cambres republica

La victòria dels candidats de l’ANC a la Cambra de Comerç ha causat un autèntic terratrèmol en el món econòmic de Barcelona. Per la contundència del fet i perquè d’ara endavant l’independentisme no tan sols dirigirà una institució amb una gran projecció ciutadana sinó que, a través seu, participarà activament en la gestió de grans infrastructures com ara l’aeroport i el port i serà present en tota mena d’organismes oficials. Cal felicitar l’Assemblea Nacional i el Cercle Català de Negocis pel gran èxit de l’operació i desitjar que siguen capaços de fer de la Cambra un gran instrument al servei de l’economia catalana en general i del conjunt de la societat. I que la sàpiguen obrir a tothom.

La Cambra, fins ara, era un búnquer controlat pel gran poder financer de l’Íbex. Però amb les eleccions que unes quantes cambres van fer ahir entrem en una etapa nova que, tot siga dit, torna a posar en relleu la transcendència que ha tingut i tindrà la fugida de CaixaBank i el Banc de Sabadell. És evident que totes dues entitats han perdut ràpidament el paper de referència i institucional central, ara que per la voluntat política equivocada dels seus dirigents han esdevingut simplement dos bancs més, bescanviables amb qualssevol altres. I, en bona part per això, en la recomposició de l’espai de representació de l’economia catalana ja són elements negligibles. Hi seran sobrerepresentats, a la Cambra, gràcies a la compra de seients que les seues empreses van fer temps enrere, però no podran oposar-se a la presa de decisions, després d’una victòria tan rotunda dels empresaris independentistes.

L’ANC, amb aquesta campanya i amb les que impulsa també als col·legis professionals, ha obert una línia d’actuació encertadíssima, que apunta a una maduració de l’independentisme molt remarcable. S’ha entès que ara ja no n’hi ha prou de fer les manifestacions més magnífiques i de concentrar-se en el component polític del moviment. Ara cal bastir estructures de poder efectiu per a incidir de manera positiva en el dia a dia. Però també per a poder arrenglerar el país al costat del parlament i del govern quan la república proclamada el 2017 s’haja de fer efectiva. Fenòmens com ara la consolidació d’Òmnium com la societat cultural més important d’Europa o el creixement accelerat del sindicalisme propi van en aquesta línia, on permeteu-me que situe també els quasi quinze mil subscriptors que van fent d’aquest diari una referència com més va més sòlida i poderosa en el món de la comunicació.

La resistència i la resiliència que demostra el país és, doncs, digna del més gran elogi i suscita una confiança immensa. Un any i mig després del colp d’estat del 155, no tan sols veiem que l’estat espanyol no ha reeixit a limitar l’independentisme i a obligar-lo a recular, sinó que avança en tots els fronts on es proposa d’actuar. És veritat que la república no ha estat implantada i és veritat que el parlament no va restituir el president Puigdemont, com els ciutadans havien decidit el 21 de desembre de 2017. És veritat que els presos encara han de suportar humiliacions cada dia. És veritat que hi ha actuacions d’alguns departaments del govern que no s’entenen. Però també és veritat que l’independentisme ha madurat tant, s’ha fet de sobte tan gran, que no sembla tenir aturador quan decideix d’assolir un objectiu. I això val tant per a fer seua la Cambra de Comerç com per a guanyar per primera volta les eleccions espanyoles al Principat i esperem que el màxim nombre de batllies, o per a superar el 50% del vot popular a les europees, els objectius immediats de la campanya que comença precisament avui.

Quan s’acabe aquesta campanya i quan la sentència contra els presos es faça pública, el parlament, el govern i el país en conjunt es trobaran abocats a un nou torcebraç amb l’estat per al qual és molt important d’anar ben preparats. Hi ha coses, és clar, que van passar el 2017 i ara ja no passaran. El terrorisme informatiu que els bancs i institucions com la cambra van exercir contra la voluntat ciutadana ja serà ineficaç aquesta vegada. Però, així i tot, no en tindrem prou si no consolidem aquestes actituds de gestió del poder. Hem de saber bé quines eines tenim i com les podem emprar cada dia. I hem de deixar de tenir mentalitat subordinada, en la línia de la merescuda bufetada parlamentària que ha rebut Miquel Iceta. Sabem què varen fer ells, sabem que van posar tota la carn al foc per frenar la independència, fos com fos. Ara algunes graelles importants ja no tenen brasa i algunes les tenim preparades per a cuinar allò que considerem necessari, sense haver de demanar permís a ningú. Després d’un any i mig de sentir planys continus i d’haver de recordar obvietats davant la sensació d’impotència, veure que tornem a jugar a l’atac, ho de dir, reconforta molt. A mi em reconforta molt. Ni que siga per les cares d’astorament que comencen a veure’s entre els qui es pensaven que havien superat la situació i sobretot entre els qui es pensaven que serien sempre els amos del país.

Missatge de Vicent Partal

Sostenir un esforç editorial del nivell i el compromís de VilaWeb, únicament amb la publicitat, és molt difícil. Per això necessitem encara molts subscriptors nous per a allunyar qualsevol ombra de dificultats per al diari. Per a vosaltres aquest és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Podeu fer-vos subscriptors de VilaWeb en aquesta pàgina.

Vicent Partal
Director de VilaWeb