Quan la literatura catalana s’ha rigut d’ella mateixa (tot parodiant-se)

“En un castel·lo perduto
entre boscos e jardinos
tre gattis de pelo fino
fachian mau, mau, marramiau!!”

Com explica el periodista Xavier Graset a La pausa dels dies, la seva mare, Maria Teresa Forasté, afectada d’Alzheimer i incapaç de reconèixer ni la seva família, sí que recordava de memòria tots els versos d’aquest text humorístic. Els contextualitza el saberut Julià Guillamon, que recorda que aquest italià macarrònic –mai tan ben dit: castellanitzat i ple de catalanismes– era una burla molt ben feta de les obres que representaven “les companyies soi-disant italianes” al segle XIX. És de l’època en què Serafí Pitarra estrafeia els drames històrics del teatre en castellà que omplia els coliseus del país, i Don Jaume el Conquistador, d’Antoni Altadill, acabava esdevenint un hilarant vodevil sexual en què el nostre gran rei tenia unes molestes i doloroses inflamacions.

Una cultura que se sent prou forta

La literatura catalana –que és la que es fa i es feia en català, no sé si és sobrer de dir-ho– va trobar-se, gràcies a l’èxit de la Renaixença, tan segura i tan forta que va ser capaç de riure’s d’ella mateixa i transitar pel camí de la paròdia. És a dir, va fer el pas d’escarnir els models forans a imitar, ridiculitzar i fotre’s sense embuts dels escriptors catalans. Rescatar aquesta tradició és la feina que ha fet Guillamon a Els nostres clàssics apòcrifs, editat per Males Herbes i amb un disseny que homenatja i parodia, alhora, la col·lecció els Nostres Clàssics, de l’editorial Barcino.

Després de molts anys de cremar-se les celles a les hemeroteques físiques o virtuals, Guillamon ha acabat traçant la genealogia de la paròdia literària catalana. L’origen el trobem a Riera baixa, una paròdia del clàssic teatral d’Àngel Guimerà escrita per Joaquim Montero i ambientada a la Barcelona vella. És l’època del modernisme, que de seguida és objecte de bromes a les revistes satíriques. La criada que s’ha fet modernista cou els fesols a la manera d’aquest estil, mentre llegeix Ibsen i somnia d’anar a veure el teatre d’Adrià Gual. Quan el senyoret li pregunta per què li ha fet el sopar cru, la minyona aclareix que són fesols modernistes… perquè els falta un bull. Els modernistes mateix van fer la guerra contra els joves noucentistes rient-se de les seves pretensions artístiques; es van servir del paròdic “Glosari” de Xarau, alter ego del venerable Santiago Rusiñol a l’Esquella de la Torratxa. Com diu Guillamon, es pot construir una història de les guerres culturals catalanes del segle XX a partir de les seves paròdies: del romanticisme, del modernisme i del noucentisme a l’informalisme i l’art conceptual.

Els anys daurats de la conya

La conya literària va arribar a l’apogeu durant els anys de la República, amb el Be Negre com a portaestendard. Són els anys en què Francesc Trabal escriu L’home que es va perdre, mirant-se foteta el Gran Gatsby; en què el jove Salvador Espriu barreja films de moda en els seus primers relats; i en què una també primerenca Mercè Rodoreda fa paròdies d’Agatha Christie mesclant-hi personatges de l’actualitat social i política, com Camp Gimpomona –o, més ben dit, Pere Bosch Gimpera­– i Serra i Martell –altrament dit Manuel Serra i Moret. Dirigida pel periodista Josep Maria Planes, un altre Josep Maria, de Sagarra, n’era una de les ànimes i, ensems, un dels autors més escarnits del seu temps. I qui sap si, alhora, un dels escarnidors predilectes dels seus contemporanis. La facilitat de ploma de l’autor de Vida privada –feliçment recuperada per Barcino, justament, en la nova col·lecció de clàssics catalans imprescindibles amb edició i introducció del professor Narcís Garolera– era proverbial.

De Josep Maria de Sagarra hi ha poemes apòcrifs i poemes dedicats a ell, també apòcrifs, aperitius falsos, teatre també del tot fals, respostes a enquestes encara més falses, notícies de per riure, pronòstics equivocats i entrevistes també de mentida. En una, en què es parodiava Miquel Capdevila, redactor de l‘Instant, es deia que per escriure El comte Arnau Sagarra havia necessitat 33.221 quartilles, 5 litres de tinta, 15 paquets de Lucky Strike, 2 ampolles de conyac Napoleó, 3 cendrers, 250 aperitius, 7 viatges a la Costa Brava, 303 nits a l’Ateneu Barcelonès, 59 ressopons, 197 dutxes fredes, 2 ampolles de Pernod i 3 plomins de platí per a l’estilogràfica. De tota manera, no va pas ser l’únic escriptor de la seva generació escarnit: Josep Pla, Marià Manent, J. V. Foix, Josep Carner, Carles Riba, Mercè Rodoreda, Irene Polo, Rosa Maria Arquimbau, Maria Luz Morales, Manuel Brunet, Francesc Madrid, Carles Sindreu... no se n’escapava ningú.

Un be negre… amb potes rosses

Aquell camí encetat els anys republicans es va aturar en sec, com és obvi, i va reviscolar a la darreria del franquisme, en la figura provocadora i entremaliada de Quim Monzó. Amb Ramon Barnils van publicar una nova versió del Be Negre republicà, anomenat Amb Potes Rosses, on es va parodiar Montserrat Roig, Teresa Pàmies, Terenci Moix o Baltasar Porcel. Anys després, Monzó va aprofitar l’estada a la Fira de Frankfurt per escriure la sèrie “Una semana en Frankfurt”, semblantment a Porcel, company de les pàgines de La Vanguardia, que deixava escrits els articles prevists quan se n’anava de viatge. Però, sense dir-ho.

Potser perquè fa anys que Monzó no es prodiga gaire més enllà de la columna del diari, i ell i els seus companys s’han fet grans, aquesta tradició sembla esllanguida. Guillamon mateix explica que ell també ha provat el gènere, reescrivint un article de Trabal publicat al Diari de Sabadell l’any 1925, i adaptant-lo als seus records infantils d’Arbúcies. I que la Universitat de Girona va felicitar les festes de Nadal l’any 2021 amb uns versos de Guerau de Liost… que el poeta de Viladrau no havia escrit mai. El curador d’aquest sorprenent aplec també diu que segurament avui dia, si algú publiqués un fals conte, un fals poema o un fals article amb el nom de l’autor escarnit, com passava als anys trenta, la cosa acabaria als jutjats. Però, que no seria bonic de veure fins on arriba la imaginació a l’hora de crear nous texts espuris dels nostres clàssics d’avui? Mentre enllestia aquesta columna, el jove periodista i guionista Pau Cusí feia un piulet sobre teixons fumetes al Ripollès que assegurava que era un capítol descartat de Canto jo i la muntanya balla, d’Irene Solà. Si l’arriba a escriure, aquesta tradició del sa i humorístic plagi, signe de vitalitat i riquesa, serà garantit. I voldrà dir que ens sentim prou forts i segurs per a continuar fent conya de nosaltres mateixos.

capítol descartat de Canto jo i la muntanya balla

— Pau Cusí (@paucusi) March 23, 2023

Aquesta setmana també se n’ha parlat

Feia gairebé cinquanta anys que una compositora no estrenava una òpera al Gran Teatre del Liceu. La primera i, fins al proppassat dissabte 18 de març, única havia estat Matilde Salvador, amb Vinatea. Raquel García-Tomás acaba de fer història amb Alexina B., una òpera sobre la intersexualitat a partir del personatge d’Herculine Barbin, que el 1860 finalment fou definida com a home després d’un examen mèdic que va capgirar una vida fins llavors viscuda com a dona. Esperem que no hagin de passar cinquanta anys més…