L’amenaça de violència i l’horitzó d’una gran coalició transversal

  • L’augment dels incidents i les agressions travessa un clima electoral enrarit, en què els macronistes i part de l’esquerra comencen a fer gests d’acostament

Ot Bou Costa
04.07.2024 - 21:40
Actualització: 05.07.2024 - 09:37
VilaWeb
Fotografia: Mohammed Badra

La campanya de les eleccions franceses es va tornant lletja, tres dies abans de votar a la segona volta, que determinarà si l’extrema dreta, guanyadora de la primera, assoleix la majoria absoluta. Una colla de persones va atacar dimecres a la nit la portaveu del govern i candidata del partit d’Emmanuel Macron, Prisca Thevenot, i el seu equip de campanya, mentre enganxaven cartells electorals als afores de París. Ella en va sortir sana i estàlvia, però els dos acompanyants van acabar a l’hospital. “Encara estem una mica commocionats per la violència que vam viure”, va dir hores després Thevenot. Hi ha quatre detinguts, tres de menors, i encara no s’han escatit oficialment les raons de l’agressió, però l’ambient electoral, en tot cas, és enrarit. Dos candidats de l’extrema dreta han estat també físicament increpats: a una la van amenaçar de mort, a l’altre li van llançar ous. “No ens podem acostumar a aquesta violència sobre el terreny”, ha dit Thevenot, com si tot plegat fos un signe del temps que ve. El candidat del Rassemblement National, Jordan Bardella, ha demanat calma.

L’incident contra la portaveu no ha anat més enllà, però té un significat especial. Thevenot és negra, filla d’immigrants nascuts a les illes Maurici, i feia setmanes que denunciava que rebia molts insults racistes. “Ja no me’ls adrecen anònimament –deia fa poc en una entrevista–, sinó a cara descoberta i fins i tot amb un cert orgull.” El ministre d’Interior, Gérald Darmanin, va advertir fa uns dies que el nou escenari polític pot portar “tensions extremadament fortes”. El ministre de Finances, Bruno Le Maire, ha arribat a dir que veu el Rassemblement National “com un factor de desordre i tensió”. El primer ministre, Gabriel Attal, de les veus més clares del macronisme contra l’extrema dreta, va dir que si guanya Bardella és probable que hi hagi “una mena d’odi que en certa manera se sentiria alliberat, autoritzat”. A banda que hi pugui haver un càlcul electoral centrista, en la constatació de l’amenaça ultra, hi ha també una realitat: les denúncies per agressions islamòfobes, unes quantes fetes en nom de Bardella, s’han multiplicat aquests últims mesos.

Dies abans de les eleccions europees, el govern de Macron va il·legalitzar tot de grupuscles d’estudiants d’extrema dreta i “d’islamistes radicals”. En paraules de Darmanin, “l’odi dels extrems ha de ser combatut per la república”. Entre els grups ultres hi havia el neofeixista Groupe Union Défense, quatre membres del qual van agredir un adolescent la nit del 9 de juny, ja amb el grup dissolt, mentre li proferien insults homòfobs. Bardella va dir que mantindria la mateixa política de prohibir grups violents, “tant si són d’extrema dreta com si són d’extrema esquerra”, i va afirmar que la seva línia vermella era la violència –tot i que els quatre detinguts per l’agressió eren, a més a més, militants del Rassemblement National. El debat sobre la violència no ha estat un plat principal de la campanya, en part gràcies a la feina d’emblanquiment que Marine Le Pen ha dut a terme aquesta darrera dècada i, a més a més, els últims anys els aldarulls en unes quantes manifestacions han donat un pretext als macronistes per a desacreditar també l’esquerra. Però ara l’amenaça de més incidents al carrer pot reforçar les opcions d’una solució tècnica o transversal a curt termini.

La nit de la primera volta, molts membres destacats de l’entorn de Macron equiparaven encara els insubmisos, el principal grup de la coalició d’esquerra, amb el Rassemblement National: deien que tots dos eren igual de perillosos. A mesura que han anat passant els dies, sembla que es va decantant la balança. La coalició presidencial s’ha anat adonant que l’única manera de preservar una mica de poder serà aliar-se amb l’ala moderada del Nou Front Popular. Le Maire en va dir “el camp socialdemòcrata”, on incloïa els socialistes, els ecologistes i fins i tot els comunistes, però no els insubmisos. Aquests últims dies s’han retirat més de dos-cents candidats liberals i dels partits d’esquerra per impedir que el partit de Le Pen assoleixi la majoria absoluta. Certament, li ho han complicat més. Attal ha pronosticat en públic que, si se’n surten, “diversos grups de dreta, d’esquerra i de centre, hauran de treballar plegats en un projecte concret per a servir els interessos del poble francès”.  Si l’extrema dreta no té majoria ni tan sols amb la facció dura dels Republicans, es comença a perfilar un govern ampli.

Perquè aquesta operació sigui possible, abans cal acabar de fer els deures. La retirada de candidats ha permès de llimar l’aspror entre els macronistes i una part de l’esquerra. L’ex-primer ministre Édouard Philippe, que diumenge passat va demanar de construir els partits de centre i de dreta i va dir que no volia “cap vot per a la França Insubmisa ni per al Rassemblement National”, diu que votarà el candidat comunista de la seva circumscripció. Per una altra banda, al Nou Front Popular hi ha en marxa una operació per arraconar el cap dels insubmisos, Jean-Luc Mélenchon, una figura polèmica, del tot indigerible per als macronistes. Uns quants candidats ecologistes, comunistes i socialistes han assegurat que no serà candidat a primer ministre i que no serà portaveu de res. Aquestes últimes hores, l’esquerda s’ha traslladat al si dels insubmisos: François Ruffin, un dels diputats més populars del grup, s’ha confrontat públicament amb Mélenchon i ha dit que era un obstacle per a candidats com ell. La dirigent dels ecologistes, Marine Tondelier, ha anat agafant projecció.

La zitzània es va esvaint. L’esquerra vol governar i mira de minimitzar polèmiques. Els macronistes volen evitar que diumenge es parli d’una derrota total i han jugat a dramatitzar perquè tota situació altra que una majoria absoluta del Rassemblement National es pugui celebrar. Això acosta els uns als altres. L’extrema dreta prova de moderar les formes d’oficinista seriós de Bardella, però se li obren petites crisis. Bardella ha hagut de desautoritzar una candidata del seu partit que ha dit públicament que els qui tenen doble nacionalitat francesa i d’un país nord-africà no haurien de poder ser nomenats ministres. Però la lliçó d’aquestes darreres eleccions és clara, i encara més afegint-hi les dades de diumenge passat: els votants com més va menys es deixen condicionar per aquest marc del “tots contra Le Pen”. I la segona volta no és el final de la partida, sinó un altre esglaó, una batalla més.

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 75€ l'any
Fer-me'n subscriptor