Potser l’SNP català arribarà tot sol, per decantament

«No naixerà fruit de la fusió de sigles per dalt, sinó de la reunió per baix de tots els qui sostenen la posició vital de guanyar»

Vicent Partal
Vicent Partal
24.02.2020 - 09:16
Actualització: 24.02.2020 - 10:16
VilaWeb

VilaWeb necessita el vostre suport

Aquest diari existeix perquè més de vint mil lectors han decidit que poden i volen pagar cinc euros al mes perquè tots rebeu tota la informació amb accés obert. Però no n’hi ha prou. En necessitem més. Tu ho vols i pots?

Fes-te’n subscriptor aquí.

Aquests dos anys decebedors que hem tingut de ‘govern efectiu’ potser els veurem en el futur com el període que necessitaven per a reestructurar-se les dues posicions lògiques que podien nàixer després d’una confrontació tan aguda com va ser el Primer d’Octubre. Parle de posicions no pas ideològiques, en el sentit restrictiu del terme, sinó vitals i que jo he vist aparèixer sempre, arreu del món, en moments com aquests: es tracta de continuar la confrontació convençuts que es pot guanyar o d’evitar la confrontació convençuts que no es pot guanyar o que no es pot guanyar així –el matís és important, però gairebé sempre es dilueix, a la fi.

La segona d’aquestes posicions, ho expliquen ells mateixos, és la que ha adoptat Esquerra Republicana de Catalunya. Els seus missatges expliquen aquest convenciment i la seua pràctica és exactament aquesta. Ells han volgut capitalitzar aquest camp, que en diuen de l’independentisme pragmàtic. Actuen convençuts que així –com es va fer el 2017, hem d’entendre– no es pot guanyar i reclamen de guanyar d’una altra manera. Sobre el paper no diuen pas que no es puga guanyar, sinó tan sols que així ells creuen que no es pot guanyar. A la pràctica la cosa es complica molt perquè si hom vol enviar un missatge com aquest i no encomanar alhora derrotisme necessita molta finesa. I ERC no té ara mateix dirigents capaços d’exercir aquesta finesa.

I com que n’és conscient, d’això contraataca de l’única manera, he de suposar, que pot: intentant d’acorralar el seu contrincant electoral. Però ho fa amb una virulència que se li gira en contra en molts casos. Ells no ho veuran mai, però aquest ús pejoratiu –és tan sols un exemple– de l’adjectiu ‘convergent’ per a definir qualsevol que discrepa d’ells no convenç sinó els seus més seus i, en canvi, irrita i distancia gent que no ha estat mai disposada a acceptar la infantilització del debat polític. Paradoxalment, és probable que allò que ells creuen que els enforteix els afeblesca, i aplane el camí perquè gent que no fa pas tant no hauria ni pensat de donar suport a Puigdemont, de sobte passe a preguntar-se si no és aquest l’únic camí transitable.

La prova l’hem tinguda aquest cap de setmana amb aquest nou projecte conegut amb el nom d’Independentistes d’Esquerra. És un col·lectiu que hauria de ser naturalment pròxim a ERC, que Esquerra hauria hagut de retenir culturalment al seu costat, però que ha decidit d’agrupar gent provinent de l’esquerra entorn del president Carles Puigdemont i dels consellers Toni Comín i Clara Ponsatí.

Així, reconeixent la política menada a l’exili i al Consell per la República, en realitat aquest grup de militants de l’esquerra independentista no tan sols reconeix que de les dues posicions vitals que es poden prendre ells decideixen de no seguir la que ha adoptat el partit que teòricament els representaria. No; això va més enllà: accepten també que per damunt de la seua comoditat ideològica ara, en aquest moment històric, pesa més la posició vital que no la doctrina política. I assumeixen que, per tant, la posició vital substitueix la ideologia estricta com a eix organitzador de la vida política. És això, en definitiva, que pot donar importància a la maniobra.

Perquè podem discutir de tot allò que vulgueu, però una cosa que ningú no pot negar, si no és banyat en fanatisme partidista, és que els exiliats, i molt concretament el president Puigdemont, han continuat lluitant sense defallir i han guanyat batalles concretes i molt importants, d’un gran gruix polític. Aquest és un fet innegable, mal que siga tapat per la incapacitat, real també, d’articular el garbuix d’organitzacions que gira entorn del 130è president.

Al final el resum és tan senzill com això: Puigdemont, amb una estratègia estructurada i coherent, fereix Espanya cada dia i li fa més mal que ningú. I Espanya, ara com ara, és incapaç d’aturar-lo per més esforços que hi esmerça. I això ho veuen, a mesura que va passant el temps, bona part d’aquells que sostenen que podem derrotar l’estat espanyol i que la confrontació s’ha de mantenir, pensen què pensen. Aquesta i no cap altra, no pas certament el debat dogmàtic sobre dreta i esquerra, és la lògica profunda i important de tot això que passa.

Si l’SNP català acaba apareixent mai, que encara no sé si passarà, això, naixerà d’aquesta dinàmica. No naixerà fruit de la fusió de sigles per dalt, sinó de la reunió per baix de tots els qui sostenen la posició vital de guanyar. I ho farà per decantament, com potser ja ha començat a passar.

Entenc que hi haja qui preferesca fer broma dels protagonistes de dissabte, dient que si són tots uns vells o uns inadaptats i que no representen gran cosa. Crec que és errar l’apreciació, però ho entenc. I entenc encara més que tot això que dic no servirà de res si Puigdemont, Comín i Ponsatí no són capaços d’endreçar finalment aquest bloc confús i contradictori que va, que podria arribar a anar en algun moment, de Demòcrates o la part no autonomista del PDECat fins a la Crida,  Independentistes d’Esquerra i potser més enllà encara, passant sobretot per Junts per Catalunya i els seus independents. He de dir que tinc molts dubtes que sàpiguen fer-ho, que algú sàpiga articular aquest front tan complex. Ja han passat massa coses i el president Puigdemont és evident que no acaba de sortir-se’n. Però també he de dir que en aquest moments em sembla que es produeix una reformulació més important de la política catalana, a l’altura de la que hi hagué el 2012. Cosa que vol dir que tot comença a tornar-se molt més que interessant.

Aquest editorial no és el d’avui i per això ja té tancada l’opció d’afegir un comentari.
Jesús Albiol
Jesús Albiol
23.02.2020  ·  22:22

JxCat té ara mateix un actiu DEMOCRÀTIC de primer nivell: és el partit dipositari de la legitimitat democràtica de la Presidència de la Generalitat. Si aglutina gent ideològicament transversal, és per això, perquè ben bé es podria dir JxDemocràcia, comú denominador dels independentistes i dels sobiranistes. Aquest és el valor a protegir i que, en alguns moments, sembla oblidar la poca “finesa” d’ERC. Tot i així, crec que en el fons tant JxCat com ERC i la CUP, per separat, aglutinen més gent que no pas junts, però el que cal és tenir un full de ruta compartit, cosa que ara mateix no hi ha.

Josep Usó
Josep Usó
23.02.2020  ·  22:25

Només es pot pensar en la rendició, que al capdavall és el que sembla proposar ERC, si s’està segur que Espanya acabarà guanyant. I a més a més, que els concedirà alguna engruna. Però aquestes dues suposicions, disculpeu-me, però em semblen molt ingènues. En els dos darrers anys, s’ha vist molt clarament que l’estratègia dels presos empresonats no ha aportat res, per tal d’aconseguir la independència. Per contra, com molt bé diu l’editorial, l’exili ha guanyat moltes batalles. I la gent ho veu. Al capdavall, la violència, diuen que és el darrer recurs dels incompetents.

Umberto Ciotti
Umberto Ciotti
23.02.2020  ·  22:35

Si… Hay que Europa y el Mundo sepan la psicología criminal del Estado y de la Magistratura de España…

Hay que divulgar las continuas violencia y torturas que unas sucias ratas quieren esconder

Maria Cinta Comet
Maria Cinta Comet
23.02.2020  ·  22:44

De rendir-se res de res. No es pot ni tan sols pensar.
Després de tot el que hem viscut i passat (alguns patit i encara pateixen) no hi ha marxa enrere.
Cal trobar el desllorigador i saber-lo emprar amb intel.ligència guanyadora.
Ja ens toca i segur que ho trobarem, ho aplicarem i vencerem.
No serà demà ni en quatre dies,però serà.

JORDI PIGRAU
JORDI PIGRAU
23.02.2020  ·  23:07

Aquests dos anys decebedors que hem tingut de ‘govern efectiu’… Tot el que ve després es política-ficció

Maria Cinta Comet
No serà demà ni en quatre dies,però serà.

Si, es clar, no ens ve de cent anys més

Jordi Bibolas
Jordi Bibolas
23.02.2020  ·  23:07

Tant de bo, Vicent, sigui així i el decantament vital es produeixi d’aquesta manera.

Anna CASACUBERTA
Anna CASACUBERTA
23.02.2020  ·  23:36

Sempre al costat i donant suport al MH President Carles Puigdemont. No ens rendirem!!!

ESTUDI D'ARQ. JOSEP BLESA, SLPU JOSEP
ESTUDI D'ARQ. JOSEP BLESA, SLPU JOSEP
24.02.2020  ·  00:07

Servidor, que és un no-ningú, va plegar de la militància a ERC, farà un any i escaig.

N’era militant i acompanyant per a sa Refundació des de 1992, de la mà d’en Valerià Mirallés i Hortolà, Àngel Molina i Mestre, Jordi Pi i uns pocs més habitants de València.

Vaig ésser-ne el Secretari General de Ciutat de València i de la comarca de l’Horta fins a 1996.

Els anys durs de la implantació, on tot era desert i allò que explicàvem sonava -tot plegat- a “follia” de quatre tarats.

El càrrec el vaig deixar amb 110 militants valencians, quasi els mateixos que n’hi havia a tot arreu en la Refundació entre 1989 i 1971.

I haig de dir que ja tenim residència on soplujar-nos a Sant Cebrià, a un tret de pedra de Perpinyà, per divendres proper.

No n’hi cal que diga res més. O sí ?

Anna Linares
Anna Linares
24.02.2020  ·  00:09

Penso exactament igual, però ara tenim el problema que a TV3, que era el mitja que veiem els independentistes, ara no sé si perquè encara està una mica intervinguda o perquè molts de la corpo són miltans d’ERC, doncs deia que volen fer invisible Puigdemon i fins i tot alguns periodistes fan burla dels dos presidents el del exili i el de la generslitat, i això ha creat una guerra a twiter que fa vergonya!

Jordi Tubella
Jordi Tubella
24.02.2020  ·  00:31

Per fi! És la primera vegada que veig anomenar clarament les dues alternatives que se’ns presenten tal com són, sense partidismes ni sigles. Hi ha una alternativa que és assumir la derrota del 27-O i que probablement caldrà tornar-hi més endavant a provar d’aconseguir la independència no se sap quan ni com. L’altra alternativa és constatar que hi ha hagut batalles que s’han perdut i d’altres que s’han guanyat, que no ho tenim fàcil però que ho podem aconseguir, sabent que la força la tenim amb la gent. Ja ho sé que aquesta alternativa no és fàcil tampoc i que cal treure molta gent del seu acomodament, però no estic disposat a rendir-me així com així, tan fàcilment. Han estat més de dos anys de transició i el temps que falta encara per posar a tothom al seu lloc, però no podem donar per acabada la feina. Hem de seguir!

Ramon Perera
Ramon Perera
24.02.2020  ·  00:35

– El Principat de Catalunya, serà independent? Molt probablement, sí.
– Quan passarà, això? No ho sabem. Fa de mal dir. A la història es poden trobar tota mena d’exemples.
– El moviment independentista s’ha acabat? No n’hi ha cap indici.
– Rendir-se és una opció? Per molta gent, no. Sobretot sabent com les gasta Espanya.
– Quin grau de violència pot arribar a fer servir Espanya? No ho sabem, no sabem com mesurar la violència ni sabem quina grau de violència pot arribar a resistir la gent. Lo que sí que sabem amb bastanta certesa és que Espanya no ha arribat a fer servir el grau de violència que li hagués agradat.
– Independentistes d’Esquerra pot arribar a protagonitzar un tomb electoral? Encara no ho sabem. Lo que sí que sabem és que és una prova més i alguna pot arribar a tenir èxit. No es pot dir que repetim un error ja que les circumstàncies d’avui no són les d’ahir.

Trisha Dominguez
Trisha Dominguez
24.02.2020  ·  00:37

Com he escrit, l’única via transitable ara per ara és la llista transversal amb gent independent i alguns, pocs, polítics. Cal fer país i fer com a d’altres estats que han (re)nascut aquests anys: declarar-se independents. La legitimitat ja la tenim: referèndum, majoria d’escons i legitimitat històrica. Restitució de les lleis i constitucions catalanes, petició de reconeixement i tirar endavant… Això encara no ho hem fet. Fins ara hem repetit errors del passat. Si vols resultats diferents, innova! Les Independències no són gratuïtes, però recordeu que cap país independent vol tornar a l’etapa de submissió.

Núria Castells
Núria Castells
24.02.2020  ·  00:46

Fa temps que es veia a venir una reestructuració dels espais polítics. O, dit d’una altra manera, de les opcions.
Conec molta gent que no hauria votat mai CiU i, en canvi, vota Puigdemont. Per això no m’estranya l’aparició d’Independentistes d’Esquerra.
Aquest és un fenomen real, encara que alguns el vulguin desvirtuar titllant la gent d’esquerra que dóna suport a l’expresident de “neoconvergents” i coses semblants.
Com bé dius, Vicent, encara no sabem com acabarà, això, però no es pot negar una evidència: Puigdemont atrau persones d’ideologia diversa que allò que volen és guanyar la independència i allò que temen més és una nova immersió en l’autonomisme. I creuen que aquest és el camí.

ENRIC ROIG
ENRIC ROIG
24.02.2020  ·  01:09

Cada día va creixent la consciència -en alguns casos encara només és una sensació- de que a ER abunda un tarannà que en psicología social hom pot classificar com de “botiguers” que confirma en part la dita: “fa més por de perdre la botiga que la vida”. Això també es fa notar, i força, en els seus dirigents, molt emparentats amb la classe mitjana, en bona part funcionaris. Un altre distintiu col.lectiu és l’esperit gremial, que també és força abundant a la població menestral catalana. Aquestes connotacions sembla que poden tenir influència en aquesta actitud de suposta insolidaritat que demostren actualment al refusar decisions col.lectives al més alt nivell. Les properes eleccions els diran si van per bon camí.

Salvador Molins
Salvador Molins
24.02.2020  ·  02:31

Per què molts catalans independentistes encara no s’inscriuen al Consell per la República?

Diu aquest darrer Manifest “transversal de l’esquerra independentista”:

“Els sotasignats, homes i dones amb trajectòries diverses, d’esquerres i independentistes, volem contribuir col·lectivament a la conformació del projecte emergent d’alliberament nacional que consolidi i complementi la línia d’actuació que menen Carles Puigdemont, Toni Comín, Clara Ponsatí i el Consell per la República. Amb aquesta finalitat, convoquem una assemblea oberta a celebrar a Barcelona el 29 de març vinent.”

Tan de bo també s’hi sumin el centre esquerra, les centre dretes i dretes independentistes, perquè de veritat sigui totalment transversal.

La lentitud d’inscripcions al Consell per la República em fa pensar que alguns grups catalans independentistes consideren Waterloo com una part sectària adscrita al costat de Puigdemont i per això se’n senten allunyades.

Tenim un problema, Puigdemont era el President Legítim el 1r d’octubre del 2017 i ara és considerat President de la República a l’Exili, alhora Puigdemont pertany al PDCAT i Junts per Catalunya amb l’agreujant que Puigdemont és la vàlua que lliga actualment a l’independentisme gran part del que havia estat l’antiga CDC. No sé s’hi era certa aquella dita “sense Convergència no hi haurà independència”? De Puigdemont depèn, de moment, gran part de la cohesió d’aquest extens grup independentista al que pertany la seva adscripció ideològica.

Per aquest lligam entre Puigdemont i el PDCAT també és natural que gran part del vot actual d’ERC se senti una mica apartada de l’acció actual fora del sistema espanyol, enfocada a la República a l’Exili i tot el que l’envolta. Pot ser aquesta una de les causes de que el comptador d’inscripcions al Consell per la República creixi tan lentament?

Això és el que ens cal per esperonar més i més independentistes a inscriure’s al cens:

Fer veure a tots els votants del 1r d’octubre que per a complir el seu Mandat -el Dret a Decidir ja decidit- ens cal L’ACCIÓ i LA CONSTRUCCIÓ DE LA REPÚBLICA FORA DEL SISTEMA ESPANYOL, allunyats tan com sigui possible de les urpes espanyoles. Aquesta acció ha d’ésser per sobre d’interessos partidistes, la independència és el primer pas, sense el sentit de país i d’estat català no podem edificar res i per tant no podem avançar.

“Hem de recuperar i exercir l’autoritat i la moral i no badar com hem badat amb la llengua” llegia abans d’ahir en una entrevista a una de les promotores de la immersió lingüística, perdoneu, ara no en recordo el nom.

Sí, la República Catalana Independent, a l’exili, és una qüestió d’autoritat i moral. No vam Declarar convençuts, molt abans del 1r d’octubre, que érem sobirans?   Doncs hem de complir! L’autoritat emana i es justifica d’aquest compliment, d’aquesta fermesa.

Com que el Mandat de “Catalunya Estat Independent en forma de República” ens el vàrem donar entre tots per a tots, no sols l’han de complir Puigdemont i Junqueras sinó que l’hem de complir tots els votants del 1r d’octubre, i amb quina autoritat? -amb l’AUTORITAT MORAL d’un Poble Mil·lenari, una Nació sempre cridada a ser lliure i responsable, i el convenciment del Dret Universal de l’Autodeterminació dels Pobles que vam exercir i guanyar en Referèndum vinculant.

Aquesta és l’autoritat que representen Puigdemont i tots els demés que conformen l’actual Consell per la República en la vessant del Procés Independentista que hem de completar des de fora del sistema espanyol.

És del tot necessari fer de la cúpula de Waterloo, del Consell per la República a l’exili de Waterloo o del Govern de la República a l’Exili, un òrgan totalment transversal i compartit per totes les forces independentistes, partits i no partits, la seva tasca és avançar en l’Edificació de la República Catalana Independent, per tant la República Catalana, de moment a l’exili, no és res conservador sinó revolucionari per naturalesa, pacífic naturalment, radical i revolucionari, radical perquè anem a l’arrel i revolucionari per proposar un canvi total alliberador del nostre Poble.

Aquest ha d’ésser l’objectiu d’aquest darrer Manifest que ens ocupa i de tots els altres manifests que puguem fer en defensa, promoció i edificació de la nostra incipient República:

Acceptar la necessària part corresponent del Procés de recuperació de la nostra secular Independència des de fora del sistema espanyol. No desviar-nos de la Independència, no negar de fet el 1r d’octubre i el seu mandat, donar carta de naturalesa compartida entre tots a la necessària estructuració immediata de la República Catalana Independent, estructuració d’institucions netament republicanes, nou cens i estructuració territorial (Consells Locals i/o Cèl·lules territorials de la República o per la República) estructuracions totes elles alienes als poders, institucions i sistema dependents de l’estat espanyol, “gracioses concessions de l’estat espanyol”. Accelerar el “Procés Constituent” també si cal dirigit o ordenat des de fora del sistema espanyol.
El Consell per la República ha de mostrar i actuar amb autoritat i moral, i tant ell com tots els que li donem suport, a partir d’ara, no podem badar. El nostre futur com a Poble lliure està en joc.

Com a exemple de decantació vull esmentar Pere Esteve el primer home que va abandonar la Convergència de Jordi Pujol per anar cap a la Independència, molt més tard el seguiria Alfons López Tena. Serien els dos primers símptomes visibles de les primeres esquerdes al fabulós mur de contenció que exercia l’autonomisme convergent. Més tard va ser Carretero qui va abandonar ERC tot i que més tard hi pactaria en nom de Reagrupament. Fa poc ha sigut el torn de l’alcalde de Montblanc.

joan rovira
joan rovira
24.02.2020  ·  07:53

El Primer d’Octubre és tant la ruptura amb l’estat colonial com l’inici, mitjançant actors nous, d’un nou país.

Aquest doble fer ens acompanyarà simultàniament, com assenyala l’editorial, fins a la decantació definitiva.

Desmantellar les disfresses de partits, universitats, col•legis professionals, premsa, etc. per a bastir drets democràtics i socials conjuntament.

Estem vivint tant les resistències dels intermediaris i assimilats; així com, l’empoderament conjunt de joves i vells actors lliures i independents.

No hi ha marxa enrere per a la societat, coincidint amb el canvi de paradigma mundial, en la descolonització fins a bastir la República catalana.

Albert Miret
Albert Miret
24.02.2020  ·  08:03

L’Antoni Comín, gran persona i furóncol d’ERC allà on l’esquena perd el seu nom, ho va dir ben clar l’altre dia en una entrevista: “No sóc jo que he abandonat el partit, sinó el partit que m’ha abandonat a mi”. Això és exactament el mateix que ens ha passat a molts veient el procés invers que ha seguit ERC, i que ha fet que moltíssima gent que els votàvem ho deixéssim de fer. Jo mateix, de simpatitzant del PSUC vaig passar a ser -com a refugi de catalanistes- simpatitzant d’ERC, i fa dos o tres anys vaig passar a votar Puigdemont perquè era el polític menys “adorador” de cap secta o partit, i mai he tingut la sensació que votava a CIU, únic i estúpid argument d’ERC contra els Puigdemontistes, cosa que -a més- haig de confessar que no faria mai. Ningú pot negar que qui ens ha conduït fins a gairebé la independència és el President Puigdemont, i el que s’ha demostrat com a únic candidat a continuar fins al final ha estat ell i no cap altre. Espanya ha accedit a seure en una taula, és només perquè està tan ofegada política i econòmicament, que necessita negociar (o simular que vol negociar) una sortida perquè l’esbroncada i amenaça europea ja era diària. Però que ningú es cregui que servirà per a res perquè ja abans de seure, el que hauria de propiciar el pacte es nega públicament a parlar dels temes bàsics a negociar: l’amnistia de tots els presos i exiliats polítics, el dret a decidir i el final de la repressió contra Catalunya. És com aquell que assegurava que es volia casar, però sense estimar-se ni anar a viure junts ni tenir cap relació al llit. O sigui que el que ERC ens presenta com un exitàs, no és més que una il·lusió que els servirà per continuar refredant al poble i retardant la consecució de la independència fins d’aquí a un parell de segles més, durant els quals ells faran el mateix paper autonomista i del peix al cove del President Pujol, que tant s’estimen i enyoren.

Anna Maria Porta
Anna Maria Porta
24.02.2020  ·  08:09

És d’una gran importància per tal de veure-hi “la ruta” , endreçar l’embolic majúscul que tenen a Can Convergència. Potser seria hora de que posin les seves derives sobre la taula i facin creu i ratlla. Cadascú per la seva banda , ben separats i diferenciats i que la gent tingui clar on eixuplugar-se. No crec que sigui tan difícil, i menys quan tornen a surar personatges que estaven al hivernacle.

Eduard Cabús
Eduard Cabús
24.02.2020  ·  08:13

En general tot allò que no sabem com fer o que no sabem com passarà acaba no passant.

Josep Ramon Alonso
Josep Ramon Alonso
24.02.2020  ·  09:04

Jo penso que generalment partim d’un error de base, que no és altre, com tu be dius Vicent, que és la ideologia de partit d’esquerres i partit de dretes.

La majoria (dels que opinem en aquest mitjà) pensem per defecte que la independència no més pot ser feta per persones d’esquerres, i això crec que és un error, si ell que volem fer és un nou país, en aquest ha d’haver-hi de tot, gent s’esquerres i de dretes, si independentistes de dretes també n’hi han i n’hi han d’haver-hi, com també hi hauran els unionistes espanyols, que continuaran vivint amb nosaltres a la República de Catalunya i continuaran lluitant per revertir la situació.

Això serà axis o no serà.

La República de Catalunya no la guanyarem ni la construirem no més la gent d’esquerres, si no tots els independentistes plegats, els de’esqueres i els de dretes, però tots junts i a l’hora.

Un cop aconseguida la vida continuarà i posarà a tothom al seu lloc, però defensant sempre el mateix, la Terra, el País, La Nació o com la majoria de la població decideixi anomenar-la.

Josep Salart
Josep Salart
24.02.2020  ·  09:07

Vas llegint l’editorial i et queden paraules i frases que trobes interessants:

…. “d’acorralar el seu contrincant electoral.” Malament si amb la feina que tenim entre mans, un partit polític veu un contricant e-lec-to-ral ¡¡¡¡ no estem en aquesta película ara..

…. “adjectiu convergent”.: paraula màgica inventada i dissenyada pels dirigents d’ERC per subministrar a dosis continuades als votants d’ ERC que ells, els dirigents, es pensen que poden ser babaus. I mira per on, cada dia n’hi ha més reacis a prendre la medecina.

Si se’n sortirà el President Puigdemont i el seu entorn d’idees clares? Si.

Per què? Doncs perquè fotaran un filtre i uns detectors de darrera generació, a fi d’evitar peces defectuoses als motors del nou SNP.

jaume vall
jaume vall
24.02.2020  ·  09:21

Seria una molt bona notícia. Instrumental, estratègica, només provisional. En un país “normal” hi ha d’haver centre-dreta i centre-esquerra.
Però és que encara no som un país normal, per tant, benvingut un reagrupament de forces per assolir l’objectiu. Quin sigui, un referèndum forçat i avalat per la comunitat internacional, una declaració d’independència.

Pep Agulló
Pep Agulló
24.02.2020  ·  09:28

ACTIUS CARA EL 29 DE FEBRER A PERPINYÀ

L’expressió dels de la “posició vital de guanyar” és la transversalitat que està al punt de mira dels patriotes de partit i que s’expressa en el boicot de milers de militants i votants d’ERC i d’altres partits a inscriure’s al Consell per la República.

D’entrada aquest grup d’independentistes firmants del manifest són militants d’esquerra i ja sabem que com més adjectius ens posem en ser independentistes més a prop de ser interpretat com excloents d’altres forces. A l’SPN hi ha de tot. En J. de Jodar ja s’ha desmarcat d’en Puigdemont no fos cas que embrutés el seu pedigrí cupaire. Hauríem de deixar la ideologia (enteneu-me) fins poder lluitar per la Constituent i no pas com a filtre selectiu per aconseguir la independència que només encobreix la lluita pel partidisme hegemònic autonòmic.

L’antítesi de la unitat en la transversalitat, són paradoxalment, aquelles actituds tan pures i revolucionàries que rebutgen tota aliança entre les forces independentistes. Són també les que porten més lluny l’autonomisme perquè fan el joc a l’Estat.

Benvingut el manifest com un pas que reforça aquest caràcter transversal recolzant aquests tres personatges Carles Puigdemont, Toni Comín i Clara Ponsatí, el primer que destaquem és que són militants republicans, per això els donem autoritat.
LLIBERTAT I AMNISTIA!

Joan F Ruiz
Joan F Ruiz
24.02.2020  ·  09:58

Com diu el Sr. Alonso, és una manipulació interessada el vendre que l’independentisme és d’esquerres. FALS totalment!

Un país independent te dretes i esquerres i va oscil·lant d’unes a altres al llarg del temps.
Cap pais es pot considerar de dretes o esquerres, i els que així s’autonomenen són en realitat dictadures, com ara ho era la Rusia de Stalin o la Alemanya de Hitler. No eren democràcies on el poder oscil·lava amb les successives eleccions.

Es a dir, si volem ser independents, ens hem de marcar la independència com a únic objectiu, sense dretes ni esquerres mentre es lluita contra el colonitzador.

Malauradament hi ha falsos independentistes que, aprofitant el moment, només volen el poder autonomista que abans tenien els altres.
L’ús despectiu de neoconvergents emprat per ER (abans ERC) i, curiosament, aplaudit pels naZionalistes espanyols per la divisió que genera, és una mostra d’égoïsme de partit pel davant de l’interès de Catalunya, o una mostra de fonamentalisme esquerrà com el de la CUP, que també és una mena d’égoïsme.

No he votat mai CiU, però he votat Puigdemont d’ençà que va aparèixer a l’escena catalana. El MHP Carles Puigdemont, sorgit de les files de CDC, per com pensa i parla i mostra el convenciment independentista, podria molt bé haver sorgit de l’antiga ERC, dona perfectament el perfil ideològic.
Per això, per la seva capacitat transversal, ha esdevingut la “bèstia negre” a batre tant pel naZionalisme espanyol com per l’establishment d’ER (abans ERC) personificat en els Junqueras, Rufian, Roger Torrent Tardà,…….
També pels postconvergents com Marta Pascal i altres, doncs no ha resultat tan disciplinat al partit com haurien volgut.

Carles Puigdemont va ser realment el gran aglutinador del 1’O, al carro del qual no van tenir més remei que apuntar-se en Junqueras i seguidors, i també els convergents.

Que és qui ens pot liderar cap a la unitat independentista no hi ha dubte.
Per això, malauradament, també s’ha apuntat al carro de invisivilitzar-lo, la actualment patética TV3, controlada per junqueristes.

Com diu el Sr. Partal, ens cal un SNP català per lluitar i assolir la independència, i ara per ara només figures com Carles Puigdemont, Clara Ponsatí i Toni Comin, a l’exili, poden intentar liderar-lo.
Els altres liders empresonats no poden mentalment, potser i així ho crec, si pot el més fort de tots, en Jordi Cuixart, que és un independentista convençut, no un animal polític.

joaquim peñalver
joaquim peñalver
24.02.2020  ·  10:15

En Puigdemont ha de aclarir el seu enllaç amb el PDCAT,mentre no ho faci tot el que toca queda enfosquit. La gent no ens refiem des de el 10 Octubre del seu malabarisme interpretatiu. L’ombra d’en Mas és allargada….

Josep Manuel
Josep Manuel
24.02.2020  ·  10:24

Hem d’abandonar els termes dreta i esquerra si volem arribar a bon port. Ben mirat, la actitud d’ERC avui dia, és més semblant a la dels convergents de sempre que la de Puigdemont. Proposen la rendició i un diàleg, que no és més que un intercambi d’estampetes.

humbert roma
humbert roma
24.02.2020  ·  10:28

Article editoral de Vicent Partal a llegir amb deteniment. L’he aconsellat a facebook perquè m’hi sento identificat. Com hi dic, mutatis, mutandis, en essència, hi trobo els arguments que m’han portat a adherir-me al manifest que els qui l’impulsen han fet públic aquest cap de setmana. Sóc vell independentista –tinc 75 anys, i, aquests, no me’ls treu ningú, ni que jo vulgui–. I tinc tant dret d’opinar com qualsevol. Només faltaria. Poca broma, doncs. Sóc votant fidel –amb recances cada vegada més grans– de les CUP. I, entre els signants del manifest, hi veig gent que n’han estat diputats i amb els quals simpatitzo.
He dit i escrit que l’opció de Puigdemont i la resta de membres del Govern legítim del meu país que van triar l’opció de l’exili van fer la tria adequada. I en això, i sobretot en això, estic plenament d’acord amb què diu en Partal. A l’exili –i no vull contraposar-ho amb les presons, que sigui clar– estan fent una feina formidable a favor de la internacionalització del conflicte del meu país amb l’imperi espanyol. I, alhora, es constitueixen en el mirall en què ens mirem els resistents de l’interior, perquè donen sentit a la nostra lluita i fan que encara tingui sentit a mitjà termini.
I ho reconenc: potser aquest mitjà termini és per mi l’únic que sóc capaç d’albirar a la meva edat.

Salvador Aregall
Salvador Aregall
24.02.2020  ·  10:29

Aquest cap de setmana passat hem viscut alguns esdeveniments rellevants que apunten o encenen una llum per veure-hi més clar. Primer la magnífica entrevista de Jordi Sánchez al FAQS que va mostrar una persona molt íntegra i molt determinada. Va parlar molt clar i amb una actitud que vessava sinceritat. Segon Artur Mas que va dir molt clar que no encapçalaria cap proposta que dividís l’espai polític de JxCat i tercer una entrevista molt llarga a Marta Rovira a l’ARA https://www.ara.cat/politica/Marta-Rovira-negociacio_0_2404559588.html .
Què diferent és el discurs de Rovira -secretaria General del partit- que, sense que les seves paraules literals siguin molt diferents dels seus companys, encomana optimisme i ànims per mantenir al dia la lluita i per aconseguir la unitat del moviment. Ni descarta ni li fa por la paraula unilateralitat. A les eleccions s’hi ha d’anar amb un projecte comú, sinó no tenen sentit, diu. El què passarà aquest cap de setmana vinent a Perpinyà, el manifest de dissabte passat, veure Jordi Sánchez, després de dos anys i mig, tan seré, ordenat i determinat, Artur Mas entenent que el seu temps ja ha passat i que no jugarà a dividir, la Marta Rovira animant amb vehemència a un pla comú i no veient la fase resolutiva del conflicte tan lluny com alguns dels seu companys … tot fa pensar que les coses es van polint. Al final serà l’SNP català? En Partal no ho sap però sigui què sigui no serà el garbuix actual, les properes eleccions poden canviar-ho tot.

josep soler
josep soler
24.02.2020  ·  10:40

Com a sedàs que separa el gra de la palla, la majoria de militants republicans i independentistes de ERC, han anat caient. Hores d’ara queda la militància feligresa al partit no pas als valors. La crida a “Convergència” va començar anys abans i del gra que en va caure va brotar en Puigdemon, Noguera, Torra, Borràs, Turull, etc… De la palla dins la criba en queda la Pascal i CIA.
Ara del gra que ha caigut d’ERC en brollarà la part que ens falta.
Adéu Espanya, adéu CIU, adéu ERC, que descansen en pau…

Enric Muntadas
Enric Muntadas
24.02.2020  ·  11:12

És evident que tant a ERC com a JxC tenim aigua al vi i a sobre l’aigua va intentant eixamplar la base de manera que si fins ara havies de ser un 50℅ + 1 per tenir vi, ara ja diuen que hem de ser un 70℅ o 80℅, i això és fer trampes, doncs de res serveix posar aigua el vi si ampliem el ℅, és la manera d’assegurar-se que no guanyarem mai, segur mai serem prous perquè al final haurem de ser el 99℅ si continuem així. I mentrestant anem fent tota mena de transicions que si vi pragmàtic, que si vi d’esquerres , que si sobiranistes de PDCat, i solucions vàries per no dir vi aigualit, o aigua tenyida que en més o menys proporció ve a ser el mateix per no dir que no ets ben bé vi. Totalment d’acord o aconseguim decantar el vi de l’aigua de totes les amplolles, posem el vi junt i el mesurem amb justícia (50℅+1) o continuarem merejant la perdiu i l’aigua s’anirà sempre barrejant amb el vi per no poder-los comptar mai, per si de cas, perquè l’aigua té por de no ser més, però una part de vi també i per tant a tots dos ja els va bé no comptar-nos i aquest és el veritable problema que fan conxorxa perquè no ens puguem comptar i en això (els que tenen por a que ens comptem d’un cantó i l’altre) de moment són majoria.

Federico Ruiz
Federico Ruiz
24.02.2020  ·  11:16

Molt fi, Vicent. Si ERC mereix el qualificatiu de traïdor no és perquè renunciï a la independència a curt termini -és la seva estratègia y cal respectar-la, tot i que s’estigui en desacord- sino perquè, per atacar JxCat, està emprant uns arguments que destrueixen la possibilitat i justificació de la independencia en general. Estan fent molt de mal

Bonaventura Casanova
Bonaventura Casanova
24.02.2020  ·  11:51

Des del País Valencià, i “vell” militant nacionalista d’esquerres, des de 1978, que se n’ha fet d’aquella UPV? caduc com diuen els “revolucionaris” d’ERC, ara com ara hi seria a Independentistes d’Esquerres.

David Mascarella
David Mascarella
24.02.2020  ·  11:53

Acceptar que hi ha dues alternatives i no entendre que les dues són igual de vàlides, és una flagrant contradicció, perquè si anem analitzant els comportaments i les raons de les dues, es veu a la llarga es van refonent. Aquest és el motiu per ser optimistes, i no fomentar la divisió interessada.

O és que sempre caiem en allò de rebutjar el què creuen els altres, i només ens auto alimentem amb els amics? crec que la independència només arribarà amb l’entesa dretes esquerres, que existeixen i tenen els seus respectius espais, cosa ben natural; i que és imprescindible trobar els punts mínims de consens, perquè uns sense els altres no som res. I saber molt bé el que ens uneix i el que ens separa, és la millor manera de caminar junts en els moments dramàtics i convulsius que al llarga de la nostra Història anem vivint.. Després ja ens barallarem.

Opino, (com fa tothom) que hi ha moltes coses a tenir en compte avui sobre el partidisme i una campanya electoral molt treballada.

Josu Elorduy
Josu Elorduy
24.02.2020  ·  12:05

El tsunami de verdad.
El falso tsunami del “sit and talk” se quedó “sit” sin saber de qué “talk”.
Pero la fuerza de la gente, como el agua que llega a todas partes, va haciendo su trabajo. Este es el verdadero “tsunami”.
Empoderados, determinados, con la convicción de que perseverar es ganar. Con el mejor pragmatismo posible, que es la fe, la confianza en tu propio trabajo, que el límite de nuestra fuerza lo pone nuestra capacidad de vencer.
El paradigma, el modelo del 1 O, es la confluencia de un pueblo con todas sus capacidades de organizaciôn de inteligencia colectiva y de compromiso para sacar adelante un obetivo: la Independencia.
Este sábado en Perpiña, veremos las olas precursoras del tsunami de la independencia.
Como el agua, por todos los caminos, por todos los medios, nos encontraremos con nuestro fututo, en pie de guerra contra el derrotismo, en pie de guerra contra falsas promesas de trileros, en pie de guerra por la amnistia, en pie de guerra por la autodeterminación, en pie de guerra por la Independencia.
Desde Euskal Herria: Objetivo Independencia

Carles Lladó
Carles Lladó
24.02.2020  ·  12:24

–Si l’Aragonés diu que cal ser el 80%, i el Tardà que no ve d’un any, i en Nuet i les forces armades, i en Rufián desbarrant, sí, i tant, l’ERC està repapiejant. I frena el procés! I és una llàstima. I no els fot la seva ànsia de voler manar, al preu que sigui?
–Sembla que no, però, mentre la destirotada i superba i insana Espanya es va endinsant cap al fons de la caverna, i tot i que l’ERC estigui repapiejant, Catalunya triomfant tornarà a ser rica i plena, i tant. Aviat! I segur! @KrlesLladoBadia

Dolors Botet
Dolors Botet
24.02.2020  ·  12:41

L’argument que fa servir Esquerra per atacar Junts x Cat es dir que son “neo-convergents”, crec que no els hi serveix perque hi han molta gent que no ha votat mai Convergencia hi s’hi senten identificats perquè vol ser un moviment transversal que aglutina gent de moltes ideologies però que primer vol la llibertat del país .Crec que amb el temps aquest argument no els hi serveix . Estic d’acord que actualment a Tv3 hi han molts comentaristes posats per Esquerra

jaume ubach
jaume ubach
24.02.2020  ·  13:06

Penso com molts que les organitzacions, partits i associacions en general catalanes dins l’estat espanyols, estan condemnats a patir les decisions dels tribunals espanyols, aquesta amenaça ja hem vist com ha caigut damunt de multitud de catalans i foranis simpatitzants de la nostra causa. Per altra banda, el dia a dia no permet que molts que creíem amb el dret dels catalans a autodeterminar-se, poguem expressar amb la contundència i assiduitat que voldríem la nostra protesta contra un estat que transgredeix i reprimeix un poble que clama pel seu dret a l’autodeterminació. Les i els polítics de primera línea estan a la presó, la repressió està als seus màxims i, el pitjor, els jutges impunament fan un ús de la llei que clama al cel per la seva parcialitat i manca d’independència. L’ordenament jurídic quedarà tan maltret que no sé com s’ho faran per tornar-li a donar coherència. Europa és un club d’amics d’estat nacions on qualsevol moviment nacionalista que es promogui dins del seu espai amb aspiracions nacionals intraestatals és acollit amb recança i malestar, encara que respectin les línies vermelles i no permeten la violència o terrorisme d’estat ni retalla els drets fonamentals, no és el lloc on aconseguirem restablir la justícia i el respecte dels nostres drets col·lectius.
Ara bé, la legalitat que mai poden aconseguir fer-la il·legal per molt que ho intenti l’estat espanyol encara que estirin molt les lleis, dóna oportunitats per atacar l’ordre institucional, respectant els principis fonamentals del moviment independentista, i que no es perdi la seva base fonamental de moviment pacífic. Cal imaginació perquè no afecti les reivindicacions sempre als mateixos catalans, els talls de carretera i de trens, cremar contendinors, no dic que no s’hagi de fer, però s’ha de tenir en compte que els perjudicats els hi genera una mala opinió, més si aquests fets són molt repetitius. Jo proposo que l’objectiu es centri en perjudicar amb actes de protesta aquelles institucions que ajuden i col·laboren amb la causa dels qui volen eliminar els drets col·lectius inalienables dels pobles. Imaginació al poder, doncs, per exemple d’entre qui recolcem la causa del dret a l’autodeterminació -jo acceptaré la derrota en cas que es produeixi i restaré tranquilament dins l’Espanya en una decisió acceptada per la majoria dels catalans- n’hi ha que tenim la llicenciatura o grau del dret, aquests podem buscar la manera de colapsar l’administració de justícia (tots a demanar via internet certificats de naixement; denúncies o recursos que colapsin l’oficina judicial). Un altre aspecte seria promoure la contractació amb empreses que es vulguin arrelar a Catalunya (des de l’ANC ja s’ha vist que no es pot fer), promoure la creació d’un banc (jo prefereixo com abans una caixa), en fí, totes aquelles accions que recolsin institucions que estructurin el naixement d’un país i boicotejar aquelles institucions de l’estat espanyol que col·laboren amb la repressió. El que és fonamental és pensar -i per això necessitem experts- com ens podem unir (podria ser una plataforma?) per anar traçant i recollint aquelles idees i accions que realment siguin productives, aquest és el pragmatisme que necessitem.

Jordi Camprubí
Jordi Camprubí
24.02.2020  ·  13:53

Ja us heu adherit al manifest? Llegiu l’editorial atentament i feu-ho.

Marià Puig
Marià Puig
24.02.2020  ·  14:46

Ja ha tornat el Partal positiu.. ….. Jo, ho intento, però em costa molt. De tot cor, espero que l’encertis.

Enric Mauri
Enric Mauri
24.02.2020  ·  15:06

Sr. Partal … interessant l’article en general, i concretament això de si està emergint quelcom diferent … Tant de bo!

Josep Maria Rovira
Josep Maria Rovira
24.02.2020  ·  15:15

en tots aquests comentaris he vist molt d’atacs a ERC i cap de ERC a Junts per Catalunya, però tots els que escriuen s’entossudeixen a culpar ERC, de tots els mals de les desavenencies, estem davant de Fakes news, o falta d’anàlisi correcte?

Joaquim Miquel Gual
Joaquim Miquel Gual
24.02.2020  ·  15:17

Ja era hora que es parlés sense embuts del comportament botifler d’ERC, som a temps de fer una majoria realment independentista al parlament, a molts catalans els ha de caure la bena dels ulls d’unes sigles que molt al meu pesar ja no representen la llibertat

Juan Martin ALEGRIA
Juan Martin ALEGRIA
24.02.2020  ·  15:22

Sr. Jaume Vall té vostè raó. Si bé penso que el meu últim comentari no era insultant, admeto que emmalaltia d’una agressivitat innecessària pel que demano disculpes al Sr. Partal, a vostè i a qui s’hagi sentit ofès per aquest.

Reconec que fa més de dos anys que estic cabrejat. Quan vaig veure i vaig escoltar al Sr. Torrent en la presa de possessió, vaig pensar que tenia els ulls molt a prop l’u de l’altre i em vaig dir “Mal assumpte, això anirà per mal camí” i, des de llavors, el meu cabreig ha anat “in crescendo”.

He preguntat per activa i per passiva en nombroses ocasions al Sr. Partal si, com a director d’un periòdic influent, li semblava o no una necessitat peremptòria potenciar un moviment transversal que dugui a terme el “sorpasso” a les maquinàries partidistes dels partits polítics l’objectiu del qual sigui, en primer lloc, independència. Ho he fet i ho faig perquè és evident que si no es compta amb el quart poder, és molt difícil dur a terme actuacions, que no ens enganyem, estarrufen tots els pèls de la pell a aquestes empreses que s’autodenominen partits polítics. És obvi, significaria el començament de la seva final.

Avui, per fi, l’editorial de Vilaweb toca el tema, que per a mi és crucial. M’alegro d’això. Retrec, no obstant que s’hagin deixat passar més de dos anys de rellotge, donant així l’oportunitat a la Cort del Regne que destrossem nosaltres mateixos el moviment polític amb més força i singularitat des de la independència dels països bàltics.

Reitero les meves disculpes i sí, reitero que Le Nouvel Obs, fundat per Jean Daniel, ha arribat a ser una enganyifa que avergonyeix fins al més ximple (sense insultar, per descomptat) perquè ja portava en els seus gens aquesta tara de la qual sempre ha fet gala el socialisme europeu, a saber, apreciar el caviar rus per a acabar rendint homenatge a l’OTAN.

P.S. Disculpeu les errades sintàctiques i ortogràfiques.

Roser Caminals
Roser Caminals
24.02.2020  ·  15:43

Estic d’acord amb els comentaris, però malbaratem oxígen debatint els tortuosos lligams del PdCat, ERC i els convergents amb l’independentisme.

Escòcia ha agrupat els independentistes dins del Partit Independentista Escocés, que en realitat és un moviment transversal.

En Puigdemont té visió i entén que no es hora de partits, sinó de moviment. La cúpula d’ERC no pot o no vol acceptar-ho. Quan arribi la independència, els partits podran saltar de nou a l’escenari.

Josep Estradé
Josep Estradé
24.02.2020  ·  16:44

Vols dir que segueixes les xarxes? No ho sembla pas. En fi, pels que no som de cap partit i no ens condicionem per creadors d’opinió. les conclusions a les que arribem son diametralment oposades. La foribunda campanya de desprestigi del contrincant polític no està on dius, ni de lluny, com es constata en el teu propi article. Fa temps que a un partit ja li han tret la tercera lletra del seu nom i personatges com Cotarelo i els seus acòlits es dediquen a insultar a tort i dret . Per descomptat no creiem en aquells que van tenir l’oportunitat d’or de fer-ho i no ho van fer. I el que és indubtable és que si llavors no ho van fer amb tot a favor, no ho faran demà. A mi em van enredar una vegada però no dos. Resulta que teníem un capità que ens volia enviar a la guerra tenint els seus comandaments al bàndol enemic. Vaja tela! Via morta. ERC probablement no te la solució però els altres ni tant sols l’han imaginat mai

Berta Carulla
Berta Carulla
24.02.2020  ·  17:50

Algú sap si el President Mas ha dit a tv3 que el President Puigdemont no pot ecapçalar candidatura? Em sembla fort si ho ha fet, ho he sentit que ho deia na Mònica Terribas i els tertulians del matí a Cat Ràdio. També han dit que el FAQS (jo no tinc tv i per tant no ho veig) va ser “convergent”. Ells son 24 hores/7 dies anticonvergents i no es critiquen, i potser ho haurien de fer més que res perquè convergència ja no existeix, el que més s’hi assembla és na Marta Pascal i la Mònica li fa mimets. Tenen un cacao mental que foten pena, amb perdó.

Rosa Gispert
Rosa Gispert
24.02.2020  ·  18:24

El problema de la postura d’ER convençuts que no es pot guanyar (derrotista) O que no es pot guanyar amb confrontació, és que no dóna cap alternativa. Quina seria la via per guanyar sense confrontació?. Esperar 300 anys més?. No he sentit cap proposta.

D’altra banda, l’estratègia de l’exili, de confrontar-se amb espanya en un terreny una mica més neutral (però no del tot, no siguem ingenus) deixa el flanc intern molt abandonat, per què prou feina tenen a Europa!. Així que benvingut sigui el PNC que vagi sumant sensibilitats.

Tot i això, caldria que hi hagués una acció coordinada, per això crec que s’haurien de fer eleccions a la direcció del consell de la república, sense gent de partits i que coordinès els dos flancs

Gaspar Coll
Gaspar Coll
24.02.2020  ·  18:50

En l’adjectiu posició “vital” hi ha la clau d’aquest article. El concepte “resistència” és vital i transversal per definició. Estem en lluita i els partits han de passar a segon pla. La confrontació democràtica partidista no està normalitzada en aquests moments de lluita contra la repressió exercida per un Estat autoritari extractiu. A la República independent s’hi va des de la resistència pacífica organitzada. Les cúpules dels partits que viuen de la política no serveixen per això. Moviment organitzat, no partits.

Oriol Roig
Oriol Roig
24.02.2020  ·  20:05

La solució està en el nom: República. Del llatí “res publica”, la cosa pública. No la cosa d’ERC, la cosa de JxCat, la cosa de la CUP, la cosa d’esquerres, la cosa de centre o la cosa de dretes. La cosa pública. Primer aconseguim la república, i després ja veurem de quin color la pintem.

Ismael Calvet
Ismael Calvet
24.02.2020  ·  22:30

Tan mala fama que pretenen donar al frontisme i ves quan s’ha guanyat -o tan sols plantejat- una batalla sense front; i encara menys una guerra sencera. Potser és que anem despistats però per si no ens n’adonem ells (sí, hi ha un ells i és més que evident) sí que tenen el front ben granític, tot i que per sort poc organitzat. A veure si trobem la manera d’aprofitar-ho per enrunar-los enlloc de jugar a veure qui desmotiva més la tropa.

Junts encara podem anar molt més lluny. Amb VilaWeb.

Fes-te’n subscriptor i construeix amb VilaWeb el nou diari que els Països Catalans necessiten ara.
Fer-me'n subscriptor
des de 60€ l'any / 5€ el mes
Ara també ens pots ajudar fent una donació única.
Fer una donació
a partir de 10 €

Més notícies