Per què ens hauria de preocupar la pèrdua imminent de la diversitat lingüística mundial?

  • El lingüicidi té conseqüències físiques i violentes palpables per als seus parlants, com ara la pèrdua de la identitat, l’aparició de traumes intergeneracionals i l’empitjorament de la salut

Grup de Lingüistes per la Diversitat (GLiDi)
07.06.2024 - 21:40
Actualització: 14.06.2024 - 08:19
VilaWeb

Arran de la Dècada Internacional de les Llengües Indígenes de la UNESCO (2022-2032), és possible que la idea que ens apropem a una catàstrofe cultural de dimensions desconegudes, és a dir, a la pèrdua d’entre el 50% i el 90% de les llengües que parla la humanitat, hagi anat arribant cada vegada a més gent. Tot i això, em sembla que encara no s’ha parlat prou de per què això ens hauria de preocupar (de la mateixa manera com ens preocupa el canvi climàtic o la desforestació de la selva amazònica). Segurament hi ha gent que pensa que parlant una sola llengua (la seva, és clar) tot seria molt més fàcil, perquè ens entendríem tots sense haver de prendre’ns la molèstia d’aprendre’n cap altra. Doncs bé, a continuació presentaré alguns motius que mostren que preservar les 6.000 llengües que es parlen al món actualment és una missió de vital importància.

A grans trets, aquests arguments es poden classificar en dos grans grups: els que tenen a veure amb els beneficis que la preservació de la llengua implica fora de les comunitats que la parlen (arguments externs), i els que tenen a veure amb els beneficis que implica per a aquestes comunitats de parla (arguments interns). Els arguments externs veuen les llengües com una font de coneixement científic (lingüístic, històric, mèdic, etc.). Pel que fa a la lingüística, un motiu important és que aquestes llengües ens poden ajudar a entendre millor com funciona el llenguatge, que fins fa ben poc s’havia estudiat sobretot a partir d’una de les 420 famílies lingüístiques que hi ha al món (la indoeuropea). Un exemple d’això seria la manera com es poden ordenar les parts de l’oració. En la majoria de llengües, aquest ordre és subjecte-verb-predicat (com en català), o subjecte-predicat-verb (com en llatí). Però resulta que també és possible que el predicat ocupi la primera posició, cosa que fins a la publicació, l’any 1979, d’un estudi sobre la llengua hixkaryana (Veneçuela) de Desmond Derbyshire, es pensava que era impossible. En aquest article, Álex García desenvolupa com aquest biaix indoeuropeu ha afectat els estudis sobre lingüística de l’espai i, en aquest altre, Maria Bardají explica com poden arribar a ser de diferents les llengües en termes de conceptualització de temps.

Pel que fa a la història, s’ha vist que els topònims (noms de lloc) i els manlleus (paraules incorporades d’altres llengües) ens poden ajudar a descobrir migracions humanes per a les quals no hi ha registre arqueològic. Els manlleus indiquen que dues llengües han estat en contacte en un mateix territori durant un temps prolongat, perquè l’una ha agafat paraules de l’altra. Els topònims poden indicar quina comunitat lingüística ha passat pel lloc a què donen nom, ja que sovint es pot esbrinar de quina llengua prové cada topònim. Albert Ventayol il·lustra molt bé de què ens serveix investigar els topònims en aquest article parlant dels sakhàs, que van migrar des de l’Àsia central fins a Sibèria passant per Mongòlia.

I pel que fa a la medicina, s’ha observat que moltes llengües tenen noms per a plantes medicinals del seu entorn que indiquen l’ús d’aquella planta o la manera com se’n prepara el remei, però aquests noms moltes vegades no existeixen en la llengua de la societat majoritària que les substitueix. Això fa que aquest coneixement, implícit en una llengua, desaparegui en una altra. La lingüista Leonore Grenoble ho exemplifica amb el kalaallisut (Groenlàndia), que dóna el nom d’isiginnaq a una planta medicinal que s’utilitza per curar el mal d’ull (isi vol dir ‘ull’ en kalaallisut). Tot i això, actualment la majoria de gent en desconeix aquest ús medicinal, ja que són pocs els que continuen parlant kalaallisut. Podríem continuar amb exemples d’altres ciències, com de la geografia o de la tecnologia.

Però centrem-nos ara en els arguments interns, és a dir, els que beneficien la pròpia comunitat etnolingüística i, per tant, els més importants. Els més clàssics són els que diuen que la llengua ajuda a mantenir viva la cultura i la identitat dels pobles que les parlen. De fet, la llengua és una marca de pertinença a un grup molt important (probablement la més universal), de manera que perdre la llengua pot ser la primera passa per a perdre la identitat. Però a més, aquesta pèrdua es pot concretar amb la impossibilitat de comunicar-se amb els avis o amb ancestres que només parlin la seva llengua, la impossibilitat d’accedir a la cultura d’aquesta llengua, o de participar en ritus i cerimònies ancestrals. Sobre tots aquests efectes, se’n parla més en profunditat en aquest dossier sobre revitalització lingüística elaborat pel CIEMEN i el GLiDi.

Molt recentment, la paraula benestar s’ha posat al centre dels arguments interns. I és que s’ha vist que la pèrdua d’una llengua és un procés dolorós per als seus parlants, que sovint s’uneix a altres formes d’opressió, i que, per tant, pot causar el que s’ha anomenat “trauma intergeneracional”. Aquests traumes poden ser l’origen d’altres problemes socials que envolten aquestes societats, com ara l’alcoholisme, el consum de drogues i el suïcidi. Així ho demostren aquests estudis del Canadà o d’Austràlia, que observen que les taxes d’addiccions o de suïcidi són més baixes entre les comunitats que han mantingut la llengua pròpia que entre les que l’han perdut. I, de fet, això fa de la millora del benestar un argument no només intern, sinó també extern, polític, d’interès per a governs i institucions públiques.

Finalment, mantenir la llengua pròpia també pot contribuir a millorar els indicadors cognitius i de salut d’una comunitat. Ara que ja és àmpliament acceptat que el multilingüisme és beneficiós cognitivament, podem afirmar que mantenir la llengua pròpia i la de la societat majoritària és millor per a les comunitats que es troben en situació d’amenaça lingüística que no pas canviar a la llengua majoritària. Hi ha diversos estudis que mostren que el rendiment escolar dels nens de programes bilingües és igual o superior al dels nens de programes monolingües. A més, aquests beneficis cognitius també poden servir per a prevenir malalties vinculades amb la cognició, com ara la demència o l’Alzheimer. Però aquestes malalties no són les úniques que es poden prevenir mantenint la llengua pròpia. Tenim altres estudis, com aquest i aquest altre, que han trobat que els nivells de malalties cardiovasculars, d’hipertensió o de diabetis també són més baixos en comunitats que mantenen la seva llengua que no pas en aquelles que ja l’han perduda. De tot això, en parla més en profunditat Albert Ventayol en el seu article “La diversitat lingüística, una qüestió de salut pública”.

Així doncs, en aquest article hem vist diversos tipus d’arguments que es poden servir per defensar per què és important preservar la diversitat lingüística mundial. No només perquè, com diem sovint, cada llengua representa una visió del món, de la qual la ciència pot extreure coneixements ben diversos, com ara la cura de possibles malalties dels teus futurs fills, o fer-los desxifrar pedres Rosetta encara desconegudes. També perquè el lingüicidi té conseqüències físiques i violentes palpables per als seus parlants, com ara la pèrdua de la identitat, l’aparició de traumes intergeneracionals i l’empitjorament de la salut.

David Ginebra Domingo és membre del Grup de Lingüistes per la Diversitat (GLiDi).

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 75€ l'any