Neus Canyelles, una “autobiografia autoritzada” premiada amb el Lletra d’Or

Neus Canyelles és una de les escriptores més consolidades de la seva generació. Nascuda a Palma l’any 1966, va debutar l’any 1997 amb Neu d’agost, premi de narrativa Bearn, que portava com a subtítol “Llibre de memòries”. D’aleshores ençà, ha construït una obra coherent i relligada per aquest “donar testimoni de la condició humana”, com en diu el seu editor, Josep Lluch, disculpant-se per ser massa emfàtic per a parlar d’una autora que es considera a si mateixa “de to menor”, que ha rebut uns quants premis –el Ciutat de Palma per Cap d’Hornos, el 2002; el Lector de l’Odissea per L’alè del búfal a l’hivern, el 2006; i el Mercè Rodoreda per Mai no sé què fer fora de casa, l’any 2013– i el respecte unànime de la crítica i la resta d’escriptors. Tot i això, continua essent una escriptora pràcticament secreta. Massa secreta.

“Quan va sortir el llibre, vaig expressar la meva sorpresa pel poc relleu que creia que tenia l’obra de la Neus Canyelles. Una obra no hauria de passar desapercebuda”, deia avui Lluch, durant l’àpat de lliurament del Lletra d’Or a l’escriptora per Autobiografia autoritzada. Un premi que, per l’editor, és “una correcció” d’un cert silenci que la seva darrera obra havia tingut fins ara. La premiada mateixa ha ironitzat sobre la qüestió, i ha dit: “Sóc una autora menor. Passo molt desapercebuda. Sóc tímida i no m’agrada figurar i això no ajuda en el món literari. Però sempre hi ha algú que s’hi fixa, fins i tot en les minúcies com jo”, a més d’agrair un premi a obra publicada, atès que ella no s’hi ha hagut de postular i la recepció ha estat una sorpresa: “Quan vaig veure qui havia guanyat el premi Lletra d’Or vaig estar a punt de caure rodona al carrer Sindicat de Palma.”

Un premi singular nascut els anys cinquanta

Recordem-ho: el premi Lletra d’Or va néixer l’any 1956 per iniciativa privada i independent per part d’un grup d’amics estudiosos i afeccionats a la literatura catalana: Enric Badosa, Maria Aurèlia Capmany, Josep Maria Castellet, Antoni Comas, Fèlix Cucurull, Gonçal Lloveras, Joan Teixidor, Frederic-Pau Verrié i Antoni Vilanova. Ells van ser el primer jurat –que va premiar Salvador Espriu per Final del laberint– i van establir les tradicions no escrites del guardó: que un autor tan sols pugui obtenir una vegada el premi, que els jurats pleguin quan fan cinquanta anys i triïn el seu successor i que el premi no tingui dotació econòmica, sinó que solament et lliura una Φ (fi) d’or, dissenyada pel joier Manuel Capdevila i Massana, que actualment lliura la tercera generació, Manel Capdevila i Coral. L’editorial que ha publicat el llibre s’encarrega d’organitzar i pagar el dinar. Al llarg dels anys, l’han rebut Josep Pla, Josep Carner, J.V. Foix, Joan Oliver, Joan Fuster, Manuel de Pedrolo i Gabriel Ferrater, entre més autors.

A hores d’ara, el jurat el formen Míriam Cano, Andreu Gomila, Llucia Ramis, Pau Sif i Sebastià Alzamora, que enguany ha fet cinquanta anys i ha participat per darrera vegada en la tria. Ha estat l’encarregat de glossar Canyelles, de qui el jurat va voler destacar l’escriptura “nítida i meticulosa” però alhora “irònica i potent”. De fet, la Canyelles mateixa ha explicat que la ironia ha estat la seva salvació: “Amolles les coses com et surten i et sents bé davant la tragèdia de la vida. A les meves obres es parla de viure en un món que una persona com jo no entén. Surto al carrer i no entenc ni les parles, ni la manera de viure…”

Contra la moda de les malalties mentals

Autobiografia autoritzada comença al Cafè de l’Òpera de la Rambla de Barcelona, on una escriptora veu entrar cada dia una vella bruta i devastada que hi va a berenar. Observant-la dia rere dia, l’autora es fixa en ella, fins n’espera diàriament l’arribada. Es demana per la seva història i té por de veure-hi el reflex del seu futur. Tot plegat la porta al record de la seva infantesa, passada entre una masia de la serra de Tramuntana i l’escola de la ciutat, mentre amb la seva germana descobrien el món. Per contrast, aquella alegria de viure es contraposa amb la vida adulta, en què l’escriptora ha hagut de conviure amb la por i la malaltia mental que pateix.

Per Josep Lluch, l’Autobiografia autoritzada permet d’entendre l’obra de l’autora com una sola narració autobiogràfica. Canyelles ha aprofitat que era acompanyada de la premsa convidada a l’acte de lliurament per parlar sense embuts de la malaltia mental que pateix, i que va narrar a Les millors vacances de la meva vida, centrada en la seva estada en establiments psiquiàtrics després de dos intents de suïcidi. “Ara hi ha una moda de la salut mental, i tinc sort que vaig escriure la meva darrera obra abans d’aquest esclat. Jo que pateixo d’aquests mals i he passat cinquanta anys terrorífics, no suporto que se’n parli amb la frivolitat com se’n parla. Com si fos una cosa que avui és moda i demà passarà.” També ha confessat algunes pistes per a entendre la seva obra i la seva manera de concebre la literatura: “Ric molt, però reconec que la vida és complicada. Tothom vol sortir de la seva zona de confort, i jo hi estic tan bé. Tothom es posa reptes, vol fer realitat els seus somnis, i jo no suporto tots aquests tòpics!”

Alzamora ha recordat que Canyelles al pròleg escriu: “Jo voldria haver estat Sherwood Anderson en el moment d’escriure Winesburg, Ohio. Haver tengut els seus pensaments abans. Haver sabut mirar sota la superfície de les vides alienes com ho va fer ell. Perquè aquell home, que va caminar sense rumb durant dos dies, confós, perquè volia escriure i no podia, perquè tot havia estat un fracàs a la seva vida, aconseguí escriure el millor llibre de relats del món, el model per a tots els grans escriptors de relats del segle XX.” Per l’autor de Ràbia –que tot just s’acaba d’anunciar que serà adaptada al cinema–, als llibres de l’escriptora premiada “no es donen mai consells, ni definitius ni provisionals. Però sí que els escrits que contenen són carregats d’experiència. […] En certa manera, cada llibre de Neus Canyelles es pot llegir com una nova entrega d’un gran relat en marxa, que és el relat de la seva vida”. Per això, ha acabat dient que els lectors de Canyelles glateixen per cada nou llibre d’aquesta “veu esperada, temuda, desitjada. Com una migranya, o com l’amor”.