24.08.2019 - 22:00
|
Actualització: 25.08.2019 - 09:07
Fundador de l’ANC i membre d’Exigents.cat, Pere Pugès és una figura històrica i incansable de l’independentisme. Com és habitual, no es mossega la llengua, i en aquesta entrevista critica durament els partits independentistes, però també la Crida, de la qual va formar part a les primeres passes. Pugès no defuig cap pregunta. Encara les polèmiques relacionades amb la Diada i el doble discurs del govern. Marca un horitzó molt clar: ‘La república arribarà de l’exili’.
—Com veieu la Diada d’enguany, després de les dades anunciades per l’ANC?
—Els números sempre oscil·len molt, i sobretot a l’agost, no es pot establir un patró de conducta. A mi no em preocupen gens aquestes dades. Em preocupa la polèmica que s’ha volgut obrir. Jo a la Diada no hi aniré, jo no sé què… la Diada és una gran manifestació i, com a tal, és de molta gent. I, si t’hi vols adreçar, has de fer missatges molt oberts, molt amplis. I avui a la societat civil hi ha consens respecte del paper galdós dels partits polítics durant força temps. Per tant, és lògic que l’ANC recuperi els lemes de sempre –unitat i independència– perquè això serà la base per a engegar la segona fase del procés, que en dic jo. Polèmiques a banda, estic convençut que la Diada serà un èxit.
—A què us referiu quan parleu de la segona fase del procés?
—Els fets d’octubre, sobretot el 27-O, van ser un punt d’inflexió semblant al que es va produir amb les dues conferències posteriors al 9-N. Quan tothom deia ‘estem llançats cap a la independència’, apareixen els sectarismes i els partidismes. La gent de curta volada, que pensen sobretot en ells i el seu partidet, estronquen el moviment popular. Anàvem molt bé, i de cop i volta, entre el 10 i el 27 d’octubre vam començar un pendent que ha durat fins ara, que comencen a sorgir senyals de recuperació i vies de sortida. Hem passat una etapa de dol o de transició i ara, vull creure, som clarament al començament d’una nova fase i la Diada ens servirà per a demostrar que tornem a mirar endavant i que tornem a engegar per aconseguir la independència.
—Com entomeu les crítiques de certs sectors d’ERC contra l’ANC per la pressió als partits?
—Només vull recordar que l’ANC ja va néixer amb un objectiu claríssim, que és tenir vida pròpia per marcar el camí cap a la independència. L’assemblea sempre ha estat un element de pressió. Si mires el mapa polític de Catalunya del 2012 endavant… les coses han canviat molt, i en part és gràcies a l’ANC, que ha posat la independència al centre del debat. D’ençà de llavors, els partits no han parat de tenir crisis al voltant d’aquest eix. Sempre han estat la baula feble del procés perquè solen perdre de vista que la força de tot plegat és la gent.
—Xavier Díez, en un article a VilaWeb, feia una altra crítica. Acusava l’ANC d’haver convertit la Diada en una festa, quan hauria de servir per a fer por a l’estat espanyol.
—Com farem por a l’estat? Essent una altra vegada un milió llarg de persones al carrer o fent accions més contundents? Perquè aquesta segona opció implica que alguns que habitualment van la manifestació no s’hi apuntin. Quina lectura en farà l’estat? L’ANC es desinfla i el procés agonitza. Per mi l’Onze de Setembre ha de servir per a continuar demostrant que hi som els mateixos de sempre i que no defallim. Malauradament ja hi haurà ocasions per a canviar d’actitud. La sentència, per exemple, ens donarà l’oportunitat de canviar la manera de sortir al carrer per demostrar que som molts i que n’hi ha suficients que estan disposats a tot. No confonguem les coses. Quan vaig llegir l’article de Xavier Díez vaig pensar que tenia tota la raó del món. Després de reflexionar-hi, crec que la té, però no per la Diada.
—L’ANC ha de canviar la manera d’actuar?
—Ha de canviar, d’acord, però també Òmnium i moltes més entitats i grups que han sorgit en aquest procés. No podem dir només a l’ANC que faci el pas i se suïcidi. El conjunt de la societat civil organitzada s’ha de mobilitzar i hem d’actuar amb més intel·ligència.
—Com veieu el moment polític? Unitat electoral, unitat estratègica, unitat simplement… què creieu que cal fer?
—La resposta és clarament unitat estratègica, perquè sense no és possible cap altra mena d’unitat, inclosa l’electoral. I algú dirà, però el 2015 l’ANC pressionava per aconseguir la unitat electoral i d’aquí va néixer Junts pel Sí. Correcte, molt bé. Però la unitat no es va formalitzar tal com la demanava l’assemblea. Els partits, tots els que van participar en la negociació, van donar la volta a la proposta i van convertir Junts pel Sí en una coalició on hi havia alguns independents que, com deia el mateix Lluís Llach, feien de gerro amb flors. I això que es va aconseguir, una coalició amb repartiment de càrrecs, continua marcant els mínims per a un acord entre ERC i actualment Junts per Catalunya. JxSí no va ser mai una unitat sorgida de la unitat estratègica. Va ser una sortida a corre-cuita, mal interpretada i, sobretot, tergiversada.
—Per com dieu podríem ser perfectament a mitjan 2015…
—Som encara en el camí de construir la unitat estratègica i això només implica tenir una estratègia compartida, no una estratègia de mínims. Que no ens diguin ara que quan dictin la sentència es posaran d’acord per donar-hi resposta… home, només faltaria. Però què és la unitat estratègica? Doncs tenir un pla que traci el camí d’avui fins al dia de la instauració de la República.
—Un pla públic i detallat?
—Vejam, algunes coses poden ser explícites, unes altres s’han de fer de manera més discreta. I com molt bé diu el president Puigdemont, cal una direcció col·legiada, que no pot ser cap altra que el Consell per la República, on és representat gairebé tothom. És aquest òrgan que ha de debatre i acordar el pla estratègic. Però, lògicament, tot fet a l’exterior. És per pura protecció. Aquí som en llibertat vigilada. Sents parlar certa gent sobre l’exili i… a vegades encara anem amb el lliri a la mà, sembla mentida.
—I com veieu el govern? Tenim un president que parla de confrontació democràtica i un vice-president que parla de diàleg i eixamplar la base. Aquesta ruptura discursiva només alimenta l’animaló anomenat eleccions.
—L’amenaça de les eleccions existeix gairebé ja de l’endemà de la formació del govern Torra. En el fons admiro com aguanta el president. La situació és realment complicada i inestable. Com deia, el repartiment del 27-S continua marcant el dia a dia del govern. Cadascú fa les coses a casa seva i ningú no s’immisceix en les de l’altre. A més tenim un vice-president que intenta fer de segon president, que no és pas el seu paper. Tot plegat origina desorientació entre la gent i la desorientació li fa perdre la força. Això és la clau.
—Què en penseu, de les declaracions del president a Prada?
—Jo entenc que, l’independentisme, és el missatge que ha de donar. Si ho ha de dir el president de la Generalitat o la direcció col·legiada, que no existeix, tinc molt clar que ho hauria de dir la segona. Perquè al pla estratègic que haurien de fer entre tots, allò que hauríem d’acabar acceptant és que el president de la Generalitat és el gestor d’una autonomia vigilada i controlada. Un gestor que ha de garantir, sempre al límit, que no hi hagi motius per a aplicar un altre 155. I, evidentment, s’ha de dedicar a guanyar les eleccions al parlament mentre no tinguem la República. No podem fer cap concessió, cap retrocés, a l’adversari.
—Però no hi ha pla. O no sembla que n’hi hagi.
—Sense aquest pla és lògic que el president Torra intenti cobrir tots els flancs possibles. Però no podem continuar així. Ens cal una línia estratègica que estableixi el paper de cadascú. I en aquest cas, el president de la Generalitat hauria de tenir clar que és el gestor d’una autonomia cada vegada amb menys atribucions i més vigilada. Qui ha de dir les coses pel seu nom i marcar el ritme polític és la direcció col·legiada, i en el seu nom el president Puigdemont, al qual molta gent es refereix com a president legítim, però jo crec que ens hi hauríem de referir com a president de la República a l’exili. Fins que no tinguem clar aquest marc ens hi continuarem fent mal. I l’un dirà blanc, l’altre gris i un tercer negre.
—I enmig d’aquesta desorientació, el Tribunal Suprem espanyol dictarà la sentència del judici contra el procés. Quina mena de resposta espereu?
—Si continuem així, a mi no em sorprendria que la resposta fos més aviat pobra, trista i decebedora. Engresquem la gent o només apel·larem a l’acció-reacció, és a dir, com més dura sigui la condemna més gran serà l’emprenyament i més gent sortirà al carrer. Però a fer-hi què exactament? Només per dir que no estem d’acord amb la sentència? És molt trist, però sembla que serà això. No crec que siguem a temps de rectificar-ho. L’haurà de fer com més grossa millor, però no pas el govern, sinó la societat civil.
—Què passa amb els partits?
—El problema ara mateix és que no tenim cap alternativa electoral, no podem votar una altra cosa. Allò que no farem els independentistes és deixar d’anar a votar i regalar les eleccions. Això en tot cas ja ho fan els mateixos partits quan decideixen d’anar separats el 21-D i Ciutadans guanya les eleccions. Va ser una victòria pírrica, però dóna molt mala imatge. Crec que a l’hora d’anar a votar la gent té molts dubtes i no sap quina butlleta ha d’agafar. És gravíssim.
—En teoria, la Crida havia de servir per a superar-ho.
—Sí, jo vaig formar part del nucli inicial de la Crida, perquè necessitem un element de pressió electoral. L’element de pressió social ja el tenim, l’ANC, i ens falta l’electoral, que els partits sentin l’amenaça que algú els pot fer competència i fer explotar les traves per instaurar la República. Això havia de ser la Crida, un partit transversal i temporal per a assolir la República. Però de seguida em vaig adonar que el PDECat volia convertir-la en un espai per a reorganitzar el caos postconvergent. I ERC no va trigar gens a aprofitar-ho per etiquetar-la com a instrument de l’antiga Convergència. ‘Necessitem una pota dreta forta dins de l’independentisme’, deien. I quan van sortir les ponències política i organitzativa va ser palès que la intenció no era pressionar tots els partits. Jo estic convençut que, entre els votants fastiguejats del partidisme, si la Crida fos realment un moviment desvinculat de qualsevol partit i amb Carles Puigdemont de president, arrasaria a les urnes. Encara hi som a temps, però jo diria que s’acaba.
—Ho dieu seriosament, que es pot reorientar?
—Quan es neix amb un pecat original, normalment ja no hi ha remei. Jo he arribat a dir que la Crida és morta, però quan analitzes què li cal, continua essent la mateixa cosa de quan va arrancar el projecte. Ara tenim una eina que crea organització i estructura les assemblees territorials. Podem reorientar això o tornar a començar de zero. Hi he pensat molt i crec que és més ràpid i senzill d’aprofitar la feina feta i intentar regenerar la Crida. És un projecte al qual veig moltes possibilitats. Ara mateix és una organització muntada d’una manera perversa i amb una direcció controlada pel PDECat. Sí, són gent fidel o afí a Puigdemont, però la política no és això, no és un joc de fidelitats. S’ha d’actuar ara mateix.
—Com?
—Cal que als estatuts es deixi clar que a la direcció no hi pot haver ningú de partit. També hi ha de constar que és una organització que es dissoldrà de manera immediata quan s’instauri la República i que tots els càrrecs dimitiran. Crec en la necessitat que uns altres lideratges emprenguin l’etapa del procés constituent. Ara cal crear l’oportunitat per a construir un país nou. Els partits intentaran posar-hi traves. Ja sabem que hem de conviure amb aquesta realitat, però ens n’hem de protegir.
—Què en penseu de la CUP?
—Em costa molt de fotre’m amb la CUP. M’hi sento políticament, anímicament i sobretot històricament molt vinculat. La meva formació política es va forjar al PSAN i un sector de la CUP, d’alguna manera, l’identifico amb l’ideari del PSAN. La CUP en general també ha comès molts errors. En alguns moments no ha tingut visió de país i també han actuat des del partidisme, pensant en allò que més els convenia. No es pot negar que sempre pensen en el futur, que tenen mirada llarga, però això a vegades els ha impedit de prendre les decisions adequades a curt termini. La CUP, que consti que sintetitzo, va néixer tenint molt clar que sense una revolució no canviarien les coses, però agafar qualsevol símptoma i elevar-lo a categoria de revolució tampoc no és el camí, perquè al final acabes sol. És evident que els canvis radicals impliquen moviments revolucionaris, però no t’equivoquis a l’hora de prémer l’accelerador perquè acabes sol.
—I com veieu el paper dels presos polítics en la situació actual?
—És un tema molt delicat que sempre m’ha costat de tractar perquè cal matisar-lo molt. Hi ha una frase de Sunzi, el general xinès que va escriure l’Art de la guerra, que diu que si els teus generals són presos, qui mana és l’enemic. Una mica és la sensació que tinc. Alguns dels presos que parlen més, penso en Junqueras i Sànchez, diuen que ho fan sempre amb llibertat de pensament. Però em costa de creure. Els he coneguts en llibertat tots dos i el viratge és important. Jo crec que tots, i ells també, van ser ingenus. Van pensar que anant voluntàriament a la presó posarien en contradicció l’adversari i que acabarien guanyant la batalla moral. I així ha estat, però només per a les nostres files. El seu empresonament gairebé no ha remogut cap consciència en el poble espanyol.
—I internacionalment?
—Ens ha servit per a entendre que qui governa les relacions internacionals és la hipocresia. L’interès d’estat va sempre per damunt de les llibertats i la democràcia. Potser calia que ho aprenguéssim, però el preu que paguen és massa alt. Ara com ara, crec que el seu paper ha de ser el de debilitar l’estat per dins. Però no poden portar les regnes del país, això s’ha de fer amb la mirada lliure i oberta de l’exili.
—Què creieu que ha de fer Carles Puigdemont?
—El paper del president Puigdemont és el d’assumir el lideratge. I això a ell li costa molt més que no ens sembla. Pensa que va arribar a la Generalitat gairebé de rebot i assumir el càrrec en aquella situació requeria un període d’adaptació. Cal dir que va tenir suports admirables com el de Jordi Sànchez per a poder tirar endavant, però és que ara està sol. Ell és al davant de tot i sense acompanyaments a qui poder consultar diàriament. Ha d’assumir el seu paper de general en aquesta situació i crec que ho val. Quan llegeixes el llibre de Reunim-nos, dius ‘anem bé’. Jo he trobat en Carles Puigdemont allò que necessitem. Un líder que s’arremanga i s’hi posa. I que sap que ho ha de fer acompanyat per la gent i les idees del Consell per la República. Però per això cal acabar el projecte organitzatiu i, ara sí, de baix a dalt, constituir l’estructura institucional que necessitem. Puigdemont està disposat a fer aquest pas, però crec que n’ha de fer un altre, que és imprescindible.
—Quin?
—Si vol exercir com a president de la República ha d’estripar el carnet del seu partit. Se n’ha de desvincular completament. D’aquesta manera no es podrà dir que és d’una part i serà el president de tots. La batalla que ens toca lliurar ara és la de construir una República des de l’exili que sigui atractiva per a set milions i mig de ciutadans del país. Ja sabem que no tots ho voldran, però quan es parla d’ampliar la base es pot fer amb apel·lacions sentimentals o construint un projecte de país engrescador. Jo m’apunto en aquest segon vagó.
