Permeteu-me que avui abuse una mica dels conceptes i extenga un terme sociolingüístic a la política, perquè trobe que és la millor manera d’explicar-me. Avui fa quatre mesos que es va votar a les eleccions a les corts espanyoles i, com és ben sabut, no hi ha govern a Madrid, ni perspectiva que n’hi haja d’haver. La possibilitat d’unes quartes eleccions en quatre anys és una possibilitat, doncs, que ara mateix ningú no pot desestimar. I és ben significatiu el contrast entre la manera com es tracta això, amb quina docilitat tan extrema, i com es tractava, per exemple, la dificultat per a investir president de la Generalitat.

Si finalment no es forma govern a Madrid, en els quatre anys que havia d’haver durat una legislatura hi haurà hagut quatre eleccions, dues investidures fallides i una moció de censura reeixida. I hauran passat més d’un any i mig amb governs provisionals i més de la meitat del període amb pressuposts prorrogats. No sé si en sou conscients, però el pressupost que fa servir Pedro Sánchez encara és obra de Montoro i Rajoy.

Si aquest panorama dramàtic l’explicàssem de qualsevol altre govern, de qualsevol altre país, l’anàlisi que en faria tothom seria la mateixa: això tan solament pot ser la prova d’una fragilitat política i d’una crisi institucional difícil de comparar amb cap altra, enlloc del món, i molt mal de resoldre. Feu la prova: cerqueu i no trobareu cap més estat que en quatre anys haja fet quatre eleccions.

És per a explicar aquesta docilitat i comparar-la amb l’agressivitat enfront de les crisis de la Generalitat que el concepte de diglòssia crec que pot ser útil.

En lingüística, la diglòssia és la situació que es crea quan hi ha dues llengües relacionades en un mateix territori: l’una té els recursos del poder polític i econòmic i el prestigi social i, en canvi, l’altra constantment ha de ser reivindicada pels seus parlants i es troba en una situació de minorització. En aquests contexts, el discurs dominant considera normal i natural qualsevol cosa que faça la llengua del poder; en canvi, la llengua minoritzada es troba sotmesa constantment a pressions i té la necessitat d’explicar-se a cada moment.

(Parèntesi inevitable: ‘diglòssia’, en realitat, és una adaptació del terme grec relatiu al bilingüisme; això tot sol ja explica que una situació de bilingüisme no és mai estable, sinó que sempre mena a un combat entre les dues llengües, que tan sols pot acabar amb la mort de la feble o bé amb la superació de la condició de minoritzada –evidència científica que alguns terraplanistes polítics del nostre país s’estimen més no entendre. Tanque el parèntesi.)

Al gra. Si apliquem el concepte de diglòssia a la política no costa gens d’observar que si fossen la Generalitat de Catalunya o del País Valencià les que haguessen fet quatre eleccions en quatre anys, amb dues investidures fallides, una moció de censura i tota la corrua que se’n deriva, tots els partits, segurament la resta d’institucions i ben segur que els mitjans de comunicació i els creadors d’opinió cridarien, alarmats, per la inestabilitat i el desastre que implica una situació com aquesta per al país. Ho torne a dir: tan sols cal recordar la histèria que es va apoderar de tothom durant la formació de l’anomenat ‘govern efectiu’ i comparar-ho.

Evidentment, així com la diglòssia lingüística marca i fa evident un conflicte social i la submissió d’una llengua a una altra, la disglòssia política fa evident un conflicte social i la submissió d’un sistema polític a un altre. En aquest cas, la submissió del sistema polític català a l’espanyol. I, igual com passa amb la llengua, l’única manera de combatre aquest efecte és superant la minorització, és a dir, amb la independència. I això no vol dir, és clar, que no es puga fer camí en el mentrestant o que no s’haja de fer camí en el mentrestant. Per exemple, exclamant-se a cada minut pel caos en què s’ha convertit la política espanyola, remarcant constantment que la crisi institucional que es viu a Madrid no té precedents, actuant políticament de manera que cada dia siga més grossa i aprofitant-ho tot plegat per a impulsar l’autoestima pròpia, ja que aquesta crisi té poques més explicacions que el procés d’independència de Catalunya, que ha dinamitat d’una manera incontestable l’equilibri polític a Madrid.

En resum: despertem-nos de la diglòssia política i adonem-nos de la nostra força per a entendre fins a quin punt ha castigat el règim. Que potser així entendrem millor on som i què hem de fer.

 

PS. No és un tema agradable però avui ens hem vist obligats a parlar de l’escandalós repartiment de la publicitat institucional que fa la Generalitat de Catalunya, un afer que ja ha arribat al Parlament i hauria de portar cua. Trobareu la informació ací.

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Sostenir un esforç editorial del nivell i el compromís de VilaWeb, únicament amb la publicitat, és molt difícil. Per això necessitem encara molts subscriptors nous per a allunyar qualsevol ombra de dificultats per al diari. Per a vosaltres aquest és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Podeu fer-vos subscriptors de VilaWeb en aquesta pàgina.

Vicent Partal
Director de VilaWeb