L’ombra russa torna a enfosquir Le Pen

  • El suport explícit del Kremlin al Rassemblement National incomoda l’extrema dreta, que havia mirat de distanciar-se’n arran de la guerra d’Ucraïna

Ot Bou Costa
05.07.2024 - 21:40
VilaWeb

Una ombra persegueix Marine Le Pen: la vella relació amb Vladímir Putin. Fins fa poc, la cap del Rassemblement National l’havia aplaudit i elogiat; s’hi havia reunit –ella diu que tan sols una vegada–; havia criticat “el grau de penetració dels Estats Units i dels seus aliats de l’Europa de l’Est al poder polític ucraïnès”; havia lamentat que Berlín i París, massa transigents amb el sentiment antirús de les repúbliques ex-soviètiques, haguessin “deixat escapar qualsevol possibilitat d’un compromís amb Rússia”; havia defensat l’annexió de Crimea del 2014. Le Pen, de tradició euroescèptica, fins i tot havia amenaçat de retirar l’estat francès del comandament de l’OTAN si arribava a governar. Tot va canviar de sobte amb la invasió d’Ucraïna, el febrer del 2022. Com mitja Europa, l’estat francès es va commocionar pel retorn de la guerra al continent. Le Pen tenia eleccions presidencials al cap de tot just unes quantes setmanes i va haver de marcar distància. “Rússia ha traspassat clarament la línia vermella. Això que ha fet Putin és sens dubte condemnable i canvia en part la visió que en teníem”, va dir. En un dels debats, Emmanuel Macron va acusar Le Pen d’estar “en nòmina de Putin”.

El cas és que, d’ençà de la guerra, les coses no han anat malament a l’extrema dreta. En la segona volta d’aquelles presidencials, l’abril següent, Le Pen va obtenir un 41% dels vots, 13 milions, un creixement substancial respecte de les anteriors, en què n’havia obtingut un 33%, 10 milions. A les darreres europees, no cal dir-ho, el resultat del Rassemblement National va passar del 23% al 31% dels vots; i a la primera volta de les legislatives de diumenge passat, també n’és ben sabut el creixement: la primera posició per primera vegada a la història, amb un 33% dels vots. El delfí de Le Pen, Jordan Bardella, candidat a primer ministre, ha intensificat la posició contra Putin i va dir durant un debat: “No permetré que l’imperialisme rus absorbeixi un estat aliat com Ucraïna.” Bardella també s’ha desdit d’antigues posicions del partit, com ara la duresa contra l’OTAN, però s’ha oposat a la política europea de sancions. Sigui com sigui, fins ara el fantasma rus s’havia anat esvaint, fos perquè a la majoria de votants no els importava la trama russa de Le Pen, o potser perquè ja feia molt de temps que sentien les mateixes acusacions i havien deixat de tenir efecte, o potser perquè la calculada maniobra de distanciament havia funcionat.

Però ahir el govern rus va fer un moviment imprevist i va donar suport explícit al Rassemblement National. “El poble francès cerca una política exterior sobirana que serveixi els seus interessos i trenqui amb el dictat de Washington i Brussel·les. Els dirigents francesos no podran ignorar el canvi profund que hi ha en l’actitud d’una àmplia majoria de ciutadans”, va dir en un piulet el cap de comunicació del Ministeri d’Afers Estrangers rus. Segons que ha explicat Le Monde, un informe important del Centre de la Recerca Científica francès avisa que encara hi ha “una convergència d’interessos entre el règim de Putin i l’extrema dreta francesa” i que el Kremlin té la pretensió d’alterar l’ordre republicà. Le Pen, nerviosa, ho ha titllat d’ingerència i de provocació. Diu que, si el govern rus la volgués realment de guanyadora, no ho hauria fet evident d’aquesta manera. Però els macronistes s’han fregat les mans: diuen que tant se val que Le Pen hagi començat a renegar de Putin, que el president rus sap igualment a qui ha de donar suport, i retreuen al Rassemblement que ha tingut un deute milionari amb bancs russos que fins l’any passat no va poder eixugar. “No us en cregueu el canvi de discurs, la hipoteca continua”, vénen a dir.

El Kremlin ha mirat d’influir en múltiples campanyes occidentals, però és poc habitual que doni suport públic a un candidat. I, certament, això regala un pretext a la resta de partits per atacar el Rassemblement. Le Pen critica que l’estat francès ha perdut sobirania per culpa dels Estats Units i de la Unió Europea, i això posa el dit a la nafra de la ferida imperial. Els macronistes miren de respondre-hi: i si amb ella perdés encara més sobirania per afavorir una altra mena d’imperialisme estranger? La disputa reflecteix com la qüestió de la legitimitat és molt present al cor del conflicte polític francès. Le Pen acusa Macron d’haver-se girat d’esquena al poble i de governar tan sols segons els interessos del món financer. Macron acusa Le Pen de no poder defensar els interessos francesos perquè, en realitat, no són els seus. Al marge de qui tingui raó, això té conseqüències serioses cap endins i cap enfora. Cap endins, perquè la confiança dels votants cap a les institucions ja fa temps que minva als sondatges. Cap enfora, perquè si Bardella esdevé el primer ministre de Macron, la política exterior serà la primera font de conflicte. Le Pen ja ha avisat Macron que si governen plegats no permetran, per exemple, que s’enviïn soldats a Ucraïna.

El cas també té una ramificació europea. En la seva operació per a acostar-se a la primera ministra italiana, Giorgia Meloni, la presidenta de la Comissió Europea, Ursula von der Leyen, va establir una diferència decisiva entre menes d’extrema dreta. A parer seu, els populars es podien avenir amb els qui defensaven les institucions comunitàries i anaven en contra de Putin i a favor d’enviar més armes a Ucraïna. Hi incloïa Meloni, n’excloïa Le Pen. Aquesta setmana, el primer ministre hongarès, Víktor Orbán, molt crític amb les polítiques d’integració de Brussel·les, ha fundat una família europea nova, els Patriotes per Europa. Al grup, de moment hi ha el FPÖ austríac, que, com el Rassemblement, té un llarg historial de flirteig amb el Kremlin. L’any 2016 va signar un tractat d’amistat amb el partit de Putin. Vox –que ha donat suport a Le Pen– ha trencat amb Meloni per incorporar-s’hi. Fa unes quantes setmanes, Santiago Abascal va titllar Pedro Sánchez d’agent armamentístic perquè va aprovar un enviament a Ucraïna. Ahir mateix, Orbán, que té la presidència de torn de la Unió Europea, va convertir-se en el primer mandatari europeu que es reuneix amb Putin a Moscou d’ençà de la guerra. La trobada va causar indignació a la Comissió. Von der Leyen el va desautoritzar.

Le Pen no n’ha dit res. S’espera. Tot plegat, és clar, li fa nosa perquè té la segona volta a la cantonada. Durant una dècada, la ja diputada –va guanyar amb majoria absoluta a la seva circumscripció– ha mirat de rebaixar tant com ha pogut la mala fama del seu partit. La tornada d’aquesta vella ombra no li fa cap bé. La qüestió és si als votants francesos els importarà, realment, o si ja fa temps que s’han alliberat de la pressió moral per no votar Le Pen, tal com fa temps que indiquen els resultats.

 

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 75€ l'any
Fer-me'n subscriptor