23.06.2025 - 20:40
|
Actualització: 23.06.2025 - 23:55
L’ANC ahir va fer una crida a evitar que el rei dels espanyols es passejàs “amb normalitat” per Montserrat. I la frase triada per l’Assemblea ja encloïa una veritat essencial sobre el capteniment dels règims autoritaris: la seua obsessió patològica per la normalitat, entesa com l’acceptació tàcita del seu poder.
La protesta, finalment, va obligar a alterar el protocol previst –el foraster va haver d’entrar d’amagat per la porta del darrere– i això fa que aquesta acció de l’Assemblea no es puga considerar de cap manera com una anècdota política més.
Els règims autoritaris –siguen dictadures dures o democràcies il·liberals– sempre han comprès intuïtivament que el poder no se sustenta tan sols en la força que exerceixen sobre la població, sinó que sobretot es fa fort en la naturalització de la seua presència. La normalitat és sempre el millor aliat del tirà: quan una societat accepta com a cosa “normal” la presència d’una autoritat en els espais més simbòlics, quan assumeix com a inevitable que participe en les celebracions més íntimes, aquesta autoritat ha aconseguit la victòria més gran i ha afermat el seu poder de manera notable.
Aquesta era, precisament, l’estratègia del Borbó: la recerca d’una presència discreta però inequívoca, que pogués passar com un fet natural i inevitable, normalíssim, indiscutible. La cosa no era suscitar cap adhesió entusiasta –que ell ja sap de sobres que no pot suscitar–, sinó quelcom més subtil i perillós: demostrar que Catalunya està en una fase d’acceptació resignada del règim.
La tria de Montserrat, doncs, era de tot menys casual. Montserrat és un dels símbols més sagrats i estimats del catalanisme i representa un espai únic que ha protegit durant segles la cultura, la llengua i la dignitat dels catalans. Precisament per això, la presència del monarca espanyol en aquest espai era un intent clar de colonització simbòlica, de normalització de la presència del poder espanyol fins i tot en els reductes més íntims de la identitat catalana.
Era una visita que no cercava visibilitat pública i prou, sinó sobretot legitimitat simbòlica, la legitimitat que hauria aconseguit si hagués pogut pujar tranquil·lament a peu i hagués estat rebut amb tots els honors a la plaça, a la porta principal del monestir.
D’ací ve l’enorme importància de la protesta de l’ANC, precisament per la capacitat d’interrompre i fer impossible el discurs de normalitat que el poder espanyol pretenia erigir. Era molt important de no permetre que aquesta visita transcorregués sense friccions, sense contradiccions, sense un recordatori de la il·legitimitat de la monarquia espanyola a Catalunya i més en concret d’aquest monarca actual.
I sincerament: si hi ha qui no ho entén això i pretén, dins el catalanisme, fer befa de la gent que hi va anar, què hi farem? No seré jo qui perda el temps discutint-hi, ara. Aquest país ja està tan contaminat d’odi i de rancúnia i tan decebut que fins i tot et pots permetre de fer aquest mena de befa i, alhora, passar pel més pur i patriota, tu que no has mogut ni un dit per impedir el gest que el Borbó pretenia fer.
Però resulta que un dels errors més comuns en l’anàlisi política és precisament desdenyar l’eficàcia dels gests simbòlics. I per això ahir era tan important que hi hagués gent que plantàs cara. I per això cal donar les gràcies a l’Assemblea. Els règims autoritaris no menystenen mai els gests simbòlics: comprenen que la batalla pel sentit comú, per la normalitat, es disputa en gran manera en el terreny simbòlic. I per això esmercen tants recursos en l’espectacle del poder, en la solemnitat dels actes, en la pompa que envolta les aparicions públiques dels dirigents. I si ells no menystenen aquest terreny, per què caram no hauríem de reaccionar nosaltres?
Quan el poder pretén aparentar normalitat, però es troba obligat a mostrar la cara menys amable –amb una presència desproporcionada de policies, mesures de seguretat excessives, tensió palpable i trencament de les normes protocol·làries–, quan passa tot això i la normalitat s’esberla, en aquesta fractura es fa visible la violència que amaga l’aparença que ens volen construir –i imposar– de consens social, de naturalitat, de quotidianitat.
Per tant, això que va passar ahir a Montserrat hauria de servir per a recordar a tothom, per a recordar al país, que la normalitat no és mai neutral. Que la normalitat és un terreny de lluita política, segurament el més important, on es dirimeixen qüestions fonamentals sobre qui té el dret d’ocupar quins espais, qui pot aparèixer com a legítim i qui és exclòs de la representació pública. I que lluitar perquè no ens imposen la seua normalitat és i serà sempre una batalla imprescindible, un combat que cal lliurar.
PS1. Teresa Forcades posa veu a la dignitat avui. “Des de Montserrat: a favor de la lluita nacional catalana”.
PS2. Ara fa cinquanta anys que un grup de demòcrates van fer al País Valencià una reunió que acabà amb la seua detenció i capgirà la transició des del franquisme. Els Deu d’Alaquàs, un símbol democràtic i nacional, són els protagonistes d’aquest reportatge d’Esperança Camps, que ha parlat amb quatre d’ells: Josep Guia, Carles Dolç, J.J. Pérez Benlloch i Vicent Soler.
PS3. Bona revetlla i bona festa nacional dels Països Catalans a tots. Que el foc del Canigó arribe amb normalitat a totes les nostres comarques i a l’Alguer i que la festa transcórrega amb normalitat, precisament.
