Bon dia, senyor metge, em fa molt mal el fetge

Els humans, per comprendre-la, observem la realitat, en classifiquem les entitats i els esdeveniments segons les característiques que ens semblen rellevants i (sovint) assignem paraules a cada una d’aquestes classificacions. A través de les llengües sabem, a més, que cada comunitat lingüística du a terme aquest procés amb algunes diferències (ens en parlava fa temps en David Ginebra). Així constatem que, efectivament, la realitat no és un fenomen objectiu sinó que nosaltres, els humans, ens en fem una construcció. A l’àmbit de la salut això és especialment rellevant: la manera com ens referim al cos humà o a la salut és diferent entre les llengües, i aquestes diferències poden arribar a passar desapercebudes i ocasionar problemes de comunicació a la consulta quan el pacient i professional no comparteixen llengua.

El cos humà (i tot allò que s’hi relaciona) és el mateix per a tothom arreu del món i tot i així les paraules que n’etiqueten les parts poden tenir significats diferents segons la llengua. Per exemple, per a allò que en català és designat amb una sola paraula, clatell, en amazic se’n fan servir dues: ijiman, que correspondria als laterals de la nuca, i taḥbut n ijiman que vol dir, literalment, ‘clot del clatell’ i que es referiria a la part central. Un fenomen similar el trobem en el fet que en català tinguem vint dits, cosa que pot sorprendre a parlants de llengües com l’anglès, perquè ells tenen deu fingers i deu toes. Al revés també passa: en català dividim l’extremitat superior en dues parts, que anomenem amb les paraules braç i mà, mentre que en altres llengües com l’amazic una sola paraula (afus) fa referència a tota l’extremitat.

També trobem diferències en l’assignació de significats no literals a les paraules. Igual que en català vinculem certes sensacions o emocions amb el cor, en altres llengües les associacions es fan amb altres òrgans. En català, a l’expressió tenir coragre (que designa la cremor d’estómac) el mot cor fa referència a algun component de l’aparell digestiu, i una frase com En Jaume no té cor ens indica que aquesta paraula també significa ‘seu de les emocions i sentiments’. En amazic, el mot tasa, que vol dir ‘fetge’, és el que es vincula amb algunes emocions que en català es lliguen al cor; és per això que una expressió com patir del fetge podria significar, literalment, ‘patir pels fills’. Un altre exemple: en mandinga, la paraula per a ‘fetge’ fa referència a l’angoixa, i l’expressió equivalent a tenir el fetge trencat voldria dir ‘estar angoixat’.

Ara ja deu fer cap a vint anys que van començar a arribar a Catalunya persones procedents de tot arreu que parlaven llengües ben diferents, algunes de les quals, en aquell moment, ni sabíem que tenien presència a casa nostra. Professionals de diferents àmbits (mestres i professors, mediadors interculturals, treballadors socials, acadèmics, etc.) van adonar-se que les barreres en la comunicació eren especialment rellevants en camps com l’educació i la salut. En el cas de la salut, es va constatar que les dificultats podien interferir a l’hora de fer el diagnòstic i el tractament dels pacients. La lingüista Lluïsa Gràcia va encapçalar un equip que, des del GALI (Gabinet d’Assessorament Lingüístic per a la Immigració) de la Universitat de Girona, va vehicular els resultats de recerques relacionades amb les llengües de la immigració amb la voluntat de pal·liar les dificultats de comunicació amb els pacients que parlaven llengües diferents de la nostra.

Aquest equip va observar que els problemes de comunicació anaven molt més enllà de les dificultats generades pel coneixement deficitari del català, i que se’n donaven de més greus quan el pacient ja tenia un cert domini de la llengua d’acollida. Van constatar que hi havia problemes de comunicació que només detectaven els mediadors interculturals quan eren a la consulta, però que passaven desapercebuts si ells no hi eren. Les traduccions literals d’expressions com les del paràgraf anterior feien que s’interpretessin de manera literal frases com “sento que el fetge m’explotarà”, que segurament es referia a símptomes no orgànics, i que es fessin proves innecessàries i es retardés el diagnòstic de la malaltia. D’exemples d’aquest estil, el grup de la Lluïsa Gràcia en va recollir una bona mostra.

A través d’aquestes recerques i amb l’ajut d’algunes institucions es va fer l’esforç de difondre aquesta idea que les llengües mostren diferents maneres d’entendre el món: que les persones que formen part d’una determinada comunitat no expressen els símptomes de la mateixa manera que els d’una altra, i que el fet que un parlant d’una altra llengua faci servir un mot en català que no significa exactament el mateix en la seva llengua comporta problemes que poden passar desapercebuts i que poden fer que s’ignorin símptomes reals o que es facin proves innecessàries.

D’això ja fa uns quants anys. Llavors trobàvem que era una qüestió de respecte als drets lingüístics poder assegurar que la comunicació entre professionals de la salut i pacients es dugués a terme amb el mínim d’entrebancs possibles. I ara sembla que hem perdut embranzida, no només pel que fa a l’atenció als nouvinguts (ja no són un fenomen nou, però hauríem de recordar que hi continua havent persones que arriben i que aprenen la llengua), sinó fins i tot pel que fa a l’atenció sanitària amb la llengua pròpia del país,  tal com ens ho va descriure la Carme Junyent. Des de fa un temps, potser el mateix temps que fa que hem deixat d’atendre amb aquell interès les llengües dels nous catalans, anem recollint un degoter de casos de vulneració dels drets lingüístics dels catalanoparlants a favor del castellà.

I més enllà de tots els problemes que això comporta i de què es parla vastament, cal recordar que entre el català i el castellà també hi ha diferències de categorització i de conceptualització del cos humà i les malalties. Així, per exemple, una mala traducció del mot espalda al català pot generar confusió entre l’esquena i l’espatlla, i traslladar al castellà l’ús que fem del mot coll (referit no només a la part externa sinó també a la interna) fàcilment pot ocasionar l’aparició de malentesos. D’altra banda, les traduccions literals dels noms populars per a determinades malalties també poden generar dificultats de comunicació: penseu com pot ser passar al castellà les panses, les feridures i les galteres. I, en direcció contrària, considereu que en algunes varietats d’espanyol una pregunta com “¿Has enfermado este mes?” pot voler dir si t’ha vingut la regla.

És importat que el pacient i el professional comparteixin llengua inicial i, si això no és possible, que el sanitari tingui sensibilitat lingüística per detectar els malentesos que es donen encara que sapiguem parlar la llengua de l’altre. No només les llengües mostren la construcció que ens fem del món, com hem il·lustrat amb exemples més amunt, sinó que l’ús que fem de les llengües també contribueix a la construcció d’una determinada realitat. I les dades ens diuen que per ara, aquesta realitat, és una mica menys justa per a tots.

Carla Ferrerós Pagès és membre del Grup de Lingüistes per la Diversitat (GLiDi)