17.04.2019 - 21:50
|
Actualització: 18.04.2019 - 07:39
Ahir El Periódico i l’agència EFE van ser el destinataris, alegres, d’una filtració. Van rebre una nota dels serveis jurídics del Parlament Europeu. Segons que expliquen tots dos mitjans, aquest informe va dedicat a la possible candidatura del president Puigdemont a les eleccions europees, cosa que en realitat no es diu enlloc tot i que s’entén. I diuen que diu que no seria diputat sense passar pel tràmit d’anar a recollir l’acta a Madrid. He pogut veure personalment la nota i hi ha detalls significatius que em permetreu que us explique, perquè els altres mitjans no els han explicats. Però abans crec que cal fer un parell de consideracions generals.
Tindrem temps de veure què passa de debò, si és que els ciutadans acaben elegint Puigdemont com a diputat. Però abans de començar la dissecció dels fets, cal entendre que amb aquestes fabricacions sempre passa igual, sempre tenen el mateix objectiu: embrutar sense responsabilitzar-se de la brutícia. Si els electors el trien eurodiputat (futur condicional) ja s’haurà oblidat l’efecte que la filtració vol crear (present) i ningú no se’n farà responsable. Per aquesta raó en la nota en qüestió no hi ha cap signatura ni logotip. Es pretén d’incidir sobre Puigdemont, desmoralitzant-lo, i sobretot incidir en els electors perquè no el voten o fent-los creure que els enganya. Sobre Puigdemont, ara com ara, no sembla que la pressió haja fet cap gran efecte, en veient la seua piulada de reacció.
El document aquest, de quatre pàgines, és una nota d’assessorament demanat pel president del parlament, Antonio Tajani. Primera consideració, doncs: una nota d’assessorament no té, per definició, valor oficial. A tot estirar, és una opinió que caldrà contrastar en el moment que toque amb els organismes que tenen competència real per a decidir. Que no és precisament el president del parlament –a més, després de les eleccions sembla gairebé impossible que continue essent Tajani.
I ací ja hi ha un conjunt de primers elements a tenir en compte. En primer lloc, com explica l’article 3 del reglament del Parlament Europeu, la condició de diputat s’adquireix a partir de la comunicació per l’estat espanyol del ‘conjunt dels resultats electorals’. Això vol dir que s’ha de comunicar quants vots té cada candidatura i, en conseqüència, qui ha estat elegit diputat. Sense discrecionalitat, ni tries. Una ‘comissió competent’ del Parlament Europeu s’encarrega aleshores de validar els candidats.
En segon lloc, la sola condició que hi posa el Parlament Europeu, com podeu llegir, si ho voleu fer, en el punt 2 del reglament, és que el nou diputat signe una declaració escrita que no exerceix cap càrrec incompatible amb el d’eurodiputat. I, a més, s’hi diu clarament: ‘Sempre que hagen signat prèviament l’esmentada declaració per escrit, els diputats prendran possessió dels seus escons al parlament i els seus òrgans amb plenitud de drets, encara que no se n’hagen comprovat les credencials o no s’haja resolt una possible impugnació.’
I ací comencen les coses divertides de debò. No puc penjar el document sencer perquè no el tinc físicament, però puc oferir-vos unes fotografies de pantalla que he fet. I mireu què diu la nota, en anglès, als apartats 5 i 6, referint-se al que fa Espanya:
La nota afirma que la Junta Electoral espanyola exigeix que, pel cap baix cinc dies després de la proclamació de candidats, aquests juren la constitució. I diu que la junta interpreta que això en la pràctica s’ha de fer físicament a Madrid. Emperò immediatament després, en el punt 7, recorda que, una volta comunicat al Parlament Europeu el resultat de les eleccions, la regla aplicable és la que he explicat abans del document d’incompatibilitats i diu que això es pot fer a Brussel·les, a la seu del parlament.
Ací ho teniu també:
Després d’aclarir això, arriba la referència a la immunitat, en què es vol suscitar interessadament una nova confusió (entre ser diputat i tenir immunitat, que són dos processos diferents). No hi entraré a fons per a no suscitar-ne més jo, de confusió, però us mostraré un altre tros del text, especialment interessant. Perquè la nota reconeix que els membres del Parlament Europeu no poden ser arrestats a Espanya fins que no hagen deixat de ser diputats. I encara més: diu que si bé l’inici del mandat és marcat per la sessió constitutiva, en canvi la immunitat s’aplica a partir del moment en què el candidat és proclamat electe.
Ací en teniu la fotografia:
I ara apliqueu la lògica. Jo no us demane que cregueu res, tan solament que apliqueu la lògica. L’estat espanyol proclama un dia qui ha aconseguit un escó, diguem-ne el dia número u. I després deixa cinc dies als diputats per a anar a Madrid a jurar. Als diputats ja proclamats –perquè si no són proclamats no poden tenir els cinc dies. I la mateixa nota (al punt 18) reconeix que, d’acord amb la legislació espanyola, les prerrogatives del parlamentaris, que inclouen la impossibilitat de ser detinguts, comencen en el moment que són proclamats electes. Penseu-hi un moment. Si el dia u són proclamats diputats d’acord amb la llei espanyola i l’informe reconeix que a partir d’aquell moment tenen immunitat a Espanya i el Parlament Europeu no els reclama res més, aleshores quina explicació tindria que cinc dies més tard Espanya violàs aquesta immunitat en anar a recollir un paper?
[Aclariment: a l’apartat 6 de la nota, deveu haver vist que diu que és necessari el jurament per a entrar en la llista d’eurodiputats. Però recordeu que això, com acabe d’explicar, és contrari a la lògica, perquè la llista d’eurodiputats s’haurà emès pel cap baix cinc dies abans. I tingueu present, si us plau, quina intenció té la filtració: crear confusió, i per a què hi ha aquesta nota.]
Ja ho sé, que us deveu demanar com és possible, doncs, que tants mitjans hagen repetit com si fos una veritat absoluta que Puigdemont no tindria immunitat i s’entén, per tant, que no podria ser eurodiputat. O que, si més no, no hagen dubtat en veient les contradiccions evidents de l’argument. Bé. Lamente molt haver-ho de dir així, però és perquè hi ha poc de periodisme i molt de filtració política, en aquesta notícia. I també, no ens enganyem, perquè és més fàcil de dir una frase rotunda sense dedicar-se a comprovar res que no pas haver d’entrar al detall. Encara que tot plegat no responga a la realitat.
Però el fet políticament remarcable és que Carles Puigdemont va erigint-se en una figura europea que ja qüestiona dos grans mites en discussió: el de la transició democràtica espanyola, però també el de la Unió Europea concebuda com un espai dins el qual regna la llibertat i la democràcia universal. I per tant el règim espanyol i la cúpula d’aquesta Unió Europea amb dèficits democràtics tan greus tenen un interès comú: arraconar-lo.
Tanmateix, per això tenen dos problemes molt importants. El primer és que és gairebé impossible desfer, per fer mal a una sola persona, tota la legislació encreuada que fa possible les eleccions europees. I el segon, que els vots són molt difícils de qüestionar. Curiosament el paper filtrat comença explicant que no es pot prohibir la presentació de Carles Puigdemont (no l’anomena directament, però assumim que parla d’ell) a les eleccions europees –i ja és molt significatiu que la nota comence per ací i que els filtradors i els filtrants en canvi això ho silencien. En aquestes circumstàncies és evident que com més gent el vote més impossible serà d’explicar què pretenen fer. I aquest fet és el que em desorienta més. Fa tota la sensació que estan tan nerviosos que li fan la campanya de franc. Perquè a aquest pas Puigdemont no n’haurà de fer, de campanya. I la veritat és que no puc entendre com poden ser tan poc intel·ligents de no veure-ho.
PS. Si ho voleu, l’editorial s’acaba ací i ja n’hi ha prou. Però si teniu interès a aprofundir-hi, us explicaré unes quantes coses més.
1. Recordeu aquesta entrevista a l’eurodiputat de Compromís Jordi Sebastià, en què explica que ell va rebre la notificació del Parlament Europeu dient que era diputat abans de rebre res de l’estat espanyol: ‘Primer, vaig rebre la carta del Parlament Europeu amb el reconeixement i, després, la carta de la Junta Electoral que em citava a Madrid per jurar la constitució. I si Puigdemont va en una missió parlamentària a Espanya, no el podran detenir, perquè té immunitat.’
2. Recordeu què diu la LOREG, la llei electoral espanyola, sobre la manera com es fa la proclamació dels resultats. Concretament, a l’article 108, punt número 7, explica que en el moment de fer la proclamació dels candidats ‘s’expediran als electes credencials de la seua proclamació’. I més tard, al punt número 8, diu que ‘per a adquirir la plena condició dels seus càrrecs hauran de jurar o prometre acatament a la constitució espanyola’. Això significa que Puigdemont tindrà la credencial cinc dies abans d’expirar aquesta presumpta obligació d’acudir a jurar, que en tot cas ha estat qüestionada pel Parlament Europeu i que pot motivar un recurs interessant al Tribunal de Justícia de la Unió Europea: una norma inferior espanyola pot prevaldre sobre una norma superior europea per a accedir al Parlament Europeu?
[Aquest debat en el fons té un origen explicable. Entre el 1952 i el 1979 el Parlament Europeu no el van elegir directament els electors, sinó que cada parlament estatal en triava uns representants. I, lògicament, ho feia d’acord amb les regles pròpies. Però ara el Parlament Europeu no representa l’assemblea parlamentària de cada estat sinó el conjunt dels ciutadans europeus. De manera que tots els diputats europeus ens representen a tots els ciutadans europeus sense tenir en compte l’estat d’origen. No hi ha hagut mai cap cas com el que la nota diu que podria presentar-se amb Puigdemont, però, en vista de la jurisprudència del Tribunal de Justícia de la Unió Europea, crec que serà molt difícil que l’estat espanyol puga impedir per un jurament que un ciutadà electe siga membre del parlament. I això sense tenir en compte l’escàndol polític majúscul que implicaria.]
i 3. Finalment. Puigdemont ja hi té experiència, en això dels juraments. Recordeu quan va ser proclamat president i en l’acte de possessió no va jurar la constitució ni lleialtat al rei? Aquest article incendiari del diari ABC, per posar-ne un exemple, contenia declaracions de tot de constitucionalistes que afirmaven que allò feia que l’acte fos ‘nul de ple dret’. I tanmateix, és notori que després sí que va ser president i no va haver de jurar la constitució en cap moment.
No oblideu mai, que una cosa és fer propaganda i una altra de ben diferent que la propaganda siga realitat.
