El sociòleg Rafa Xambó acaba de publicar el llibre L’assassinat de Guillem (Rebel). És una triple, o quàdruple, anatomia de tots els assassinats a què va ser sotmès el jove antifeixista de Burjassot l’any 1993. L’assassinat físic, l’assassinat comès pel diari Las Provincias, l’assassinat comès durant el judici en l’Audiència de Castelló, i encara, una altra mort, la mort civil a què va estar sotmesa, durant molts anys, la família de Guillem Agulló.

Per fer aquest treball, Xambó s’ha capbussat durant més de tres anys en el sumari, però també ha analitzat centenars d’articles de premsa i de televisió. La tesi que demostra en el llibre és que el diari que dirigia María Consuelo Reina va ser col·laborador necessari en la construcció d’un relat allunyat d’allò que realment va passar aquell Dissabte de Glòria a Montanejos.

A banda d’aquest estudi, en el llibre hi ha texts importants, com el pròleg de Núria Cadenes o l’epíleg de David Fernández, i dues entrevistes. La que obri el volum, a Rafa, l’amic que va acompanyar Guillem en l’ambulància a l’hospital de Castelló. La que tanca, a Guillem Agulló i Carme Salvador, els pares del jove assassinat.

—Per què heu entomat ara l’estudi sobre les circumstàncies de l’assassinat de Guillem?
—No ho sé. Fa quatre anys, em vaig posar a estudiar el tractament de Las Provincias per a un altre estudi més acadèmic i vaig tornar a topar amb el cas de Guillem Agulló. En els últims anys tenia més relació amb Guillem i amb Carme, i m’ho vaig plantejar. El que no sabia és on m’estava clavant. Vaig començar perquè em vaig adonar de la feinada que era.

—De tots els elements del llibre, l’entrevista que feu a Rafa, l’amic que era amb Guillem quan el van matar, em sembla un testimoni extraordinari. A més, és la primera volta que ho explica, després de tants anys. Fa la sensació que es retroba amb una joventut que tenia soterrada.
—Ho passa malament en l’entrevista. Si accepta de fer-la és perquè Guillem li ha dit que sóc de fiar. Intente de reflectir un poc aquest malestar en el text. El testimoni de Rafa era el més important, perquè és qui puja a l’ambulància i va amb Guillem a l’hospital. En algunes de les fotos que s’han difós de quan estaven d’acampada, qui surt sempre al costat de Guillem és Rafa. Eren molt amics, molt.

—Feu una contextualització de tota la violència que l’extrema dreta perpetra al País Valencià en l’anomenada transició, i arribeu a l’assassinat de Guillem Agulló. Té unes característiques diferents, aquesta violència, de la resta de l’estat?
—Tenia les seues característiques particulars, però al País Basc, a Catalunya, a Madrid, també hi ha prou violència d’extrema dreta. Al País Valencià aprofiten la coartada de l’anticatalanisme. Molta extrema dreta es vesteix de blavera i es dediquen a atacar llibreries i tot allò que consideren catalanista. Però, a més de l’extrema dreta, també hi ha la violència de la policia. El primer mort de la transició és Teófilo del Valle, a Elda, i el mata la policia. En el llibre es veu clarament la sintonia entre la Guàrdia Civil, la policia espanyola i l’extrema dreta.

—Quan analitzeu la manera com es va explicar l’assassinat de Guillem, us fixeu molt en el paper de Las Provincias, que passa de titular “País Valenciano”, l’any 1978, a ser l’ideòleg del blaverisme violent.
—Tot canvia quan veuen que l’esquerra guanya les eleccions municipals del 1979. D’una manera explícita, decideixen fomentar l’anticatalanisme amb tota la intensitat possible. Allò del “País Valenciano” era una coartada perquè era la denominació oficial. A més, intentaven portar a les seues posicions Josep Lluís Albinyana, i quan veuen que no poden, comencen a atacar de manera bestial, i Albinyana dimiteix, el PSOE li fa el buit, entra Monsonís…

—Com és que Las Provincias tarda tres dies a informar de l’assassinat de Guillem?
—Tal com funcionen, crec que primer han de parlar amb els seus contactes en la Guàrdia Civil, amb la policia, amb els prohoms que posen els diners, per a decidir l’estratègia. La primera notícia que donen és que l’homicidi de Montanejos no és polític. Ells ja han fixat posició. Marquen el relat a pesar que els altres mitjans sí que parlen d’assassinat i insisteixen en el fet que Guillem era antiracista, d’esquerres i que aquells són nazis. I amb tot això, el diari no mourà ni un mil·límetre la seua posició. Primer, diuen que no és polític, i pocs dies després, ja diuen que Pedro Cuevas va actuar en defensa pròpia, que Guillem portava això que en dic l’unicorn blau, que és el puny americà sobre el qual es construeix tota una fal·làcia.

—Creen una imatge falsa de l’assassí.
—Publiquen que Pedro Cuevas havia format part de Jove Germania i que havia participat en Ràdio Klara. Tant els uns com els altres ho desmenteixen, però Las Provincias ho manté. Fins i tot, deixen caure la possibilitat que, potser, Guillem mateix, en la baralla, es va clavar la navalla. És un desgavell, però tenen èxit. Aquest és el plantejament des del primer moment de la Guàrdia Civil i de la policia, i el diari ho defensa, i és el que recollirà l’Audiència de Castelló.

—Però no és el plantejament de la jutgessa instructora.
—Txema Laullon, que va ser l’advocat de Maulets, parla molt bé de la jutgessa instructora, diu que va fer una instrucció impecable. Tant ella com el fiscal ho diuen molt clarament. Els acusen d’assassinat i els acusen a tots cinc. És a l’Audiència de Castelló que canvien les coses.

—L’any 1993 encara no hi havia xarxes socials. Us heu plantejat què hauria passat en les mateixes circumstàncies, amb Las Provincias pitjant d’aquella manera, però amb Twitter, per exemple?
—Sí. Amb Twitter i amb diaris digitals com VilaWeb. Estic segur que hauríem pogut dir-hi la nostra i contrarestar-ho. En aquell moment, l’única capacitat de contestació eren les manifestacions que organitzava l’esquerra del PSOE, com la UPV, Esquerra Unida, Jove Germania, Maulets… I estàvem subordinats a allò que els diaris volgueren dir de la manifestació. Si haguérem tingut una interlocució directa amb els públics, crec que hauria sigut diferent, i haurien tingut més difícil d’amagar com amagaren la connexió política amb l’extrema dreta de l’assassinat de Guillem.

—A banda de Las Provincias, també analitzeu Levante, Diario 16, El País i Canal 9. La televisió pública va començar bé, neutre, explicant les coses tal com passaven, però va haver-hi una mena d’evolució que la va fer patinar.
—Analitze sobre tot el programa Crònica amarga, en faig la transcripció i em quede molt sorprès. Entenc perfectament la cabrejada de Guillem, que va telefonar-hi en directe. Ho transcric tot. Ell està molt enfadat perquè diu que tot és mentida, que no hi ha hagut cap baralla, que han anat a buscar-lo i se l’han carregat. Després li passa el telèfon a un amic, que és Toni Montesinos. Eixe programa que parlava de “coses que passen entre els joves”, de “baralles entre bandes”…

—És l’equidistància.
—I això és terrible. En acabat, es nota que la majoria de les notícies les donen en l’informatiu del vespre, o en l’últim, el de la mitjanit. Tot el dia han estat llegint els diaris i estudiant com ho diuen. I això és prou lamentable perquè el valor d’una televisió és la immediatesa, i si tu tens una informació contrastada, l’has de donar immediatament. Ells fan el contrari. Al final, el que conten és el que han dit els diaris d’aquell dia, que són les coses que han recollit el dia anterior. I això és pel càlcul polític. Tornem al mateix. Al juny hi havia eleccions generals i el PSOE a Espanya estava cobert de merda fins a les orelles amb tots els casos de corrupció. Al País Valencià només havien tingut el cas Blasco, i l’havien apartat. Però no volien, en absolut, abanderar l’antifeixisme. En el llibre, conte el paperot que fan Joan Calabuig, director general de Joventut, i Joan Navarro, president del Consell de la Joventut, que l’única compareixença que fan és per anar a fer una visita a Lerma. Tots tres diuen que els joves valencians no són això, i que la democràcia i la pau, i tal… Però no són ni capaços d’esmentar l’antifeixisme, ni tan sols, d’esmentar a Guillem Agulló.

—Ho vam percebre visualment en el film, i ho expliqueu bé en el llibre. Hi ha moments terribles en el judici, com ara, quan fan cantar el “Cara al sol” a l’amiga de Guillem, o l’entrada de la testimoni sorpresa amb el casc.
—El judici és una autèntica vergonya. Des del primer moment, els jutges han pres partit. Tenen clar que no acceptaran res que relacione els assassins amb l’extrema dreta. Els assassins són allà davant fent-se cops de colze, rient, i en cap moment els criden l’atenció. I en un moment determinat, Josep Guia, que era darrere l’assassí, li diu coses, i ell s’alça fet una fúria i li diu, “me las pagarás!” El jutge envia Guia a l’última fila, i a Pedro Cuevas ni li crida l’atenció. Amparo Palop, que és l’advocada d’un dels acusats, remena la història de la testimoni protegida. Ella és l’esposa de Javier Boix. La xica diu que ha vist en el diari que els acusats parlen del puny americà, i són els únics que en parlen, però ella diu que un amic de Guillem li va dir que havien d’amagar el puny americà. I a aquest amic, quan li ho pregunten, diu, jo no he dit mai això i no he comentat res amb cap xica. No li veu la cara ni res. El cas és que ella conta que va llegir el diari i va veure que parlaven del puny americà, i que ho portava el despatx de Javier Boix. És la xica qui diu Javier Boix, és ella qui em dóna el peu perquè ho puga traure tot. Quan el judici és a punt d’acabar-se, el president de l’Audiència es trau de la màniga la testimoni protegida. Els advocats de l’acusació, de Maulets, de CCOO, el de la UPV, el de la família, Virgilio Latorre, tots, diuen, això és irregular, això és tornar a obrir la instrucció… Les acusacions fan escrits recusant el tribunal i el TSJ no n’accepta cap, i encara multa Maulets amb 100.000 pessetes. És molt bèstia, i Maulets decideix de retirar-se.

—D’aquesta judicatura del 1996, què en queda, al País Valencià?
—EN queda tot el sector que és descaradament d’extrema dreta. En el llibre hi ha una anècdota petita. L’any 1993, quan ja han mort Guillem, dos nazis claven disset punyalades a un magribí. La policia els agafa. Un dels dos, directament, l’envia a casa. I l’altre, el porta davant el jutge, però com que el magribí s’havia desmaiat a la primera punyalada i no podia identificar ningú, el jutge envia el nazi a casa amb l’única obligació de presentar-se cada quinze dies. Resulta que el jutge era un joveníssim Fernando de Rosa, germà d’Alberto de Rosa, de Ribera Salud, i germà de la presidenta de l’Ateneu… Diputat del PP ara, que ha sigut vice-president del Consell General del Poder Judicial, conseller de Justícia amb Francisco Camps. Per això, l’extrema dreta actuava i actua amb la impunitat amb què ho fan, perquè saben que els jutges són seus.

—Per què Pedro Cuevas només compleix quatre anys de presó?
—Li’n posen catorze, el fiscal hi recorre en contra, ho pugen a setze, i en compleix quatre. Supose que per tots els atenuants, per bona conducta, i totes les facilitats que donen a aquest personal. Si no, no s’entén. Ha complit més presó Pablo Hasel, i encara li’n queda un any, que no l’assassí de Guillem. I Pablo Hasel no ha matat ningú. És molt bèstia. Després apareix en llistes electorals a Xiva. Torna a aparèixer a l’operació Panzer. Dins el món de l’extrema dreta és un heroi, un dels seus referents.

—Aquesta extrema dreta de què parlem, que podria semblar un poc marginal, no ha desaparegut mai dels barris. Ara també la tenim en les institucions amb corbata. El discurs que fan crec que és igual de violent. N’hi ha prou d’escoltar José María Llanos a les Corts, o l’altre dia Alberto Tarradas al Parlament de Catalunya. La cadena no s’ha trencat mai.
—És l’ou de la serp, que explique també en el llibre. És un clàssic, Bertolt Brecht ja explicava que, quan el capitalisme no aconsegueix els seus objectius d’una manera pacífica, trau a passejar el feixisme. I ara s’han posat les corbates i són en les institucions i provoquen, desafien. De moment tot és de paraula, afortunadament. Però si en algun moment es veuen en condicions de més força perquè tenen més suport electoral, o al contrari, es veuen en situació d’inferioritat perquè perden suport, tornaran a la violència. Així i tot, hi ha resposta. La resposta imponent dels estudiants que van impedir l’acte de Vito Quiles a la Universitat de València. O aquella manifestació que va eixir de Benimaclet per a evitar l’acte de Nucleo Nacional, que van ser quatre gats. Jo crec que, si ara estan amb les corbates i en els parlaments, és perquè, si pitgen en la provocació, saben que poden provocar una resposta antifeixista important.

—Per què la família no recorre contra la sentència?
—Estan profundament decebuts amb el comportament de la justícia. Han vist com han actuat, han vist que a Maulets els han multat i s’han retirat, i pensen que això té poc recorregut. També veuen que la coordinadora de grups i de partits no estava disposada a gastar-se més diners. Ja està, res més.

—En un món ideal, algun dia s’hauria de tornar a fer aquest judici.
—Hi ha una cosa que dic de passada, al principi, quan parle de la conversa que vaig tenir amb Txema Laullon. Ell, com a bon advocat, tampoc vol picar ferro, però el treball de Virgilio Latorre, l’advocat de la família, no m’agrada en absolut. Crec que estava una mica inflat de la seua imatge de superadvocat, i es pensava que tècnicament ho podria aconseguir. Crec que va infravalorar molt la capacitat d’influència de Las Provincias i de totes les elits econòmiques, polítiques, policials que hi havia a l’entorn. Las Provincias és el portaveu, però darrere hi ha tot un ambient d’extrema dreta, i això Virgilio no ho va saber dur.

—En el llibre feu referència a la conferència de premsa que fan Carme i Guillem, crec que l’endemà de la trucada a la televisió. Hi ha aquella frase tan lluminosa de Carme: “Tenim un fill mort que viurà per sempre, i els pares dels assassins engendraren i donaren vida a la mort”. Li acaben de matar el fill, però veu les coses amb una claredat que fa escarrufar.
—Ha sigut un procés molt llarg, i ells han sigut molt valents. Han aguantat de tot. Betlem tenia catorze anys, i la més petita tenia una discapacitat. I ells dos, destrossats. Les xiquetes arribaven a casa i els trobaven en el sofà, plorant. Betlem es va refugiar en l’estudi, va acabar la carrera i va aconseguir fer-se forta. Ella adorava Guillem, era el germà major que la començava a dur al barri del Carme, i ella començava a conèixer els seus amics, l’ambient de Maulets, la música d’aquell moment. Totes aquelles coses que per a ella eren un descobriment fantàstic. I de cop se’n va tot en orris d’una manera horrible.

—Parleu dels tres assassinats de Guillem, però crec que n’hi ha un quart: la mort civil de la família. En parleu al llibre. A Guillem el deixen sense feina, a Carme li giren l’esquena quan va a comprar… En quin moment hi ha el clic que canvia tot això?
—És l’any 2011, en el camp de l’Sporting de Benimaclet Obrint Pas fa un concert. Ells comencen a fer cançons l’any que assassinen Guillem. En aquell concert, Xavi Sarrià fa un discurs i reclama solidaritat per a Guillem Agulló. Els pares eren allà, i tota la gent es posa a cridar “Guillem Agulló, ni oblit ni perdó”. I Carme conta que en eixe moment va tenir la tranquil·litat que el moviment de reivindicació de la figura de Guillem i de l’antifeixisme ja no els necessitava. Fins a eixe moment, ells se sentien pràcticament obligats a anar allà on els demanaven per fer el seu discurs antifeixista i donar el seu testimoni. En eixe moment, senten un cert alleujament, ja poden descansar. Però, sobretot, l’any 2020, amb la pel·lícula. Diu que algunes actituds en el poble canvien a partir de la pel·lícula. Han sigut molts anys de gent girant-los la cara, mirant-los malament. Aquella cosa que, si el mataren, alguna cosa devia haver fet… És en eixe moment quan veuen que, per fi, la gent ha entès la terrible injustícia que els mataren el fill.

—Voleu afegir res?
—Em resulta xocant que, en aquell moment, cap periodista estire el fil del maltractament que la Guàrdia Civil dóna a les víctimes. És molt bèstia. Els tenen més de dotze hores en l’Ajuntament de Montanejos, asseguts en una cadira, no els donen ni aigua. No els pregunten si necessiten res. No els fan cas quan diuen que són menors i volen que criden als seus pares. I, mentrestant, els assassins s’estan en les seues tendes de campanya petant-se de riure, senten l’ambulància, i riuen i diuen, mira, ací va el que ha punxat el Pedro Cuevas… És delirant. I quan la Guàrdia Civil, de matí, fa una batuda pel terme, Pedro Cuevas està recollint la tenda i un guàrdia se li acosta i li pregunta, eh, tu eres de Burjassot?, i ell respon, no, jo de Benicalap, i el guàrdia civil se’n va. Si s’hagueren acostat i li hagueren demanat la identitat, s’haurien apuntat el nom i l’adreça, i li haurien regirat la motxilla, li haurien trobat els pantalons tacats de sang. I l’altra, quan la policia va a buscar l’únic que no tenia telèfon, deixa que son pare l’acompanye en el cotxe policial. El paio tenia vint-i-un anys. I en la comissaria, qui el rep li recomana que no declare res, que ja ho farà davant el jutge perquè no hi haja contradiccions. El mateix policia li dóna la coartada que han usat els altres. I ningú es posa a rascar. Això també ens dóna la mesura de la por que hi havia de la Guàrdia Civil i de la policia.