L’estat francès s’aboca a la inestabilitat i el col·lapse institucional

  • Les eleccions legislatives del 30 de juny i el 7 de juliol, que poden dur l’extrema dreta al poder, són determinants per al seu destí 

VilaWeb
Fotografia: Dylan Martinez.
Ot Bou Costa
23.06.2024 - 20:40
Actualització: 23.06.2024 - 20:43

S’acosten les eleccions més determinants de la història moderna francesa. En dues tongades, diumenge vinent, 30 de juny, i el 7 de juliol, les legislatives poden situar l’extrema dreta al capdavant del govern per primera vegada. A París, encara hi regna la incomprensió per la decisió inesperada del president Emmanuel Macron, presa d’improvís, després de la forta derrota a les eleccions europees de fa quinze dies, en què va arrasar el Rassemblement National de Marine Le Pen. Ara, l’extrema dreta encapçala els sondatges amb comoditat, seguida de l’aliança entre socialistes, ecologistes, comunistes i la França Insubmisa de Jean-Luc Mélénchon. La majoria presidencial liberal perd aigua per totes dues bandes. Macron i els seus aliats –molts dels quals, indignats i astorats amb l’avançament electoral–, en tercera posició, blasmen a corre-cuita “la febre extremista d’esquerra i dreta” i “les aliances contra natura a tots dos extrems”. Édouard Philippe, ex-primer ministre seu, ara soci de la coalició de govern a l’Assemblea francesa, possible relleu de Macron el 2027, ha acusat el president d’haver mort la majoria presidencial.

Macron potser volia un cop d’efecte que, davant aquesta “doble amenaça”, el reforcés. En canvi, es pot dessagnar del tot. El sistema legislatiu francès funciona per votacions de candidats en 577 circumscripcions, i tots els qui obtinguin en la primera volta més d’un 12,5% dels vots passaran a la segona –cosa que, en cas d’una alta participació com la que és prevista, pot facilitar que més de dos candidats passin de fase i ajudar, per tant, l’extrema dreta a obtenir l’escó en punts decisius. En les dues darreres eleccions legislatives, el partit de Macron va créixer molt en la segona volta respecte dels vots obtinguts en la primera: de 22 punts el 2017 i de 38 punts el 2022. L’any 2017, Le Pen va perdre el 47% dels vots en el pas de la primera volta a la segona, i per això va obtenir tan sols 8 diputats. L’any 2022, en va perdre un 15,5%, cosa que li brindà un salt a 89 diputats. Aquesta carambola numèrica pot asfaltar el camí del Rassemblement National, que, a més, ha crescut en suport popular: del 13,2% del vot en primera volta l’any 2017 passà al 18,7% fa 5 anys. Ara, els sondatges el situen al 33%, un percentatge que Macron no ha obtingut mai en les legislatives.

El Rassemblement National juga fort. “Teniu l’oportunitat històrica de veure com les vostres idees arriben al poder”, diuen els fulletons del partit. El jove dirigent Jordan Bardella, guanyador indiscutible de les europees, xicot de la neboda de Le Pen, demana la confiança amb l’argument que si no tenen majoria absoluta no aspiraran a governar. “Em nego a no tenir poders o a ser un mer assistent del president de la República. Dic als francesos: si voleu provar com som, necessitem la majoria absoluta”, ha dit fa poc. En cas de guanyar, Le Pen ja ha dit que molt probablement seria Bardella qui ocuparia el càrrec de primer ministre, mentre ella es prepara per a les eleccions presidencials del 2027, en què no té encara cap rival clar –Macron no s’hi pot tornar a presentar perquè ja encadena dos mandats. Un altre factor que podria perjudicar tant els liberals com l’esquerra és que la carta d’optar pel mal menor davant l’extrema dreta ja s’ha fet servir tres vegades en la història recent de l’estat francès –en les presidencials del 2002, de Jacques Chirac contra Jean-Marie Le Pen; en les del 2017 i en les del 2022. Hi ha cansament. El cap dels republicans, Éric Ciotti, que de moment manté el càrrec, ja promou un acostament a Le Pen.

Aquesta darrera dècada, Le Pen ha fet grans esforços per maquillar-ne les propostes i els discursos a fi de semblar menys extremista –famosament va trencar la relació amb el seu pare per la seva posició frívola amb l’Holocaust. Ja no defensa la pena de mort; en canvi, demana mà dura i posar fi a la “laxitud” contra els delinqüents i els criminals. Ja no defensa d’abandonar l’euro, però, en canvi, vol que les lleis franceses tinguin sempre primacia per sobre de les europees. Ja no exhibeix feliçment els seus vincles amb Vladímir Putin, i ara, en canvi, hi ha posicions contradictòries dins el partit sobre la relació amb Rússia, i Le Pen ha criticat la invasió d’Ucraïna. No diu que el canvi climàtic és una mentida, però diu que no seria una prioritat. I diu que no va contra els immigrants personalment, sinó contra la immigració com a fenomen. El programa diu que volen “frenar l’allau d’immigrants”, “reduir dràsticament la immigració il·legal i expulsar els delinqüents estrangers”. La premsa francesa i econòmica apunta que l’emblanquiment pot haver funcionat: el Financial Times, per exemple, publicava fa poc: “Els empresaris francesos ja fan la cort a Le Pen, espantats per les propostes de l’esquerra.”

En efecte, el Nou Front Popular també ha posat tota la carn a la graella, amb mesures que esblaimen els liberals i la dreta. Les dues propostes estrella són la pujada del salari mínim a 1.600 euros el mes i la derogació de la polèmica reforma de les pensions de Macron, que elevava l’edat de jubilació a seixanta-quatre anys –i que ara l’esquerra vol rebaixar fins a seixanta. Preveuen d’augmentar pensions i subsidis, també, i d’aprovar una moratòria per frenar els projectes de construcció de noves carreteres. Volen que el programa causi entusiasme, sobretot entre els joves, però el camí no serà fàcil. L’amplitud de la confluència també ha ocasionat episodis de tensió entre les faccions més distants, aquests darrers dos anys, i molt probablement es repetiran després del 7 de juliol. Macron i la dreta parlen d’extremisme perquè, dins el Front Popular, el moment de fortalesa de la França Insubmisa i la debilitat, per contra, del Partit Socialista arrossega l’espai cap a la radicalitat. En canvi, l’ala més esquerrana –els comunistes i una part dels insubmisos– considera que s’ha posat massa aigua al vi a les propostes per acontentar els sectors més social-demòcrates, i recela del fitxatge de candidats com ara l’ex-president François Hollande.

Els crítics de Macron van creixent. Figures llargament fidels han esbossat els primers retrets, com ara el seu ministre d’Economia, Bruno Le Maire, que ha lamentat que la decisió del seu cap havia causat incomprensió i “de vegades ràbia”. Entre els afins al president s’escampa públicament la sensació que, per a caçar l’ocell de l’extrema dreta, es pot haver obert la gàbia a l’ocell de l’esquerra, i que si la jugada no surt bé vindran tres anys d’un govern de cohabitació, en què el primer ministre i el seu gabinet no seran del partit del president. Ha passat tres vegades, fins ara, durant la Cinquena República francesa: quan el socialista François Mitterrand va haver de nomenar Jacques Chirac, entre el 1986 i el 1988; li va tornar a passar entre el 1993 i el 1995, quan va nomenar Édouard Balladur; i la història es repetí amb Chirac de president quan, entre el 1997 i el 2002 va haver de fer primer ministre el socialista Lionel Jospin. Aleshores Jospin fou tercer a les eleccions presidencials del 2002, per darrere de Jean-Marie Le Pen, i fou desclassificat: tal volta, diuen els més benèvols, això ja forma part del càlcul de Macron: si guanya l’extrema dreta, hi haurà tres anys fins a les presidencials en què l’oposició podrà centrar els esforços a demostrar que no saben governar.

Les experiències de la cohabitació, fins ara, han estat diferents, però totes problemàtiques a la seva manera, amb moments d’una certa paràlisi institucional, perquè el president deixa de marcar el ritme legislatiu i es pot trobar que li aprovin iniciatives a què s’oposa. El rol de Macron, en aquest supòsit, es veuria relegat a un paper de cap d’estat més circumscrit a les qüestions internacionals. D’ací a un any, per sortir de l’excepcionalitat, Macron podria tornar a dissoldre l’Assemblea francesa i encara en restarien dos per a les presidencials, però seria una decisió encara més insòlita que no pas la que ha pres ara. El 30 de juny pot començar una espiral d’inestabilitat institucional extraordinària a l’estat francès. El malestar que ja ha causat la presidència de Macron fins ara, amb onades de protestes intenses, pot desbocar-se en múltiples canals d’erupció i deixar les institucions en situació de blocatge.

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 75€ l'any
Fer-me'n subscriptor