa recança en la critica, com si encara no pogués creure el que és tant evident.
Em quedo amb l’article d’en Cotarelo “La gran estafa”. Com a bon catellà honest (que també n’hi han) és molt més dur i contundent en la critica.

Nuria Boniquet
Nuria Boniquet
05.07.2019  ·  13:32

No entenc com inclou Comin a la Postdata. quan ERC va passar del tot d’ell a les europees !!! No es que no tinguessin un gest, és que el van deixar SOL !! En fi …

Josep m Uribe-echevarria
Josep m Uribe-echevarria
05.07.2019  ·  14:00

Desconeixia que’n Rufian hagués dit allò de demanar perdo per l’1O.Qui es ell per demanar perdo?.En nom de qui el demana?.d’ERC?

Rosa Gispert
Rosa Gispert
05.07.2019  ·  16:06

El problema és que ERC no té ideologia, no té un model de país, no té contingut, ni pla d’acció. D’aquí les contínues contradiccions, que es veurien molt més clarament si intentessim focalitzar-nos en l’acció de govern, que no es tal, si no més aviat una paràlisi de govern.
L’únic que busquen i saben fer són titulars. I propaganda. Però governar?, no en saben ni ho pretenen.

JESÚS ESTREMERA
JESÚS ESTREMERA
05.07.2019  ·  16:25

Visca els PP.CC.!
Ho dic en un doble sentit: primer, per lloar aquest editorial -senyor Partal, sou exquisit en les formes tant com en el fons- i el debat posterior. Estic orgullós de pertànyer a una comunitat on el respecte per l’altra persona és màxim, independentment de que ens repugni el que defensa. Comunitat VW i comunitat nacional. (Com m’agradaria que aquestes màximes tan repetides fossin igualment practicades repetidament al periodisme espanyol, on -amb excepcions importants- regna la desqualificació de les persones per les seves opinions!) I enllaç el primer sentit amb el segon: quina comunitat lingüística i cultural meravellosa és la catalana! Perquè és això els Països Catalans, no una Catalunya independent al gust de l’imperialisme ja no ianqui, sinó multinacional (que no plurinacional) instigador de les revolucions de colors (taronja, groga?, se’n recorden?) que segueix l’estratègia de la lluita de nacions per evitar la de classes (sí, Fukuyama), sinó un bocí del continent europeu on compartim cultura i identitat, en quatre estats diferents i fins a vuit territoris diferents.
En definitiva, si no som la nostra llengua, no som res. Si no som cultura, no som poble. I m’és igual la bandera que em col·loquin sempre que se’m respecti, ja que jo no en defensaré cap, de pedaç ni d’estat. Tenim dos camins: l’autoestima i la defensa dels nostres drets aquí a Palma o a Perpinyà, i semblar-nos als millors (Canadà) o augmentar la fragmentació d’aquests territoris (quina por dir PP.CC.: pancatalanisme, uff!!) en corralets on bramin els pitjors gallets (Trump, Erdogan, Macron, Salvini, Borrell o, sí, també Rufián).

eva salas
eva salas
05.07.2019  ·  17:20

El comentari de la Mercè Pàmies per a mi és un deu.

Afegeixo:
M’he passat la vida canviat al castellà. Ara ja no més. Perquè el pensar és mès gran quan ho pots fer en moltes llengües, i el castellà és una més entre totes les altres que tenim a casa nostra (per més que històricament la política dels conqueridors l’hagi volgut convertir en la dominant). La del país, és el català.

Els catalans de parla castellana haurien d’emprendre aquest compromís amb el país. Per solidaritat, per economia (la diversitat és riquesa), per millor ressistir, per empatua, i com a retorn. Si pel contrari som els de parla catalana que hem de solidaritzar-nos i canviar encara al castellà jo renuncïo. Prefereixo seguir sent una nació sense estat que no un estat(o república) sense nació.

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 60€ l'any / 5€ el mes