16.05.2025 - 21:40
“Això pesa com un ou”, diu un nen mentre intenta aixecar un pal al costat de la riera. L’Ot somriu i respon: “Però si un ou no pesa gens!” Jo també somric. L’Ot és autista i des de les meves ulleres de lingüista m’encanta observar com interpreta el llenguatge. Més tard, li pregunto si recorda la frase. No em respon, però sé que m’escolta. Quan li demano què volia dir el nen, diu: “Un ou no pesa, s’ha equivocat.” Li explico el significat de la frase feta. “Ok”, respon abans de marxar corrents. Ara sé que aquest “ok” és la seva manera de dir que ho ha entès i que la conversa pot acabar. També sé que es recordarà de cada paraula. Fa quatre anys, m’hauria sortit de l’ànima corregir aquest “mal comportament”, però avui tinc una perspectiva força diferent.
Per raons personals i professionals, la neurodivergència és objecte de les meves lectures i converses des de fa un temps. Aquest concepte, cada cop més visible a les xarxes socials, fa referència a les persones que tenen un funcionament neurològic diferent del que es considera majoritari o “neurotípic”. Inclou, per exemple, l’autisme, el TDAH (trastorn per dèficit d’atenció amb hiperactivitat), la dislèxia, la dispràxia o les altes capacitats. Cal distingir el concepte neurodivergència del de la neurodiversitat, que engloba també la manifestació neurològica considerada majoritària o típica. Fer visible la neurodiversitat (o “diversitat de cervells”), com sovint ja fem amb la diversitat lingüística, ens recorda que no hi ha una única manera correcta de pensar, sentir o comunicar-se. Cada llengua ens ofereix una mirada única del món; cada cervell, una manera diferent –i igualment vàlida– de processar-lo, perquè comunicar-se no depèn només del codi que fem servir. Però què és el que ens fa témer tant els estils de comunicació fora de la norma?
Cada cop són més els estudiosos que han examinat aquesta pregunta i altres de relacionades amb la comunicació neurodivergent. Un d’ells és el sociòleg autista Damian Milton, que va descriure el que anomena “el problema de la doble empatia”: quan dues persones amb neurotips diferents –per exemple, una de neurotípica i una d’autista– es comuniquen, poden tenir dificultats per a entendre’s. Inicialment, aquest fenomen s’interpretava com a manca d’empatia per part de la persona amb una expressió no majoritària (en aquest cas, l’autista). Avui sabem que, en realitat, la dificultat rau en l’ús de codis socials diferents. I és que ser neurodivergent sovint s’assembla a provenir d’una altra cultura. Per això n’hi ha que se senten més ben acollits vivint a l’estranger: allà, les diferències s’associen al fet de ser “de fora”, i no a una desviació de la norma. Arribats a aquest punt, potser hem d’admetre que allò que considerem la norma comunicativa, ben mirat, no és res més que una ficció social.
Per bé que totes les societats estableixen normes per a comunicar-se –des de regles gramaticals fins a accents legítims, passant per llengües oficials i registres i comportaments socials adequats a cada situació–, aquestes normes no són neutrals, sinó fruit de processos històrics i polítics que determinen què és concebut com a correcte. Tot allò que se’n desvia, ja sigui per la tria lingüística, per l’estil de conversa o per l’estructura cognitiva que hi subjau, sovint es margina. En un article de l’any passat, el lingüista autista Gerald Roche va parlar de l’“escletxa de la mort” dels autistes, referint-se a una menor esperança de vida deguda a les dificultats en la comunicació (entre altres coses), tot comparant aquesta realitat amb la de parlants de llengües minoritzades. Només cal pensar en una visita mèdica on pacient i professional no comparteixen llengua inicial (tema d’un article recent de la Carla Ferrerós), que pot tenir un efecte negatiu rellevant en l’adequació de l’ajuda mèdica. En el cas d’un pacient autista es podria donar una situació semblant: si aquest evita el contacte visual, respon amb monosíl·labs o no expressa el dolor de la manera que s’espera, un metge pot interpretar aquestes conductes com a senyals de desinterès, fredor emocional o fins i tot com a absència de dolor, quan en realitat el pacient està experimentant malestar però el comunica d’una forma diferent.
Exemples com aquests ens indiquen que la diversitat lingüística i la neurodiversitat topen amb el mateix enemic comú: la ignorància de les realitats diverses o la falta de sensibilització de la població general envers aquestes. Com ja hem dit més amunt, les diferències en la comunicació de persones neurodivergents sovint són malinterpretades perquè no s’ajusten als cànons socials dominants.
Una expressió freqüent en neurodivergència, però poc coneguda fora de l’àmbit especialitzat, és l’ecolàlia. Consisteix a repetir enunciats sentits anteriorment i el seu ús es percep sovint com a dificultat o com a fruit d’una baixa capacitat cognitiva. Més enllà d’aquests prejudicis, pot ser una manera rica i significativa d’expressar emocions, referències culturals o demandes. L’ecolàlia pot ser immediata (quan es repeteix de seguida) o diferida (quan es fa al cap d’un temps). Pel que fa a la població general, també hi podem trobar usos ecolàlics en un sentit ampli, quan, per exemple, recitem frases fetes, cites conegudes, refranys, fragments de cançons o frases de sèries i anuncis per expressar una idea o una emoció. Aquest ús de llenguatge prefabricat és molt habitual i socialment acceptat, però no s’hi dóna el nom d’ecolàlia perquè no està associat a cap diferència neurològica. Així i tot, la línia és més fina del que sovint es creu, i reconèixer-ho ens pot ajudar a desestigmatitzar aquesta forma de comunicació en persones neurodivergents.
En canvi, hi ha expressions més conegudes, pel fet de ser força comunes a tots els neurotips, com poden ser les interrupcions freqüents o els salts sobtats de tema. Habitualment, s’interpreten com a falta d’educació o de respecte. Tanmateix, darrere d’aquest comportament hi pot haver una ment que processa la informació molt ràpidament i que té dificultats per a contenir o retenir idees durant una conversa. Aquest patró és habitual en persones amb TDAH, però també pot donar-se en altres perfils amb pensament ràpid o divergent com les altes capacitats i en qualsevol persona (neurodivergent o no) quan està especialment excitada o emocionada. En lloc de frenar aquesta expressió –que pot ser viva, creativa i genuïna–, caldria entendre-la com una altra manera vàlida de participar i fomentar espais comunicatius més flexibles.
Després de tot el que hem dit, és obvi que com a societat ens queda molt per aprendre. Personalment, vaig començar a emprendre aquest camí quan les meves circumstàncies vitals m’hi van empènyer. És més, vaig passar de ser espectadora de les expressions de la neurodivergència d’altres a identificar i valorar les meves pròpies peculiaritats. Aquest (auto-)coneixement no només és útil, sinó necessari per a poder tornar a l’essència del que vol dir comunicar: fer-se entendre i entendre l’altre. En definitiva, ens cal connectar com a prioritat en una societat cada cop més individualista. Així que, per experiència pròpia, puc dir que si comencem a “escoltar” la diferència amb atenció, obrim camí a la convivència real de totes les diversitats.
Alina Moser és membre del Grup de Lingüistes per la Diversitat (GLiDi).
