Hi ha coses en què tot l’independentisme i una part del país que hi ha més enllà estem d’acord. Una de molt clara és que el judici contra el govern és una farsa. No conec cap independentista que crega que es farà un judici just.

De fet, aquesta qüestió no és opinable, perquè n’hi ha una prova evident. Alemanya, el patró or del dret penal, ja ha fet el judici que es farà a Madrid, contra el president Puigdemont, i ha determinat que no hi ha culpabilitat, ni per rebel·lió ni per sedició. I això fa impossible d’acceptar o defensar que Espanya tinga el dret de jutjar i de condemnar a vint-i-cinc anys de presó el vice-president Junqueras i els altres empresonats.

La violació de drets bàsics que implica la simple realització del judici s’agreuja encara més amb la violació gravíssima dels drets dels parlamentaris, drets reforçats en qualsevol democràcia.

Els qui són a les presons fa un any que es troben en una situació abusiva de presó provisional. Però, a més, avui hi ha una tercera part dels diputats independentistes al Parlament de Catalunya que viuen amb una amenaça legal al damunt, tres dels quals no han pogut ser investits president de la Generalitat, malgrat tenir prou vots; i encara hi ha set diputats que no poden exercir amb normalitat la feina que els va encomanar la ciutadania en unes eleccions. Amb aquesta actuació tan especialment greu, l’estat espanyol viola la legalitat internacional, que hauria de marcar el seu ordenament jurídic, cosa que tothom assumeix: perquè tothom sap prou bé, fins i tot els juristes espanyols, que passats més de sis anys Estrasburg desfarà la condemna jurídica,  però quan ja se n’hauran acomplert els efectes polítics.

Tot plegat no té cap justificació, però reconec –i això és veritat– que aquest escàndol monumental despulla el règim i serveix per a palesar i per a explicar quan calga a qualsevol observador que això que tenim davant és un judici amb motivacions polítiques. Una definició acceptada per tots els represaliats.

Aleshores, però, hem de continuar recapitulant i ens adonarem que si aquest judici és polític cal una estratègia política també per a plantar-hi cara. No crec que ens puguem discutir sobre aquest punt. Sobre l’estratègia jurídica, cadascú decidirà. Sobre l’estratègia política, supose que també cadascú decidirà. Però no crec que es puga discutir que un judici d’aquestes característiques reclama sens dubte una estratègia política, no únicament judicial. I la pregunta següent, per tant, és quina és aquesta estratègia.

Això porta a interrogar-nos en primer lloc sobre si avui, encara, la independència és per als partits independentistes un objectiu o no. Immediat, vull dir. No d’ací a deu anys o vint, o com una utopia preciosa. I ho demane simplement perquè a mi em sembla fora de discussió que la millor manera de fer que s’acaben les amenaces i les arbitrarietats espanyoles és deixant de ser ciutadans d’aquest estat que, violant les pròpies normes jurídiques i les normes internacionals, fa servir un instrument de coerció legal per perseguir la dissidència política. En una Catalunya independent, Llarena i Marchena simplement no hi tindrien res a fer i fins i tot podrien ser jutjats per tot el mal que cometen.

Si la independència és un objectiu polític a curt termini encara, aleshores la pregunta és com es coordina la lluita per la independència amb la lluita per la llibertat dels presos i el retorn dels exiliats. Perquè la veritat és que ara mateix aquesta coordinació no es veu enlloc. D’entrada, ja és ben estrany que un país que ha declarat la independència se sotmeta als tribunals del país del qual s’ha volgut independitzar.

Si, en canvi, la independència ja no es considera un objectiu polític immediat, aleshores la llista de preguntes a fer va a parar a una columna diferent.

Sobretot perquè el raonament lògic immediat ens ha de dur a qüestionar-nos si aquesta tesi es defensa perquè voluntàriament s’ha decidit que hi ha una alternativa millor a la independència o si és perquè hom pensa que no és possible de guanyar i que el sol fet d’aspirar-hi ja té un cost enorme que justifica que s’ajorne el projecte.

Si hi ha, dins l’independentisme, algú que voluntàriament haja trobat un camí millor que el de la independència m’agradaria molt escoltar la seua explicació. Però entenc que no és així, i que per tant l’única raó que es pot invocar per a deixar de banda la independència com a projecte a curt termini és la incapacitat d’aconseguir-la.

Però aquest argument –si és que és aquest– obre dues noves derivacions. La primera és que la raó lògica per a esgrimir que no es pot aconseguir la independència seria que no som prou gent per a fer-ho, que no tenim prou força. Però com se sap, això, si l’independentisme ha guanyat totes les eleccions amb una clara majoria i les enquestes continuen afirmant (ahir mateix, una de nova) que encara creix? I sobretot: com es pot afirmar que no es pot guanyar ara, amb la gent que ara som, si a l’octubre i al desembre de l’any passat es va guanyar?

Perquè es va guanyar el primer d’octubre i no crec que cap independentista puga dir que el primer d’octubre va ser una derrota. Es va guanyar el 27 d’octubre, quan malgrat totes les pressions es va proclamar la independència. I es va guanyar el 21 de desembre contra el colp d’estat i participant en les eleccions més irregulars de la història.

Si avui la República no és efectiva no és perquè l’estat espanyol derrotàs l’independentisme ni una sola vegada, que no ho va fer. La República no és efectiva per la incompareixença del govern el cap de setmana posterior a la proclamació. Tothom pot especular sobre què hauria passat si la situació hagués estat una altra, però argumentar que no som prou gent sabent que sí que vàrem ser-ne prou per a fer el referèndum i que sí que en vàrem ser prou per a proclamar la independència sembla –em sembla a mi– que requeriria una mica més d’argumentació i sobretot que s’aportàs alguna dada clara que ho pogués demostrar.

I si dic això és perquè, altrament, costa molt d’entendre el perill que aboquen sobre la població els partits independentistes acceptant, com sembla que accepten, l’execució i les conseqüències d’aquest judici.

Perquè qui pot discutir que quan jutgen i condemnen els presos s’haurà establert un precedent legal que ja ens vincularà per sempre a tots? Si es pot ficar a la presó, gràcies a una farsa il·legal, una presidenta del parlament o un vice-president condemnant-los a vint-i-cinc anys amb una acusació falsa i contrària a la norma jurídica qui podrà viure sense por i en llibertat en aquest país, a partir d’aleshores? Si no s’impedeix un judici que ha estat guanyat a Alemanya, que causa estupor a tot Europa i que una enorme majoria del país veu com una agressió il·legal, com se n’impediran les seqüeles, el règim de terror que el seguirà?

Són preguntes –i em sembla que avui n’he fetes moltes– que només pretenen trobar una explicació a la situació tan estranya i insòlita que vivim. I suscitar un debat que durant massa mesos tinc la sensació que molts, jo mateix, no hem encarat com calia. Amb respecte a totes les posicions, començant evidentment per les dels presos i exiliats, però també amb la convicció, que em sembla que ningú no té el dret de discutir, que és el futur de tots els ciutadans que hi ha en joc. Que de fet és el futur del país que hi ha en joc.

I per què no n’hauríem de parlar i discutir lliurement, apassionadament, valentament, aleshores?

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Si podeu llegir VilaWeb és perquè milers de persones en són subscriptors i fan possible que la feina de la redacció arribe a les vostres pantalles.

Vosaltres podeu unir-vos-hi també i fer, amb el vostre compromís, que aquest diari siga més lliure i independent. Perquè és molt difícil de sostenir un esforç editorial del nivell de VilaWeb, únicament amb la publicitat.

Som un mitjà que demostra que el periodisme és un combat diari per millorar la societat i que està disposat sempre a prendre qualsevol risc per a complir aquest objectiu. Amb rigor, amb qualitat i amb passió. Sense reserves.

Per a vosaltres fer-vos subscriptor és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

 

Vicent Partal
Director de VilaWeb