Rafa Díez Usabiaga, al seu despatx a la seu de Sortu (fotografia: Pere Cardús).

Fes-te subscriptor de VilaWeb

Aquest diari existeix perquè més de vint mil lectors han decidit que poden i volen pagar cinc euros el mes perquè tots rebeu tota la informació amb accés obert. Però no n'hi ha prou. En necessitem més. Tu ho vols i pots? Fes-te'n subscriptor ací.

El mateix dia que ETA comunica oficialment la seva dissolució, l’històric sindicalista i dirigent independentista Rafa Díez Usabiaga ens rep a la seu de Sortu a Sant Sebastià. Plou. De fet, podríem dir que plou sobre mullat. Díez Usabiaga va sortir l’agost passat de la presó després d’haver-hi passat sis anys i mig. A l’entrevista explicarà per què creu que el van tancar juntament amb Arnaldo Otegi i tres dirigents abertzales més. És un dels dirigents de l’esquerra independetista més respectats i fou el màxim dirigent del sindicat LAB durant dotze anys. Actualment és responsable de l’estratègia política de Sortu, el partit hereu de Batasuna i principal integrant de Bildu, la marca electoral ampliada amb unes altres formacions. La dissolució d’ETA obre la conversa, però aviat anem a parar al procés d’independència de Catalunya, a la situació dels presos i exiliats i a les oportunitats històriques que s’obren amb la involució democràtica de l’estat espanyol. Finalment, parlem d’aspectes més íntims de la presó i d’una carrera política que ja veu el final.

ETA anuncia la dissolució. És la crònica d’una mort anunciada o l’obstinació per un nou cicle?
—Jo crec que és una reflexió i una decisió que pretén crear un nou escenari. ETA va néixer en unes condicions polítiques a Euskal Herria i també en el context internacional. I acaba el cicle amb Euskal Herria en unes condicions polítiques diferents i un escenari internacional diferent. I amb la voluntat de facilitar l’obertura o l’aprofundiment d’un procés de canvi polític al país. Per tant, tenim davant el final d’un cicle al nostre país, però també la continuïtat de tot.

En quin sentit?
—En aquest procés d’emancipació nacional i social a partir dels avenços substantius i substancials dels últims seixanta anys, Euskal Herria està en condicions d’obtenir unes altres cotes de sobirania i de desenvolupament del projecte polític nacional.

Rafa Díez Usabiaga (fotografia: Pere Cardús).

La fi d’ETA no és la reacció a una eficàcia policíaca?
—ETA va néixer en el marc del franquisme i amb una societat sacsejada per la repressió franquista. Amb una èuscar condemnat a mort i un PNB amagat i esperant una decisió dels aliats sobre el règim franquista. ETA fou un desvetallament col·lectiu en l’àmbit abertzale i també en determinades posicions d’esquerres. En aquest recorregut, no es pot entendre l’evolució d’aquests seixanta anys, inclòs el marc autonòmic, sense tenir en compte què ha significat ETA com a agent que ha estat font de compromís, de sentiment, d’organització i de resistència. ETA i l’esquerra abertzale, en un context polític, internacional, econòmic i social molt diferent, adopten la decisió d’acabar un cicle i que la societat basca emprengui unes noves concepcions d’acumulació de forces i d’activitat política exclusivament per vies democràtiques. S’ha fet una reflexió sobre el context polític i el desenvolupament del procés d’emancipació nacional de manera que es pugui fer de la manera més positiva possible.

‘Sense violència tot és possible’, deien. Us ho creieu? És cert?
—Tan sols cal observar l’evolució del procés català. És una demostració que això és un discurs hipòcrita i que ha estat un element introduït a la societat com un argument fals. Aquests últims anys hem vist com alguns semblava que preferien la persistència d’ETA o d’una determinada dimensió de lluita armada en lloc de voler una solució del conflicte polític. El Partit Popular i alguns altres àmbits de l’estat han tingut molt de protagonisme a l’hora de no edificar un procés de pau. I han mirat de fer sabotatge a les decisions que prenia ETA i l’esquerra abertzale en aquesta direcció. Preferien tenir un escenari amb un cert grau de conflicte militar que no haver d’obrir la situació política. En aquesta nova situació es pot comprovar que l’estat no té respecte a la voluntat democràtica d’Euskal Herria ni de Catalunya.

La voluntat democràtica és perillosa per a l’estat espanyol?
—Es posa de manifest que l’autèntic enemic de l’estat espanyol són les idees d’unes majories polítiques i socials que volen reconeixement i la possibilitat que tots els projectes siguin possibles per les vies democràtiques. Aquest és el germen que desemmascara la involució antidemocràtica de l’estat. L’estat mantenia un nivell de credibilitat i discurs en unes condicions determinades que ara deixem enrere. Ara és mostra molt dèbil quan les majories s’expressen pacíficament i per vies democràtiques. El canvi estratègic de l’esquerra abertzale ha fet possible que aquests últims vuit o deu anys l’estat sigui feble quant a l’oferta democràtica. No és capaç de reconèixer unes realitats que no vol assimilar i que ja no tenen a veure amb l’ús de la violència.

L’estat espanyol té por d’obrir la possibilitat democràtica?
—Efectivament. L’estat no té cap oferta democràtica. Té por de democratitzar les idees. Diu que sense violència tot és possible, però després no permet la realització dels projectes polítics. L’estat espanyol permet de defensar una posició, però en la mesura que esdevé majoritària la coarten per vies polítiques, judicials, el 155 o la repressió. Hem entrat en una nova etapa. La voluntat de la transició de crear un model territorial d’autonomies amb l’anomenat cafè per a tothom ja no té recorregut. Catalunya i Euskal Herria proposen una nova base democràtica de reconeixement de les nacions i el respecte de la voluntat majoritària. La teràpia autonòmica de la transició ja no funciona. Aquesta batalla l’hem de fer cadascú cercant les majories socials necessàries, però també la podem fer conjuntament a Europa.

Europa és un terreny difícil…
—Europa ha de veure que l’estabilitat política i econòmica que tant desitja demana un nou marc democràtic real en què les voluntats democràtiques majoritàries trobin una via per a fer-se realitat. Aquesta és la font d’estabilitat. No hi haurà mai estabilitat política i econòmica si un estat coarta permanentment les voluntats democràtiques i fa servir instruments repressius contra aquestes majories. La sincronització dels nostres dos processos qüestionant el model d’estat i la involució pot ser un factor important aquests anys vinents.

Rafa Díez Usabiaga (fotografia: Pere Cardús).

L’estat espanyol ha boicotat el procés de pau?
—Efectivament, hi havia sectors polítics i de poder a l’estat que vivien políticament més còmodes en una situació de confrontació armada. Pot semblar dur i sorprenent. Però podien pensar que la violència d’ETA generava un discurs que cohesionava la societat espanyola i l’àmbit polític. Això els permetia de neutralitzar les posicions sobiranistes i independentistes. Quan aquest element cohesionador s’acaba, es demostra que l’estat no té cap proposta ni cap oferta democràtica per a posar damunt la taula. Cal recordar que quan hi hagué el canvi d’estratègia de l’esquerra abertzale i la fi de l’activitat armada d’ETA, el mapa polític institucional va canviar completament. Al parlament de Gasteiz i al govern basc hi havia majoria de PP i PSE, i això va canviar automàticament després. I PP i PSE es van convertir en cinquena i quarta força, respectivament. Al govern de Navarra també van canviar completament les posicions.

El vostre empresonament de més de sis anys és un intent de boicotar la resolució del conflicte?
—És cert que nosaltres vam obrir un nivell de debat en l’esquerra abertzale sobre la necessitat d’aquest canvi estratègic. Un nivell de debat que influïa el conjunt de l’esquerra abertzale i que també va influir les decisions d’ETA. En el nostre judici i empresonament hi havia un objectiu més de fons. Es tractava de cercar una situació de desordre a l’esquerra abertzale. Es pretenia que hi hagués escissions i un afebliment del projecte polític. A l’estat no li interessava una sortida ordenada en què l’esquerra abertzale podia ser molt influent en un escenari post-fi d’ETA. Escapçant l’esquerra abertzale van pretendre facilitar aquest escenari de caos, desconcert i desvertebració. Jo crec que la sentència de Bateragune s’ha de llegir més en clau política que res més.

Un militant abertzale ha sabut sempre que la presó era una possibilitat real. Això pot canviar ara?
—Em sembla que el cas de Catalunya és una prova evident que l’estat, més enllà de l’existència de violència, tem els projectes que qüestionen l’status quo. L’estat deixa clar que l’actuació rebel contra la seva integritat té un cost gran. I així vol escarmentar els ciutadans i avisar-los sobre els seus compromisos individuals i col·lectius. Aquest estat no acceptarà allò que les majories democràtiques puguin voler en cada moment. L’esquema del seu nacionalisme intolerant i impositiu des de fa segles torna a manifestar-se amb una cruesa absoluta. La democràcia i la via pacífica no els atura. Però això no pot impedir que Catalunya i Euskal Herria avancin en la determinació de fer efectives democràcies completes. Mai no ha estat tan clar que la demanda de sobirania és cada vegada més sinònim de democràcia.

Avui hi ha nou presos polítics catalans i uns quants exiliats, entre els quals el president de Catalunya. Què en penseu?
—D’entrada, vull expressar la meva solidaritat amb tots i la meva admiració pel nivell de compromís i determinació d’acord amb la voluntat de la majoria social de Catalunya. El procés català és per a nosaltres una lliçó per l’enorme simbiosi de les institucions i la dinàmica social. Tot canvi polític de gran dimensió necessita un múscul social important i un grau elevat de transversalitat i solidaritat. La fortalesa del procés de Catalunya té molt a veure amb aquesta simbiosi social i institucional. A l’estat no es pensaven fa quatre o cinc anys que el procés podria ser tan impermeable a la campanya constant de la ‘brunete mediàtica’, a la persecució judicial i al xantatge econòmic constant. Encara que el procés ara sigui en fase de recomposició, té ancoratges sòlids que em fan ser optimista sobre la nova fase que cal començar.

Rafa Díez Usabiaga, a la seu de Sortu (fotografia: Pere Cardús).

Què en pot aprendre, el moviment independentista català, del basc? Potser la capacitat de resistència a la repressió?
—La justificació constant per l’estat de la repressió política i la construcció d’argumentacions jurídiques ad hoc són situacions que fa anys que vivim aquí de manera constant. Diria que la societat catalana no esperava una resposta de l’estat en els paràmetres que s’han produït. Potser algú s’havia cregut que es respectaria la voluntat majoritària pel fet de ser expressada pacíficament. Es podia pensar que la teràpia de l’estat contra Euskal Herria tenia uns altres elements de justificació que la feien diferent de la que s’aplicaria a Catalunya. Però és evident que l’estat ha reaccionat igual amb violència o sense. La societat i bona part dels dirigents independentistes catalans no estaven psicològicament preparats per a pensar que l’estat reprimiria amb aquesta força. I això fa caure el mite que havia venut l’estat que qualsevol idea es pot defensar i realitzar en termes pacífics i democràtics. Ara caldrà resituar-se i sortir de la perplexitat. La sincronització dels processos català i basc és una de les claus de la nova etapa. Pot ser decisiva.

Heu estat tancat a la presó sis anys i mig. En vau sortir l’agost passat. Quin consell podeu donar als presos polítics catalans i als seus familiars?
—Quan ets a la presó, és molt important ser capaç de gestionar-se el temps un mateix. Aquestes vint-i-quatre hores del dia donen per a molt. I un dels elements més importants d’autodefensa és la gestió del temps. Que no es deixin endur pel que significa la monotonia diària a tots els nivells. Cal tenir un grau de disciplina personal en la gestió del temps. És molt important per a superar aquesta situació. Per una altra banda, aquesta gestió del temps en l’aspecte físic i intel·lectual permet de tenir un cordó umbilical amb l’exterior. I d’això cal tenir-ne molta cura. Tant pel pres com pel seu entorn. El millor aliment d’un pres, allò que més el reconforta en el dia a dia, és tenir aquest cordó umbilical amb l’exterior i estar amb un cert grau de tensió en relació amb el teu país i al batec social i col·lectiu. La solidaritat i el suport familiar, i des de qualsevol àmbit, és fonamental perquè el qui pateix les conseqüències de la repressió se senti part d’un poble en moviment.

Rafa Díez Usabiaga, a la seu de Sortu (fotografia: Pere Cardús).

Us veiem molt actiu i al peu del canó. No heu tingut el pensament que personalment ja us havíeu arriscat i sacrificat prou?
—Vejam, jo penso que hi ha un cicle de militància de la meva persona que s’acaba. Em sembla que una de les nostres tasques en aquest moment és fer d’enganxall generacional amb actius que han d’assumir responsabilitats i han de ser els qui interpretaran millor els canvis socials, econòmics i polítics que es produeixin. Nosaltres som d’una cultura vella. Una cultura política que s’ha desenvolupat des del final del franquisme. Sovint ens costa d’interpretar elements que es produeixen a la societat actual. No sabem com encaixar-los en el carril central de l’eix nacional. Per exemple, tota l’explosió de la lluita feminista. O els pensionistes. O lluites que tenen cos i desenvolupament propi al marge de l’eix nacional. Els paradigmes canvien i els joves valoren el concepte de la política d’una manera diferent de com ho fèiem nosaltres. La idea de política o de partits polítics o d’estructures organitzatives ha canviat considerablement entre els joves. Nosaltres en fèiem gairebé una opció de vida, de la política. Entràvem en la política com els capellans entraven en l’Església, amb mentalitat per a tota la vida. Ja no són així, les coses.

Heu trobat que aquests canvis s’han accelerat mentre éreu a la presó?
—Sí. Si m’ha sorprès res aquests anys, és el canvi d’aires de la societat basca en un període tan curt. M’ha sorprès veure com guanya terreny l’individualisme. Les prioritats individuals canvien molt. I el compromís polític s’entén d’una manera molt diferent. També les prioritats col·lectives són molt vulnerables a les modes i onades reivindicatives mundials. Els joves i les noves generacions poden tenir una capacitat d’anàlisi diferent de la nostra. I hem de ser capaços que el nostre capital i experiència serveixi per a fer aquest encaix amb ells. Jo arribo a un final de cicle pel cansament físic i intel·lectual lògic. És possible que no tingui la capacitat d’entendre determinades coses que passen avui. Hem de fer un trànsit de l’experiència als nous valors que emergeixen en favor d’un projecte polític de servei al país.

Rafa Díez Usabiaga tanca els ulls mentre pensa (fotografia: Pere Cardús).

Fes-te'n subscriptor i construeix amb VilaWeb25 el diari nou que els Països Catalans necessiten ara.

60€/any | 18€/trimestre
120€/any | 35€/trimestre

Si no pots, o no vols, fer-te'n subscriptor, ara també ens pots ajudar fent una donació única.