Xavier Diez

Xavier Diez (Barcelona, 1965) és doctor en història per la Universitat de Girona i un escriptor incansable que ha teoritzat molt sobre els moviments socials del segle XX. Però no únicament mira enrere, sinó que també li agrada d’analitzar el present, especialment en tot allò que envolta el moviment independentista. Ho fa de forma ininterrompuda de la seva tribuna estant, Espai de dissidència. La setmana passada, un dels seus texts, ‘Carta oberta a l’ANC, va tenir impacte, perquè s’atrevia a criticar el model de manifestació proposat l’ANC per a la Diada d’enguany i anava un pas més enllà: suggeria d’envoltar pacíficament cinquanta punts simbòlics del país.

Per a la Diada d’enguany proposeu que s’envoltin pacíficament cinquanta punts estratègics del país. Expliqueu-m’ho.
—Va ser una pensada molt improvisada. De fet, l’article en què ho vaig plasmar el vaig escriure a raig i sense pensar-hi gaire. No pretenia que fos una proposta, sinó una reflexió adreçada a l’ANC, com dic al títol. Com a membre de l’ANC i reconeixent que ha estat un instrument imprescindible per a agitar políticament el país, per a conduir-lo i disciplinar-lo, crec que el format que proposen aquests últims anys és esgotat perquè les condicions han canviat. Ara l’escenari no és el mateix. Abans teníem al davant un estat més o menys de dret i democràtic i una manifestació convencional tenia el propòsit d’influir en la vida política. Ara ens trobem una dictadura en un context de repressió molt bèstia i em sembla poc imaginatiu i fins i tot contraproduent de mantenir la mateixa estratègia d’aquests últims anys. Per això demano a l’ANC que modifiqui el format i el tarannà. No podem tornar a fer una festa.

Arribàveu a proposar punts estratègics com ara fronterers, les presons on tenen ‘segrestats’ els presos polítics, les institucions catalanes (el parlament, la Generalitat, els ajuntaments), els aeroports… Hi heu pogut reflexionar més?
—No. Jo sóc un teòric amb certa incapacitat d’organitzar res. Jo apuntava una sèrie d’idees. Sí que hi he pensat, de la perspectiva d’historiador dels moviments socials. Què és una manifestació? És una demostració de força, un intent d’influir políticament perquè canviï una situació tot denunciant una injustícia. És clar, tan bon punt les manifestacions són més o menys tolerades perquè tenen molt poca capacitat d’incidir en els tombs polítics, jo crec que cal canviar-ne el format. Una manifestació continua essent una exhibició de poder dels qui no en tenen i, per tant, potser cal canviar la manera d’exercir aquesta mostra de poder. A l’article parlava de fer molta por a l’estat. Em referia a exhibir públicament que la societat catalana pot fer un 1-O quan li vingui de gust. I quan parlo d’accions descentralitzades em refereixo a l’1-O, és a dir, que la societat tingui prou capacitat d’acció, fins i tot clandestina, per demostrar públicament que té capacitat de ser pertot i posar en pràctica allò de ‘els carrers seran sempre nostres’.

Dieu que ‘hem de fer molta por’. Però això, a parer d’un jutge, pot ser un altre 20-S. Creieu que la gent vol córrer riscs?
—Jo no en tinc ni idea. Jo només apunto que ara per ara ens trobem en unes circumstàncies molt diferents, lluitant contra una dictadura i, per tant, qualsevol manifestació té els mateixos riscs que les dels primers mesos de l’any 1976 a Barcelona. Hi havia manifestacions que eren reprimides violentament i que Lluís Llach va recollir en un disc. Potser l’expressió ‘fer molta por’ és un pèl exagerada, però crec que s’ha de reivindicar que la gent controli l’espai públic. De fet, si mirem què ha posat nerviós i ha fet trontollar un règim de 78 que va fer guardar les formes fins al referèndum, va ser el Primer d’Octubre. Va retornar a la histèria de l’intent de conservació per part les elits espanyoles, jurídiques, diplomàtiques i les grans empreses, que, de cop i volta, van veure qüestionat el seu estatus mitjançant el referèndum. Per tant, jo considero que hauríem de pensar en fórmules que no fessin cap festa. I la societat catalana té molts motius per a estar emprenyada, i no necessàriament amb els polítics –que fan de polítics–, sinó amb un estat que només és un estat franquista.

Però el moviment independentista sembla atordit.
—Un dels problemes del moviment independentista aquests últims mesos, i que no s’ha assenyalat prou, és que es va tornant massa nacionalista. Quan en realitat no es tracta de crear un estat català perquè sí, sinó una República per liquidar, si més no, el control de la monarquia. El moviment s’ha tornat massa nacionalista perquè comença a caure en els paranys d’apel·lar a l’emotivitat, recórrer a la qüestió lingüística…

Hi ha una folklorització?
—Exacte, perfecte. Hi ha una folklorització del moviment quan hauríem d’intentar lluitar contra una dictadura, encarnada per un senyor Borbó que s’ha carregat l’estat de dret tot aplicant una repressió brutal i generant un sentiment de por. I no solament contra Catalunya. Aquesta deriva involutiva passa a escala estatal. Es persegueixen tots els moviments socials que puguin fer ombra i es recorre a les pràctiques que calgui, com ha passat a Podem. L’Espanya nacionalista va ocupant l’espai públic i ha posat fi a l’engany que Espanya era una democràcia. Llavors, sí, l’ANC i les altres entitats haurien de fer alguna cosa més. És a dir, ara per ara, no ens enganyem, tenim un president a l’exili, no sabem quins són els plans d’aquesta estructura, tenim un govern que no és efectiu i que és intervingut. Per què no creem un govern clandestí amb ministres que siguin personalitats independents dels partits?

Com a Irlanda?
—Exacte, pensava en la història de la independència irlandesa. Quan dic ‘clandestí’ em refereixo a un govern al marge de la legalitat, que es dediqui a legislar i a fer una constitució, entre més. Si tu et llegeixes la història de les diverses independències, tot té un component bastant caòtic i sempre hi ha interessos contraposats. Un govern no oficial, que tingui, per exemple, Puigdemont, David Fernàndez, Lluís Llach o Agustí Colomines, és a dir, gent de diferents espectres polítics. Seria un element molt potent per a posar en evidència la falta d’autoritat d’Espanya dins Catalunya.

El Consell per la República no havia de ser aquesta mena de govern a l’ombra?
—Jo que formo part del Consell per la República, fa molt temps que no en rebo cap notícia. Jo entenia que havia de ser una cosa així, sí.

Quin paper creieu que han de tenir els presos en l’estratègia política o bé creieu que n’han de ser desmarcats?
—El problema és que els presos tenen un marge d’actuació molt petit. Jo voldria que els que no formen part de cap partit, com ara Cuixart i Sànchez, formessin part d’aquest govern a l’ombra. Però no em sento moralment avalat per a dir què haurien de fer. Sí que crec que el govern hauria d’obrir les presons, com va passar el juliol del 1936. I prou. I fer-los fora vulguin o no vulguin. Però són coses que depenen del govern efectiu.

Heu rebut cap comentari de la direcció de l’ANC o de cap partit sobre la proposta que vàreu llançar?
—No, la veritat. Oficialment i extraoficialment ningú no s’ha posat en contacte amb mi. Entenc que ha molestat bastant. Però bé, la meva intenció no era molestar, sinó incitar a la reflexió.

I teniu constància que s’organitzi una oposició per a canviar la Diada?
—No. Jo, del 2013 ençà, crec que no he assistit a cap reunió de l’ANC. A més, la via orgànica m’avorreix molt. Sóc un polític pèssim i, normalment, si barreges idees i política, acabes essent un ideòleg pèssim i un polític pèssim.

Llegia recentment d’un articulista que abans l’ANC tenia la capacitat de collar els partits i que, en canvi, ara les seves propostes ni els immuten. Ho compartiu?
—L’ANC jugava amb unes regles determinades abans del 2017 i ara es juga amb unes regles molt diferents. I li falta adaptar-hi el seu joc, a aquestes regles. L’ANC té unes grans virtuts, una gran capacitat de lideratge moral sobre la societat, una gran capacitat de mobilització, i ho ha de saber aprofitar. No vull fer una crítica destructiva, ans ben altrament. Fins i tot aquest paper de lobby de pressionar els partits, tan bon punt deixa de mostrar les urpes i les dents, és normal que els partits li facin menys cas. Els partits no deixen de ser maquinàries de poder amb els seus interessos i la seva agenda personal. I no ho critico, ho constato. Llavors, si els deixes sols, fan allò per què són designats. Per això crec que la societat organitzada, en un moment determinat, ha de pressionar els partits per dirigir-los cap a uns objectius determinats.

Ha fet fortuna la frase ‘passarem per sobre els partits’. Però això com es fa?
—Persones que conec i que són militants de partit, a vegades em diuen que volen estripar el carnet, però jo els prego que no ho facin, que han de tocar els nassos, ser-hi, provar de militar-hi tant com puguin, formar part de l’estructura i organitzar-se per pressionar els quadres dirigents i intentar que més acabin decidint per a ells. Jo crec que això cal fer amb els partits. D’això, el màxim exponent  n’és el Partit Laborista britànic. Era una maquinària molt important de fer polítiques socials però amb les polítiques de la Thatcher, els sindicats trinxats i una desmoralització molt gran, bona part del partit se’n va anar i es va convertir en una mala còpia del Partir Conservador. Jo crec que és un error abandonar la política.

I l’ANC què pot fer per imposar-se?
—Doncs potser ha de seguir aquella estratègia trotskista d’entrar als partits i fer-se’ls seus. Mira, això que ha passat a Junts per Catalunya a la Diputació de Barcelona n’és un exemple. Els vells quadres del PDECat han conspirat per tal de poder recuperar la vella política. Però crec que ho tenen molt difícil perquè el context ha canviat molt radicalment. No crec que sigui un error, sinó una opció molt clara per a intentar fer un cop intern dins l’antic espai convergent. Per això crec que els independentistes del partit no poden rendir-se i l’ANC hauria de promoure d’entrar dins els partits, també al PSC. El republicanisme ha vingut aquí per quedar-se entre la societat catalana, i per això ha de colonitzar els espais que li són adients: el món econòmic, sindical, cultural, esportiu… Aquesta és una partida molt llarga i s’ha de jugar a molts fronts.

I el gest de Junts per Catalunya a la Diputació de Barcelona no pot ser un punt d’inflexió en el govern actual?
—Els partits són fets per barallar-se i els governs són fets per conspirar. Primer de teoria política. Sí que el gest té un component molt desmoralitzador en un moment important entre la població. Però les condicions històriques no han canviat en absolut. És a dir, tenim una Catalunya majoritàriament republicana i que considera que ara per ara el seu projecte és construir una república, enfront d’una dictadura monàrquica-jurídica. És clar, això no canviarà per molt que els partits es barallin i conspirin. La qüestió social i cívica no es modifica. Sí que crec que va ser un gest negatiu per al país i l’independentisme, però en tota aquesta llarga lluita, sempre hi ha derrotes i victòries. JxCat haurà de fer les seves reflexions. I em consta que a ERC hi ha molt de soroll intern per a tractar de modular una estratègia bastant estúpida.

Per què ho dieu?
—Una de les derives perilloses que veig quan parlen d’eixamplar la base, crec que és que no  volen ocupar solament l’espai electoral que podia tenir abans ICV o el PSC, sinó prendre’n les pràctiques irregulars de generar espais econòmics afins. És a dir, de crear la seva xarxa clientelar i de poder. Això em fa por. Vejam, jo puc entendre que l’independentisme actual hagi de cercar més complicitat fora dels espais estrictament independentistes, però missatges com els que transmeten Rufián i Tardà no aconsegueixen d’estendre la simpatia vers l’independentisme en sectors en què no en tenia i disgusten els sectors independentistes. Jo crec que farien bé de fer un vot de silenci.

Sou partidari de fer eleccions?
—No, perquè no serviran per a res i jugar la carta institucional en una comunitat intervinguda no ho veig un bon pla. La independència arribarà gràcies a la mobilització al carrer, mitjançant la feina que es pugui fer a l’exili i, fins i tot, amb un hipotètic govern a l’ombra o clandestí amb personalitats independents i deslliurat de la pressió que pugui exercir el TC o qualsevol tribunal. A banda, fer eleccions és perillós en el sentit que, amb totes aquestes baralles que hi ha, hi ha el risc de desmobilitzar l’electorat independentista. Crec que no és una bona idea, fer eleccions.

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Sostenir un esforç editorial del nivell i el compromís de VilaWeb, únicament amb la publicitat, és molt difícil. Per això necessitem encara molts subscriptors nous per a allunyar qualsevol ombra de dificultats per al diari. Per a vosaltres aquest és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Podeu fer-vos subscriptors de VilaWeb en aquesta pàgina.

Vicent Partal
Director de VilaWeb