Reivindique el 27 d’octubre

«Curiosament, al judici això ho tenen més clar els fiscals que no pas els advocats defensors i em fa l'efecte que els presos mateix»

Vicent Partal
Vicent Partal
30.03.2022 - 17:01
Actualització: 30.03.2022 - 19:01
VilaWeb

VilaWeb necessita el vostre suport

Aquest diari existeix perquè més de vint mil lectors han decidit que poden i volen pagar cinc euros al mes perquè tots rebeu tota la informació amb accés obert. Però no n’hi ha prou. En necessitem més. Tu ho vols i pots?

Fes-te’n subscriptor aquí.

La creació d’un nou estat no depèn solament d’una declaració formal d’independència. Sobretot reclama l’exercici del poder posterior i el reconeixement per la comunitat internacional, o si més no una part. És possible, doncs, que amb una declaració d’independència no n’hi haja prou per a situar un estat a la comunitat internacional. Però això, en tot cas, és un fracàs polític important que, a més, ningú no pot saber si serà permanent o temporal. I que no anul·la ni, encara menys, disminueix el valor polític de la declaració feta. I crec que és imprescindible que el tinguem en compte, aquest detall, especialment en dies com aquests, en què la intenció i la voluntat de la declaració feta pel parlament arriba a ser grotescament negada per mirar de salvar la situació personal momentània, de presó, d’alguns dels qui la van declarar.

Anem a pams. Una declaració d’independència és ‘tinta sobre paper’, per a fer servir la coneguda frase diplomàtica. És sabut que una declaració unilateral d’independència no va contra la llei internacional ni tan sols quan és unilateral, com va deixar clar la sentència sobre Kossove de la Cort Penal Internacional. Però també tots sabem que una declaració d’independència només adquireix sentit pràctic quan és acceptada per més actors internacionals i el nou estat comença a funcionar i interactuar amb la comunitat internacional. Per tant, pot passar, i passa, que una declaració d’independència acabe essent allò que es diu ‘legalment irrellevant’. Les declaracions d’independència de Catalunya el 2017, de Crimea el 2014 i d’Azawad el 2012, per referir-me tan sols a les darreres, no han produït uns estats recognoscibles. Però el fet que siguen irrellevants legalment no significa que siguen irrellevants políticament per a la comunitat internacional. Perquè ningú no pot negar que a partir d’aquestes declaracions els territoris, els pobles, afectats –Catalunya també– han passat a ser a la pràctica considerats per bona part de la comunitat internacional com a subjectes polítics, amb identitat pròpia. Ningú, avui, no pot defensar que els estats del món, qualssevol, tracten de la mateixa manera les institucions catalanes que les institucions de la resta de les autonomies de l’actual estat espanyol. Fins i tot el permanent boicot de l’estat espanyol i la pressió internacional que exerceix contra una institució, la Generalitat, que forma part del seu ordenament constitucional, és reveladora de l’existència d’una situació política única, que afecta Catalunya i prou.

El perquè d’aquesta singularització s’explica fàcilment: la declaració d’independència va ser feta correctament, d’acord amb els criteris internacionals.

Què passaria si una sola persona, o un grup d’amics, declarassen avui la independència de Múrcia, o de la Borgonya, o de Catalunya fins i tot? És evident que res, no reaccionaria ningú. Ni l’estat espanyol ni el francès no es dedicarien a intentar convèncer cap altre estat que no reconegués les repúbliques murciana o borgonyesa, o catalana. Però això, en canvi, passa, de manera intensíssima, en el cas català i per la declaració del 2017. Perquè hi ha una diferència enorme entre la voluntat expressada com a desig per un ciutadà qualsevol i una declaració feta pels representants polítics efectius d’un territori determinat. Que és el que va passar el 27 d’octubre de 2017. I va passar, que quede clar, fins i tot deixant de banda quina fos la intenció real dels polítics que la varen declarar –fins i tot si era un engany, tesi que jo no crec de cap manera.

En la llei internacional, el concepte d’estat pressuposa que mai no és una persona o un grup qualsevol, arreu, qui pot parlar en nom del futur estat i proclamar la independència. La proclamació de la independència només la poden fer les autoritats capacitades per a actuar com a govern efectiu del futur estat. I aquesta condició, precisa i indispensable per a tirar endavant, es va complir l’octubre del 2017.

Per això no es pot llevar el valor polític que té a la declaració d’independència de Catalunya de l’octubre del 2017 fent servir la seua manca d’efectivitat, demostrada fins avui però que pot canviar en el futur, I curiosament, al judici això ho tenen més clar els fiscals que no pas els advocats defensors i em fa l’efecte que els presos mateix. Només cal recordar l’angoixa d’un d’ells quan es va preguntar en públic què hauria passat si un sol estat estranger hagués reconegut la nova república.

Cap estat no ho ha fet, això. Ni ho farà en les condicions actuals, amb bona part de l’independentisme acceptant el marc mental espanyol i incapacitat políticament per la seua divisió. Però la por espanyola que puga passar això és reveladora. Primer, del fet que no té controlada la situació ni pot assegurar a la societat internacional que Catalunya ja no és un problema, que és una simple autonomia més, com Astúries o Andalusia. Segon, del fet que l’afer intern se li ha escapat definitivament de les mans, cosa que singularitza clarament Catalunya dins la Unió Europea i en la societat internacional i té efectes directes –com l’actuació del mussolinià president del Parlament Europeu. I tercer, reveladora del pànic que l’independentisme siga capaç de retornar a la via de la unilateralitat, encapçale novament l’envit republicà i sàpiga aprofitar, a la segona oportunitat, la declaració d’independència del 27 d’octubre de 2017, una declaració políticament efectiva i recognoscible per la comunitat internacional mentre el Parlament de Catalunya no la derogue –si és que això passa mai.

PS: Lamente haver d’explicar totes aquestes obvietats que serien molt evidents, no pas optimistes sinó evidents, si no fos per la confusió política i per la manipulació mediàtica. Però en dies com aquests, i escoltant segons quins discursos al Tribunal Suprem, em sent més obligat que mai a reivindicar en públic el dia que vàrem sentir, ni que fos uns minuts, que ja érem lliures. Més important encara: el dia que vàrem demostrar al món que es podia, i per tant es pot, crear el segon estat independent dels Països Catalans. I a partir d’ací que cadascú trie lliurement si, malgrat tot, prefereix dedicar-se al ‘destralisme’ gratuït, a guarir la frustració personal a còpia de negar si cal les evidències, com fa, de manera ben representativa, algun lector en els comentaris de més avall.

Aquest editorial no és el d’avui i per això ja té tancada l’opció d’afegir un comentari.
Oriol Roig
Oriol Roig
11.06.2019  ·  22:21

Potser fóra hora que ens ho creguéssim i enlloc de celebrar la Diada l’11 de setembre, a nivell institucional es declarés oficialment l’1 d’octubre (i no pas el 27) com a Diada Nacional de Catalunya.

Josep Usó
Josep Usó
11.06.2019  ·  22:27

De vegades, es prenen decisions importants, fins i tot transcendentals, sense ser-ne gaire conscient del què s’està fent en el moment de fer-ho. Possiblement, els qui van fer la declaració d’independència, o al menys una part d’ells, haurien de reflexionar per entendre què és el que van aconseguir. De passada, la resta de persones que tractàvem de recolzar aquell moment, també hauríem de tindre present que la declaració segueix viva, només esperant el moment oportú per a fer-se efectiva. La por, jo més bé diria el pànic, dels altres rau, justament, en això. Que saben que tenen l’espasa damunt del seu cap. No l’han poguda apartar ni han pogut esclafar l’independentisme, tampoc. De fet, els seus problemes no han deixat de multiplicar-se, des de l’u d’octubre. I des del 27, no cal ni parlar-ne. Encara resta camí, però el partit ja es juga quasi tot en l’àmbit internacional. Ni tan sols Europa, és prou gran per encabir-lo.

Jordi Serramià
Jordi Serramià
11.06.2019  ·  22:38

Què ningú tingui el més mínim dubte que més d’hora que tard serem lliures i reconeguts!! Fins i tot amb les declaracions d’aquest judici

Núria Coma
Núria Coma
11.06.2019  ·  22:44

És tot tan desconcertant…
Hi ha tant per quès? que no ens volen respondre…tampoc crec en la tesi de l’engany, en aquells moments, però i després? No ens estan e ganyant contínuament, ens demanen diners, mobilització, suport…però neguen o menystenen allò pel què donem diners ens mobilitzem i ” suportem”.
Per què s’evita a tota costa nomenar Puigdemont i la major victòria aconseguida a un tribunal i ternacional? Per què les defenses, els partits i els presos van cada un a la seva i nosaltres seguim sent un??
El 27 d’Octubre es va proclamar la República Catalana, i no ho hem d’oblidar ni permetre que ho oblidin, i hem de treballar des de tots els àmbits per arribar al moment ( que arribarà) per fer-la efectiva…els polítics si volen, també hi poden ajudar..però no podem esperar que aquests, almenys ens hi portin, ja wue ara voldrien oblidar que ho van fer

JESUS CASTELLS
JESUS CASTELLS
11.06.2019  ·  22:53

Em sembla bona idea la del Oriol i traslladar la diada de Catalunya al dia 27 d’octubre, llavors podrem celebrar institucionalment el primer gran pas cap a la llibertat.

Oriol Gordó
Oriol Gordó
11.06.2019  ·  22:53

Gran editorial, totalment necessària avui.

JORDI PIGRAU
JORDI PIGRAU
11.06.2019  ·  23:04

Oriol Roig, la data important es l’U d’Octubre, completament d’acord

Amic Vicent, no comparis Catalunya amb Crimea. Aquesta Península Ukraniana va votar “Independencia” amb la Llei marcial i els militars
russos(camuflats) armats pels carrers

Josep Ramon Alonso
Josep Ramon Alonso
11.06.2019  ·  23:47

Estic d’acord en que tenim la declaració feta i nosaltres la donem per vàlida, no més cal el moment oportú per portar-la a la pràctica.

El detonant podria molt ben ser la sentència condemnatòria del judici, amb les penes tal i com les han deixat planejades els fiscals, que avui se’ls veia molt tranquils inclús somrients quan els defensors els deixaven en total evidència davant la vista de tot el mon que segueix el judici en directe.

No m’hagués imaginat mai que els fiscals del Suprem tinguessin un nivell tan baix

jaume vall
jaume vall
11.06.2019  ·  23:48

Està bé de tant en tant tornar a explicitar ordenadament les idees i els conceptes que, en cert certs, modifiquen la realitat. Ara mateix les preguntes més urgents que tenim els sobiranistes fan referència als passos a seguir per avançar, si més no, no retrocedir, com anar llimant diferències entre partidaris de la república catalana, estratègies per no prendre mal a Madrid, etcètera. De totes maneres la pregunta més important, no és la més urgent. El quid de tot el procés endegat per la societat civil i seguit per la classe política és:
Com garantirem que la societat que viurà (que volem que visqui) en un estat català independent sigui substancialment millor a la que deixem enrere, espanyolitzada?
Perquè si no és per tenir un país similar a les societats més democràtiques, cultes, benestants, cíviques i solidàries (Dinamarca, Finlàndia, Suïssa i Canadà podrien ser-ne uns exemples), la veritat és que personalment penso que el divorci per fugir d’una societat primitiva, per fer-ne una altra similar, no m’interessa excessivament.
Tots sabem, de fet tots veiem exemples, que dintre dels nostres companys de viatge sobiranistes, n’hi ha força que no són recomanables, professionals, caps, marits, esposes, amics, representants i representats. M’hi ha fet recordar unes paraules del professor Ramon Cotarelo, en acomiadar-se del seu blog Palinuro, en el que posa en evidència el poc suport, no ja entre els espanyolistes, que òbviament pot ser entès com a represàlia, sinó entre massa independentistes, que l’hi han fet la vida impossible. Volem fer un país millor. Volem fer un país millor?

Antoni López
Antoni López
12.06.2019  ·  01:45

Hi vaig pel 27d’Octubre. L1-O es un record de garrotades que no puc esquivar de recordar les del 1714. No entenc aquesta tendència del catalans de commemorar les garrotades rebudes. Jo no hi vull pensar. El 27-O vaig flipar, que diuen ara, al veure la concentració de batlles de gairebé tots els pobles de Catalunya.Malgrat la virtualitat de la Declaració, ES VA DIR AL PARLAMENT. Doncs ja esta dit. No ens en fotem de les poques coses que tenim, Jo vaig veure tot Catalunya per primera vegada omplint l’escala de batlles/ses i hem vaig deshidratar.Foteu el que volgueu. Però Jo l’11 de Septembre reso un Parenostre per als caiguts i celebraré el 27-O. Cadascú per allà on l’enfila. Salut i sort per a tots.

Imma Porres
Imma Porres
12.06.2019  ·  02:18

M’encanten les editorials que feu, Sr Partal
Crec que ara, però, cal ocupar-se dels presos i tant pronte es puga retornar on ho vam dixar

Miquel Gilibert
Miquel Gilibert
12.06.2019  ·  05:47

Podem ser tot l’optimistes que
Volguem, però essent optimistes donarem voltes sobre el mateix

* Per qualsevol estat, sí: som igual que Múrcia. I per les opinions públiques internacionals vàrem ser un flaix momentani degut al fer inaudit de la violència policial i a la possibiltat real que ho provéssim. Passat això ningú ens recorda. Treballo en una multinacional i li puc assegurar que amb la gent que parlo- si ha de servir com a mostra molt bàsica- el coneixement de la situació a Catalunya i dels abusos permanents es nul. Si vols coneixement sigues una armilla groga. Les manifestacions no surten ni 5 munuts enlloc

* La declaració d’independència no va ser políticament rellevant, més enllà de justificar la repressió i donar-los una excusa més per anihilar-nos políticament i cultural. Quelcom que ells mateicos han incitat amb la manca volguda de diàlegi l’acarnissament que ha ve de l’època Aznar. Recordo que el parlament ha proclamat unes 5 vegades el dret d’autodeterminació amb resultats perfectament descriptibles. Quelcom té rellevància política quan s’assumeix i es desenvolupa. No és el cas del 27O del qual tots volen passar de puntetes.

* Espanya no està espantada. El règim està podrit i és corrupte, però no desapareixerà. No té enemics interns i no està qüestionat. Ni tan sols Podemos no hi está en contra. Per això ens apliquen un càstic exemplar: es tracta- i ho han aconseguit amb molta gent- de crear por i desànim. Trist, però real. Per això les condemnes seran les de les fiscalies

* Ja se que pot semblar mesquí, però potser que comencem a passar cimptes amb els nostres polítics: si no hi havia capacitat, ni control, ni mitjans, ni intenció, com sembla desprendre’s del judici i de les declaracions de moltes cúpules de partits, per què ens hi hem atrevit? De debò algú pensava que un estat històricament tan troglodita com Espanya es deixaria dissoldre tan fàcilment? Els faig a tots més intel•ligents . I de debò m’estan dient que la meva sogra de 82 anys va anar a un col•legi arriscant-se a que li trenquessin el cap per una catxa o per una creença màgica en la negociació i en la pressió internacional?

El dia 1O va ser un dia de dignitat nacional, però del poble, no dels polítics. Però tot va ser un gest estèticament fantàstic però nacionalment i efectiva estèril. Pregunteu-vos si estem millor ara, des de tots els punts de vista, que si haguéssim passat 8 anys autohumiliant-nos i fent la puta i la ramoneta. No parlo de dignitat, sinó de coses tals com capacitat legislativa, llibertats o infraestructures. O fins i tot ponts de diàleg.

Ho hem de tornar a intentar, però aquest cop seriosament i de debò. Que si tornem a fracassar ens puguin acusar d’haver fet alguna cosa real, no una declaració buida a kes escales del parlament

Lamento ser tan directe, però em temo que la veritat, a més de fer-nos llliures, cou

LLUÍS CASTILLO
LLUÍS CASTILLO
12.06.2019  ·  07:02

A mi també m’encanten les editorials del nostre Director, però després ve en Miquel Gilibert i com en el conte més curt del món, en despertar, el dinosaure espanyol, encara estava allà. Salut.

Jordi Minguell
Jordi Minguell
12.06.2019  ·  08:06

Catalunya només serà lliure quan TOTS els independentistes serem pacífics lluitadors quotidians contra l’Estat opressor. Crec que això només seerà possible amb la desobediència sistemàtica. Catalunya arribaria a la independència si convertíssim el país en un calvari quotidià per al règim putrefacte del 1978. Els polítics no ens faran mai la independència. Pretendran i probablement aconseguiran de ser-ne parlamentaris i governants. Un cop feta, però.

Gemma R.
Gemma R.
12.06.2019  ·  08:06

Molt encertada la tria d’ aquesta reivindicació avui, just després de les paraules de Melero en l’ últim torn de la defensa. Just abans que m’ arribés l’ editorial estava dient això mateix (molt més mal explicat, però el mateix) a un xat amb amigues que estàven desanimades). No podem mirar el procés dés del forat d’ aquest Estat represor, ni dés dels mitjants catalans que van néixer i créixer dins l’ autonomia. Hem de ser molt resilients i agafar-nos més a les victòries que a les derrotes. Si em permeteu Fer un símil futbolístic, hem de tenir més l’ actitut del soci madridista que del barcelonista. I creient-nos-ho, seguirem avançant, si no, tots aquests anys de lluita no hauran servit de res.

Joan Andreu Juan
Joan Andreu Juan
12.06.2019  ·  08:15

M’encata llegir els teus editorials, in ambé els contra-editorials de Miquel Gilibert. Feu una parella interessant i no se, Vicent, si t’hauries de plantejar tenir-lo en plantilla.

A pams.

La postura dels advocats defensors no hauria de tenir res a veure amb la postura de país. La seva funció és defensar els seus clients de la forma més hàbil possible dins les regles de joc dels seus carcellers.

Altra cosa és la postura dels polítics. Aquí la cosa preocupa més. No parlaré del tàndem Torra-Aragonès, totalment submís a l’Estat Espanyol. El pobre Puigdemont que no acaba de fer la passa de deslligar-se de CIU. O de Junqueras i el seu eixamplar la base.

Donem-nos tots una pròrroga fins que acabi la batalla dels eurodiputats i veurem després què passa.

Sempre ens quedarà el poble. Aquest sí que segueix sense fallar!

Anna CASACUBERTA
Anna CASACUBERTA
12.06.2019  ·  08:42

Gràcies pels seus comentaris sr. Partal. La Republica es va proclamar i només cal unitat per fer-la efectiva. Som-hi!!!

Joan Begue
Joan Begue
12.06.2019  ·  09:09

Fer valoracions del procés es un bon exercici, de fer, ens ajuda a mobilitzar les neurones amés d’altres parts,.sert que no es va arribar-hi a canviar l’ensenya ni a pendre cos polític la nascuda R.C.
Però companys creieu-me​ que va néixer.
I és obligació nostra de donar aixopluc i calor com un infant neonat .
Si preferiu altre història res més escolteu que diuen els companys que insisteixen en demostrar que vivim un engany, llàstima que aquest no puguin veure’s el seu propi, oi que sí amics del Comú i de l’Iseta.

Mercè Pàmies
Mercè Pàmies
12.06.2019  ·  09:10

Va ser una proclamació privada. Els polítics ho van fer tot per tal que no fos efectiva, molt conscientment. Som aquí.

Albert Miret
Albert Miret
12.06.2019  ·  09:14

Sempre em crida l’atenció l’afany autodestructiu dels catalans, i em fa venir enveja del cofoisme d’altres pobles que han pogut ser independents no pas per la seva valentia ni per la seva persistència, sinó gràcies al nivell de civilització del seu antic país. El que explica en Partal és d’una evidència absoluta per tot aquell que sàpiga el que va passar realment i no tingui ganes de menysvalorar-ho. Que ara els magnífics advocats dels presos diguin públicament que en realitat no va passar res, és d’una lògica absoluta. Què voldrien els pessimistes? Que els advocats declaressin la independència a la sala segona del tribunal suprem de ca l’enemic i matessin allà mateix als nostres polítics? És això el que els semblaria millor?
Com diu en Vicent, la Independència va ser proclamada amb absoluta legalitat pel Parlament català elegit per tots i cada un de nosaltres, i mai ha estat derogada pel Parlament català, que seria l’únic òrgan que ho podria fer legalment. Qui té dubtes davant d’aquests fets? O és que ara ens hem tornat creients de la premsa “clavagueril” que mai ha dit res que no fos mentida? No és suficient observar l’estat de pànic absolut de l’enemic per a estar segurs que se’ls està acabant el temps dels equilibris i que tot els està sortint al revés del que van planejar en els seus atacs d’ira i odi? Espanya és ja avui un estat en minúscula, antidemocràtic, endeutat fins al coll, i summament antipàtic en part gràcies al ministre d’exteriors a qui mai agrairem prou la seva fracassada i còmica campanya de la “España Global”. Vinga nois. Aixequem l’ànim i deixem de queixar-nos, que estem guanyant per cinc a zero a pesar d’haver-nos expulsat els millors jugadors!

Josep Salart
Josep Salart
12.06.2019  ·  09:35

Que no se m’entengui malament amb el que diré: i torno a dir-ho, que no se m’entengui malament: En les poques imatges d’aquells assassins malnascuts etarres, quan els jutjaven, tant ells com els seus advocats mostraven els dellonsis i la capacitat de convenciment del què havient fet, ho havient fet i no s’excusaven de rés.
Els nostres, tots fan veure que ningú era per allà, que aquell dia eren a l’aplec de la sargantana. Ep, tots menys algún exiliat que s’han mantingut dret i ferm.

En quan al país, la nostra comunitat autónoma, si no trobem pas una fórmula que no sigui possar-nos la samarrete el dia 11 de setembre i tornar cap a casa, anem malament. Viure voltat de tant gent cómoda em possa de molta mala llet. Tinc casa a un altre país, no necessito horari laboral, però m’estic aquí esperant per actuar pacificament, però actuar i veure com aconseguim la llibertat i deixem de ser esclaus d’aquest misserable país que és espanya. Els odio profundament pel mal que fan cada dia, a nosaltres i als propis espanyols.

I acabo amb la cantarella de sempre: ni tant sol treiem els diners delss bancs espanyols. Rés de rés.
A què esperem?

Josep Albà
Josep Albà
12.06.2019  ·  09:53

Em temo molt que ens estem enganyant nosaltres mateixos.

La declaració d’independència, lamentablement, ni va existir ni existeix. No és va publicar aquell Octubre ni després, malgrat que la gent ho hem reclamat, per escrit. Però ni els 72 d’aquell Octubre ni els 70 d’ara ho han volgut fer. La declaració d’Independència és, doncs, una pura entelèquia.

El que va ser real i el món va veure és l’1 d’Octubre. I també van veure el 3 d’Octubre. I llavors van conèixer i van parlar de Catalunya com un subjecte polític. Però després, van veure el 10 d’Octubre i van saber que els nostres polítics no anaven seriosament. Que per ells tot era una comèdia. Que no passaria res. I va arribar el 27 d’Octubre i van comprovar que no hi havia voluntat política per crear un nou estat. I tot -TOT- el que ha vingut després, 21-D inclòs, confirma aquesta manca de voluntat política.

I, no ens enganyem, per favor, ja no parlen ni creuen que Catalunya sigui un subjecte polític. En alguns àmbits d’oposició parlen de la infame farsa judicial que Espanya perpetra -i nosaltres acatem- per venjar-se d’aquell Octubre que hauria pogut ser el final de la seva “sagrada unidad”. Espanya actua tan potinerament que obliga a alguns -pocs, molt pocs- demòcrates europeus a seguir parlant de Catalunya, tot i que sovint ho fan perquè no entenen que no fem res de res per resistir-nos units contra la revenja española. Però ja no parlen de “subjecte polític” perquè saben que no ho som ni ho vam voler ser.

Pep Agulló
Pep Agulló
12.06.2019  ·  10:08

POLÍTICA!
NO PAS OPTIMISME

Els jutges del Suprem han de negar les evidències, perquè ja tenen la sentència feta. Dins l’independentisme n’hi ha que també han de negar les evidències, han d’alimentar la frustració personal, negant que el 27’O no va ser una fita políticament rellevant!!

Uns volen venjança, escarment, els altres volen (alguns sense ser-ne conscients) rendició (adaptació), desànim. Tots conflueixen en la derrota. Uns perquè volen destruir l’independentisme, els altres, perquè rebaixant els fets del 27’O justifiquen la impotència i la frustració caient en el relat que fa eficaç la repressió. Per això, la sola visió de la situació fora del marc mental de l’enemic (l’editorial), és contestat amb virulència pel sector claudicant de l’independentisme. Que no oblidem, es pot manifestar de moltes maneres. Es venen “culpables” i “solucions” a cada cantonada.

El 27-O serà la llavor política de la futura independència. Quin sentit tindria, doncs, el Consell per la República sens el pes polític d’aquesta proclamació?

Aquest és el seu valor i aquest desafiament és reconegut per l’enemic.

L l i b e r t a t p r e s o s p o l í t i c s !!! L l i b e r t a t e x i l i a t s !!!

Jaume Riu
Jaume Riu
12.06.2019  ·  10:17

Mireia Boya parla de plantofada a l’independentisme, i a mi em sembla que dir el que és cert no és una plantofada.
Reconèixer la realitat i fer-la pública és construir, és assentar els fonaments, és posar les bases d’un estat independent en forma de república.
Ignorar la realitat és fer fum.

Bonifacia Córdoba
Bonifacia Córdoba
12.06.2019  ·  10:27

El 27-O es va declarar la Republica… va ser suspesa 8 segons més tard… suspesa no supresa… i es va declarar mediant el referendum 27 dies abans… cap renuncia al 1-O sra. Sirvent de la CUP (no es pot comentar) per si en voleu protagonisme….?

Ricard Aguerri
Ricard Aguerri
12.06.2019  ·  12:13

Gràcies Vicent pel rigor periodístic. Lamento, com tu, els comentaris recargolats dels destralers, que fan una feina indigne, típica de manual contrarevolucionari.

eva salas
eva salas
12.06.2019  ·  12:27

No sé si és falta de llums o autodespreci el que fa que ens injectem en vena el relat de l’enemic, per sistema.
Vam proclamar la independència d’un Estat que fa morts sense despentinar-se i la vam suspendre perquè ens volem vius i vives.
Ho farem per un camí ignot, de fet, ho estem fent per un camí ignot, el nostre. És excepcional. Gairebé tots ho són: excepcions.
Tenim una República segrestada i està costant Déu i ajuda i costarà Déu i ajuda alliberar-la. Sobretot perquè tenim en vena la sang de l’enemic.
Hölderlin deia: on creix el perill rau també la salvació. Seguirem nosaltres en canvi amb la tan nostrada: qui no plora no mama? Qui sait..

XAVIER UTRILLA
XAVIER UTRILLA
12.06.2019  ·  12:27

Ja he comentat en alguna altra ocasió que veritat i realitat no sempre coincideixen. La veritat evident que refereix l’editorial és, amb tots els matisos que es vulgui, irrefutable. Aquella declaració d’independència, la sensació que vaig viure aquells minuts, és la flama que manté encesa la meva esperança i visc amb un ull possat en aquell calaix on rau “suspesa”, esperant que es faci efectiva.
La realitat és la que vivim quotidianament, la que altres companys amb “banys de realisme” descriuen o/i critiquen. I és cert, negar la situació ens impedirà superar-la, perque la realitat d’avui, demà pot ser un altre (i aquest vol ser el meu missatge), mentre que la veritat restarà immutable sempre. Reconèixer la realitat no ha de voler dir rendició, criticar tot el que creiem criticable, si no és per derrotisme, és fins i tot saludable per revertir la situació. I de nosaltres dependrà, de reprendre l’iniciativa, l’unitat i l’objectiu que majoritàriament volem assolir.
No espero que ningú ratifiqui res que jo no hagi fet abans, no confío en absolut en l’enfonsament del estat espanyol, en absolut, sí en aprofitar els seus constants errors endèmics, dubto molt que la sentència de la farsa judicial (que fa temps tenim assumida) sigui revulsiu de res més que continuar queixant-nos i reclamar llibertat per els nostres presos polítics, però malgrat tot això, sóc optimista i crec que trobarem el camí per fer que la realitat i la veritat coincideixin. (Sense perdre mai de vista que és per el que comenta encertadament en Jaume Vall, viure en un país millor).

Joan-Esteve Simó
Joan-Esteve Simó
12.06.2019  ·  12:40

Totalment d’acord amb el Partal !!!

Maria Angels Fita
Maria Angels Fita
12.06.2019  ·  12:49

La Republica està suspesa en la politica “real” però aixecarem la suspensió ben aviat perque la Republica no está suspesa dins els nostres cors.
Primer haurem de fer neteja de tots els personalismes i lliris a la mà (marcits) que alguns encara s’entesten a portar.
Un cop feta la neteja i amb els nostres presos “en seguretat”, tornarem a lluitar i vencerem.

Ignasi Mora
Ignasi Mora
12.06.2019  ·  12:54

Fins els menys fantasiosos saben que hi ha corrents interns. Perquè no ha esclatat un xàfec ràpid, sinó un autèntic diluvi. No s’ha escolat l’aigua per dins la terra, sinó que la veiem estancada, permanent. Tant els que es creuen la superioritat de la raça que alimentem, com els que hem perdut en funció del desavantatge entre el gran i el petit, sabem el patiment que ens han provocat, des de fa segles. La ferida està oberta i arriba fins a l’os, sense remei. Així i tot, s’han fet passes vertaderament rellevants. I no crec que siga la menys important la de fer veure en què es basa la nostra esclavitut i explicar això, arreu, i caldrà explicar-la amb més intensitat i més terra enllà que fins ara, mentre els corrents interns fan la seua via.

Joana Rubio
Joana Rubio
12.06.2019  ·  13:45

Ho sento, Vicent, però no cola. Allò del 27-O va ser una pallassada i un ridícul davant del món. Va ser la demostració del fracàs d’aquella colla de mentiders que ens havien repetit durant dos anys que ho tenien tot preparat per la DUI. No només això: el 27-O va falsar el famós “full de ruta”. Des d’aleshores, l’independentisme ha perdut la credibilitat i la iniciativa política. Ara només anem a remolc del que fan els feixistes espanyols. El nostre únic full de ruta és fer el ploricó i rondinar. Som NOSALTRES els que hauríem de jutjar Junqueras, Puigdemont i tota aquella colla d’inútils per haver-nos pres el pèl. Però, enlloc de fer-ho, els seguim votant. I així ens va: de desfeta en desfeta fins a la catàstrofe final…

Josep Maria Martín
Josep Maria Martín
12.06.2019  ·  15:23

Si els polítics i tots nosaltres som incapaços de demostrar al món tres-cents anys l’ocupació, tirania i genocidi cultural.. ens apropem cada dia al fracàs.

Volíem la independència.
Ara què volem? Que Estrasburg digui que els presos no han d’estar a la presó? I res més? Volien els nostres polítics la independència?

Per què no denuncia NINGÚ els tres segles de sofriment moral infinit?

Trisha Dominguez
Trisha Dominguez
12.06.2019  ·  15:51

Ànims! La llibertat és un exercici de perseverança, així que recordem:
– es va votar i guanyar
– tenim legitimitat històrica
– la declaració política la van fer els representants del poble de forma vinculant
-no es pot ni s’ha de publicar en un diari de l’estat veí, s’ha de crear una nova institucionalitat amb un nou diari oficial restituint les nostres lleis anteriors a l’ocupació
-calen FETS, actuar. La praxi és l’únic que ens portarà al reconeixement internacional.
Visca la República de Catalunya! Segon any de suspensió per repressió.

Antoni Oller
Antoni Oller
12.06.2019  ·  15:55

A veure, moltes hores després d’haver llegit anit l’editorial, i molt poc després d’haver llegit en Dedéu, em veig amb esma d’escriure una mica de comentari; i perdoneu que no hagi llegit els anteriors, avui no estic gaire fi d’ànim, només m’he llegit el de la Joana Rubio, i si bé l’estomac m’hi fa estar completament d’acord, ‘la neurona’ no del tot. Però en fi, que Partal hagi de sortir a reivindicar el 27-O, això sol ja fa pudor de socarrim. La meva opinió actual, després d’haver-la canviat moltes vegades, és que el que es va fer a l’octubre del 17 va tenir valor polític (que és el que em sembla que Partal reivindica ‘ a la desesperada’), però no “efectiu” (i poso “efectiu” en lloc de “jurídic”, perquè el concepte “jurídic” per a mi ha perdut absolutament tota la credibilitat, per sempre més, fins que em mori: la judicatura és l’instrument que té el poder per disfressar de “justícia” les seves decisions de pur poder, aquí i a Mart); ja poc després del 27O circulava el debat sobre si alló tenia valor jurídic parlamentari, ¿una declaració feta per uns quants parlamentaris en una sala annexa fora de la sala ordinària del parlament era vinculant?; la meva ignorància (no superada) em va fer pensar que allò era una rucada d’argument, però sembla que Melero ho ha esgrimit com a argument jurídic, caldrà fer-li cas. Amb la Joana Rubio estic d’acord en que allò “va ser una pallassada i un ridícul davant del món”, tot i que amb reserves: molt poc després, en Juliana signava un article a quatre pàgines a cal Conde, on analitzava quins països estaven més propers i quins menys al nostre reconeixement, i el to de l’article era un profund sospir d’alleujament; és a dir, va ser una pallassada però devia anar de poc de no haver-ho sigut. En el que racionalment no puc estar d’acord és en que els seus protagonistes fossin una colla de mentiders. En l’article d’en Dedéu, gens donat a defensar aquella generació de polítics, sinó més aviat tot el contrari, hi ha una frase que per a mi és per emmarcar: “són innocents i la seva presó és injustificable, però la seva candor (la història dirà si nascuda de la ingenuïtat o de la simple negligència) té conseqüències polítiques”. JUSTALAFUSTA! Espero de debò que la història ens acabi revelant si va ser ingenuïtat o simple negligència; jo penso, modestament, que els líders van actuar amb ingenuïtat, però que a sota seu hi havia un bon tros de negligència. I al final, tant si va ser negligència com ingenuïtat, el resultat és el mateix. La propera generació de líders que ho intenti, que en prengui nota.

Sergi Guitart
Sergi Guitart
12.06.2019  ·  16:25

Jo estic d’acord amb la Joana Rubio i altres critics, va ser tot una pallassada forçat pels 10 diputats de la CUP que tenien en govern agafat de mans i peus… I curiosament ara tots lliures, quins cracks… I encara buscant bronka… Desobediencia Civil, Lluita pacífica, Violència simpática, en Peu de Pau, i cosetes d’aquestes…

Els més curiós es que la CUP deia que el 27S2015 es tenia que guanyar en vots i tot i no guanyar no van saber perdre i aquí va començar tot el drama, tothom mentint a tort i a dret i tots els xaiets creient-s’ho i donant suport incondicional.. La bola de neu s’ha fet i s’està fent gegantina…

La CUP va perdre una gran oportunitat de redreçar l’independentisme cap a un camí seriós, però d’anticapitalistes i antineuropeiates nonse’n pit esperar molta cosa avui en dia…

I el més fort és que ara veiem els seus exdiputats que reclamaven proclamar proclamar i proclamar l’independència defenent als líders socials que ells van intentar utilitzar per l’aixecament, per la CUP les entitats socials i la gent en general eren d’anys colaterals assumibles… El que també es fort es que penseain que podien guanyar…

També recordo quan Vicent Partal ignorava les eleccions del 21D al seu editorial…”deixem que Espanya intente fer eleccions no sé quin dia de desembre”…

El 27O hagués agafat o agafaria una mica de valor si 2 dels 5 “big fives” de la UN que només podrien ser Russia i la Xina reconeguessin la República Catalana, perquè els altres 3 “big fives” França, UK, i USA ja van dir que nanai… I no crec que la UN discuteixi més el tema ja que són 3 contra 2…

A part Russia i Xina podrien dir que sí, però saben que només crearien un conflicte sense solta ni volta, i no ho faran, perquè tampoc no cal crear danys i problemes innecessaris…

Si enlloc del 27O del 2017 fos el de l’any 1017 o del 1517 i la geopolítica similar a l’actual, ja estaríem tots morts i arrassats, fa mil anys no hi havia tant judicis no tanta tontería… Tallaven caps, saquejaven, i feina feta… Encara podem dir que tenim sort…

joan rovira
joan rovira
12.06.2019  ·  17:37

Sense acceptar ni aplicar la sincronia dels 4 nivells de consciència -Michio Kaku- als fets del procés d’autodeterminació de Catalunya difícilment farem compatibles la simultaneïtat de les veracitats parcials tant de l’editorial com dels diferents comentaris dels darrers mesos:
Nivell de consciència I: el que vàrem viure (1-O i 3-O) (poble/institucional/internacional)
Nivell de consciència II: la representació (17-O i 27-O) (poble/institucional/internacional)
Nivell de consciència III: l’acció (presó i exili) (poble/institucional/internacional)
Nivell de consciència IV: el relat dominant (poble/institucional/internacional)

No hi ha una “única interpretació” possible que assoleixi la “veracitat completa”. Només la simultaneïtat de l’editorial -de tots els editorials- i dels comentaris -de tots els comentaris a totes les editorials d’ençà de 1-O- poden aproximar-nos a la situació actual:
I/ flux de consciència: ¿complet-insuficient?
II/ trobar el nostre lloc: ¿aturat-incomplet?
III/ simular el futur: ¿segrestat-aturat?
IV/ creació de records: ¿pendent-anul•lat?

El post 1-O posa en relleu la complexitat de la sincronia entre consciència (personal/col•lectiva) i percepció (personal/col•lectiva); atès que la diacronia del temps ens diu que el nus hi és però, percevem que no és el mateix. Explicar que no és el mateix, perquè igual s’està desfent o no, depèn de cadascú de nosaltres en acceptar que ningú, ni cap relat té la totalitat de la veracitat. Només la suma de les accions individuals vistes diacrònicament convertiran els nivells de consciència I, II o III sobre aquests fets, en el relat dominant en algun moment a venir per a IV.
(The future of the Mind, Michio Kaku, El futuro de nuestra mente, Penguin, 2014)

Mercè Saló
Mercè Saló
12.06.2019  ·  18:30

En una situació d’alta tensió com l’actual s’agraeix llegir editorials no contaminades dels salvapàtries que no han fet res però es passen el dia en diferents mitjans repetint el Veus? Ja ho deia jo!! Tot està mal fet. Amb perdó vull reivindicar als que anem a peu i no sortim als mitjans però continuem sent fidels al servei d’aquest poble com deia Espriu. I ja està bé de tocar la pera!

Shaudin Melgar
Shaudin Melgar
12.06.2019  ·  19:21

Totalment d’acord amb tu, Vicent. Així ho veig, i amb molta claredat, des del Canadà.

Lluïsa Miret
Lluïsa Miret
12.06.2019  ·  19:45

Quan sigui el moment, ho farem! L’esperança és l’últim que es perd!

Miren Karmele Pastor
Miren Karmele Pastor
12.06.2019  ·  21:23

Vaja, Joana Rubio….fracàs d’una colla de mentiders..? que precísament avui molts d’ells han acabat el seu 52 día d’un procés penal esgotador i aberrant, que’ls vol condenar a penas de presó llarguísimas..? o a d’altres, els manté a l’exili sensa poder tornar a casa seu fins a saber quan..?. Trobo que molta ingratitud, barra i poca solta pot portar a escriure això, i tractan-se de personas que han posat les seves vidas en gran risc, per asumir una causa col.lectiva, tan llarga en el temps com justa. Mai entendré com la comoditat d’estar tranquilament davant de l’ordinador, pot portar a raonaments així, sensa gens de miraments ni respecta per d’altres. Tampoc ni una mica d’acord estic amb Josep Alba, Miquel Gilibert ni Sergi Guitart ( aquest últim, que quina sort tenim de que “ara” no sigui fa “mil anys” ?…o pot ser més sort que si fos, fa 20.000 anys a les cavernas…? ) I si intentem viure aquí i ara que es l’ùnica realitat…? …..Peró sí que estic d’acord amb el nostre director, sr. Partal, quan ens parla, amb molta perspectiva, del valor polític que té la declaració d’independència deI Catalunya del 2017, malgrat la seva manca d’efectivitat fins ara. I visca i molta salut i sort als nostres ( soc d’Euskal Herria, peró mig catalana de cor ) presos polítics catalans, que avui ha demostrat una alçada i dignitat que ja voldrían tenir molts.

Alexandre Pineda
Alexandre Pineda
12.06.2019  ·  22:41

El vigor del director, hem de divulgar-lo, enfortint-lo i donant-li cos amb una espina dorsal que mai es doblegarà, un veterà optimista, al veure la societat catalana, vigorosa, dinàmica amb coratge estrenu.

Rosa Gispert
Rosa Gispert
12.06.2019  ·  22:59

El 27 d’ Octubre es va declarar la independència encara que molt pocs dels que ho van fer s’ho creien i ho volien fer. Només cal veure les cares que feien tots plegats a les fotos de les escales del Parlament. Altra cosa és la validesa jurídica i els gestos simbòlics de tot plegat, que van evitar-ho expressament. Bé perquè no es creien el que feien o bé perquè no ho volien fer dons ja s’imaginaven el que vindria després i que efectivament ha passat.
Jo crec que l’objectiu real de tot plegat era el referèndum pactat i a mesura que es va anar embolicant tot, es va anar improvitzant. Cap d’ells s’imaginava una resposta tant bèstia de l’estat i mal aconsellats pels advocats es van quedar o van tornar. Crec que els únics conscients de la gravetat i que s’ho creien de veritat són els que van emprendre el camí d’exili i són els únics que encara volen i poden lluitar.
Malgrat els errors, crec que hem de donar suport als presos polítics en el futur feixuc que els espera i arrenglerarnos al costat dels exiliats, per seguir lluitant.

Junts encara podem anar molt més lluny. Amb VilaWeb.

Fes-te’n subscriptor i construeix amb VilaWeb el nou diari que els Països Catalans necessiten ara.
Fer-me'n subscriptor
des de 60€ l'any / 5€ el mes
Ara també ens pots ajudar fent una donació única.
Fer una donació
a partir de 10 €

Més notícies