Els subscriptors de VilaWeb reben cada dia a les deu del vespre l’edició en pdf, amb els millors articles que trobaran l’endemà al diari. Feu-vos-en subscriptors per ajudar VilaWeb i la seva visió del periodisme i el país.

ETA ha tancat finalment el seu procés de desarmament i ha cessat d’existir com a organització. La decisió ha estat fruit d’un procés tan llarg com difícil i de vegades incomprensible. Especialment difícil perquè ha hagut de ser fet de manera unilateral. Especialment incomprensible per això mateix. No recorde cap altre procés de pau en què l’estat, en compte de facilitar el desarmament, haja maldat per complicar-lo o fins i tot aturar-lo.

Més i tot: encara ahir Mariano Rajoy va anunciar solemnement que la dissolució d’ETA no canviaria la política antiterrorista. I aquest és un anunci tan estrany com inquietant. Perquè si el terrorisme era ETA, ETA deixa d’existir i tanmateix la política antiterrorista es manté, aleshores l’única conclusió racional possible d’aquest sil·logisme és que l’objectiu de la política antiterrorista no era ETA. O no era ETA i prou. O no era ETA principalment.

Com si fos un espill d’aquest sil·logisme, el comunicat de dissolució d’ETA diu que el conflicte entre l’estat espanyol i el País Basc no començà amb ETA ni s’acabarà amb ETA. Açò és indiscutible per més literatura que l’executiu de Madrid vulga posar-hi. I, de fet, desarmada finalment ETA, és més que probable que aquesta veritat emergesca diàfana en l’horitzó del País Basc, segurament amb una força més gran que mai, car el xantatge de la violència no condicionarà el pensament de ningú. La gran qüestió, que explica en part l’estranya frase de Rajoy, és quina serà aleshores la resposta de l’estat espanyol?

Durant uns anys, també amb l’objectiu d’afeblir ETA i el seu entorn, l’estat espanyol va dir una vegada i una altra que en absència de violència tot era possible. Encara que no pensassen complir-ho, sabien que ho havien de dir, conscients que en un sistema democràtic real posar límits a la decisió popular és, a la llarga, una tasca impossible. Per això s’aferraven al mètode i no a la idea, per això posaven l’èmfasi en la violència usada per ETA i no en la independència i el socialisme proposats per ETA. La violència els servia així per a desautoritzar la independència i el socialisme i per a ajornar el debat sobre el problema de fons. Tot era possible, la independència i el socialisme s’entenia que també, sempre que no hi hagués violència.

Però ja s’ha demostrat amb escreix que mentien. I d’ací ve l’obsessió de l’estat de continuar presentant com a violència qualsevol cosa, fins i tot fets que no ho són –i la rebel·lió que volen endossar al govern català n’és el cas paradigmàtic. La classe política espanyola s’agafa com a un ferro roent al mètode, a la violència, per no haver d’encarar el problema polític real que bascs i catalans, si més no, presenten cada volta amb més arguments, amb més convicció i amb més rotunditat. En el cas català, la situació és simplement escandalosa. En el cas basc, cal convenir que les morts i les extorsions comeses en el passat per ETA, per més antigues que fossen, són un argument real que no es podia ni bandejar ni menystenir així com així. Calia, per tant, que desaparegués. En primer lloc i sobretot per respecte als drets de tothom, començant pel dret a la vida. I per la pau. Però també, políticament, per a confrontar així d’una manera molt més eficaç Espanya amb la realitat que vol defugir constantment: l’existència d’un envit polític de caràcter nacional per part, si més no, de les nacions basca i catalana. Ara ja no es podrà parlar del mètode per evitar de parlar del fons. Ja no s’hauria de parlar del mètode per evitar de parlar del fons.

I per això, perquè els fa por aquest envit, els fa por la fi d’ETA. I per això nosaltres hauríem de ser capaços de valorar la notícia com un fet, a la llarga, molt més que transcendental, com un pas important i decisiu cap a l’aclariment de les relacions de poder i subordinació dins la península Ibèrica.

 

PS. Rafa Díez Usabiaga, una dels dirigents que ha encapçalat el procés de pau al País Basc ha concedit fa poques hores una entrevista a VilaWeb, on diu: ‘La sincronització dels processos català i basc pot ser decisiva en la nova etapa.’ Cal llegir-la.

Si podeu llegir VilaWeb és perquè milers de persones en són subscriptors i fan possible que la feina de la redacció arribe a les vostres pantalles.

Vosaltres podeu unir-vos-hi també i fer, amb el vostre compromís, que aquest diari siga més lliure i independent. Perquè és molt difícil de sostenir un esforç editorial del nivell de VilaWeb, únicament amb la publicitat.

Som un mitjà que demostra que el periodisme és un combat diari per millorar la societat i que està disposat sempre a prendre qualsevol risc per a complir aquest objectiu. Amb rigor, amb qualitat i amb passió. Sense reserves.

Per a vosaltres fer-vos subscriptor és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Vicent Partal
Director de VilaWeb