Fes-te subscriptor de VilaWeb

Aquest diari existeix perquè més de vint mil lectors han decidit que poden i volen pagar cinc euros el mes perquè tots rebeu tota la informació amb accés obert. Però no n'hi ha prou. En necessitem més. Tu ho vols i pots? Fes-te'n subscriptor ací.

Demane d’entrada al lector una certa indulgència per l’evident flaire de clavells portuguesos que he triat per titular aquest editorial. Alguns diran que és un titular excessiu. Però a mi em sembla precís. I l’he triat a plena consciència perquè demà farà tres anys d’aquell Primer d’Octubre que ho canviava tot i en vista, per contrast, dels episodis lamentables d’aquesta setmana.

El Primer d’Octubre, com tots els grans moments de la història, va ser moltes coses, va concitar molts fets concentrats en un de sol. I també va ser un assalt directe a la classe política catalana i els seus mètodes. El Primer d’Octubre no s’hauria fet sense els polítics i sense aquell govern que n’ha pagat un preu tan alt, això no ho discutiré pas. Però el Primer d’Octubre no seria allò que va ser, allò que és encara tres anys després, sense la gent, sense el poble. Sense el poble anant molt més enllà –i amb la cara descoberta– d’on la classe política catalana en realitat volia arribar.

Alguna vegada he fet servir el concepte de ‘democràcia disruptiva’ de Sheldon Wolin per explicar què va passar aquell dia. Perquè em sembla l’única explicació convincent. Wolin diu que la democràcia no existeix sinó en moments fugissers, moments que quan passen canvien l’esperit i la pràctica de tota la societat i empenyen contra les cordes l’estat i els governants. Ací és on som, per més que segons quins dies ens coste de veure-ho.

Tota la destrucció institucional que veiem a Catalunya i encara més a Espanya, les enormes dificultats que tots els polítics tenen avui, naix en aquelles urnes de plàstic que varen córrer de mà en mà des d’Elna fins al darrer col·legi electoral del Principat. El Primer d’Octubre l’hem d’entendre com una mena de big bang que ja ha esclatat, les onades del qual continuen i continuaran expandint-se i originant canvis. Wolin deia que la millor manera d’acabar guanyant era fer caure el teatret que ens pretén distraure, obligar l’estat a descarar-se com una dictadura de les velles. I ausades que hem arribat lluny, en aquest terreny.

Espanya, per exemple, va externalitzar en el poder judicial l’execució d’un colp d’estat contra els catalans, amb què Pedro Sánchez s’avenia –que per això va signar el 155. Però ara l’esquerra espanyola tremola indignada arran de les decisions que prendrà aquest matí mateix el Consell General del Poder Judicial i parlen, ells!, de colp d’estat.  A bona hora es desperten… Allò que els catalans denunciàvem ja fa anys carregats de raons i arguments, que el nacionalisme espanyol és un moviment intrínsecament reaccionari i incompatible amb la democràcia, avui és més difícil de discutir que mai.

Tan sols un exemple, en un altre terreny: la manera com la màfia de La Caixa ha estat expulsada de la seua posició de privilegi i dominació al Principat. Quan van moure la seu social, els caigué l’escut que per a ells era la catalanitat. I amb això l’entitat va perdre el sentit i restà a mercè de la crueltat del mercat, abocada a desaparèixer, com s’ha vist. Però també es van acabar en sec les excuses diguem-ne patriòtiques que li havien permès d’afermar-se com una sangonera en el dia a dia de la societat, traient diners de cada servei públic o regulat des dels poders públics a Catalunya. Avui La Caixa ja no importa a ningú al Principat.

Aquest país nostre és també avui, i continue amb les onades del big bang, un país més crític que mai. Més desconfiat del poder mediàtic que mai. Un país on la gent es creu menys allò que li volen endossar, on parlem més entre nosaltres, on discutim més, on cerquem més informació per a nosaltres mateixos. Aquells dies en què La Vanguardia decidia qui guanyava les eleccions s’han acabat.

I aquest país s’ha tornat, en definitiva, més exigent. No en tinc cap dubte, d’això. I, encara que puga costar d’entendre-ho, n’és la prova la tristor, aquest regust agre que tots tenim a la boca en veient què li passa al president Torra, palpant la degradació de l’independentisme a mans de la burocràcia política, dels partits i el sottogoverno. Estem enfadats, irritats, empipats. Estem molt enfadats, irritats i empipats. Però sabeu què? Què això és bo. Perquè significa que es va acabant, cada dia més clarament, també el temps de l’assentiment incondicional cap als ‘nostres’. Cap a uns ‘nostres’ a qui també arribarà, i tal com van les coses com més aviat millor, l’efecte del big bang

Fes-te'n subscriptor i construeix amb VilaWeb25 el diari nou que els Països Catalans necessiten ara.

60€/any | 18€/trimestre
120€/any | 35€/trimestre

Si no pots, o no vols, fer-te'n subscriptor, ara també ens pots ajudar fent una donació única.