05.03.2025 - 21:40
|
Actualització: 06.03.2025 - 00:46
En aquesta curiosa època que ens ha tocat de viure fa la impressió que la ignorància ha esdevingut una expressió artística i la desmemòria, una ciència. Ho dic pel senyor Mariano Rajoy, ex-president del govern espanyol i compareixent, ahir, davant la “comissió Catalunya” del parlament llur.
M punt Rajoy ha perfeccionat una tècnica que tal vegada hauria de figurar als manuals de ciència política contemporània: governar sense assabentar-se de res. O, encara millor: erigir el no saber, la ignorància més completa, en mètode de govern. Amb ell assistim certament a un fenomen curiós. Si haguéssem de fer cas de què diu tindríem un home que ocupà la presidència del govern espanyol durant set anys, que desplegà tot l’aparell de l’estat contra Catalunya, que activà les clavegueres policíaques i els recursos judicials, però que ara se’ns presenta amb la candidesa d’un infant. “Jo no en sabia res, de l’operació Catalunya” diu. Si ens el creguéssem, que no és el cas, hauríem d’imaginar-lo passejant melangiós i capficat pels jardins de la Moncloa mentre al seu voltant els ministeris, les secretaries d’estat i els directors generals maquinaven brutes, brutíssimes operacions d’estat. Seria un prodigi d’absència present.
De fet, a la compareixença d’ahir, Rajoy semblava que no es coneixia ni a ell mateix: era la personificació del pur no-res administratiu. Un espectre de si mateix que negava la seua substància. “Jo no vaig ordenar res…”. “Jo no vaig saber res…”. “Jo no vaig participar en res…”. Talment com si el seu govern s’autopilotàs.
I, és clar, si ens el creguéssem, resultaria que l’operació Catalunya –un desplegament minuciós de recursos estatals per a fabricar proves contra polítics independentistes, avui més que documentat– va aparèixer per generació espontània. Va ser un autèntic miracle administratiu. Un albat polític, una criatura que va nàixer, va créixer i va morir sense que ningú la batejàs. Sense pare ni mare. Sense director ni responsable. És colossal, la barra que hi posa.
És evident que aquesta estratègia del no saber és una comèdia que té un avantatge evident: la irresponsabilitat total. Si no saps res, no pots ser responsable de res. No cal ser molt llest per a entendre això. Però la pregunta immediatament posterior ha de ser a què es dedicava aleshores el president del govern espanyol, en plena crisi per la independència de Catalunya? Si el senyor Rajoy no sabia res d’allò que Espanya feia per evitar-la, aleshores a què es dedicava exactament aquells dies? Quines eren les seues ocupacions durant aquelles jornades tan i tan intenses? Feia mots encreuats mentre els seus subordinats organitzaven “operacions d’estat”? La imatge és tan ridícula com inquietant.
I encara és més inquietant comprovar que aquest estil de governar sembla que s’ha estès com una taca d’oli. La millor defensa és no saber, no recordar, no haver participat, l’art de la desmemòria institucional. Una pràctica que converteix la democràcia en una espècie de joc d’ombres xineses, en què les responsabilitats es dilueixen en un teatre d’aparences. I no cal anar a Espanya: ací tenim el senyor Mazón per a confirmar l’actualitat de la invenció rajoiana.
El cas Rajoy, doncs, més enllà de ser una broma o una demostració sideral de cinisme, és paradigmàtic d’una nova concepció de l’estat espanyol. Ara ens volen vendre que un estat és un organisme que funciona per generació espontània, on els esdeveniments succeeixen sense causa ni responsable, on les accions naixen òrfenes de paternitat política. Ara ens volen fer creure que hi ha un estat màgic on el president no és sinó un espectador privilegiat que observa, perplex, com els seus subordinats prenen decisions sense consultar-li-les. I això malgrat les víctimes ben reals, el rastre deixat pels seus crims i les conseqüències ben tangibles que va tenir la martingala il·legal que van organitzar. I, home, una cosa és que una sessió puga semblar fins i tot distreta –en termes diguem-ne cinematogràfics–, però per ací no hi hauríem de passar.
PS1. La Caixa diuen que ha tornat a Barcelona. Tot allò que havia d’explicar sobre aquest tema ho vaig deixar escrit el gener del 2024: “Que no tornen mai, ni la Caixa ni el Sabadell ni els altres”.
PS2. L’extrema dreta –no tan sols l’alemanya, sinó també totes les nostres– va saltar com una fera després de l’atemptat a Mannheim, on van morir dues persones. Van fer el seu habitual i espectacular desplegament de violència retòrica a les xarxes socials assenyalant els immigrants i barrejant naps amb cols, com fan sempre. Però ara es veu que l’autor de l’atemptat, finalment, era un dels seus: un ultradretà. I com han reaccionat a Alemanya o a Catalunya els qui cridaven tant el dia que va passar allò? Doncs esborrant piulades corrents i de pressa i fent veure que no havien dit res d’allò que van dir ni tenien res a dir sobre el fet que un dels seus assassine dues persones. Però, per sort, els periodistes hi som per a documentar-ho i explicar-ho als lectors, com ho fa Pol Baraza en aquest magnífic article.
PS3. Manolo Mata, que va ser síndic a les Corts dels socialistes valencians porta ara la denúncia que Acció Cultural del País Valencià ha fet contra el president Mazón per la gestió de la gota freda. En aquesta entrevista d’Esperança Camps parla de la complexitat de la instrucció, però també de la importància d’arribar a saber la veritat, i afirma que els fets que es van fent públics dia a dia assenyalen cada volta més clarament el president de la Generalitat.
PS4. A la cantonada entre la rambla de Catalunya i el carrer de Còrsega, a Barcelona, es destaca la floristeria Maria Ponsà Flors. Fa vint anys, Ponsà va plantar una buguenvíl·lia a l’escocell de la surera que té al davant de la botiga, i el cas és que ara la planta, que molta gent admira, perilla i 26.000 persones s’han reunit per salvar-la, en un gest que és una història periodística emocionant i bella, que ens reconforta, recordant-nos que la humanitat continua viva: “La lluita de més de 26.000 persones per salvar la buguenvíl·lia de la rambla de Catalunya, la millor cara de Barcelona”.
PS5. Els mitjans de comunicació vivim una època convulsa que ens amenaça l’existència. Són, de fet, moltes amenaces combinades que fan que cada dia rebem males notícies sobre tal o tal mitjà. A VilaWeb creiem en la fortalesa que ens donen els subscriptors i en la responsabilitat de ser veu de la comunitat que ens sustenta. Però necessitem que els qui encara no en sou us en feu. En aquesta pàgina us expliquem quins avantatges rebreu en canvi de la vostra aportació, però recordeu que la principal és que garantireu que els Països Catalans tinguen un diari nacional, rigorós, professional i potent.
