Pablo Milanés

  • Hi ha una cançó de Pablo Milanés, mort aquesta setmana, que ha inspirat tota la meua vida

VilaWeb
La guitarra de Pablo Milanes en la capella ardent del músic. (Fotografia de Fernando Villar)

Quan ets jove, de vegades trobes en un vers una justificació de com voldries que fos la teva vida. Els nostres països, Maria i Martxelo, han tingut tots tres la sort de tenir grans poetes i músics que han contribuït a fer-nos créixer personalment i de manera col·lectiva. Però hi ha música més enllà. I jo vaig trobar els versos que m’agradaria que definiren la meva vida a l’altra banda de l’Atlàntic, en una cançó de Pablo Milanés, el cantant que aquesta setmana ens ha deixat, després d’un llarg combat contra el càncer.

Pablo Milanés i Silvio Rodríguez van ser dos noms emblemàtics, insignes, de la Nueva Trova Cubana, l’emblema d’una Cuba que als nostres anys setanta era revolucionària però no grisa, no tan grisa com el bloc soviètic, la imatge d’un país ple de color que ens enviava amb aquests dos músics molta bellesa i una manera suau i contundent alhora de dir les coses més greus i transcendentals.

Per ser honrat amb els lectors, he de confessar que llavors era més de Silvio Rodríguez que no pas de Pablo Milanés, igual com ho he estat tota la vida. M’agraden les coses com més complexes millor i tant en la dificultat de la música com en la profunditat de les lletres Silvio era, és, més sofisticat, més provocador, més ric que Pablo Milanés. Si més no, aquesta és la meua humil opinió.

Però, dit això, hi ha una cançó de Pablo Milanés que per a mi és un punt i a part, aquella que voldria que definís com vull ser: “La vida no vale nada”. Perquè crec que és molt difícil explicar millor i d’una manera més bonica les raons per les quals alguns pensem que hi ha poques coses, molt poques però molt substancials, que estan fins i tot per sobre de les nostres peripècies personals i que ens forcen a viure pensant sempre en la col·lectivitat per sobre d’allò que és personal.

Això vaig entendre quan la vaig escoltar per primera volta, quan tenia menys de vint anys, i això continue pensant avui, a punt de fer-ne seixanta-dos: que la vida no val res si jo he d’ajornar un altre minut de ser, només per morir-me en un llit.

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 75€ l'any