L’adrenalina de Macron amenaça d’endur-se França penya-segat avall

  • L’avançament sorpresa de les eleccions legislatives franceses pot obrir la porta de Le Pen a la governació molt abans que no es preveia

VilaWeb
Ot Bou Costa
10.06.2024 - 21:40
Actualització: 11.06.2024 - 09:39

Emmanuel Macron ha decidit de llançar-se daltabaix d’un penya-segat sense saber si podrà obrir el paracaigudes abans d’arribar a terra, i amb ell tal volta arrossegarà tot l’estat francès. La seva reacció va ser immediata, ahir, en saber els sondatges de les eleccions europees: el Rassemblement National de Marine Le Pen va duplicar de sobre Renaixement, el partit del president. Després van confirmar-ho els resultats: 30 escons i un 31% dels vots per a l’extrema dreta; 13 escons i un 15% per a la coalició liberal. Tanmateix, Macron ni tan sols es va esperar a tenir dades de l’escrutini per a dissoldre l’Assemblea francesa i convocar eleccions legislatives. Primera volta, el 30 de juny; segona, el 7 de juliol. “França necessita una majoria clara per a actuar amb serenitat i harmonia. No hi ha res més republicà que el poble sobirà dient la seva”, va dir. Lluny d’un gest de responsabilitat política, però, l’anunci –que segons la premsa parisenca coneixien molt poques persones– ha astorat la política francesa, amb fortes crítiques dels qui consideren que era innecessari i que ofereix en una safata d’argent la resta de la legislatura a Le Pen.

Les darreres eleccions legislatives van ser fa dos anys, just després d’haver guanyat Macron un segon mandat, i el seu partit obtingué la primera posició, amb un 25,8% dels vots, empatat amb la coalició d’esquerra de Jean-Luc Mélenchon, que obtingué un 25,7%. Le Pen va ser llavors tercera, amb un 18,7%. Era un parlament disputat i entrebancat, de majoria simple, però Macron no tenia cap necessitat d’avançar les eleccions. Fins a la primavera del 2027 no hi ha les següents presidencials, en què no pot ser candidat perquè ja ha exercit dos mandats consecutius. No hi ha cap alternativa clara a Le Pen, encara, i ja fa mesos que sembla que serà la seva oportunitat daurada, però l’oposició confiava en el marge d’aquests tres anys. Ara tot s’ha fet miques. “El pitjor s’haurà d’evitar d’aquí a tres setmanes, i no pas d’aquí a tres anys. Vint dies per a impedir que l’extrema dreta arribi al poder a França, per primera vegada a les urnes, després d’haver triomfat a les eleccions europees”, deia ahir l’editorial de Le Monde. El candidat de Le Pen, Jordan Bardella, havia insistit a Macron que si el resultat era clar a les europees havia de convocar eleccions, i ell s’hi negava. La pregunta que balla pel cap de tothom és per què ho ha fet.

Le Pen estava exultant, després de l’avançament. “Estem preparats per a prendre el poder si els francesos ens fan confiança”, va dir. “Estem preparats per a fer que aquest país recuperi el rumb, per a defensar els interessos del poble francès, per a posar fi a la immigració en massa, per a reindustrialitzar el país.” En té motius, de moment. El grup de Macron encara la campanya amb molt mal pronòstic: necessitarà l’adrenalina d’una remuntada que sembla molt difícil. El Rassemblement National encapçala ara com ara la mitjana de les enquestes amb un 27% d’intenció de vot, seguit de l’aliança esquerrana, amb un 24%; i força enrere hi hauria la candidatura dels macronistes. No hi ha sondatges prou recents perquè l’anunci ha agafat tothom amb el peu canviat, i tot passarà molt de pressa. Macron espera que, en aquestes tres setmanes, els francesos tinguin l’oportunitat d’imaginar-se com seria un estat governat per l’extrema dreta. En el supòsit d’una majoria incontestable del Rassemblement, Le Pen ja ha suggerit que el candidat a primer ministre seria Bardella, ara eurodiputat, i que també dirigeix el partit mentre ella es prepara per a ser presidenta.

Els qui s’oposen tant a Macron com a Le Pen, en canvi, estan dividits sobre la decisió. El dirigent de la França Insubmisa, Mélenchon, que fou tercer a les eleccions presidencials de fa dos anys, considera que Macron “ha fet bé perquè ja no li resta legitimitat per a impulsar les seves polítiques”. En canvi, el candidat de la coalició socialdemòcrata i ecologista a les europees, Raphaël Glucksmann, li ha criticat que hagi “cedit davant Jordan Bardella”. “És molt perillós jugar amb la democràcia i les institucions. Estic estupefacte”, va dir. Valérie Pécresse, alta dirigent dels republicans, també l’ha acusat de frívol: “Dissoldre sense donar temps d’organitzar-se a ningú i sense poder fer campanya és jugar a la ruleta russa amb el destí del país.” El diari progressista Libération diu que l’èxit que pugui tenir la jugada de Macron és dubtós i que sembla “un moviment de vareta d’aprenent de bruixot”. La batllessa de París, la socialista Anne Hidalgo, hi ha reaccionat amb astorament: la segona volta serà tan sols tres dies abans que comencin els Jocs Olímpics a la ciutat, un esdeveniment enorme, que implica un desafiament logístic i de seguretat extraordinari.

Tanmateix, sembla que l’aparador dels Jocs Olímpics ja combina bé amb el relat que prepara Macron. Per una banda, en el seu discurs ja va remarcar justament que el món miraria França en aquelles dates, com si aspirés a donar tremp a una mena d’orgull francès que no es pogués permetre de caure en la temptació banal de l’extrema dreta. Si se’n surt, haurà fet un autèntic cop de força, que establirà el precedent que es pot derrotar Rassemblement fins i tot quan no ho sembla. Si no se’n surt i ha de nomenar un primer ministre d’extrema dreta, tindrà tres anys per a posar-li bastons a les rodes, demostrar que el Rassemblement no sap governar el país i, així, complicar la vida a Le Pen l’any 2027. Al capdavall, haver perdut la majoria fa dos anys a l’assemblea ja li ocasionava massa galimaties. L’any passat va haver d’acceptar bona part de les propostes de Le Pen en immigració per aprovar-ne una nova reforma molt més dura, que condiciona la rebuda d’ajuts, per exemple, a cinc anys de residència, en lloc dels sis mesos que es reclamaven fins ara. Però són massa condicionants, i la decisió presa en calent pot no haver-los previst tots.

El trencaclosques és complicat i si Macron no té pensats amb cura els passos següents, el tret li pot sortir per la culata: tant l’extrema dreta com tota l’esquerra ja han començat a fer passos per a unificar els grupuscles respectius. Ahir hi va haver una reunió entre Le Pen, Bardella i Marion Maréchal, neboda de Le Pen i vice-presidenta de Reconquête, el partit de l’ultra Éric Zemmour, per explorar una coalició electoral. “Tenim una oportunitat històrica”, va dir Maréchal. Bardella ha explicat que també hi ha hagut contactes amb càrrecs executius dels republicans, tot i que no va dir amb qui. L’objectiu és capgirar les crides a la unitat nacional contra l’extrema dreta, un esquema que ha servit a Macron per a guanyar les dues últimes eleccions presidencials. “Fem una crida a la unitat nacional contra Emmanuel Macron”, diu ara Bardella. La clau és, en efecte, què faran els republicans si depèn d’ells decantar la balança després de les legislatives, com indiquen uns quants sondatges, i quanta vida li resta a la vella tàctica de “tots contra Le Pen”. Quant a l’esquerra, 350 personalitats polítiques, intel·lectuals i artístiques han publicat un manifest per a demanar la unió de socialistes i ecologistes.

Les perspectives no són gens agradables per a Macron, passi què passi. Internament, encara no sap ningú si funcionarà el paracaigudes, però el seu paper –i el de l’estat francès– també ha restat profundament debilitat quant a la construcció de la nova Comissió Europea i del canvi de rumb que se suposa que haurà d’encarar –el rearmament, la coordinació en defensa, la seguretat. La família liberal europea que ell havia mirat d’impulsar novament a Brussel·les s’ha endut una patacada importantíssima, amb la pèrdua de més d’una vintena d’escons. Bona part dels partits que en són membres s’acosten com més va a posicions més conservadores, tal com li ha passat a Macron, condicionat per l’auge de Le Pen. La moda de la retòrica centrista que ell mateix va posar de moda es comença a exhaurir, i les poques reformes democràtiques que li havien esgarrapat –com l’autonomia que havia pactat amb els corsos o les negociacions per a una reforma constitucional a Nova Caledònia, per exemple– resten, de sobte, completament en l’aire. La qüestió, l’endemà d’aquestes legislatives sorprenents, no serà tan sols si Macron aguanta, sinó quin Macron i amb quin discurs governarà els tres anys vinents.

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 75€ l'any