Perpinyà: la convicció guanyadora de la gent

«A Perpinyà, s'hi agrupava la gent que, vote què vote, creu que la independència s'ha de fer prompte i que no l'aconseguirem tan sols guanyant eleccions o negociant a llarg termini amb Madrid»

Vicent Partal
01.03.2020 - 20:51
Actualització: 01.03.2020 - 21:44
VilaWeb

La premsa lliure no la paga el govern, la paguen els lectors


Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures

A Perpinyà va destacar la gent. I a mi avui em semblaria injust de no centrar-me en la significació de l’enorme convicció, de la decisió amb què la gent va fer seu un acte que la pressió partidista havia convertit en difícil i complicat. D’aquesta convicció que va fer moure automòbils, trens, autobusos, caravanes i fins i tot bicicletes amb la voluntat d’anar a Perpinyà per deixar clares unes quantes coses. Coses que, malgrat els coneguts intents de reescriptura de molts mitjans catalans i espanyols, van quedar clares.

No dic només que va quedar clar que la capacitat de mobilització de l’independentisme català és única a Europa i no es desinfla. O que l’ampliació cap al nord de l’horitzó nacional és un gran pas endavant. Va quedar clar també i sobretot que l’obsessió d’alguns per dividir-nos topa amb un mur de gent que ni ho permet ni ho permetrà. Deixem-nos d’històries: més de cent mil persones mobilitzades a Perpinyà és massa gent per a considerar-ho l’acte d’una part de l’independentisme i prou. Potser l’únic efecte de la campanya contrària desencadenada per algunes seus de partit fou que el discurs del president Puigdemont va ser massa ambigu, segurament per la prevenció que l’acusassen de partidisme. Però, tret d’aquest detall, l’acte de Perpinyà va ser un altre d’aquells en què ningú no demanava al del costat què votava ni ningú no pensava a guanyar cap elecció al parlament autonòmic. I això és un gran símptoma.

Un símptoma important, oimés pel matís que té. A Perpinyà, s’hi agrupava la gent que, vote què vote, creu que la independència s’ha de fer prompte i que no l’aconseguirem tan sols guanyant eleccions o negociant a llarg termini amb Madrid. En definitiva, era la mostra d’aquell decantament visible que jo mateix explicava fa pocs dies que va arribant: ‘Si l’SNP català acaba apareixent mai, no naixerà fruit de la fusió de sigles per dalt, sinó de la reunió per baix de tots els qui sostenen la posició vital de guanyar.’

I aquest era l’esperit que hi planava. La posició vital de guanyar, més que no pas la ideologia o el partit, era allò que feia possible i que alhora feia tan gran l’acte de Perpinyà. Altrament, per quins cinc sous caldria fer tants quilòmetres? A què trauria cap tota aquella mobilització?

A Perpinyà la gent pensava a guanyar. I per això hi era: perquè creu possible la victòria. No parle d’una victòria abstracta i de futur llunyà, sinó d’ací i ara. D’una victòria remarcada precisament per la presència en aquell escenari dels tres eurodiputats, que han derrotat, com en un aperitiu, totes les maniobres espanyoles que els volien impedir de ser-ho. Tan sols la seua presència ja enviava un missatge contundent de victòria que tothom –ací, allà i més enllà– ha entès, perquè no pot ser més gràfic. I el fet que Pedro Sánchez ordenàs a la seua policia d’impedir el pas dels vehicles tant com fos possible, al final no és res més que la demostració de l’enuig que originava l’acte a Madrid. En aquell Madrid que es creu la tesi que, perquè li sembla que té dominada una certa cúpula política local, ja té dominat el país sencer.

Però el moviment democràtic català ha trobat sempre la manera de desempallegar-se dels intents de reduir-lo a la política tradicional, al joc curt de partit i a la pura i simple gestió autonòmica. A Madrid potser no ho saben, però la convicció de la gent de Perpinyà representava exactament això.

Passen moltes coses i molt ràpidament, però crec que algun dia l’acte del 29 de febrer a Perpinyà el recordarem com l’inici formal d’una nova etapa de l’independentisme. Com el moment en què es va haver de fer una gran demostració de força, però no amb la voluntat de protestar contra la repressió, a remolc per tant d’Espanya, sinó novament amb la voluntat d’explicitar que el conflicte entre Catalunya i Espanya és obert i que hi ha una part de la ciutadania, i no és pas una part petita, tan decidida com el 2017 a preparar l’embat definitiu, que ha après de les lliçons d’aleshores i que vol trobar ara, tan de pressa com siga possible, la manera de dur-lo a terme. Que vol dir la manera de guanyar.

Aquest editorial no és el d’avui i per això ja té tancada l’opció d’afegir un comentari.
Robert Joan
Robert Joan
01.03.2020  ·  22:11

Pel grup d’independentistes amb el que estava, erem davant la pantalla més allunyada de l’escenari, el parlament del Sr Puigdemont no va ser ambigu, simplement va ser buit, esfereïdorament buit.

Josep Almar
Josep Almar
01.03.2020  ·  22:17

Sí, jo hi era, i vull repetir-me: tinc pressa. Dialogar està molt bé. Negociar està millor. I exercir drets no necessita el permís de ningú. Només tú has de perdre la por d’exercir-los lliurement. I aquí estem. Si no hi ha cap acord concret, important i ratificat, no hi han pressupostos. Tan senzill i tan complicat. Altrament ‘dialogar’ sine die només té sentit si no vols la llibertat de les persones del teu país

JOAN RAMON GOMÀ
JOAN RAMON GOMÀ
01.03.2020  ·  22:26

El dia que trobem la fómula per tal que la gent que es mobilitza pugui treballar organitzada, haurem guanyat. És simptomàtic que 200.000 persones vagin a Perpinyà però només 87.000 s’hagin inscrit al Consell per la República.

Eulàlia Gili
Eulàlia Gili
01.03.2020  ·  22:26

Sí , és això! Vam anar a certificar una gran victòria. Obrir una nova etapa i riure’ns dels escarafalls de les cúpules dels partits. Que no es sentin frustrats els que no hi van poder arribar o accedir. Som tots part d’aquest veritable tsunami que va invadir Perpinyà. Seguim!

joan rovira
joan rovira
01.03.2020  ·  22:28

Es tracta de recuperar la nostra llibertat: “per mèrits propis i no pas per una concessió que ens hagi donat l’estat espanyol “o, afegiria, cap altre aliè.
La cançó feta realitat en la suma de cada persona del nord, del sud, de terra endins, de mar enllà. Som el que érem i volem ser. Una altra vegada lliures!

Matilde Font
Matilde Font
01.03.2020  ·  22:40

Els d’Amposta que vam pujar en autobús no vam poder arribar pels controls policials i la retenció a la barrera de l’autopista. En un primer moment hi havia irritació entre la gent perquè després de fer tant km i haver matinat tant, érem a tocar i no podíem arribar. Veient que no hi arribaríem, vam parar al voral, vam seguir l’acte a la ràdio de l’autobús i als mòbils, i vam tornar contents, amb la satisfacció d’haver aconseguit l’objectiu: “Hem vist l’acte i hem guanyat dins del recinte i fora”.
Donem molt de malestar a tots els que pensen que ens poden dominar. Seguirem fins aconseguir la República Catalana tan desitjada i tan necessària.
Sabem d’on venim i on volem arribar. No pararem.

Ramon Perera
Ramon Perera
01.03.2020  ·  22:43

Apunts a cavall de l’editorial.
” I el fet que Pedro Sánchez ordenàs a la seua policia d’impedir el pas dels vehicles tant com fos possible…” El nostre autocar va passar la frontera sobre les nou del matí sense patir cap molèstia de la policia espanyola. Dedueixo que, amb la seva ineptitud típica [en una majoria de casos], es van adonar de què anava la cosa només quan van veure l’allau de vehicles que pujava cap al nord.

El nostre grup, com tanta més gent, no va poder entrar i ens vam quedar a dinar asseguts a una clapa d’herba que hi havia al mig del camí de sortida del recinte firal. D’aquesta manera vaig poder veure la rierada de gent que va començar a sortir en acabar-se l’acte. Jo només havia vist una cosa igual, amb l’emoció que comporta, quan vaig estar veient el riu de gent que baixava per la Via Laietana de Barcelona l’onze de setembre de 2012. I és sabut que aquella manifestació fou una empenta molt forta pel procés d’independència.

Josep Usó
Josep Usó
01.03.2020  ·  22:52

Els partits polítics amb la seua estructura actual són obsolets. Evidentment, els que en viuen, no ho volen ni ho poden entendre. És el mateix que passa amb els mitjans de comunicació tradicionals. Van quedar definitivament endarrerits el ja llunyà 11M, quan tothom ens informàvem per altres vies del què passava. Doncs ara, amb els partits passa el mateix. Els dirigents estan sols. La gent es mou per altres camins i interessos. I aquest està clar. Independència. I prompte.

Gemma R.
Gemma R.
01.03.2020  ·  22:57

Així ens agrada veure’ ns: tossudament alçats. Som-hi!

Enric Emo
Enric Emo
01.03.2020  ·  23:02

Perfecte Sr Partal, l’acte de Perpinyà al que he assistit no era partidista. Però els partidaris d’un independentisme controlat pels partits per abortar l’unilateralitat l’han de desacreditar.On era la CUP a banda de Poble Lliure? Alguna vegada faran alguna acció important en favor de la independència en lloc de posar sempre bastons a les rodes? Es diuen revolucionaris però no ho semblen pas. Nosaltres continuem demostrant que hi som.

Rosa Gispert
Rosa Gispert
01.03.2020  ·  23:08

A Matilde Font i Ramón Perera. Les males passades de la GC, que van aturar els autobusos a la frontera posen de manifest lo nerviosos que els hem fet posar amb aquest acte i precisament per això que no podem confiar en res, com si visquéssim en un país normal.

Però també hi va haver un problema d’aforament. La policia francesa va tancar els accessos quan van considerar que se superava amb escreix els 100.000 previstos de capacitat i això també és un gran èxit de tots els que ens vam mobilitzar, a dins i a fora del recinte de les exposicions.
Hem d’estar ben orgullosos de haver-hi contribuït!!

Irene Escoda
Irene Escoda
01.03.2020  ·  23:09

Objectiu INDEPENDÈNCIA, mitjans tots els que ens hi acostin. Diàleg sí, unitat també, però sense oblidar l’objectiu i fins i tot intuint que potser cap d’aquests mitjans ens hi portarà.
S’ha d’intentar per totes les vies, per totes les ja explorades i les que estan per explorar inventant-ne tantes com calgui fins aconseguir el nostre objectiu.
De vegades sembla que no serveix per res, com ahir deu hores d’autobús per res, no vam poder hi assistir a l’acte, però qui sap potser va servir de molt, només ho sabrem quan arribem al final.

francesc felip
francesc felip
01.03.2020  ·  23:16

El trobo excessivament optimista, Sr. Partal. El Consell ha de cuallar al Principat. I aleshores ha de créixer sense aturador. Si no es així, i els partits continuen lluitant exclusivament pel poder autonòmic, aleshores, els nostre europarlamentaris no podran resoldre gaire cosa tots sols. Perpinyà es el principi de què?. Quin és el següent pas?. Algú m’ho pot dir?. L’estat espanyol és corrupte i ple de deute, però sempre ha estat així, i pensar que es un tren a punt d’estavellar-se es un error, perquè no es cert.

Josep M Armengou
Josep M Armengou
01.03.2020  ·  23:29

La meva constatació des de la platea de Perpinyà fou, de manera més contundent que mai, que la ciutadania a ran de terra és molt més madura que els seus “representants”.
Allò vell es resisteix a morir i allò nou es resisteix a néixer.

jordi Rovira
jordi Rovira
01.03.2020  ·  23:29

Home! a tots aquells que veuen l’acte de Perpinyà com un acte buit; les consideracions de l’editorial són prou interessants. I encara n’hi ha alguna altra. De fet, allà la taula de diàleg, va passar a ser TAULA DE NEGOCIACIÓ. Al meu entendre, no estem doncs en el supòsit de la “Conllevancia”; sinó en la pugna activa de legitimitats que han de trobar una via d’expressió. El que s’expressava a Perpinyà és la total legitimitat de l’independentisme català en cadascuna de les seves irrenunciables reivindicacions. Una legitimitat que es va manifestar alçada, afermada i combatent, com no pot ser d’altra manera. Així de simple, així de concret. No es tracta de l’opinió del gobierno de torn sobre el què convé o no convé ( em ve a la memòria els discutibles atributs d’oratoria d’un tal Rajoy ); sinó de donar sortida al lliure concurs dels drets en joc.

Trisha Dominguez
Trisha Dominguez
01.03.2020  ·  23:58

I tant, Vicent, aquest retrobament entre carrer/poble i representants polítics marcarà un punt d’inflexió al procés. Ara cal:
– fer xarxa: membre del Consell i participar a les assemblees i consells locals;
– descolonitzar la ment: per canviar la realitat hem de visualitzar i veure les coses des d’una altra perspectiva; res és impossible; no hem de tenir paüra;
– preparar-se per controlar el territori quan arribi el moment.
Una abraçada i gràcies a tothom qui va poder anar a Perpinyà (arribant o no, perquè tot ha contribuït a demostrar la força de la gent). Visca la República Catalana, ara!

teresa labourdette
teresa labourdette
02.03.2020  ·  00:11

Ahir dues dones van ser molt aplaudides: la Marta Rovira i la Clara Ponsatí. Les dues van ser molt contundents. Això és el que volem; claredat i fermesa, independència i República. I això només s’aconseguirà si anem tots a la una. I la gent estem preparats, Ara són els partits els qui s’han de posar les piles.

Josep Jallé
Josep Jallé
02.03.2020  ·  00:20

Quina gran festa!. Tot és digne de comentar, demanar, criticar, apostar, com feu la majoria, però ….. i la lúdica de la trobada?. L’Indépendant d’ahir ho sintetitzava amb aquest titular a la portada de la edició especial: L’onada d’un gran dia …. i, a dins, Puigdemont com una estrella del rock. Amigues, amics, director, col·laboradors i gent de bona alenada …. gaudim-ho!

ESTUDI D'ARQ. JOSEP BLESA, SLPU JOSEP
ESTUDI D'ARQ. JOSEP BLESA, SLPU JOSEP
02.03.2020  ·  00:44

Unes lleus consideracions al respecte de la sempre benvolguda Perpinyà Capital septentrional del nostre país:

01. L’he trobada més oberta a la modernitat, però una mica més empobrida.

02. Hem tingut les sempiternes discussions amb els jacobins a ultrança. Això sí, com sempre, en català. Menyspreant l’idioma en què enraonaven amb mi, entenent-nos perfectament, des del meu valencià de València al seu rossellonès de Perpinyà, Sant Cebrià o Canet. Exercici que no he aturat de fer des de 1981 on vaig desembarcar per 2ª vegada des de l’estació. Curiosament, algú que discutia força era pied-noir. I aquests ja saben de què va açò per l’experiència algeriana soferta.

03. La meua parella, que és mentalment més española que la Guàrdia Civil, però monolingüe en català fins als deu anys, ha al·lucinat que ella en adreçar-se en valencià de Gata de Gorgos i al barri de Sant Jaume per tal d’orientar-nos, i els nanos gitanets interlocutaren amb ella com si foren de Gata….i deia, “sí, però tenen accent francès”. I jo l’hi responc: “Sí, com ells ens senten a nosaltres que el tenim acastellanat”.

04. En 1974, la 1ª volta que anava a Perpinyà, a servidor, el cambrer d’un bar prop del Castellet li va descobrir que els meus acompanyants que si enraonaven valencià- s’adreçaren mútuament i s’entengueren. Amb las qual cosa la frontera de les Alberes, va quedar en entredit per a sempre més, i xocava amb tot allò que m’havien ensenyat a l’escola.

05. Despús-ahir li va passar a la meua parella. No ha de canviar, però mai tornarà a creure que la realitat siga tan senzilla com s’explica des dels mitjans de comunicació ni des de l’adoctrinament nacionalista.

06. He usat l’idioma allà on he anat, i la gent majoritàriament l’entén, i intenta respondre però la manca de pràctica li fa barrejar català i castellà, sense tindre consciència de la diferència entre ambdós estris de comunicació.

07. No he imposat, com solen fer els principatins, sinó acoblant el meu valencià al seu rossellonès. Els principatins en general els he sentit adreçar-se en francés. Cosa que jo podria haver fet, tret de comptades ocasions, precisament a no nord-catalans, com a una alsaciana que negava qualsevol relació amb el món germànic. “Donc étais trop fier de sa France”.

08. El discurs de l’Honorable Conseller Comín ha estat emocionant i reivindicant els fets passats portats a cap amb consciència plena i el present que li fa raó. Demanant “mètode” i, per tant, preparació per a l’embranzida que s’acosta.

09. El discurs de l’Honorable Consellera Ponsatí, amb una gran força, malallet i desgreixador de les marques dels partits. Passant el testimoni a la gent, comboiant a liderar la consecució de l’objectiu. És un gran cervell de com s’ha de desenvolupar aquest tram final.

10. El discurs del President de la República ha estat de to baix, suau, segurament pel cansament acumulat. Però cal destacar un parell de punts.

A. El canvi d’estratègia albirat pels dos discursos anteriors on qui arrossegue els antics partits siga liderat per l’anonimat dels CDR locals, escapçant els lideratges dels partits de motle autonomista. Ha fet un discurs de semàntica de les CUP, però amb l’estètica del PdCAT.

i B. ha estat neutral i amb caracterització d’estadística. (D’ací hi han vingut les crítiques d’acomparar-lo a W. Churchill en els moments decisius per part dels mitjans madrilenys amb cert menyspreu). Dins de la semàntica de mà d’acer enguantada en guant de vellut) per tal d’aigualir el partidisme i, fins i tot, mostrar un lideratge tou. Hi ha un reblar el clau del canvi de la tàctica. Una multiplicació i escampament territorial per tal de dominar el territori. Ja no hi hauran diverses locomotores, sinó, que cada població, cada vila, cada cada barri de ciutat, etc. serà la seua locomotora.

11. Lluitar per a modificar la realitat és poc eficaç, la realitat es modifica creant un paradigma nou que faça el paradigma anterior obsolet. I això és el que va passar dissabte proppassat.

12. Les argumentacions del pied-noir eren tan dels anys 1980′ que jo ja havia combatut -per l’experiència a València, com la pugna autonomista dels partits que s’autoproclamen “independentistes” (davant de Màdrix, perquè això és fàcil, perquè allà veuen separatisme fins i tot entre els dos testicles dins de la bossa escrotal) però que, en el fons, continuen actuant i creient-se autonomistes i detentors d’una pseudo-generalitat que només és un espectre d’una institució sobirana.

PS: vaig sentir vergonya nacional en veure pugnar entre membres dels diversos partits proto-independentistes cercant llocs on se’ls poguera veure amb llurs pancartes. Com les colzades en l’entrada a mitjan acte de la imatge d’Oriol Jonqueres i la de Dolors Bassa per tal de cercar llocs de visibilitat

Josep Ramon Noy
Josep Ramon Noy
02.03.2020  ·  01:33

La gent que erem a Perpinyà i molta que no podia ser-hi, tenim les ideas molt clares. Sabem les limitacions que tenen els partits com a tals. I sabem que alló decisiu som i serem nosaltres; i estem curats d’espants en tots sentits: des de les garrotades que vàrem rebre l’1-O fins a que els nostres representants ens deixessim penjats l’octubre del 2017. Per això el discurs de la Clara Ponsatí va despertar el nostre entusiasme, perquè va demostrar que ella sí que ho veu clar, també. I una certa decepció pels discursos de Comin i Puigdemont, malgrat també comprenem que potser no era l’hora ni el lloc per a definir una estratègia, que deuen volguer el més comuna possible. Però que tothom ho tingui clar: no combregarem amb rodes de molí de diàlegs en fals, ni concessions faciletes (presos sortint a estones de la presó, per exemple) ens faran tirar enrere. Ni falses promeses de millores socials que només són peixet per a tertulians d’ofici i titulars de mitjans entregats, si és que mai arriben.

El que hem de fer és organitzar-nos territorialment a tot el país en Consells per la República, o el que calgui amb aquest nom o un altre, i crear les nostres pròpies estratègies i tàctiques. I mentre, els partits que dialoguin i negociin tan com vulguin; i que governin si poden. La República només la farem nosaltres, la gent, el poble, o no la farà ningú. Siguem pragmatics ara que està de moda….

I en quant a España, que al Cel ens poguem veure ! ; si és que hi ha cel, és clar….

JORDI PIGRAU
JORDI PIGRAU
02.03.2020  ·  02:25

Sr Josep Ramon Noy, la veritat es que m’ha tret les paraules de la boca..Poc a afegir al seu comentari. No varem tenir cap problema per arribar en cotxe. Només molta cua peatge La Junquera- Perpinyà

Jordi Geronès
Jordi Geronès
02.03.2020  ·  02:31

Em quedo amb dues frases de Puigdemont: la de disculpa (“És cert que podia haver estat d’una altra manera”) i la de la lliçó apresa per a la pròxima vegada (“crear una xarxa de control del territori”). El Tsunami ha estat un bon assaig.

Júlia Laforga
Júlia Laforga
02.03.2020  ·  05:43

No he pogut anar a Perpinyà perquè la grip s ‘ha estimat més quedar-se a casa.
Observant des de fora penso que a més de totes les consideracions fetes, n hi ha una que és la que més molesta, la gran capacitat de convocatòria del president Puigdemont. Malgrat el temps, l’exili i els intens de silenciar-lo continua sent un líder que arrossega i això no ho poden pair.
Cap ni un dels líders que se suposen d’esquerres a l’Estat Espanyol no li arriben ni a la sola de la sabata.

Anna Maria Porta
Anna Maria Porta
02.03.2020  ·  06:17

Si el MH President Carles Puigdemont no va ser prou explícit això no m’amoina gens ni mica , que no el coneixeu ? Les paraules són importants ,encara que no sempre,el que compta són els fets i el president en això no decep. Paciència i esperar !!

Umberto Ciotti
Umberto Ciotti
02.03.2020  ·  06:45

Vuelvo a transcribir aquí la publicación que hice la mañana del sábado 29 en mi pagina de Facebook … El texto está acompañado por la foto (que aquí no puedo enseñar) de Puigdemont, Ponsatí, Comin y Torra recibidos con todos los honores por las autoridades de Perpignan en el Ayuntamiento (o es la Generalitat?) … Puigdemont está sentado a una mesa firmando en el libro de honor.

Son las 10:00 de la mañana … Los autocares están llegando a Perpignan … Pero la atmosfera que se respira ya lo dice todo: es la atmosfera de la vitoria de la Libertad oprimida por una España que nunca en su historia ha sido expresión de los ideales que hay en Europa …

La manifestación de Perpignan es esto que espresa: la autoconciencia del pueblo de Catalunya de encarnar los ideales de Europa … Algo totalmente opuesto a afán de poder que contamina y mas bien envenena no solo los partidos españoles sino también los de Catalunya

(La publicación que sigue en mi pagina de Facebook ha sido compartida 390 veces)
———————————–
Que Maravilla,
queridas Amigas y queridos Amigos!!!

Puigdemont, Ponsatí, Comin y Torra recibidos con todos los honores en el ayuntamiento de Perpignan

El alcalde con el tricolor de Francia y el lazo amarillo en la solapa: “Nuestra República respeta Libertad y Derechos”.

Cuanta Dignidad … Cuanta Belleza… Cuanto respeto para la Libertad !!!

https://www.vilaweb.cat/…/directe-perpinya-puigdemont-cons…/

Que diferencia con el nauseabundo hedor de este país basura que es España…

Que diferencia con la mezquindad y la suciedad mental de su “Policía Nacional” que en el mientras en la frontera de la Junquera hace de todo para dificultar la entrada de los autocares que llegan a la manifestación de Perpignan

Cuanta repugnante degradación moral de estos muy sucios de España que quieren mandar imponiendo el nauseabundo hedor de su podredumbre criminal.

Corruptos que tienen la mente estropeada por la violencia que se han tragando y han aceptado cual medio para imponerse en la sociedad y en la vida…

Corruptos por la violenta podredumbre de sus padres y de los padres de sus padres, la podredumbre es su sistema de vida.

Corruptos quieren destrozar la mente de quien no quiere plegarse a obedecer a la tiranía de su barbarie, llaman “Justicia” y “Democracia” la podredumbre criminal en la cual prosperan y están hundidos.

Visca Catalunya Lliure !!! ❤️❤️❤️❤️❤️❤️❤️

Ganaremos y conseguiremos la Libertad y la Republica de Catalunya

Esta España charco inmundo de basura infecta no merece ser aceptada en el consorcio de los paises civilizados de Europa y del mundo

Joan López
Joan López
02.03.2020  ·  06:46

Perpinyà ha sigut un toc cap als negociadors,de que som vius i a mes ferms,n’estem farts de paraules volem fets.

Xavier Àvila
Xavier Àvila
02.03.2020  ·  07:07

Aviat tindrem eleccions. Hi haurà mítings i els partits miraran d’explicar-se. Us imagineu que els partits independentistes ho aprofitessin per explicar què portarà la independència, en comptes de quedar-se mirant el dit que assenyala la lluna? Potser aleshores, molta gent que ara ni s’ho planteja, també la voldria…

Montserrat Pagès
Montserrat Pagès
02.03.2020  ·  07:20

Gràcies un cop més, Vicent, per dir tan clar el que pensem.

Josefina Estremera
Josefina Estremera
02.03.2020  ·  07:21

He estat molt contenta d’haver-hi anat i haver format part d’aquestes 200.000 persones que ens hem mobilitzat perquè volem fer sentir la nostra veu. I en paraules d’en Jordi Turull, PERSISTIM!!!

Albert Miret
Albert Miret
02.03.2020  ·  08:06

Crec, perquè ho he vist tota la vida, que el català té una dificultat innata a prescindir de les seves opinions personals per aconseguir un bé comú. En diem amb menyspreu seguidisme o gregarisme, i ens horripila la idea. Cada català es munta el seu castellet ideològic indestructible i inexpugnable. Possiblement, viure ocupats durant més de tres-cents anys per un poble gregari que no ens agrada gens però que no té cap problema per anar tots junts contra algú o alguna cosa (a por ellos és la seva unió) perquè ells les dificultats le s tenen per a formar-se un criteri personal per pura incultura -no pas natural, sinó induïda dels del poder-, ens ha produït aquesta repulsió a formar un sol grup amb una sola idea, fins i tot ni quan l’enemic ens està ofegant.
No sé si m’explico bé, però vull dir que o bé aprenem a domar o a postergar els nostres desitjos personalíssims a favor d’emprar tota la força en una sola direcció, o sempre serà possible que ens atropellin uns o altres. Personalment, tots els meus intents de formar part de grups, partits o tendències polítiques s’han dissolt en veure les lluites per poders diminuts, entre personatges plens de paradigmes desfasats, i d’idees fixes del tot inamovibles. “Dividere e vincere”, és quelcom que un guerrer persegueix sempre perquè sap que si ho assoleix, li és molt fàcil de vèncer als dividits. Doncs bé, els catalans regalem aquesta desunió cada vegada que ens sentim atacats per qui sigui. Mai tenim ni la mínima generositat personal de deixar de banda ni temporalment, els nostres desitjos personals o de dos o tres més, i així no ens podrem mai guanyar un país, ni contra un de moribund, com és el cas. O units, o derrotats com sempre. No hi ha ni hi haurà cap altre camí. La nostra principal feblesa són els ridículs castellets unipersonals.

Francisco Sánchez
Francisco Sánchez
02.03.2020  ·  08:17

Ja fa temps que els estats majors de tots els partits ho tenen clar: Puigdemont és imbatible… i inabatible!! Per això tots els partits espanyols (no només els del 155; els altres també) el voldrien veure a una garjola d’Espanya, preferiblement emmanillat, a l’espera de judici.

I els partits soi-disant sobiranistes catalans? Els qui es reclamen hereus del pujolisme, és a dir, la miriada d’objectes polítics resultants de l’explosió de Convergència i Unió, el més important dels quals ja fa unes quantes setmanes que continua dient-se PdCat, intenta apropiar-se de la figura de Puigdemont. Recorden que antany fou militant de CDC, però ningú no pot creure seriosament que segueixi les ordres de la cúpula d’aquest partit (ni de cap altre). El seu anar per lliure dóna molts maldecaps als postconvergents.

L’altre gran partit, ERC, s’ha convertit en l’autèntic hereu del pujolisme, en fer-se càrrec del pal de paller vacant i enlairar tot cofoi la bandera del peix al cove. La seva imitació del model CDC no es limita a ampliar la implantació territorial i gestionar les engrunes autonòmiques que han sobreviscut al 155, sino que també ha encimbellat la figura mesiànica d’un Junqueres presoner que, òbviament, no té les mans lliures per guiar el poble fidel fins la terra de promisió. Evidentment, la figura lliure i triomfant de Puigdemont els fa molta més nosa que el PdCat.

I la/les CUP? Com en tot moviment autènticament revolucionari, les seves dues ànimes són irreconciliables. Prenen model de la dualitat girondins – jacobins, la pugna bolxevics – menxevics, la rivalitat stalinistes – trotzkistes o la més recent entre eurocomunistes i maoistes. El cas és que Endavant i Poble Lliure no volen ser menys i també discrepen respecte Puigdemont.

Puigdemont resulta massa incòmode per a les organitzacions (totes!). Però és l’única esperança del poble. Lliure dels adversaris que ja només el dimonitzen a ell (veieu la premsa de Madrid), i lliure també dels apparatchiki dels partits catalans, que no poden patrimonialitzar-lo ni neutralitzar-lo com voldrien. Lliure per portar el Consell per la República a la victòria a la qual els altres semblen haver renunciat, però el poble no.

Blanca Anguera
Blanca Anguera
02.03.2020  ·  08:36

I va començar dient que no estava acostumada a fer mítings! Doncs va estar magnífica l’estimada Clara, amb pensament lliure i clar. No ens rendim.

Esther Miquel
Esther Miquel
02.03.2020  ·  08:37
Marta Puigmartí
Marta Puigmartí
02.03.2020  ·  09:02

Ben explicat Vicent. És exactament això que expliques i tal com ho expliques.

Pep Agulló
Pep Agulló
02.03.2020  ·  09:11

L’ESPERIT DE PERPINYÀ

La “posició vital de guanyar” era el que planava sobre els milers de concentrats en un acte de país, de república, on alguns independentistes només han sabut veure un acte partidari, potser en reacció, al seu, que sí que ho era.

I la majoria dels concentrats volíem sentir les paraules de la Ponsatí denunciant l’enèsima trampa d’una taula de diàleg eixorca que només beneficia a Sánchez i perjudica la via unilateral. Apel·lar a la unitat –em feia llàstima la bona voluntat de les paraules de la Rovira– però quan hi ha dues estratègies tan oposades és inútil. Avui la unitat és la que es veia en l’esplanada de Perpinyà: unitat per vèncer, no unitat per claudicar…

Puigdemont i Comin van fer els discursos més polítics amb la contenció que pertocava per ser un acte de celebració d’una victòria de país i de reconeixement a la feina dels germans del nord.

Preparem-nos que això és ara; Consell per la República: un mot d’ordre; fem xarxa de consells locals pel control del territori; propera assemblea dels inscrits al Consell per vehicular les accions a emprendre; crida a la mobilització permanent… Alguns en diuen un discurs buit…

LLIBERTAT I AMNISTIA!

PS. M’afegeixo a les dificultats policials i logístiques de molts per arribar. Sortint de Figueres cap a les 8, vam saltar-nos l’anunciada sortida Nord de Perpinyà completament embussada (una mala organització), i vam anar a Salses, per retornar via costa a Perpinyà, just al discurs d’en Comín…
Resulta xocant que la gendarmeria francesa en alerta 4 antiterrorista, deixes circular profusament, una avioneta pel cap dels milers de concentrats…

Mònica Vidal
Mònica Vidal
02.03.2020  ·  09:17

Per a tots aquells que consideren el discurs de Puigdemont buit, només un apunt: a mi em va semblar respectuós cap a posicions molt allunyades a la seva i tímid per quan gent d’un altre partit havien qualificat l’acte d’electoralista. L’únic discurs que em va sonar “d’escombrar cap a casa” si cas, fou el de altres partits i, com diu en Boye “aquí lo dejo”. (A buen entendedor…)

Ramon Simon
Ramon Simon
02.03.2020  ·  09:36

Sra ponseti, una mica de dignitat, vt. es eurodiputada gracies al sr. junqueres, flac favor esteu fen a la republica catalana.

Agnès Buscart
Agnès Buscart
02.03.2020  ·  10:13

Endavant República, ho farem!!!!!!!!!!!!!!!!!
LLIBERTAT!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!

JORDI BALBASTRE
JORDI BALBASTRE
02.03.2020  ·  10:18

Personalment crec que la consellera Ponsatí va ser la que va resumir millor la estratègia a seguir. S’han d’acabar les contemplacions, estem units i més forts que mai. Els politics que no ens vulguin seguir que marxin cap a casa, ara ningú els retreurà res…després serà tard.

Rafael Morera
Rafael Morera
02.03.2020  ·  10:38

Aveura de una vegada per totes els partits independentistes catalans és foten d’acord, és una verdadera VERGONYA al què estant fent al pople. CATALÀ.

Salvador Aregall
Salvador Aregall
02.03.2020  ·  10:39

Anem concretant?, el Consell per la República està constituït, és una eina que no està a l’abast del govern espanyol, pot desenvolupar accions amb repercussió a l’interior de Catalunya sense por a la repressió. Crec que l’ANC i Òmnium haurien d’animar als seus afiliats d’inscriure’s al CxR, hem de ser molts. Dit això falta concreció. Senyors del Consell que us reuniu i penseu, feu-nos propostes, dirigiu-nos cap l’embat definitiu, no us quedeu només amb els discursos i les bones paraules. ANC i Òmnium feu xarxa del CxR, ho podeu fer perquè esteu molt implantats al país, els que formem part d’aquestes organitzacions hi som precisament per aquesta feina.

Jordi Alou
Jordi Alou
02.03.2020  ·  11:31

L´estat Ñol te a Carles Puigdemont i a Oriol Jonqueres amb un odi irracional. Fem pinya i deixem d’històries dispersadores. L´Independència es llarg i tortuós per tant avancem

Josep Pasqual Gil
Josep Pasqual Gil
02.03.2020  ·  11:58

El més lamentable és que l’acte de Perpinyà no es puga fer al sud del Portús perquè no hi ha garanties de respecte a la immunitat parlamentària d’eurodiputats/es i, a sobre, ni l’estat ni el govern que l’encarna és capaç de resistir la rèmora franquista que arrossega, aturant autocars i impedint l’arribada a Perpinyà de qui només vol fer ús del legítim dret de manifestació i expressió. Què hi diu Europa d’un soci així?

Maria Angels Fita
Maria Angels Fita
02.03.2020  ·  12:48

Consell per la Republica i prou.
Quan es decidiran els mitjans de comunicació autoanomenats independentistes a fer difusió i a promoure el CxR ?
O potser hi ha encara qui pensa que el CxR és convergent, post-convergent o super-convergent?

Josep Salart
Josep Salart
02.03.2020  ·  13:11

A l’acte hi havia poca, poquíssima gent d’ ERC. Aquesta és la tristessa.

Ho he preguntat a 46 persones, fent-ho algunes personalment jo, i d’altres a través de companys meus. Vàrem dir, preguntarem als d’ ERC si eren a Perpinyà, i sabeu el resultat? Doncs, de 46, només 2 hi eren. Els altres 44, tots amb excuses barates, baeates, barates. Avergonyits fins i tot de preguntar-los.

El discurs de la Clara Ponsatí, era el d’una persona compromesa, però no amb un partit polític. Tan és així que m’han dit que es vàren afanyar a muntar entrevistes al infumable programa escarranós i intervingut de TV3, FAQS.

Els xiulets al vídeo de l’ Oriol junqueras, no eren pas xiulets de convergents, eren xiulets de gent que estem emprenyats de veure que els espanyols sempre troben a qui poder comprar a preu de botifler.

Acui algun diari espanyol va remant sobre enquestes guanyadores d’ ERC. Estan tant acollonits de perdre la darrera oportunitat de matar l’independentisme, que faran guanyar al partit d’ ERC, a través de les trampes a la JEC.

Tot lo demés, ens fer-nos veure com fan ballar la serp perquè no es fixem en la realitat. Si hi ha venuts botiflers, no hi pot haver càndits votant ERC.

david graupere
david graupere
02.03.2020  ·  13:25

Molt d’acord senyor Partal,

vam arribar just al parlament de Puigdemont, més de 7 hores a dins l’autocar. Ve esser una indignitat el que van fer amb el trànsit, una indignitat democràtica.

Voldria sols dir una idea: encabat l’acte, vam anar al palau dels reis de Mallorca, la seva excelsa bellesa contrasta amb el fet que va esser un emplaçament militar fins al XX, d’ençà de la llei de preservar edificis històrics del XIX, el palau va romandre com a militar durant 83 anys!

El símbol del palau dels reis de Mallorca és calcat al símbol del castell de Montjuïc. Tant els francesos com els espanyols han fet el mateix: bombardar i militaritzar els nostres símbols. Esclavitzar també per mitjà dels símbols encara que siguin d’una excelsa bellesa.

Roser Caminals
Roser Caminals
02.03.2020  ·  15:24

Els discursos estaven prèviament repartits, amb les gradacions de to des de Puigdemont fins a Ponsatí. L’ambiguïtat del President, salpebrada d’expressions com el “control del territori” i “no esperem temps millors”, i l’agressivitat de Ponsatí van ser calculades i acordades entre ells. Un equilibri ben trobat de caps freds i caps calents.
La visió és a l’exili, i la ciutadania així ho entén.

Eduard Samarra
Eduard Samarra
02.03.2020  ·  16:00

Què voleu que us digui. Sí que impressiona l’acte de Perpinyà, sí. Per ser a la Catalunya Nord, per la mobilització que no defalleix, per la plasmació de la immunitat parlamentària dels exiliats, per la determinació d’alguns dels discursos. I en gaudeixo.

Però no veig que això a Espanya li provoqui més que un ensurt. A qui sí que li déu provocar un ensurt considerable és a Oriol Junqueras. En aquest sentit, crec que això de Perpinyà pot acabar fàcilment sent un capítol més en la guerra per l’hegemonia autonòmica a Catalunya.

Crec que força gent d’ERC no podrà mai deixar de veure Puigdemont com un símbol del PDECat. Aquell PDECat que sempre s’empesca una cabriola mediàtica, un rebranding, per no perdre la comba que sempre anuncien que perdrà. També hi ha votants actuals d’ERC d’idees, anomenem-les, “obreres espanyoles” que mai podran, tampoc, tolerar la seva acèrrima i “pèrfida dreta catalana.”

Un PDECat que en efecte, i és molt evident, sempre s’ho manega per desplegar els seus tentacles i fer saltar les alarmes a Can Esquerra. I també és cert que a molts a qui Puigdemont ens sembla si més no, íntegre, Junqueras no. Jo soc manifestament incapaç de ser de cap partit i per tant, em resulta molt fàcil apreciar aquestes atalaies ideològiques des de la meva pròpia. L’única forma de fer net a nivell electoral seria fer un SNP a la catalana, amb una cúpula que no tingui les càrregues de l’octubre del 2017. Em preocupa aquest messianisme mediat per interessos de partit perquè ens pot limitar molt.

Pep Espasa
Pep Espasa
02.03.2020  ·  16:10

Impressionant l’acte el de dissabte a Perpinyà! I, sobretot, increïble la gent!!!

El nostre bus, que havia sortit a les 6.00h de la Canonja (Tarragonès), vam aconseguir arribar a la ciutat de Perpinyà, però quan ja finalitzava l’acte… Moltes desenes de busos s’havien quedat a l’autopista, davant la impossibilitat d’arribar-hi, i van fer mitja volta. Perquè, entre els controls de la frontera (de la policia espanyola) i les restriccions de sortides de l’autopista (per part de la francesa) hi havia un col·lapse immens… Nosaltres vam ser dels darrers a poder entrar a la ciutat.

A més, els gendarmes van fer aparcar tots els autocars que vam arribar en doble fila en una carretera, ocupant tots 2 carrils del sentit!! Centenars i centenars de busos. I aquests són només els que vam poder arribar a Perpinyà! Aquí teniu l’enllaç amb la distància des del nostre autobús (que estava al final de la cua) fins al recinte: https://bit.ly/3ainrx2

4,8km de doble filera d’autobusos!! Ho podeu veure en aquest vídeo: https://www.youtube.com/watch?v=vG69ofGCoyo
Així que alguns van haver de caminar 9,6km fins al recinte i tornar!!!

Impressionant la gent!! Caminant més de 2 hores per poder veure l’acte, ni que fós uns minuts… I molts que ja no hi vam arribar a temps (compteu-nos també en el recompte!). I moltíssima gent gran, amb cadira de rodes, etc. però que els veies caminant per la carretera sense defallir… Més totes les hores d’autocar que ja havien i van haver de fer…

Però sempre amb actitud positiva, mantenint el seny i el bon humor. Increïble la perseverança dels catalans! Tot i haver-los fet baixar enmig d’una carretera, amb kilòmetres i kilòmetres sense serveis ni res… I, a més, amb el caos que es va produir a la sortida: no sé si la gestió dels gendarmes va ser per inexperiència, o amb una mica -bastant- de mala idea… Imagineu-vos el col·lapse que havien creat: centenars d’autobusos bloquejats, que no es podien moure fins que tots els del davant hi fossin. I clar, alguns havien quedat per tornar a les 16.30h -com nosaltres-; però molts d’altres a les 6 o quarts de set… Finalment, també amb les gestions i trucades de membres del CxR i l’ANC, els gendarmes van aparèixer i es va poder desbloquejar la situació, sortint tots els autocars de la ciutat cap a les 7 del vespre… Una vegada més, quina paciència i bon tarannà dels assistents!

Amb aquesta gent, com no ho hem d’aconseguir tot?!?

#NoSurrender

Ramon Plana
Ramon Plana
02.03.2020  ·  16:50

Més de la meitat de les persones que varen anar a Perpinyà encara no s’han registrat al Consell per la República. Gestos sí, però poca efectivitat.

Josep Soler
Josep Soler
02.03.2020  ·  17:47

No vaig poder anar a Perpinyà, per culpa d’un genoll que no em permetia caminar, en cas contrari si que hi hagués anat.
He estat però molt atent a tots els informatius de radio i TV (especialment TV3) i dels WhatsApps i fotos dels meus fills, i d’aquesta manera he pogut estar a prop de Perpinyà i de tot el que representava.
Es avui que, començant per l’entrevista al matí de la Mònica Terribas i més tard el programa aquest imitador del Sr. Cuní (Ricard Ustrell, sempre connectant-se amb els mateixos detractors del procés com l’altre) , a més dels habituals twists dels habituals fanàtics de partit, per el que que hem pogut constatar el cabreig general que va representar l’èxit indiscutible dels fets de Perpinyà.
Tot plegat si vol veure un acte electoral (dels mateixos que ja fa dies que han posat en marxa la seva campanya) en el qual el mes importat es que no es va aplaudir prou a l’Oriol Junqueres (no s’atreveixen a dir que va ser culpa exclusiva del President Puigdemont però ho insinuen) i que la Clara Ponsatí va ser tant contundent, que posa en qüestió la valentia de determinats grups, que saben perfectament, que d’anar-hi, no serien capaços de ser tant explícitament clars.
En fi que veig que al costat de tot això, aniran per impulsar la proliferació d’enquestes anunciant que no cal anar Perpinyà, ni enlloc del mon, per tal com qui arrasarà, a causa dels avenços que es faran amb l’Estat espanyol, a través del la “Taula de Negociació”, i que seran els del partit ERC que arrasarà, al poder atorgant-nos un Estatut que aquesta vegada si que serà, es el que desitgem tots els catalans.

Juan Martin ALEGRIA
Juan Martin ALEGRIA
02.03.2020  ·  18:55

Ésta es la realidad (por el momento).

https://www.vilaweb.cat/noticies/el-liceu-censura-els-llacos-grocs-dels-cantaires-de-lorfeo-catala/

El enemigo está dentro.

Més notícies

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 60€ l'any / 5€ el mes