Rodalia? Paciència… fins que s’acabi

“A causa de les incidències recents, hem demanat de fer una reunió urgent amb els màxims representants del ministeri, d’ADIF i RENFE per buscar solucions immediates, perquè necessitem respostes i millores evidents a partir de dilluns”, deia dissabte, enutjada, la consellera de Territori, Sílvia Paneque, a Palamós, on va anar a inaugurar la nova estació d’autobusos. Realment, la setmana havia estat de traca i mocador. Cada dia algun incident més o menys seriós, fins a acabar divendres i dissabte amb viatgers caminant per les vies arrossegant les maletes perquè el tren els havia deixats al mig del no-res o del túnel. I, compte, dissabte ja no eren tan sols dos Rodalia, sinó també un Ouigo de gran velocitat. L’espectacle que apareixia a les televisions era tercermundista, dantesc i, sobretot, impropi d’una de les comunitats més pròsperes d’un estat que ens recorda sovint –amb molt d’orgull– que té la xarxa de gran velocitat més important d’Europa i la segona del món, després de la Xina. De què ens serveix, devien pensar els passatgers que caminaven a les palpentes enmig del túnel?

Són els contrasts d’haver prioritzat la gran velocitat i d’haver menystingut Catalunya durant molts anys. Sumeu aquestes dues directrius molt de temps i tindreu la raó del desastre resultant de la manca de milions i milions d’euros en inversions que s’han deixat sempre per a més endavant. Un estudi de Foment del Treball estimava l’any passat que el dèficit d’inversió pública en infrastructures a Catalunya del 2009 al 2023 acumulava una xifra que vorejava els 42.500 milions. És una aproximació, però la xifra fa esgarrifar.

Si no em falla la memòria, el 2008 els catalans ja estàvem molt emprenyats amb el funcionament dels trens i Rodríguez Zapatero va ser el primer il·lusionista que ens va prometre un pla de Rodalia, dotat amb 5.000 milions, que no va arribar mai. Devia ser per la crisi. Anys després va ser la promesa de Rajoy, amb el mateix resultat, i ja no hi havia crisi. I el ministre Ábalos també ho va repetir, a final del 2020, amb un pla de deu anys. Tots han anat prometent veritables pluges de milions que arribaven molt escapçades a l’hora de l’execució, o senzillament no arribaven ni a mullar a terra.

L’última pluja de milions la va anunciar el president Illa el mes passat. Va dir que el govern invertiria un total de 18.500 milions d’euros en cinc anys, entre el 2025 i el 2030, que va anomenar “la mobilització de recursos públics de la Generalitat més ambiciosa d’ençà del 2010”. Seran 13.700 milions d’inversió directa de la Generalitat i 4.800 milions mitjançant crèdits que aniran destinats a infrastructures, modernització productiva, coneixement i innovació, bon govern i igualtat d’oportunitats. En una conferència titulada “Catalunya lidera. Un model econòmic de prosperitat compartida”, el president de la Generalitat va anar més enllà i es va fixar l’objectiu de “liderar l’economia espanyola i ser la regió capdavantera d’Europa” d’aquí a deu anys, “si pot ser, cinc”.

Bé, aquesta és la promesa, allò que va dir que faria, però la realitat és la reunió d’ahir, convocada per la consellera Paneque. Segons que va dir en acabar, va ser una reunió “intensa, però profitosa” i va remarcar que es feien “inversions de gran envergadura” a la xarxa de Rodalia, després de “molts anys de desinversions”. No tots van veure igual el resultat de la reunió. La portaveu de Junts al parlament, Mònica Sales, per exemple, assegurava que el govern n’havia sortit “amb les mans buides”. “No hi ha les mesures per a revertir aquesta situació que afecta cada dia molts ciutadans”, va dir Sales en un missatge difós a les xarxes.

La realitat de la reunió és que la Generalitat, el govern espanyol, RENFE i ADIF van pactar de contractar més personal per intensificar la revisió de vies i millorar l’atenció als usuaris del tren. Aquest és l’acord més tangible d’una llista de deu punts que no aporten cap mesura definitiva per a frenar el caos a Rodalia. L’editorial d’avui de Vicent Partal és contundent del punt de vista polític i aclareix prou bé la realitat que implica l’autonomia a l’hora d’enfocar i resoldre problemes. En aquest cas concret, de vegades, oblidem que ens van “traspassar el mort” l’any 2010, sense aportar diners. Però, això sí, ens donaven la facultat de modificar els horaris, les freqüències i el servei. Quina aixecada de camisa! I de llavors ençà? Poca cosa, no ens enganyem. La resposta a la Generalitat a la reunió d’ahir, per a mi n’és un bon exemple.

Però fem una mica més de memòria, per mirar d’extrapolar les promeses vigents. Segons un informe de la Generalitat del 2023, entre el 2010 i el 2021 a Catalunya només s’havia executat la meitat del pressupost previst de RENFE i ADIF, un 50,4%, és a dir, 3.701 milions d’euros. La Generalitat de llavors insistia a dir: “És un problema endèmic que castiga especialment les inversions en ferrocarril.” I per argumentar-ho es fixava en el conjunt de les inversions de l’estat espanyol i en quins projectes resten sense executar any rere any.

Per poder-ho comparar, abastava el període a partir del 2013, el primer any en què la intervenció general de l’administració de l’estat espanyol va començar a publicar dades homologables de la inversió per comunitats autònomes. En el període 2013-2021 es va pressupostar una inversió a RENFE i ADIF de 4.634 milions d’euros per a Catalunya, però a la pràctica se n’hi van invertir 1.489, és a dir, un 32% del capital previst. Això significa que, segons els càlculs del Departament d’Economia, de cada 100 euros pressupostats i finalment no invertits, 72 corresponien a obres de RENFE i ADIF.

Podríem cercar més dades a l’hemeroteca, però totes porten al mateix punt: un desinterès clar perquè Catalunya tingui una infrastructura ferroviària d’acord amb les necessitats de la seva economia. No vull parlar del corredor mediterrani, perquè ja fa pudor, ni de la inexplicable manca de gran velocitat entre Barcelona i València, perquè també en fa.

De tant en tant, alguna autoritat gosa dir alguna cosa sobre aquest problema. El ministre Óscar Puente, per exemple, assegurava fa dos mesos que durant les setmanes vinents es presentarien dades concretes sobre l’execució del pla de Rodalia 2024. “Fins al novembre –va dir– s’hauran executat 850 milions d’euros en inversions a Catalunya, amb més de 400 milions assignats a Rodalia.” Però, de moment, no en sabem res més. Potser falten encara més setmanes.

Abans-d’ahir, després de l’espetec dels tres incidents en un sol dia, el director de Rodalia, Antonio Carmona, va demanar perdó als usuaris per tot el desgavell de la setmana –amb l’espatarrant culminació de dissabte. I també en va demanar el president de la Generalitat. Però no n’hi ha prou. La gent ja està molt cremada. No sé si hi ha cap probabilitat que es pugui repetir una munió d’incidents tan seguits i perjudicials com els de la setmana passada. Però, deixant de banda què diguin les probabilitats, es manté el temor que es repeteixin. I això no se sembla que es pugui resoldre tan sols amb més gent per a atendre els viatgers afectats i mirar vies.

Cal molt més, que sembla que no es vol fer, amb l’excusa que en aquests moments ja s’apliquen inversions molt importants a Catalunya, com insinuava Puente. I que potser avui és cert. No ho sé, però sí que sé que ara com ara no ho veiem. Potser ho veurem, però, de moment, els diners que perd cada dia el país amb aquests incidents continuats no s’han quantificat i potser més val no fer-ho, per a no tenir més mala sang. Ni tampoc es pot mesurar l’angoixa que pateix qui ha d’agafar el tren per anar a treballar cada dia i sap que és molt possible que faci tard a la feina. I un fet que podria arribar a ser molt greu: que algunes empreses sospesin si, a l’hora de contractar, cal posar a la cua dels aspirants o no la gent que ve amb tren de fora de la localitat.

Honestament, penso que l’enrenou que tenim a la xarxa ferroviària és tan fort que, a curt termini, o es fa molt més d’això que s’ha dit, o haurem d’acceptar allò que digué Carmona el novembre passat: que manquen dos anys per a començar a veure millores evidents al servei. “Tot i que –va dir– ja hi ha millores! Però evidents, pel que fa a trens nous, acabar obres, deixar nets certs trajectes i reconfigurar oferta.” Dos anys són més de sis-cents dies laborables d’agafar el tren!

O potser hem de ser encara menys optimistes i dir que Rodalia necessitarà, “si més no, una dècada d’inversions molt importants” per a posar-se al dia. Ho va dir el setembre de l’any passat el comissionat per al traspàs de Rodalia, l’ex-conseller Pere Macias. Segons ell, aquest és el temps necessari per a capgirar les més de dues dècades de falta d’inversions, quan la majoria dels diners es van destinar a la gran velocitat. Sense dir-ho, doncs, recomanava paciència, veient el panorama. D’acord, però fins quan durarà?