Recapitulem: com és que s’accepta el judici contra el govern si és una farsa il·legal?

«Tot plegat no té cap justificació, però reconec –i això és veritat– que despulla el règim i serveix per a palesar i per a explicar quan calga a qualsevol observador que tenim davant un judici amb motivacions polítiques»

Vicent Partal
28.11.2018 - 06:25
Actualització: 28.11.2018 - 07:25
VilaWeb

La premsa lliure no la paga el govern, la paguen els lectors


Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures

Hi ha coses en què tot l’independentisme i una part del país que hi ha més enllà estem d’acord. Una de molt clara és que el judici contra el govern és una farsa. No conec cap independentista que crega que es farà un judici just.

De fet, aquesta qüestió no és opinable, perquè n’hi ha una prova evident. Alemanya, el patró or del dret penal, ja ha fet el judici que es farà a Madrid, contra el president Puigdemont, i ha determinat que no hi ha culpabilitat, ni per rebel·lió ni per sedició. I això fa impossible d’acceptar o defensar que Espanya tinga el dret de jutjar i de condemnar a vint-i-cinc anys de presó el vice-president Junqueras i els altres empresonats.

La violació de drets bàsics que implica la simple realització del judici s’agreuja encara més amb la violació gravíssima dels drets dels parlamentaris, drets reforçats en qualsevol democràcia.

Els qui són a les presons fa un any que es troben en una situació abusiva de presó provisional. Però, a més, avui hi ha una tercera part dels diputats independentistes al Parlament de Catalunya que viuen amb una amenaça legal al damunt, tres dels quals no han pogut ser investits president de la Generalitat, malgrat tenir prou vots; i encara hi ha set diputats que no poden exercir amb normalitat la feina que els va encomanar la ciutadania en unes eleccions. Amb aquesta actuació tan especialment greu, l’estat espanyol viola la legalitat internacional, que hauria de marcar el seu ordenament jurídic, cosa que tothom assumeix: perquè tothom sap prou bé, fins i tot els juristes espanyols, que passats més de sis anys Estrasburg desfarà la condemna jurídica,  però quan ja se n’hauran acomplert els efectes polítics.

Tot plegat no té cap justificació, però reconec –i això és veritat– que aquest escàndol monumental despulla el règim i serveix per a palesar i per a explicar quan calga a qualsevol observador que això que tenim davant és un judici amb motivacions polítiques. Una definició acceptada per tots els represaliats.

Aleshores, però, hem de continuar recapitulant i ens adonarem que si aquest judici és polític cal una estratègia política també per a plantar-hi cara. No crec que ens puguem discutir sobre aquest punt. Sobre l’estratègia jurídica, cadascú decidirà. Sobre l’estratègia política, supose que també cadascú decidirà. Però no crec que es puga discutir que un judici d’aquestes característiques reclama sens dubte una estratègia política, no únicament judicial. I la pregunta següent, per tant, és quina és aquesta estratègia.

Això porta a interrogar-nos en primer lloc sobre si avui, encara, la independència és per als partits independentistes un objectiu o no. Immediat, vull dir. No d’ací a deu anys o vint, o com una utopia preciosa. I ho demane simplement perquè a mi em sembla fora de discussió que la millor manera de fer que s’acaben les amenaces i les arbitrarietats espanyoles és deixant de ser ciutadans d’aquest estat que, violant les pròpies normes jurídiques i les normes internacionals, fa servir un instrument de coerció legal per perseguir la dissidència política. En una Catalunya independent, Llarena i Marchena simplement no hi tindrien res a fer i fins i tot podrien ser jutjats per tot el mal que cometen.


Si la independència és un objectiu polític a curt termini encara, aleshores la pregunta és com es coordina la lluita per la independència amb la lluita per la llibertat dels presos i el retorn dels exiliats. Perquè la veritat és que ara mateix aquesta coordinació no es veu enlloc. D’entrada, ja és ben estrany que un país que ha declarat la independència se sotmeta als tribunals del país del qual s’ha volgut independitzar.

Si, en canvi, la independència ja no es considera un objectiu polític immediat, aleshores la llista de preguntes a fer va a parar a una columna diferent.

Sobretot perquè el raonament lògic immediat ens ha de dur a qüestionar-nos si aquesta tesi es defensa perquè voluntàriament s’ha decidit que hi ha una alternativa millor a la independència o si és perquè hom pensa que no és possible de guanyar i que el sol fet d’aspirar-hi ja té un cost enorme que justifica que s’ajorne el projecte.

Si hi ha, dins l’independentisme, algú que voluntàriament haja trobat un camí millor que el de la independència m’agradaria molt escoltar la seua explicació. Però entenc que no és així, i que per tant l’única raó que es pot invocar per a deixar de banda la independència com a projecte a curt termini és la incapacitat d’aconseguir-la.

Però aquest argument –si és que és aquest– obre dues noves derivacions. La primera és que la raó lògica per a esgrimir que no es pot aconseguir la independència seria que no som prou gent per a fer-ho, que no tenim prou força. Però com se sap, això, si l’independentisme ha guanyat totes les eleccions amb una clara majoria i les enquestes continuen afirmant (ahir mateix, una de nova) que encara creix? I sobretot: com es pot afirmar que no es pot guanyar ara, amb la gent que ara som, si a l’octubre i al desembre de l’any passat es va guanyar?

Perquè es va guanyar el primer d’octubre i no crec que cap independentista puga dir que el primer d’octubre va ser una derrota. Es va guanyar el 27 d’octubre, quan malgrat totes les pressions es va proclamar la independència. I es va guanyar el 21 de desembre contra el colp d’estat i participant en les eleccions més irregulars de la història.

Si avui la República no és efectiva no és perquè l’estat espanyol derrotàs l’independentisme ni una sola vegada, que no ho va fer. La República no és efectiva per la incompareixença del govern el cap de setmana posterior a la proclamació. Tothom pot especular sobre què hauria passat si la situació hagués estat una altra, però argumentar que no som prou gent sabent que sí que vàrem ser-ne prou per a fer el referèndum i que sí que en vàrem ser prou per a proclamar la independència sembla –em sembla a mi– que requeriria una mica més d’argumentació i sobretot que s’aportàs alguna dada clara que ho pogués demostrar.

I si dic això és perquè, altrament, costa molt d’entendre el perill que aboquen sobre la població els partits independentistes acceptant, com sembla que accepten, l’execució i les conseqüències d’aquest judici.

Perquè qui pot discutir que quan jutgen i condemnen els presos s’haurà establert un precedent legal que ja ens vincularà per sempre a tots? Si es pot ficar a la presó, gràcies a una farsa il·legal, una presidenta del parlament o un vice-president condemnant-los a vint-i-cinc anys amb una acusació falsa i contrària a la norma jurídica qui podrà viure sense por i en llibertat en aquest país, a partir d’aleshores? Si no s’impedeix un judici que ha estat guanyat a Alemanya, que causa estupor a tot Europa i que una enorme majoria del país veu com una agressió il·legal, com se n’impediran les seqüeles, el règim de terror que el seguirà?

Són preguntes –i em sembla que avui n’he fetes moltes– que només pretenen trobar una explicació a la situació tan estranya i insòlita que vivim. I suscitar un debat que durant massa mesos tinc la sensació que molts, jo mateix, no hem encarat com calia. Amb respecte a totes les posicions, començant evidentment per les dels presos i exiliats, però també amb la convicció, que em sembla que ningú no té el dret de discutir, que és el futur de tots els ciutadans que hi ha en joc. Que de fet és el futur del país que hi ha en joc.

I per què no n’hauríem de parlar i discutir lliurement, apassionadament, valentament, aleshores?

Aquest editorial no és el d’avui i per això ja té tancada l’opció d’afegir un comentari.
Adrià Arboix
Adrià Arboix
27.11.2018  ·  22:09

Extraordinària i necessària reflexió. Moltes gràcies…!

Jordi Pedemonte
Jordi Pedemonte
27.11.2018  ·  22:17

Quina és la posició més còmode pels partits?
Els presos ja ho tenen assumit, els que no ho son però estan amenaçats, no ho volen ser.
Muts i a la gábia.
I el pais a l’infern.

Núria Coma
Núria Coma
27.11.2018  ·  22:28

Els nostres polítics han renunciat a la via unilateral i conseqüentment a la indepebdèncua, pq amb l’estat Espanyol no hi ha bilateralitat. És com demanar una dona maltractada que negocii els termes de la separació amb el maltractador…estúpid, nonés pot marxar i sense avisar.
Des del 30-1 no tinc el més mínim dubte que la classe política s’ha fet enrere i ho parlen tranquilament…”hem de gestionar la derrota”, malgrat no han tingut la decència encara de fer-ho públic.
Un gran editorial, una reflexió imponent, moltes preguntes necessàries, i potser si hi hagi alguna resposta sorprenent, però no serà dels polítics que a dia d’avui ens representen, senzillament perquè no ens estaríem fent aquestes preguntes , sino crlebrant la resposta

jordi Rovira
jordi Rovira
27.11.2018  ·  22:45

Molt bé aquest convit a parlar. Parlar sempre és millor que especular. Parlar en grup, ajuntar raonaments fa créixer les posicions personals. Especular només et fa somiar. O quelcom pitjor; malfiar, caure en la por i la desconfiança. Un article molt fi. Comencem per reconèixer el valor polític d’una partida que despulla al rei nu. I reconeixem també la partida que de no escometre’s deixa orfe aquest poble a qui Safarat no escolta mai. Són dos aspectes independents, distints; que per tant han de ser jugats a banda. Com l’arròs, a banda del tall. Primer i després segon. Tot és un, perquè l’àpat sigui complert.

Soledat Balaguer
Soledat Balaguer
27.11.2018  ·  22:48

Per què tinc la sensació que ets l’únic periodista del país que fa les preguntes pertinents?
Per què tinc la sensació que cap polític té el valor de llegir-te, no fos cas que hagués de reconèixer la seva indecència?

Rosa Gispert
Rosa Gispert
27.11.2018  ·  23:05

El primer problema és que els presos polítics segueixen sent art i part en aquesta trama maquiavelica. Que són, els que s’han de defensar davant la repressió espanyola, i a la vegada els que donen les directrius polítiques per tirar endavant la lluita per la independència (suposadament).
Aquesta dicotomia és impossible de mantenir de manera efectiva. Amb el problema afegit de l’aïllament i la distorsió de la realitat que viuen a la presó.
El sr. Junqueras i la resta de consellers haurien de centrar-se en la seva defensa i deixar la direcció política. Els dirigents del seus partits que estan al carrer haurien de dedicar-se a organitzar la contestació popular i la neutralització d’aquest judici. Es a dir l’ estratègia política. I llavors potser si que es podria parlar d’unitat. Per que si no hi anem tots junts no que no l’aturarem aquest judíci.

Josep m Uribe-echevarria
Josep m Uribe-echevarria
27.11.2018  ·  23:07

ANC i Òmnium llegiran aquestes preguntes?.Ens oferiran alguna resposta?.Segur que saben que avui,son els únics que poden encapsalar una acció coordinada.Quants de nosaltres,estem disposats a portar endevant les estratègies que puguin proposar?.Dons proposeu-les i ho sabrem.

Anna CASACUBERTA
Anna CASACUBERTA
27.11.2018  ·  23:09

Necessitem un lideratge fort que dirigeixi el poble i tots al carrer a reivindicar la independència ja. Malauradament ens falta aquest lideratge.

Albert Beltran
Albert Beltran
27.11.2018  ·  23:10

M’agrada i comparteixo el que dius. Tanmateix per on comencem?

Ramon Perera
Ramon Perera
27.11.2018  ·  23:24

En síntesi.
– L’edat, les experiències viscudes i l’estudi m’han donat una acceptable percepció de l’establishment espanyol.
– En paral·lel als fets que s’han anat produint, mai no he deixat de pensar que: a) l’establishment estava disposat a arribar on fos, és a dir, fins a perdre el cap, i b) que una vegada iniciada la repressió la seguirien incrementant fins al final, encara que nosaltres ens aturéssim en el nostre camí.
– Degut al punt b), l’estratègia de pressionar l’estat espanyol, suposant que pogués arribar a ser efectiva, estava irremissiblement condemnada a arribar tard.
– Quina defensa tenim contra la repressió?
– Només una: plantar cara i anar a totes fins fer efectiva la independència.
– El pas anterior té un preu. Força alt i inevitable. Per aquesta raó la primera acció que cal engegar immediatament és decidir si acceptaríem pagar el preu. Si no, a quedar-nos quiets i a aguantar lo que vingui. Si sí, endavant!

Mentxu López
Mentxu López
27.11.2018  ·  23:36

Estem paralitzats per la por. Ñ acabarà amb Catalunya si ningú s’hi enfronta. S’està acceptant ser anorreats per ľestat espanyol i la seva monarquia. El (nostre) govern està posant en greu perill el país.

Isabel Verge
Isabel Verge
27.11.2018  ·  23:37

Aixo es el que pensem molts. Que fem. Com. Fins on volem arrivar i amb totes les consecuencies?.. Fins arriscar la vida. Tots estem disposats. ?. Nomes recordar que varem aturar el pais l’ octubre del 17…..Isabel Verge. 27/11/18. 23.37

Gerber van
Gerber van
27.11.2018  ·  23:43

Molt d’acord amb Soledat Balaguer!

Ahir vaig preguntar si els presos no volen ser alliberat, què podem fer nosaltres? Ara tornu a llegir aquesta pregunta en algunes reaccions aqui i crec que he trobat una resposta. Aquests presos polítics Catalans, els liders de l’ANC, d’Omnium i els polítics ens representen. Sobretot els polítics qui vam votar ens representen o ens haurien de representar a les institucions. Doncs no només els seus drets i llibertat estan vulnerat, però tambe el de la gent que li van votar. Perquè nosaltres no podem defensar els nostres drets? Perque hem deixar anar a Madrid els nostres representants? Perque ells no ho volen? Qui son ells, els nostres representants, per a parar el meu dret? Quan van triar el càrec public, ja no són ells mateixes que tenen només el dret de decidir sobre ells mateixos. Ells estan per a servir-ens! I això implica també que els hem d’alliberar encara ells mateixos no ho volen.

Sincerament crec que hem de enforçar que els presos no aniran a Madrid per ser jutjats. Jutjar els presos a Madrid és vulnerar el nostre dret, el de tots nosaltres. Doncs per això crec també s’ha de parar les furgonetes de Guardia Civil i alliberar els presos ENCARA ELLS MATEIXES NO HI VOLEN.

L’ANC va posar un ultimatum a president Torra fins a 21 decembre. Em semble que ja pot apujar el to i pressionar que faci alguna cosa per no perdre el suport de l’ANC. Des de l’AT Solsona on estic, vull proposar que demanem el SN que pressionen el govern per alliberar els presos imediatament i amb totes les consequències. TOTES.

Gerber van der Graaf

JOAN RAMON GOMÀ
JOAN RAMON GOMÀ
27.11.2018  ·  23:51

Tens tota la raó. No hem perdut cap batalla de les que hem lluitat.

I només hi trobo una raó per no haver lluitat les que quedaven: Espanya i els poders fàctics varen guanyar la batalla psicològica contra els líders independentistes espantant-los, enganyant-los i sembrant la discòrdia entre ells. Amb tot el que han perdut ells personalment no em puc creure cap altre hipòtesi.

La qüestió és fins quan se seguiran deixant enganyar,espantar i dividir. Tampoc lluitarem la batalla per impedir la farsa de judici?

Josep Usó
Josep Usó
28.11.2018  ·  00:15

Els professionals dels partits, supose que tenen coll avall que els seus partits acabaran il·legalitzats. I si ho saben, alguna cosa haurien de fer, perquè una vegada no siguen necessaris, seguiran el camí dels seus companys ja engarjolats. Que si no es fa res, i de pressa, per evitar-ho, s’hi estaran molts anys. Molts.
Però el problema és la gent. Perquè la repressió no s’aturarà. I si els catalans no es mouen, ningú de fora els ajudarà. Per a què? I al capdavant, es suposa que haurien d’estar els càrrecs electes, que per aixo se’ls va escollir. I no per a fer com que fan i cobrant el sou a final de mes. De manera que caldria alguna mena d’explicació. I ja corre pressa.

Josep Jallé
Josep Jallé
28.11.2018  ·  00:16

Tot el que analitzem, o tractem d’analitzar, s’inscriu en la lógica del colonitzat. La síndrome que es pateix desprès de tants anys, segles. Més que parlem-ne, tantes voltes, cal actuar, fer fora a aquesta gent tant ufana i tant superba que casi sempre, llevat de contades excepcions com els fets a les dates al voltant de l’Octubre 2017, marca ls ritmes i, a voltes, la iniciativa.
Els fets son clars: una part del govern que va eixir momentàniament fora de l’estat, a l’octubre 2017, va decidir tornar sabent, ben be, que mai els perdonarien el que van assumir seguint els desitjos del poble. Això, com qualificar-ho?. Els creients, cristians, dirien allò de si te la foten a una galta, no responguis: posa l’altra. Però el pacte de respecte a les decisions, a la tornada voluntària per quedar en mans dels botxins, ja implicava una divisió, un acatament de l’ordre existent que no és altre que el “ordeno y mando” sense més. Ni garanties, ni drets civils. Llavors, amb tot aquest respecte a les decisions voluntàries de cadascú ¿perquè insistim un i altre cop en els judicis, injustos, a venir, en l’alliberament dels presos polítics, en les accions a les instàncies internacionals, no vinculants per l’estat, tot respectant els ritmes espanyols per a “elevar” escrits a Estrasburg, etc.. etc…?.
Senzillament no tenim governants de l’autonomia d’altura, que prenguin responsabilitats de tirar endavant el mandat de l’1-O. Proclamada la República, desprès del mandat de l’1-O i signada la declaració pel 72 diputats del Parlament, a que s’espera per a fer efectives les comunicacions als governs dels estats sobre la petició de reconeixements?. Amb una sola resposta de reconeixement de Catalunya com a nou estat independent ja deixaríem de ser, de facto i de jure, un afer intern com ara se segueix tractant a la pràctica, declaracions grandiloqüents apart. Un afer internacional obliga a una taula a tres: nosaltres, ells i els tercers mitjancers. I parlant, o s’entén la gent o els mitjancers fan callar els del “sostenella y no enmendalla” com se’ls ha fet al darrer capítol de la novela per entregues que podem titular “Gibraltar”.
Resum?: que el govern resultant del 21-D, continuant el govern escapçat per l’1-O, avancí formalitzant els escrits a les cancelleries dels estats lliures del món. I, de reconeixement en reconeixement, taula a tres bandes.

ricard juanola
ricard juanola
28.11.2018  ·  00:20

Efectivament si permetem que això continui així acabarem molt malament visquen en un estat terrible on serem testimonis de la lenta però segura mort de la nostra cultura de la desapariciò de la nostra llengua i dels nostres costums…ni podrem viure lliurement car no hi ha ja dret d’expresió…l’únic camí és debatre menys, posar-nos menys excuses i que torni a escena un lider polític clar que estableixi un full de ruta clar i executar-lo sense més dilacions.

Eduard Gracia
Eduard Gracia
28.11.2018  ·  04:30

Després que la República que es va proclamar el 27-O 2017 desaparegués com un terrós de sucre, vaig pensar que habíamos perder una batalla, no la guerra. Ara en canvi, després de veure les traicions repetides de la cúpula d’ERC i una part del PDECat, el purisme insolidari i interessat de la CUP, les càrregues dels mossos contra manifestants que el propi Torra hacia encoratjat, la confusió al voltant del silenci fa més d’un mes de l’ANC, Òmnium, Puigdemont, de les primàries que havien de ser d’unitat i han estat el contrari, el fiasco del Consell de la República (s’han apuntat 30.000 persones, quan pel 9N 2014 ja es vàren apuntar 50.000 en apenes uns dies per a fer una contribució personal molt més onerosa), la Crida que encara no se sap on va I, sobretot, l’enquesta del CEO (que, per cert, no està manipulada) que confirma que la traició d’ERC li ha sortit a compte… ara, dic, tinc clar que hem perdut, perquè s’ha perdut la confiança entre la gent i les institucions (Generalitat, partits, ANC i Òmnium) i per tant la capacitat de movilització popular però impecablement organitzada (com a l’1-O) s’ha perdut també. Estic segur que en Puigdemont, la Paluzie, els Jordis, en Rull I en Turull i tants d’altres encara creuen en la República, però ara l’onada va en contra seva perquè, com ja va dir en Puigdemont al famós twitter del gener, els seus amics ends han traït a tots… Aviat, em temo, en Junqueras, que portar traïnt-nos com a mínim des del seu famós pacte secret amb la Soraya, descobrirà que un cop ha desarticulada la movilització a canvi de vagues promeses de clemència l’Estat Espanyol no té ja cap raó per a donar-li aquesta clemència, i la seva sentència serà la més dura de totes… Hi ha mayoría independentista, és cert, però hem perdut la capacitat de movilització massiva però organitzada i la connivència amb les instituciones que l’havien de fer possible I, per tant, la llibertat s’ha convertit en un desig llunyà com el regne dels cels I la redempció dels pecadors… En resum, espero equivocar-me, però crec que ara, d’un més ençà, hem perdut, i trigarem molts anys a veure una altre oportunitat d’assolir la independència, si és que la veiem algún día…

Shaudin Melgar
Shaudin Melgar
28.11.2018  ·  05:00

Moltes gràcies per aquest article, benvolgut Vicent.
L’estrategia que cal és la que ens dugui a plantar cara. Som prou gent. I no em convencen les opinions sobre què pot passar si decidim que la guárdia civil no s’endu els presos polítics a Madrid però els presos no volen que els rescatem. Suposant que fos així (tinc els meus dubtes), hauran de ser rescatats igualment. El poble decideix, fins i tot amb això. De cap manera podem consentir que se’ls enduguin a Madrid, a un judici que serà una farsa; de cap manera podem consentir aquest judici, Ja n’hi ha prou de deixar-se trepitjar. Prevenir que se celebri el judici pot ser el detonant per dir NO a Espanya i ser lliures. Que ens atacaran? No ho crec pas, no després de l’1O i perdre la credibilitat internacionalment; dubto que s’atreveixin a caure més baix d’on ja són. A fora de les nostres fronteres (jo hi sóc, fa 41 anys) s’espera que fem un pas decisiu, i el problema és que no el fem.
És la meva opinió.

Francesc Rosés
Francesc Rosés
28.11.2018  ·  06:08

Sembla mentida que el reguitzell d’obvietats que el senyor Partal posa de manifest en aquest article sigui del tot ignorat per uns polítics i uns partits que es diuen, ells mateixos, independentistes. Lamentablement, és així i no veig que hi hagi símptomes de canvi.

Sí acceptés les lleis de l’opressor, n’ets col·laborador. Si et sotmets a les seves lleis, als seus procediments, vol dir que els acceptes. Ja sé que l’afirmació és molt dura. És per això que m’agradaria que algú la rebatés.

Alexandre Pineda
Alexandre Pineda
28.11.2018  ·  06:12

Hem de pressionar els partits independentistes, demanar-los explicacions, No solamet Vicent Partal ho reclama,l’advocat Aamer Anwar, és prou eplícit anunciant uqe no podem perdre el tren advertint que cal actuar abans que comenci el judici (farsa judicial, històrica com és palès en l’assassinat de Companys), El jurist Javier Pérez Royo, fa l’aportació de l’exculpació on hi ha democràcia del President Puigdemont, i la llei espanyola mateixa aclareix que els Consellers, per aquesta situació romanen intocables, incòlumes sans i estalvis. Què fem doncs, baden Pdcat i ERC, ho són uns inútils?. Cal, explicar que és història que el poder del reino.estat, defensa de sempre el seu poder per sobre de¡’unitats falses, de la vida i benestar del seu mateix poble. És España amb N amb boina, un clan d’explotadors, i la preferència contra la idenitat catalana, és producte del racism l’odi profund, que és columna vertebral exxència del nacionalisme espanyol, d’ençà el segle XVI, on va declarar-se amb racisme i odi estructural el reforç de la catalanofòbia, la que manten abaent del Diccionario de la RAE de la Lengua, on la neguen, pelesant la realitat i tanmateix tergiversant-t’ho en la política difamant-nos en l’aplicació de la malignitat a l’inrevés de la realitat fent-ho xcontra els catalans. Al Capone assassí i lladre era un angelet en comparació, el van culpar per haver defraudat la hisenda pública. Ai las! tota l’avolesa la maldat extrema del reino.estat HO EXECUTEN AMB UNES LLEIS ESTABLERTES avantatjant en en gansterisme a Al Capone.

Joan Benet
Joan Benet
28.11.2018  ·  06:20

Els nostres polítics s’han degradat tant durant aquest últim any i l’evidencia que el 3 d’octubre del 2017, per por o incompetència, varen malbaratar la nostra millor oportunitat s’ha fet tant evident, que la seva supervivència radica en l’autonomisme. O algú s’imagina que si declarem l’independència deixarem que en Torrent (per mencionar un nom) segueixi ocupant el càrrec que ocupa?
Calen nous lideratges i gent per qui tornem a creure que val la pena arriscar-se.
Jo m’arriscaria pels que es presentin a les primàries, per la senyora Ponsatí, per na Boya… I per vostè, senyor Partal

LLUÍS CASTILLO
LLUÍS CASTILLO
28.11.2018  ·  06:23

Excel·lent editorial Vicent, en aquesta lluita desigual ni tenim Davids ni volem fer anar la fona. Salut.

Esther Vilar
Esther Vilar
28.11.2018  ·  08:04

Excel.lent anàlisi, però amb un punt feble: els presos no volen ser alliberats, volen guanyar el procés judicial.

Oriol Ribera
Oriol Ribera
28.11.2018  ·  08:42

El Sr.Torra cal que recuperi l’independencia robada per el 155
Nosaltres?Cal blocar totes les sortides de les presons per evitar que els portin a Ñ

Joan Aguilà
Joan Aguilà
28.11.2018  ·  08:48

Tot el que no sigui treballar per fer la independència efectiva quan abans millor significa un gran frau electoral dels partits sobiranistes i una traició a la pàtria. A part d’enganyar als seus votants, aquests partits aviat seran residuals, perquè el seu espai polític serà ocupat per formacions noves impulsades des de baix. El poble ja ha decidit fa temps que no vol seguir en una Ñ que ens insulta a diari i es queda els nostres impostos, provocant greus dèficits a la nostra Sanitat, Universitats, infrastructures de mobilitat, serveis socials, etc. etc. A què estan esperant els partrits? Un judici injust que serà un drama dels que acaben molt malament? Poder fer un pacte ERC – Comuns per seguir vivint en una autonomia de fireta i dia que passa any que empeny? Per què no expliquen clar quines són les seves intencions?

Albert Miret
Albert Miret
28.11.2018  ·  08:56

És evident que el “putaramonetisme” es torna a implantar al govern de Catalunya, i aquesta vegada usat de cara als propis votants. Ahir vaig estar mirant la cerimònia dels premis del diari “la República”, i mentre ho feia pensava que els esforços per a fer-nos creure que estem en una situació “normal” són molts, però són dèbils i només són fruit d’una manca de projecte cada vegada més evident. El discurs final del MHP va ser monòton, molt més semblant a un sermó de diumenge de quaresma que a un discurs d’un President en estat de guerra. No va anunciar-nos res que no sabéssim. Una vegada més ens va llegir una llista del que considera que s’ha fet i una altra de les barrabassades del govern espanyol que tots patim cada dia
Llegeixo a l’article del costat del teu editorial, Vicent, que el vice-president anirà a vendre el seu pressupost als comuns. No és cap novetat. És normal que el Ministre d’Economia tracti de vendre a la resta de partits el pressupost que vol que vagi endavant, però es va fent palesa la intenció de deixar de pactar amb els independentistes i fer-ho amb els no independentistes.
Estic emprenyat, molt emprenyat, i escric això mentre, sense adonar-me’n murmuro el famós tango d’en Gardel : “Cambalache”. Espero que demà cantussegí una cançó una mica més optimista. Espero que em perdoneu la meva sinceritat depressiva.

Salvador Aregall
Salvador Aregall
28.11.2018  ·  09:11

Rubalcaba va dir: “El Estado pagará el coste de quitar de en medio a Puigdemont”, fa dos dies hi torna: “nunca más un Gobierno en Cataluña volverá a saltarse la ley”, Margallo va dir al programa de la Terribes a Cat.radio: “el Estado no se retirará pacíficamente de Catalunya”. Ara sabem que es va arribar al 1-O amb uns dirigents polítics no convençuts d’implementar la República. És veritat que han pagat un preu alt per arribar al referendum, però no hi ha dubte que la intenció era forçar l’estat a negociar (innocents!), no a complir el mandat de les urnes. Molts ens sentim profundament enganyats. Vam votar les passades eleccions amb un propòsit clar, fet per tots els partits independentistes, restituir el govern exiliat i empresonat. Molts ens sentim profundament enganyats. Hem sentit polítics durant anys dir que la independència era la única solució pels problemes socials, econòmics i culturals del nostre poble i que s’hi havia d’arribar com més aviat millor, els mateixos polítics que ara es fan enrere, posen el fre de mà i desmobilitzen. Molts ens sentim profundament enganyats. Però jo no em sento enganyat per l’estat espanyol si se salta la llei, si vol venjar-se i escarmentar fins al punt d’utilitzar la força i fer sang, tampoc em sento enganyat pels estats i els mercats europeus que no tenen cap interès ni cap incentiu perquè Catalunya sigui independent i que ja sabien d’antuvi com les gasta l’estat espanyol i que fins hi tot van donar suport a la repressió. Tot això no em sorprèn perquè la nostra independència té un preu molt alt. Que l’estat espanyol es quedi sense el 20% del PIB que representa Catalunya vol dir que hauria de canviar com un mitjó, les classes dominants espanyoles s’empobririen notablement i, probablement, també posaria en escac l’economia europea. Estem disposats a pagar el preu que ens imposarà l’estat i Europa?. Els nostres polítics ens han de parlar clar, sense enganys, de quin és el camí i les conseqüències. Ja no és temps de fer-se enrere ni de subterfugis.

Joan Begue
Joan Begue
28.11.2018  ·  09:29

El poble es masa, es un conglomerat d’idees de sentiments d’opinions.
Per aquest mateix motiu demanem opinem de la manque de lideratges, per la falta de capacitat per costums de seguir el pastor l’heroi el que sap que s’ha de fer.
També serveix per a culpabilitzar quan les coses no són com m’agrada a mi.
Per la raó que siga, ells deuen saber, els presos i els exiliats van prendre la seva decisió
Per no estar convençuts del seu Nou Estat, per subordinació de l’ antic , per fer veure a la gent poderosa i democràtica que viu arreu aquest mon que aquesta Una Grande no és ni Democràtica ni Grande.
Cosa que el que viu de la política ja coneixia ( qui va mantenir a su Ex. El Caudillo al poder…. pot ser França, pot ser U.K. podrien seguir).
En fi els nostres presos NO VOLEN sortir ara de la presó, ni molt menys que els hi foren la seva “tàctica” en cas de treure’ls els hi farem mal els hi xafariem la guitarra,
Espanya davant del mon, veieu com són…
Perquè no els i demanem als presos i als exiliats per la nostra República després els i donem la bona nit, però hem de demanar als representants del poble responsabilitats manifestació davant del Parlament exigint l’implementació de la República,
Com a masa si tenim una cosa apresa i hem de demanar a qui li correspon fer-la efectiva.
República Catalana

Josep Maria Barberà
Josep Maria Barberà
28.11.2018  ·  09:35

El millor acte de sobirania i d’afirmacio nacional seria alliberar els presos. Fins a quin punt estem disposats a anar per aconseguir la independència? Hi ha uns costos que s’hauran d’acceptar. La previsio i organitzacio de la solidaritat que aixo pugui comportar és cosa de las organitzacions civils. Som-hi o no?

Josep Salart
Josep Salart
28.11.2018  ·  09:41

Ahir parlava amb una senyora de 89 anys, cap clar i molta empenta i em deia: com que tothom te por d’anar a la presó i això és l’única cosa que paralitza el país, m’apunto a l’igual que coneguts meus de la mateixa edat, a presidir l’ANC o lo que sigui i em responsabilitzo judicialment de tot el moviment que provoqui treure la gent de la presó, parar el país i el que convingui.
Continua dient-me: t’enrecordes Josep quan varem esperonar tot el moviment del “no vull pagar” a les autopistes?, que ens va costar 67 recursos i després allà a les torres negres de la Diagonal varen cridar a en Felip Puig i el varen citar a una reunió que va començar amb la paraula “Houston”?.
Doncs això nen, em diu: m’apunto voluntària a anar a la presó, aneu deu, quinze o setze mil a treure els presos i tal com deies ahir en el teu comentari, comenceu a pensar a ingressar la renda 2019 a l’Agència Tributària Catalana i ja veureu que des d’Alemania sentiran un crit que començarà per Houston ¡¡¡¡
I si no et mous, acomiadem-nos aqui, no cal que vinguis a visitar-me, no et vull veure mai més.

jaume vall
jaume vall
28.11.2018  ·  09:55

Anava a afegir alguna cosa més. Me n’abstinc. Un altre dia. Avui només repeteixo el que ha dit el primer comentarista, Adrià Arboix :
“Extraordinària i necessària reflexió. Moltes gràcies…!”

Josep Albà
Josep Albà
28.11.2018  ·  10:03

El Sr. Partal en diu “incompareixença del Govern el cap de setmana després de la proclamació”.
Bonic eufemisme. Jo -i més gent- en diem rendició incondicional del Govern i el Parlament -72 diputats- instants després de la proclamació.

I després de rendir-se incondicionalment el que ve -sempre- és que el que ha guanyat borra del mapa al que s’ha rendit.

No li cal ajustar-se a cap protocol jurídic internacional per fer el que vulgui. Amb la rendició incondicional en té suficient. I això és, exactament, estrictament, el que està passant des del 27 d’octubre del 2017.
La República va morir minuts després de ser proclamada, i a continuació va ser incinerada i les seves cendres llençades a un pou negre. No hi ha República. Hi ha España, un estat feixista sense vergonya, i la seva venjança implacable. Us sona VAE VICTUS? Doncs és això. (tot i que nosaltres no havíem pas perdut, sinó que havíem guanyat aclaparadorament…!)

Fan i faran el que voldran amb Catalunya. Ens vam rendir i ara ho paguem i ho pagarem. I com sabeu tots, ningú -NINGÚ- ens ajudarà des d’Europa ni des d’enlloc si abans nosaltres mateixos no demostrem, amb accions,que sabem defensar-nos. Gent molt més solvent que jo ens ho estan dient clarament des de fa dies. I el temps s’acaba.

Sortim al carrer i trenquem els ous d’una punyetera vegada. Amb totes les eines -pacífiques però contundents- que tenim al nostre abast, que són moltes. Però fem-ho des de baix, o no ho farem.

Per cert, el feixista infiltrat que tenim aquí, David Escobedo, em sembla, diu veladament que som uns covards, no soldats. Jo només li recordo que amb poc més que iaies i tietes vam fer retrocedir i vam fer quedar en ridícul als criminals de la Guardia Civil i la Policia Nacional l’1 d’octubre. Ells potser tornaran, però nosaltres també.

Sergi Guitart
Sergi Guitart
28.11.2018  ·  10:23

Quina obsessió amb que vam guanyar i guanyar i guanyar…. No vam guanyar res, mai hem guanyat en vots que és la primera clau, l’estratègia era totalment falsa i equívocada per no dir suïcida, desde el primer a l’últim, tothom falsejant la realitat…

La independència no s’aconsegueix fent una referèndum on segur que guanyes (wow! 95%) i una declaració sonada!!!! El Brexit ha necessitat anys de negociació després d’un referèndum… Enteneu com funciona el món i la política i no?

Aquí han sortit els 4 llestos dels catalanets dient que això que la República s’implementaria en 48 hores després del referèndum unilatera, si ja, i jo en 48 hores aniré a la lluna i tornaré… Allò estava escrit perquè la CUP i els seus maleïts 10 diputats del puny alçat callesin una estoneta després d’aprovar els pressupostos de Junqueres…

Tot el desastre estava planejat o realment son uns inútils de tal alçada que no marxen ni dimiteixen per algun motiu molt estrany, el que sap greu es que fotessin l’ANC i Omnium al merder i ells tontets de creure’s els politics falsos i tramposos…

Vicent, demanes dades, us les torno a posar, ja ho he fet no sé quantes vegades… I seguiu repetint que vam guanyar i que dins els comuns hi ha independentistes i blablabla, dins els comuns no hi ha ni un independentista, sinó sería o votaria CUP o ERC.

Dades (wikipedia cat)

27S2015

1.628.714 jxs
337.794 cup
Total 1.966.508

736.364 cs
523.283 psc
367.613 comuns
349.193 ppc
Total 1.969.453

27S2015 perdem per 3.000 vots aprox. 47,8%…

21D2017

948.233 jxc
935.861 erc
195.246 cup
Total 2.079.340

1.109.732 cs
606.659 psc
326.360 comuns
185.670 ppc
Total 2.228.421

21D2017 perdem per 149.000 vots. 47,5%…

Eatà molt be un editorial que comenci a reflexionar sobre ela errors i les veritats… Obrim els ulls.. Algú deia ahir que Espanya ha guanyat, i tant, oer incompetència nostra des del 27S2015…

Tema judici.. Espanya està fent ara la seva demostració de força, la CUP ja va fer la ssva del 2015 al 2017, que diguin ells ara també que volen fer, que vagin ells a empatar assambleas, fer-se els protagonistes, defensar col·legis i urnes… Fan bé d’estar calladets últimament, ara van a tocar els nassos i rascar vots a les manifestacions dels metges, piularan via “CDR Oficial” el dia del trasllat de presos i lo típic…

eva salas
eva salas
28.11.2018  ·  10:24

Gràcies, Vicent. Encarar el debat era cosa de vital necessitat.

Només el sr. Anwar diu les coses pel seu nom, els altres advocats s’hi avenen, al judici; vol dir que els presos també.
Puigdemont cada dia és més arraconat.

La pregunta és. Si impedíssim que se’ls enduguéssin els presos hi estarien d’acord?
I l’altra pregunta: Si ho hauriem de fer tot i si no ho estiguéssin.
I també si Buch i Torra ens llençarien a sobre els Mossos-per-la-constitución.

Escolteu catalans que us oposeu a la Independència de Catalunya: fa molt anys que vivim en pau i alegria sense sentir-nos espanyols. Vejam si apreneu què vol dir democràcia i deixeu de jugar brut i enfornteu la realitat. Si no passa res. Per què nosaltres hem de viure sense molestar mentre no ens sentim espanyols i vosaltres en canvi permeteu que surti el monstre quan es planteja el canviï la torna perquè assolim una majoria? El feixisme és responsabilitat vostra per no condemnar-lo. No ens convencereu. Falsegeu i mentiu. Heu perdut i el futur és nostre. Si voleu que sigui un futur compartit en pau feu-vos-en dignes.

Enric Emo
Enric Emo
28.11.2018  ·  10:26

Sí, el cap de setmana immediat al 27 d’Octubre va incompareixer el govern, acceptant la paraula tova que fa servir el Sr Partal en un moment en que cal unitat, però que permet entendre tota la responsabilitat del que no es va fer bé.

Però també fallaren les entitats. I ara no haurien de tornar-hi. On son ara les entitats? On hi han les grans accions de lluita pacífica?

joan rovira
joan rovira
28.11.2018  ·  10:29

Per què una vegada jutjat i, trobat sense causa, absolt el MHP Puigdemont a Alemanya, fa una pila de mesos, tant els advocats defensors com els presos polítics, clarament ostatges, han continuat acceptant la farsa jurídica espanyola?. Ens han fet arribar, amb la frase carregar-nos de raons, que pretenen demostrar a qui no ho sabia que el Regne és un estat autoritari; però, al meu entendre, introdueix una doble toxicitat: fer-se còmplices de la inseguretat jurídica espanyola i, a nosaltres, retardar les solucions als problemes socials, econòmics i culturals que tenim plantejats. Aquesta via comporta que tan ells com tot el poble ha d’esperar que Estrasburg hi posi remei uns quants anys després; però, mentrestant, els presos seguiran injustament empresonats i el poble català haurà trencat el mandat democràtic de l’1-O i del 21-D que, vist el paper d’alguns ostatges i partits catalans, ja els hi està bé. És a dir, la política oficial, com el 1931 i 1976, per damunt de la política material, del poble que ha votat i guanyat. No poden enganyar-nos, ni hem d’admetre-ho sense denunciar-ho. Cal ser clars i pragmàtics. Cal fer compatibles, al meu entendre, la inutilitat de la farsa jurídica espanyola amb el camí democràtic emprès pel poble català, per dues raons bàsiques; perquè, tant pels empresonats, exiliats i els vigilats, que ho som tots, la vida és curta i la volem bella, aquí i ara, per a tot el poble.

Robert Joan
Robert Joan
28.11.2018  ·  10:50

Bon dia! Molts comentaris avui, i molt llargs.

Sembla ser que el Sr Partal ha entès que el seu optimisme excessiu no li ha deixat veure el comportament real dels actuals liders anomenats independentistes. Ras i curt i com ho diuen a València: El Sr Partal a caigut de la figuera!

Christian Smith
Christian Smith
28.11.2018  ·  10:56

Són bones preguntes, Sr. Partal. Perquè no les fa als ‘interessos’ a qui els partits polítics responen? A mi em sembla que els seus interessos són diferents dels del poble, i noto la fortor de cobdícia. I de covardia.

Teresa Queralt
Teresa Queralt
28.11.2018  ·  10:58

Només hi ha una opció: L’enemic el tenim a casa.

Gemma R.
Gemma R.
28.11.2018  ·  11:01

Vicent, no entenc com els poders fàctics catalans encara no t´han demonitzat. Gràcies per la teva valentia a l´hora de posar temes sobre la taula que qüestionen tots els actors del moment en l´estratègia, sense caure en la destrossa de tot el que s´ha fet. Aquesta és la meva posició. Crec que hem arribat molt lluny i això ho devem al govern que ho va fer possible. Ara bé, si volem tirar endavant, no podem ser paternalistes amb ningú. És un luxe que no ens podem permetre si volem la llibertat. I com molt bé plantejes, si algú té una fórmula millor per Catalunya que crear un estat propi que la plantegi sense embuts, sense por, i sense pensar en els vots. Qui estimi Catalunya, que sigui sincer primer amb si mateix, i després amb els seus conciutadans. Sóm prou madurs per decidir si ens convènç o no el que proposen. El que no pot ser, és donar uns missatges de cara a la galería, que les accions desmenteixen. Perquè aquesta estratègia és molt tòxica, ens despista i ens divideix. A més a més és ofensiva, perquè demostra que molts polítics creuen que sóm ovelles a les que se les ha d´anar manant poc a poc, cap al lloc que ells creuen que és el millor per nosaltres. Perdó?? Els podría donar mil raons per demostrar-los que amb molts menys recursos que ells he triat el millor per a mi a cada pas, i quan m´he equivocat he sapigut rectificar i n´he après. La meva llibertat com a ésser humà per decidir sobre el destí de la meva vida, és l´únic realment meu, que no permeto que se´m manllevi, amb nocturnitat. No sabeu res de res. Només heu de fer propostes i portar-les a terme en el cas que siguin les més votades. A mi, no em feu judicis de valor, perquè no és la vostra feina. Va essent hora que comenceu a deixar d´ofendre i sigueu sincers. Els que creieu que no tenim capacitat per a guanyar, dieu-ho. Deixeu els eufemismes d´eixamplaments de base, de divisions dreta-esquerra, i governs efectius que puguin governar el dia a dia. Tots sabem que ni amb el 95% pactarien res, que no és moment de dividir en models d´Estat (dreta-esquerra) fins que no tinguem aquest Estat, i que no es pot tenir cap govern efectiu amb la Generalitat infra-finançada, els liders polítics a la presó o exili, i amb l´espada de demòcles del 155 a sobre. La única resposta eficient és fer efectiva la República, i qui no ho cregui així que ho digui i faci el seu plantajament alternatiu, i nosaltres decidirem a les urnes. Mentre no sigui així, qui renegui de la unilateralitat, ha de ser anomenat pel seu nom: ex-independentista. Però ara, com diu algún company, la cosa és no permetre que ens tanquin. Perquè no tanquen unes persones individuals. Tanquen l´independentisme. I vulguin o no ésser alliberats (més igual ja la reculada individual de cadascú, i com de molt o poc legitimin la farsa d´aquests judicis), nosaltres no podem permetre que marxin a Madrid, perquè si ho fem, tots serem a Madrid tancats una dècada. Ja no són amos del seu destí, quan van decidir de liderar el canvi del nostre.

Pep Agulló
Pep Agulló
28.11.2018  ·  11:09

LA INDEPENDÈNCIA ÉS LA CLAU QUE OBRE PORTES

Vicent ens planteja un exercici d’arbre deductiu-lògic interessant. Partint de que lligar la independència amb l’alliberament dels presos és una conseqüència lògica de tot procés d’alliberament. Acaba assenyalant que de no fer-ho, alguns s’estan movent cap a la renúncia a la independència a curt termini amb l’argument del no tenim prou força. Tot aquest arbre discursiu està ple de fruits argumentals que ens aportaran molts comentaris i opinions.

1/ Hi ha veritats com punys i els hauríem d’avantposar a les emocions:. Una d’elles és que l’independentisme ha guanyat totes les eleccions amb una clara majoria. Això ens ha de conformar l’estat d’ànim. Amb l’esperit de derrota no podem exigir res a ningú. Una altra: És el futur del país que està en joc i no podem buscar camins de fugida. Ens estan jutjant a tots.

2/ Certament la defensa política dels judicis no seria igual si hi hagués una República catalana en funcions mínimes reconeguda. Llavors els presoners serien simplement diputats estrangers jutjats per un altre Estat. No és el cas, però això es podria mirar d’afinar. Proclamada ho està la República.

3/ Des del punt de vista de la ciutadania (deixem de ploriquejar a qui té les claus de les presons, etc.), des del que podem fer nosaltres, és diferent alliberar els presoners, que impedir que se’ls emportin. El primer cas és un enfrontament violent, el segons cas un acte de resistència al nostre abast.

4/ Tots els arguments polítics en defensa de la independència s’haurien de contemplar amb el refús frontal a la corona i al règim neofranquista del 78, d’acord amb els mínims que pot aportar la nostra legalitat republicana sustentada en la democràcia i en l’aposta europeista. Les condemnes de l’Estat seran l’aplicació del dret de l’enemic com d’un aixecament armat. Total llibertat empresonats i exiliats i l’anul·lació de les causes. Independència de facto.

L l i b e r t a t p r e s o s p o l í t i c s !!! L l i b e r t a t e x i l i a t s !!!

Josep Maria Martín
Josep Maria Martín
28.11.2018  ·  11:13

Si intentem evitar el judici, o que els portin a la capital del reino, els ‘nostres’ polítics no crec que recolzin l’acció. Al contrari, ens diran que el govern efectiu hi està en contra.

Però alguna cosa hauríem de fer si no volem que es perdi tot el que hem aconseguit.
Hem aconseguit fer trontollar els fonaments de la Justícia espanyola. Hem mostrat la no-existència de separació de poders. Hem aconseguit veure com Catalunya (sense polítics) és capaç d’organitzar-se.

Però cada dia veig més clar que escriure a Vilaweb és una cosa inútil i una manera de perdre el temps.

Tot amb tot, s’hauria de fer alguna acció intel·ligent.. segurament sense polítics.

DOLORS SOLER
DOLORS SOLER
28.11.2018  ·  11:26

Aixó mateix em pregunto jo fa temps. Hem de continuar mobilitzant-nos i actuant perque si no guanyarà l’estat i el govern espanyol per cansament i no per intentar solucionar el problema, que es el que persegueixen fent servir els hostatges i els judicis d’esquer. Vicent sempre tocant el moll de l’os.

Rafael Benavent
Rafael Benavent
28.11.2018  ·  11:33

VICENT: Amb l’editorial de huí marques el punt àlgit i històric on ens trobem. No es pot eludir una solució-resolució, ja. No ens ho podem permetre. Pacíficament, però, com fins ara. La més ràpida, determinant i efectiva. No es pot consentir la celebració del judici, perquè, de
fer-ho, les conseqüències son molt clares i dures. Ho expliques molt bé. Què fan, encara, els partits mirant-se el melic partidista? Quin País pretenen governar si no el fem nostre primer que res, sense unir-se, sense unir-nos? Què volen, l’ou o la gallina?

Fa temps que pense com ho descriu Soledat Balaguer. (Dona tenies que ser!!)

Eduard Pertíñez
Eduard Pertíñez
28.11.2018  ·  11:54

A l’Art de la Guerra es diu que, encara que puguis guanyar una batalla amb certesa, no és intel·ligent entrar a la batalla si no tens segur que la guanyaràs amb absoluta superioritat.
El resultat d’una batalla igualada és desastrós per totes dues parts i et debilita vers qualsevol observador extern que estigui esperant a veure-les venir.
La nostra batalla estava al desembre del 2017 47,7% vs 43%. No sé si les accions desenvolupades des llavors hauran fet pujar el 47,7 o el faran baixar. Però si en algun moment puja al 51% llavors una part significativa del 43% acceptarà el resultat, deixant el 43% en un 30-25%. Llavors és quan caldrà entrar en batalla.
Potser la nostra estratègia no ens durà els resultats esperats. Pot ser. Però per entre mig, en poc menys d’un any, la corona està pel terra i el poder judicial desprestigiat, i la posició al món del Reino tendeix a nul·la.
I encara no ha arribat la gran retallada del deute.
Cal fer alguna cosa. Segur. Cal molta matèria gris per reconduir la nostra posició cap a una nova ofensiva. Però no perdem el món de vista. No només es tracta de guanyar, sinó de crear una gran República. La República de referència del segle XXI.

David Escobedo
David Escobedo
28.11.2018  ·  11:58

Respecte a Europa i al mon sencer que ens mira, la veritat és que España no pinta gaire a Europa. Tenim pes, però no poder. Si ens posem burros som un problema financer (pel deute i PIB) i geoestratègic (pel tema immigració), però a la UE no podem forçar canvis ni decidir res per nosaltres mateixos.
Com que no tenim poder real a la UE ni capacitat per imposar res l´únic que podem fer és lluitar pel respecte formal i resistir, i en última instància fer el que sempre hem fet i farem els espanyols: el que ens dona la real gana. Això ho sap tothom al mon sencer, no hi ha cap dubte: España no acceptarà de cap de les maneres la seva desintegració.

El més sorprenent de tot és que és possible guanyar aquesta guerra (que significa garantir la nostra integritat territorial) sense haver guanyat cap de les batalles (1O, 27S, 21D…), i això serà possible gràcies a vosaltres i la vostra antiquíssima tendència a, per una banda, magnificar les vostres desgràcies com si fossin les més absolutes i brutals ignomínies que mai hagi hagut de patir un ésser humà en tota la Història de la Humanitat, i per altre a vendre qualsevol petit guany com la més heroica gesta que mai hagi estat feta.

I això té un nom: mentir. I mentir fa perdre completament la credibilitat. El procés és cada cop més una nota marginal a les notícies internacionals (obriu prensa internacional i mireu amb els vostres propis ulls!), Puigdemont cada cop té menys i menys suport i la seva veu s´escolta més i més fluixet, les estructures republicanes creades son en realitat estructures lobbistas buides de poder i la veritable lluita s´està lliurant al Parlament, on CiU-PdeCAT-Crida i ERC s´estan fotent mossegades encarnissadament.
L´un, desde Waterloo, fa servir a Torra, l´altre, desde Lledoners, fa servir Torrent.
Un coneix molt bé Catalunya i sap que ara toca autonomia, l´altre només vol tornar a casa i sap que l´autonomia és igual a exili infinit per ell.
Un s´ajunta amb flamencs i ultradretans euroescèptics i l´altre amb Podemos i Otegui.
Un vol fer servir la Generalitat, l´altre reacciona creant el Consell.
Junqueras rebutja constantment Puigdemont, que s´ha rebaixat molt per tal d´apropar-se a ERC quan ha vist que perdrà, però Junqueras no vol tenir res a veure i ho diu amb senyals i paraules suaus. I això, obviament, sols pot dir una cosa: són enemics a mort.

S´ha de ser molt cec per no veure on és la lluita catalana en aquest moment.

JOAN CORCOY
JOAN CORCOY
28.11.2018  ·  12:06

Potser hauríem començar, amb el govern per davant, la campanya “Per Nadal Tots (presos i exiliats) A Casa” i anar a les presons a treure els presos i a la frontera a rebre els exiliats…

Jaume Bosch
Jaume Bosch
28.11.2018  ·  12:29

Responent a la pregunta, perquè sóm masells, potser?

M’hi sumo,

Per Nadal tots a casa.

Gemma Roda
Gemma Roda
28.11.2018  ·  12:41

Estic d’acord amb tots vosaltes, hi afegiria una cosa més:

Els partits independentistes es van espantar molt quan la gent es va empoderar (1-0 i següents). Van veure que la cosa se’ls escapava de les mans i es descontrolava. Després tot el que han fet és desmobilitzar-nos a posta. Prefereixen l’ordre abans que la independència i la llibertat. Són uns porucs i uns perdedors… i nosaltres darrere d’ells. Una llàstima!

Jordi Camprubí
Jordi Camprubí
28.11.2018  ·  12:48

Tot plegat em cansa molt, tot està aturat els partits van a la seva i fan partidisme en tot el que poden, l’exemple el tenim a les persones designades per comandar les delegacions exteriors. Així no anem enlloc. Tanquem la barraca i a viure que són quatre dies.

Ramon Sans
Ramon Sans
28.11.2018  ·  12:55

El único relato del PDCAT O PUIGDEMONT O ERC ES …. votadme a mí , sino vienen los unionistas … da igua lo que prometa , mienta o incluso negocie o regale después con vuestro voto !!!! se lo dieron al PSOE DEL 155 , REFLOTARON AL PSOE y a la semana PSC CON PP QUITABAN LA ALCALDIA DE BADALONA A UNA ALCALDESA SOBERANISTA ….

NO SE VA A HACER NADA PORQUE LOS LÍDERES DEL PDCAT ,PUIGDEMONT Y ERC NO SABEN QUE HACER , NI DICEN QUE HACER Y SOLO SE DEDICAN A CRITICAR LO QUE HACEN LOS OTROS INDEPENDENTISTAS…. sean partidos asociaciones o particulares …

PUIGDEMONT , JUNQUERAS … HAN MENTIDO DEMASIADO … y ahora la sociedad esta yendo a SALIR DE LA CRISIS , no de España , de la CRISIS , SANIDAD , EDUCACIÓN , TRANSPORTE … Y CUANDO haya algún sindicato decente mayoritario van las huelgas generales detras… pero no por los presos SINO POR LOQUE HAN ROBADO A LAGENTE …

NO HAN QUERIDO APOYAR EL ESPAÑA NOS ROBA … AHORA LAS MIRADAS VAN HACIA LOS GOBERNANTES QUE DEJAN EN SITUACIÓN DE MISERIA A LA POBLACIÓN …

O SE UNEN TODOS LOS INDEPENDENTISTAS RENUNCIANDO A SUS INTERESES DE PARTIDO O LES VA A VOTAR SU TIA…. y si estamos en situación de emergencia nacional por las libertades que los partidos sean coherentes …

Jordi Minguell
Jordi Minguell
28.11.2018  ·  12:55

Posats a cagar dubtes, els catalans som el reis. Crec que ja no hi ha espai per a repetid cansadament que “no hem ed efer el referèndum si no tenim la certa de gunayar-lo, perquè él règim feixista espayol no el consetirà mai. Només ens salvarà la pplítica dles fets acomplerts. No la faran mai els partits. O bé ho fa la fa la societat o d’aquíi a dos-cents anyes encara parlaran del no-res. Els partits no es mereixne la nostra confinça.

JOSEP MARIA OLLE
JOSEP MARIA OLLE
28.11.2018  ·  14:07

Josep Albà, en el meu entendre et dono tota la raó, aquest paio, en David Escovedo, incendia tot lo referent al pensament generalitzat dels comentaris, aportant criteris anti procés.
No vull qualificar-los de fatxesmolandianades, però em sembla molt la gust dient coses que creiem que no son.

JAUME TERRIBAS
JAUME TERRIBAS
28.11.2018  ·  14:16

Benvolgut tothom,; de les moltes aportacions d’avui, crec que superant l’agraïment d’uns i altres, s’imposa una síntesi derivada de tot plegat, l’apoderament del poble l’1-O vist amb serenor, hauria d’obligar-nos a actuar massivament i impedir el trasllat dels injustament empresonats.
Això vol dir que organitzadament i lliure cal definir una estratègia conjunta que per les raons incomprensibles i partidistes no poden o no volen fer. No cal parlar ni d’ERC ni de cap partit.
Sobre la taula tenim una oferta que és el Moviment popular de la Crida per la República que suma voluntats individuals !!! per assolir l’objectiu.
Per tant “en silenci absolut” cal organitzar la retenció a Catalunya de tots els hostatges, sense cap soroll mediàtic per tal d’aconseguir el seu alliberament i que els partits independentistes, sotmetin els seus interessos legítims, al poder dels moviments populars OC+ANC+CDR+ etc.FINS la REPUBLICA EFECTIVA. La gestió internacional ja funciona en bones mans malgrat les limitacions ……..

Lluis Molist
Lluis Molist
28.11.2018  ·  14:24

Estimat i benvolgut Vicent…………

Perdonem que opini..sense llegir la teva editorial ( ho he fet de manera fotogràfica)…segur tens TOTA LA RAÓ, COM SEMPRE QUE PARLES DE LLIBERTAT I DE INDEPENDÈNCIA. però es que ja estic cansat de veure que només ploriquegem, teoritzem, ens adornem amb actes inútils………inútils si només ens quedem aquí, i no passem a l’acció de forma contundent. SOM CULPABLES,I COVARDS…….TOTES MANERES EM QUEDO AL PARAGRAF QUE ESCRIUS

“Si avui la República no és efectiva no és perquè l’estat espanyol derrotàs l’independentisme ni una sola vegada, que no ho va fer. La República no és efectiva per la incompareixença del govern el cap de setmana posterior a la proclamació. Tothom pot especular sobre què hauria passat si la situació hagués estat una altra, però argumentar que no som prou gent sabent que sí que vàrem ser-ne prou per a fer el referèndum i que sí que en vàrem ser prou per a proclamar la independència sembla –em sembla a mi– que requeriria una mica més d’argumentació i sobretot que s’aportàs alguna dada clara que ho pogués demostrar. ”

Es evident que aquí rau el problema real de que no siguem REPÚBLICA, COVARDIA NOSTRE !!………..però……… mes COVARDIA DE TOTS, TOTS ELS NOSTRES GOVERNANTS, que tenien un encàrrec clar, de lo que volia la ciutadania, i axi ho va manifestar el 1 d’OCTUBRE: INDEPENDÈNCIA, I REPÚBLICA CATALANA.

Tot lo que ha vingut després, es la puta i Ramoneta de sempre, i ………….COVARDIA.

Josep Sànchez
Josep Sànchez
28.11.2018  ·  14:54

La pregunta implícita és: ja que ERC es rendeix (amb excuses de pa sucat amb oli), què fem nosaltres (ANC, OC, CDRs…) a banda de lamentar-nos i demanar als altres que prenguin iniciatives que no els interessen?

Com ja vaig dir fa unes setmanes QUI POSARÀ EL CASCAVELL AL GAT?

Ignasi Mora
Ignasi Mora
28.11.2018  ·  15:03

Soc un escriptor valencià en català i podeu imaginar-vos quina malhòstia m’agafa de veure el guirigall que cada no res esclata en els mitjans de comunicació vostres. Quants infiltrats teniu? Perquè la terbolesa d’alguns només pot respondre a l’infiltrament o a la burrera. Cal ser una mica reflexius, quan es plantegen les coses com ho fa Partal, d’una manera raonable i agosarada. Cal defugir el guirigall. I començar per les beceroles, és a dir, per fortuna ja no hi ha Amo, l’oligarquia madrilenya i delegats no són amos, són imitadors dels antics amos, i ens els podríem menjar amb tomàquet si fora el cas. Qualsevol suposada Veritat pot ser la nostra, que té tant de valor o més com la de la resta.
I dues. L’oligarquia i delegats estan tan al·lucinats perquè el seu nacionalisme era profundíssim i molt violent, i només ara, en plena crisi d’Estat ha surat a la superfície i voldrien arrencar el cap de tot Catalunya. És comprensible, però sense arrencar-los el cap els hem d’assenyalar on hi ha les seues terres i que s’ho munten com puguen o sàpiguen.

Roser Caminals
Roser Caminals
28.11.2018  ·  16:42

Fins ara, els partits s’han mogut impulsats pels ciutadans, no a l’inrevés. En Mas no ha estat mai un independentista convençut, però va rebre el missatge i ens va portar al 9-N i JuntsxSí. En Puigdemont va anar un pas més enllà quan l’ebullició ciutadana feia impossible tirar enrere.
Actualment, el nostre silenci s’interpreta com a conformitat. Els partits, dividits i desinflats, només s’enfilaran el carro per evitar que els passi per sobre. L’ANC i la resta d’entitats s’han de mobilitzar amb la màxima empenta. Si els ciutadans responen totes les vegades que calgui, serem República. Si defallim, els polítics tindràn l’excusa perfecte per llençar la tovallola. És cansat, esgotador, però guanyarà la guerra qui es cansi l’últim.
Veurem què passsa després del 22 de decembre, el termini de l’ultimàtum de l’Elisenda Paluzie al govern.

Joan F Ruiz
Joan F Ruiz
28.11.2018  ·  18:34

Tenia escrites algunes consideracions a toc d’atenció, excel·lent al meu entendre, del Sr. Partal, però abans, vist el destructiu anàlisi del Sr. Guitart, diré algo al respecte:
– Manipula, al mes pur estil Junqueras o unionista, comptant sempre tots els vots dels comuns com un No en referèndum.
– La millor prova de que som prous és que espanya no ens deixa fer cap referèndum pactat perquè el tindria perdut.
– Comentaris tòxics a tort i dret fets per intentar justificar una fal·làcia semblant a les acusacions d’en Llarena, aquesta és la de “cal eixamplar la base”.

Tornant a la Editorial.

Fets, ens calen fets i accions, perquè com molt bé diu l’editorial, si deixem celebrar la farsa del judici, haurem permès una jurisprudència que després es girarà contra nosaltres i contra els nostres fills i els fills dels nostres fills.
Per tant, cal que aquest govern es plantegi liderar al poble que el va votar per impedir que es duguin els presoners novament a casa dels prevaricadors, no els tornaríem a veure en anys amb la farsa del judici muntada.

Però per a fer aquest lideratge cal que el mateix govern es depuri a si mateix d’independentistes de saló. Darrerament em sobta que pocs posin noms i cognoms a frenada independentista, al col·laboracionisme amagat. Jo li continuu posant, deixant de banda ja les restes del PdCAT, els altres són els dirigents d’ERC com en Junqueras, en Roger Torrent, i els seus acòlits, que si no haguessin boicotat al 31-G la restitució del President Puigdemont, no haurien donat ales a en Llarena per després deixar en ridícul al poder legislatiu, al Parlament, en resum la democràcia, perquè aquest Parlament va ser votat amb majoria absoluta independentista.

Per tant el primer és que, con ja va fer Artur Mas del PdCAT, en Junqueras faci un pas al costat i deixi que ERC la lideri un independentista de debò.
Ah!
I no estic d’acord amb algun seguidor ulls clucs d’en Junqueras que ha escrit aquí alguna vegada que no és moment d’enfrontaments fratricides quan es parla de l’engany d’ERC pel 21-D, perquè això pretén salvar la cara a gent que viu de la política i per la política, per comptes de viure pel País. Gent que em va robar el sentit del meu vot al 21-D.

Les primàries són una bona catarsi per anar tots units fins aconseguir la República Independent.
Bona si, tant que les cúpules de PdCAT i ERC la estan atacant perquè se’ls acabaria “el momio” de viure de la política.
Sense unitat a totes les futures conteses electorals no farem res, i això ho sap en Junqueras quan només parla de presentar-se a soles a les europees o les municipals. També ho sap el CEO quan esperona a la cúpula d’ERC per anar a soles amb enquestes de que ho tenen guanyat, aconseguint així la divisió de l’independentisme, divisió que va permetre que el 21-D que el partit més votat fos un d’anticatalà.

L’advocat Anwar ens ho anuncia, ens hem de guanyar la República, i això no es fa anant sempre a la contra davant d’una espanya que no para de fer trampes. Si no es poc guanyar amb aquest tauler, cal trencar-lo i avançar.
Avançar tots coordinats i per això cal que les entitats sobiranistes i la part del govern realment independentista, amb Puigdemont al front, canalitzi aquesta força del poble, i ara si fins al final, ja hem sigut creduls uns vegada, mai més, deixant a la cuneta els talps, els porucs i els que posen pals a les rodes.

Maria Mercè Ribas
Maria Mercè Ribas
28.11.2018  ·  18:43

Fem el que calgui però respectant lleis europees:
1. Notificar per escrit a tots els organismes europeus i corts mundial que el poble català no acceptarà aquest judici farsa. Documentació curta, clara, irrefutable, extensible. Solicitar amb petició formal un judici alternatiu. Respaldar la petició amb change.org.
2. Si la resposta no és satisfactòria, traslladar als processats a un altre tribunal d’Europa. Discretamnet però amb ampara oficial.

Joan Andreu Juan
Joan Andreu Juan
28.11.2018  ·  19:24

Molt bona reflexió Vicent.
La meva opinió ras i curt: la repressió de l’Estat ha guanyat. Ha guanyat els presos, ha guanyat els partits independentistes, ha guanyat els i les independentistes. Ens han guanyat.

Tomàs Mulet
Tomàs Mulet
28.11.2018  ·  19:49

No sabria dir a dia d’avui, quin es el sentiment respecte del judici, tant dels presos com dels partits als que representen, més enllà de fer palesa la injustícia i que tot el món ho vegi.

El que sí que tinc clar, es que hi ha un objectiu prioritari per a un partit que es diu independentista i d’esquerres, que és l’aillament polític de Carles Puigdemont i tal es l’obsessió que hi tenen, que aquest objectiu passa per sobre de qualsevol acció encarada a afavorir el bé comú.

Sense unitat no hi ha majoria i sense majoria no hi ha cap acció, més enllà de seguir plorant i fent escarafalls per a consum de la massa.

No cal que hi donem gaires voltes, això està aparcat, veurem fins quan.

Josep Ramon Noy
Josep Ramon Noy
28.11.2018  ·  20:03

Adequada opinió la de Partal. Què és el que fa por als partits independentistes? L’apoderament de la gent? Que la situació s’els escapi de les mans? Que el procés es converteixi en una revolució? Em temo molt que sigui així. Però cal tenir present alguna cosa:

– L’octubre del 2017 ja va ser una revolució, un tsunami, que ha escombrat ja hores d’ara moltes coses
– Sense revolució Catalunya serà sempre una regió de segona divisió, amb autonomia o sense.
– Sense revolució mai tindrem independència i això vol dir que mai tindrem democràcia ni justícia que s’hi assemblin.
– No és cert que no siguem prou gent. El que va passar l’1-O ho demostra: que votés el 43% és molt, donades les condicions de la votació. I el que va passar el 21-D ho reafirma encara més. Crec que el 60% que darrerament s’ha estimat que votaria sí en un referèndum és força realista.

Dit això, a què esperem? A saber les sentències de un judici inadmisible a qualsevol país civilitzat i democràtic? A què esperen els nostres polítics? Esperar les sentències és absurd, encara que només sigui perquè ja se sap quines seran. I a més què farem quan les sapiguem? Proclamar la independència, o esperar anys a que Estrasburg ho arregli ? I un cop arreglat què? O encara creiem que els nens venen de París, i confiem en que hi hagi algun tipus de diàleg seriós amb España sobre la nostra independència o sobre fer un referèndum acordat?

Contra la tirania només val el valor de arribat el moment, trencar-la, destruir-la. I el moment és ara (de fet ja fem tard), o mai. Ja sé que és més fàcil dir-ho que fer-ho, però no hi ha altre sortida. O sigui que mans a l’obra i si cal haurem de crear la ocasió propícia. Com diuen alguns, NOMÉS EL POBLE SALVA AL POBLE!

Lluís Paloma
Lluís Paloma
29.11.2018  ·  03:39

Els partits han de respondre moltes coses.

Més notícies

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 60€ l'any / 5€ el mes