El malson que recorre Europa: la deslegitimació de la democràcia

  • L’extrema dreta creix arreu del continent amb un fort vot de càstig contra les institucions europees · L’abstenció, molt alta en alguns punts, és decisiva

VilaWeb
Ot Bou Costa
10.06.2024 - 01:47
Actualització: 10.06.2024 - 02:03

L’europeisme no passa un bon moment. Reté la majoria a Brussel·les, però les esquerdes s’eixamplen i no sembla que hi hagi full de ruta per a redreçar el rumb. Els cinc anys vinents se suposa que la Unió Europea aspirarà a recuperar autonomia, a marcar el seu destí geopolític, a perdre subordinació defensiva respecte de l’OTAN i dels Estats Units. És el relat que ha anat construint la primera línia del vell eix franco-germànic, avui molt més escanyolit. El canceller alemany, Olaf Scholz, fou dels primers a fer un cop de cap després de la invasió russa d’Ucraïna, el febrer del 2022: va dir que la inversió en defensa era massa baixa i que Alemanya havia de canviar de mentalitat. El president francès, Emmanuel Macron, fa setmanes que demana d’avançar cap a “una economia de guerra”. Hi ha matisos entre tots dos –Scholz és més erràtic i tímid en l’ajut a Ucraïna–, però a redós seu s’ha anat teixint un relat: Europa s’ha de rearmar. Avui tots dos han perdut.

La victòria del Rassemblement National de Marine Le Pen és abassegadora. Ha doblat en percentatge de vot el partit de Macron i, en feus com Catalunya Nord, ha obtingut més de la meitat dels vots totals. La reacció de Macron d’avançar les eleccions legislatives pot convertir en un malson la resta del mandat. França s’escalfa i Macron s’arrisca a desempolsar una catifa vermella per a Le Pen per a les eleccions presidencials de 2027. Quin pes pot tenir, per a traçar el futur d’Europa, un president tan debilitat? A Alemanya, si fa no fa igual. La CDU d’Ursula von der Leyen dobla de sobres els socialdemòcrates de Scholz, i els ultres d’Alternativa per Alemanya –expulsats de la família de Le Pen per haver banalitzat el nazisme– són tercera força, a 0,2% tan sols de l’empat a la segona posició. Els Verds, socis del govern de coalició, s’han enfonsat. Quin pes pot tenir, per a traçar el futur d’Europa, un canceller tan debilitat?

Von der Leyen, que ha trontollat durant tota la campanya, sembla que resisteix l’envestida. Les negociacions per a la Comissió Europea sempre tenen sorpreses, però ara com ara no hi ha cap candidat alternatiu amb cara i ulls. Els francesos havien enviat un globus sonda amb el nom de Mario Draghi, ex-primer ministre italià. Ara és molt difícil. La gran família dels populars europeus, primera força parlamentària, ha pujat fins a 189 eurodiputats. Hi ha estat decisiu el creixement del PP espanyol. Von der Leyen aguanta i pot esgrimir que el discurs del rearmament no és tan sols bandera dels qui avui han perdut. Ella mateixa, ex-ministra de Defensa d’Angela Merkel, l’ha defensat, però ara l’haurà d’engegar acompanyada d’uns suports afeblits. Aspira a refer la gran coalició amb els socialdemòcrates i els liberals, i malgrat el flirteig amb Giorgia Meloni durant la campanya, ara ja se n’ha distanciat i diu que vol governar lluny “dels extremismes d’esquerra i de dreta”.

Malgrat el somriure d’avui, la correlació de forces que ha sorgit al nou Parlament Europeu pot empènyer Von der Leyen cap a un munt d’incongruències respecte de la pròpia obra de govern. L’any 2019, Von der Leyen s’enfilà al carro de la transició energètica i ecològica i n’ha estat una ferma defensora, gairebé com si fos una causa personal. Ha estat la legislatura del Pacte Verd Europeu, que la presidenta va presentar com una victòria l’any 2020 i que ella mateixa ha començat a desballestar enguany: per frenar les protestes dels pagesos, va renunciar a l’objectiu de la reducció dràstica de l’ús dels pesticides. Amb la pujada de l’extrema dreta que ella mateixa i el seu partit han normalitzat, una extrema dreta molt hostil a aquesta mena de polítiques, la part que resta d’aquella ambició verda es pot enfosquir del tot. L’ecologisme ha caigut de la llista de prioritats en l’esborrany que prepara el Consell Europeu per a guiar la nova Comissió. L’han substituït la defensa i la seguretat.

L’autor de l’esborrany és el president del Consell Europeu, el belga Charles Michel. Abans de les eleccions, abans d’escoltar la veu dels ciutadans, ja havia picat les tecles de l’ordinador. El Consell Europeu és un dels múltiples òrgans imbricats en el laberint institucional europeu. En formen part els presidents o primers ministres dels vint-i-set estats membres. Pacten qui presideix la Comissió Europea –l’únic càrrec que ha de rebre després el vist-i-plau del parlament. I són ells, també, els mandataris ja elegits en sengles eleccions internes, els qui decideixen cap on va la Comissió. Els eurodiputats poden bufar cap a una altra banda. El creixement de l’extrema dreta, repartida entre els Conservadors i Reformistes –on hi ha Meloni i Vox–, i Identitat i Democràcia –on hi ha Le Pen–, pot torçar Brussel·les cap a un programa menys verd i més restrictiu amb la immigració, per exemple. Però, a banda de bufar, poden decantar la vela del vaixell?

Tot plegat entronca amb el problema de fons que té Europa, més enllà de les vicissituds internes de cada país, més enllà del destí dels dirigents. La deslegitimació de les institucions i del procés democràtic. Per a què serveix, la democràcia europea, votar en unes eleccions al Parlament Europeu? Les estatístiques fa molt de temps que avisen: l’eurobaròmetre d’aquesta primavera deia que un 42% dels ciutadans europeus tendeix a no confiar en la Unió. Ara, arreu del continent, els votants han enviat el missatge que se senten poc capacitats d’incidir sobre allò que es decideix a Brussel·les; que troben que són més forts els engranatges burocràtics, les oligarquies. Era així al començament de la campanya i els resultats ho revaliden: segons el CEO, per exemple, el 84% dels catalans considera que la seva veu és poc escoltada, o gens, a Brussel·les; i el 43% de la població té un sentiment poc europeista, o gens –una xifra que creix fins al 64% en el cas dels joves entre divuit anys i vint-i-quatre.

La llunyania de les institucions europees fa especialment vistós el fenomen, però això no vol dir que el problema s’acabi allí. A Catalunya, la participació ha estat molt baixa, d’un 43,5% del cens, i l’abstenció perjudica especialment els partits independentistes, que ja han recorregut tot un cicle complet d’eleccions dessagnant-se. En cinc anys, Junts i Esquerra han perdut prop d’un milió de vots a les eleccions europees. Al País Valencià i a Catalunya Nord, la participació ha estat d’un 53,7%. A les Illes, d’un demolidor 39%.

La constel·lació de Brussel·les sobreviurà el malestar, de moment: el conservador europeista Donald Tusk ha resistit a Polònia, un altre país clau que no fa pas tant era governat i dominat per l’extrema dreta; Macron encara té tres anys de mandat, malgrat tot; Meloni té ara un poder inaudit, però fins ara s’ha arrenglerat amb els interessos del pinyol dirigent de la Unió i de l’OTAN. Ara com ara, el creixement de l’extrema dreta no passa del simbolisme, però el problema de fons continua essent l’erosió de la democràcia. Europa en sembla un avís general.

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 75€ l'any