El poder econòmic francès ja mira Le Pen de reüll

  • Una part del món de les finances ensuma que s’haurà d’avenir amb l’extrema dreta si guanya les eleccions i va movent els fils silenciosament

Ot Bou Costa
27.06.2024 - 21:40
Actualització: 28.06.2024 - 09:39
VilaWeb

En una intervenció imponent, durant la campanya del 2017, Marine Le Pen va amollar un dels seus discursos més recordats: “L’any 2012, François Hollande va dir: ‘El meu veritable adversari no té nom, ni cara, ni partit, no es presenta mai a les eleccions i, tanmateix, governa. Aquest adversari és el món de les finances.’ Doncs bé –deia Le Pen– avui l’adversari del poble francès continua essent el món de les finances, però ara té un nom, té una cara, té un partit i es presenta a les eleccions: es diu Emmanuel Macron.” En aquestes legislatives, que diumenge vinent, 30 de juny, passaran la primera volta i que poden ferir de mort la carrera del president Macron, sembla que és precisament Le Pen qui es prepara per seduir el poder financer, i una part d’aquest poder es deixa seduir. Les propostes esquerranes del Nou Front Popular, segon als sondatges per darrere del Rassemblement National, hi han contribuït. La setmana passada ho explicava el Financial Times en una peça: “Els empresaris francesos ja festegen Le Pen, espantats per les propostes de l’esquerra.”

L’article parlava tot just dels primers contactes i es referia a quatre alts executius i banquers que, anònimament, haurien afirmat al diari que una victòria de les esquerres “seria fins i tot pitjor per a les empreses que no pas les retallades mal finançades i les polítiques anti-immigratòries” de Le Pen. Un d’aquests alts executius hi afirmava: “Les polítiques econòmiques del Rassemblement National són més aviat una pissarra blanca que les empreses poden ajudar a impulsar en la direcció correcta.” És una de les principals crítiques que rep Le Pen, com alguns altres partits d’extrema dreta: que les promeses ambicioses del seu programa –ple, per exemple, de rebaixes d’imposts– no tenen en compte l’elevada despesa que implicarien. En canvi, la coalició de la França Insubmisa de Jean-Luc Mélenchon, els socialistes, els comunistes i els ecologistes té un programa econòmic ben delimitat, que una part dels empresaris troba massa perillós. Les esquerres proposen, per exemple, la pujada del salari mínim a 1.600 euros el mes i que l’edat de jubilació baixi de seixanta-quatre anys fins a seixanta.

Macron ha tingut una política econòmica extraordinàriament amable per als negocis, en contacte constant amb el teixit empresarial. Ja va significar un tomb d’aquesta mena quan Hollande va fitxar-lo perquè fos ministre d’Economia durant el tram final del seu mandat, cosa que de fet ja decebé llavors l’ala més esquerrana dels socialistes: Macron venia del sector dels negocis i havia treballat durant quatre anys a la Banca Rothschild. Com a president ha complagut sovint els mateixos interessos que obeïa aleshores: ha endarrerit l’edat de jubilació, ha flexibilitzat els acomiadaments, ha suprimit l’impost anual sobre la propietat, ha reduït els imposts de les grans companyies. Al gener, en un discurs sobre els seus objectius econòmics per als tres anys que li resten de mandat, va explicar que volia una baixada d’imposts dràstica i generalitzada de 2.000 milions d’euros; una gran retallada de la burocràcia per a les empreses; i una simplificació del mercat laboral que, entre més mesures, escurci la durada de les prestacions de desocupació per als més grans de cinquanta-cinc anys, que ara com ara tenen certs privilegis.

La coalició presidencial esperava recollir-ne els fruits ara, però tan sols li ha sortit bé a mitges, perquè l’avançament electoral de sorpresa ha causat també indignació. El ministre de Finances de Macron, Bruno Le Maire, va demanar en una reunió amb la patronal Medef que els empresaris diguin què en pensen, dels programes econòmics de l’esquerra i de l’extrema dreta, perquè, si guanyen, hi ha un risc seriós que l’estat francès acabi sota la supervisió del Fons Monetari Internacional i de Brussel·les. L’estratègia dels aliats de Macron per a salvar els mobles abans del 7 de juliol és fer grans discursos apocalíptics dient com creixeria el deute si s’apliqués el programa de Le Pen, que Le Maire ha arribat a titllar de marxista. En públic, una part del poder econòmic s’ha abocat a repetir aquest mateix discurs, però ja insinuen una jerarquia del desastre en què el Nou Front Popular fóra tal volta pitjor que Le Pen. Patrick Martin, el president de Medef, que aplega més de 750.000 petites i mitjanes empreses de tot l’estat francès, va deixar anar fa poc en una entrevista a Le Figaro que el programa del Nou Front Popular és “tan perillós o més” que el de Le Pen.

En canvi, els directors generals de les grans empreses emblemàtiques han evitat fins ara d’emetre missatges gaire explícits, ni a favor de Macron ni en contra de Le Pen, que encapçala folgadament els sondatges i amb qui, per tant, és ben probable que s’hagin d’entendre aviat. N’hi ha que es limiten a demanar més participació; n’hi ha que demanen el suport per als europeistes –com el de L’Oréal– i n’hi ha que demanen de no votar les forces que conduirien l’estat francès “cap a l’aïllament internacional”, però no hi ha l’onada de suport dramàtic que Macron rebria en els seus somnis. Tanmateix, allò que més preocupa els afins a Macron és què passa en privat. L’esmentada peça del Financial Times, per exemple, relatava també que Jordan Bardella, el número 2 de Le Pen i que seria molt probablement primer ministre si l’extrema dreta guanyés les eleccions amb prou força, ja fa setmanes que es reuneix en privat amb grans empresaris. A l’acte de la patronal Medef mateix, Bardella va voler calmar els ànims de l’auditori i va prometre creixement, estabilitat i manteniment de la política de rebaixes fiscals per a les empreses.

Molts veuen a venir el terratrèmol i volen que la digestió sigui ràpida. Els canals de prestigi de la premsa de negocis internacional miren de tranquil·litzar els inversors, i ja preparen mentalment els lectors per evitar un atac de pànic general si guanya Le Pen. El Wall Street Journal, per exemple, ha publicat uns quants articles en aquesta línia. El seu cap d’analistes econòmics, Greg Ip, ha escrit fa poc: “L’acceptació de l’euro per part de l’extrema dreta fa que la seva possible victòria a les eleccions franceses difícilment condueixi a una crisi financera.” I afirma també que els ultres “ja no són una amenaça existencial per a Europa”. Una lectura freda que connecta amb l’estratègia que comença a adoptar una part de la dreta conservadora tradicional a tot Europa: l’extrema dreta és aquí per a temps, val més acostumar-s’hi i cercar la manera de cooperar-hi. Ho va fer Ursula von der Leyen durant la campanya de les eleccions europees bo i flirtejant amb la primera ministra italiana, Giorgia Meloni, i ara ho ha fet el cap dels republicans, Éric Ciotti, que ha defensat una aliança amb Le Pen.

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 75€ l'any
Fer-me'n subscriptor