La justícia europea reconeix l’amnistia i la possibilitat de revocar-la, en un impactant precedent eslovac

  • Un cas que va commocionar Eslovàquia podria arribar a ser un precedent per a Puigdemont en una hipotètica revocació de l'amnistia

Josep Casulleras Nualart
03.10.2023 - 21:40
Actualització: 03.10.2023 - 23:43
VilaWeb
Imatge del film 'Únos' (Eslovàquia, 2017) (fotografia: Martin Kasarda)

El Tribunal Suprem espanyol va amenaçar que encallaria l’aplicació d’una llei d’amnistia (abans que ni tan sols existeixi) amb qüestions d’inconstitucionalitat al Tribunal Constitucional espanyol i preguntes pre-judicials al Tribunal de Justícia de la UE. Quan un jutge té dubtes que l’aplicació d’una norma sigui compatible amb el dret de la Unió pot fer aquestes preguntes a l’alt tribunal europeu, que, si les admet, atura la decisió que s’hagi de prendre fins que no les hagi resoltes, cosa que acostuma a allargar-se molts mesos, fins i tot anys. Però els negociadors dels partits que discuteixen com hauria de ser aquesta llei saben que l’amnistia és reconeguda pel dret de la Unió, no tan sols perquè hi ha molts precedents de casos d’estats europeus que n’han aplicat, sinó perquè hi ha una sentència del TJUE força recent que la reconeix. És un cas ben singular esdevingut a Eslovàquia, en què, alhora, reconeix també la possibilitat de revocar-la, l’amnistia.

La sentència, publicada el 16 de desembre de 2021, és important, perquè clarifica algunes qüestions del punt de vista del TJUE: la primera és que l’amnistia és reconeguda implícitament com una fórmula compatible amb el dret de la Unió, perquè no es discuteix pas en cap moment que no sigui vàlida. La segona és que també és possible de revocar-la. I la tercera és que el control de constitucionalitat d’aquesta revocació, és a dir, si es fa d’acord amb el respecte als drets de les persones afectades, és quelcom que correspon a les institucions de l’estat, i el TJUE no hi té res a dir.

I encara més: el tribunal, en la resposta a una pregunta del tribunal eslovac remitent, diu que es pot tornar a enviar una euroordre contra una persona a qui prèviament s’hagués arxivat l’ordre de detenció europea per una amnistia que, posteriorment, s’hagués revocat. I que això seria factible i compatible amb el dret comunitari en cas que la persona que es troba sota ordre de crida i cerca encara no hagués estat jutjada.

El segrest del fill del president

El precedent es remunta a mitjan anys noranta, poc temps després de la independència d’Eslovàquia. L’agost del 1995 uns homes armats van aturar el cotxe que conduïa el fill del nou president eslovac, Michal Kovac, el van emmanillar, se’l van endur, el van embriagar, el van colpejar, el van apuntar amb una pistola i el van deixar inconscient a Àustria, on el van detenir perquè hi havia una ordre de crida i cerca contra ell per una investigació financera a Alemanya. Finalment, les autoritats austríaques el van retornar a Eslovàquia, on el cas va causar un gran impacte i on va començar una investigació sobre aquell segrest que va anar destapant la implicació de gent dels serveis secrets eslovacs.

Les connexions van arribar fins a persones força pròximes al primer ministre d’aleshores, Vladimir Meciar, rival polític de Kovac. Però el 1998 Meciar va decretar una amnistia que enterrava totes les responsabilitats penals dels implicats en aquest cas abans no arribés a judici. El tribunal encarregat de la investigació va arxivar el cas el 2001 amb caràcter definitiu, en una resolució que tenia caràcter absolutori. Molts anys després aquella amnistia es va revocar. Això es va fer en un moment que la majoria política a Eslovàquia ho va permetre i a causa de la commoció per l’estrena d’un film sobre els fets del 1995 que duia per títol Unos (‘Segrest’, en eslovac). De manera que fou la pressió social per a girar full d’un episodi obscur que fins i tot va comprometre l’entrada del país a la UE que el parlament va acabar aprovant el 2017 la revocació de l’amnistia del 1998.

Aquella revocació de l’amnistia fou avalada per la Cort Constitucional d’Eslovàquia i, en conseqüència, la justícia eslovaca va reobrir penalment els casos que havien estat arxivats contra una quinzena de persones presumptament implicades en el segrest del fill de l’ex-president. Un d’aquests era en parador desconegut, i quan va començar la investigació, als anys noranta, se sospitava que havia fugit a Mali. Tenia aleshores una ordre internacional de crida i cerca pendent, que es va arxivar amb l’amnistia. Però en la represa d’aquest procediment judicial arran de la revocació el tribunal va formular unes preguntes pre-judicials al TJUE sobre la conveniència de dictar una euroordre contra aquesta persona per la possibilitat que residís en algun estat de la Unió.

La primera pregunta que va fer, doncs, era si era compatible amb la Carta de Drets Fonamentals de la UE l’emissió d’una euroordre contra una persona a qui s’havia reobert el cas arran de la revocació d’una amnistia de la qual s’havia beneficiat. La resposta del TJUE fou que, com que l’arxivament del cas per una amnistia s’havia esdevingut abans no es jutgés, és a dir, abans no es dirimís la responsabilitat penal de l’afectat, era possible d’enviar una euroordre contra ell tan bon punt l’amnistia fos revocada i el cas es reobrís. El tribunal europeu deia als jutges eslovacs que això no vulnerava el principi non bis in idem, pel qual un individu no pot ser perseguit ni sancionat dues vegades per uns mateixos fets.

La segona i la tercera qüestions pre-judicials demanaven al TJUE si una llei aprovada pel parlament que revoca una amnistia que havia estat validada per un òrgan judicial estatal és contrària al dret de la Unió i si el Tribunal Constitucional pot determinar la constitucionalitat d’aquesta llei sense tenir en compte el dret comunitari. I la resposta del TJUE és que el dret de la Unió no s’hi aplica, que com que ni l’amnistia ni la llei que la revoca no determinen directament la responsabilitat penal d’un individu, és un afer que només incumbeix els òrgans estatals.

Un precedent?

Aquest cas pot fer pensar en la situació del president Carles Puigdemont i els consellers Toni Comín i Lluís Puig, sobre els quals ara mateix no hi ha cap euroordre, tot i que la fiscalia del Suprem espanyol ha demanat al jutge Pablo Llarena que les reactivi. La pressió dels fiscals s’esdevé de ple en la negociació sobre una possible llei d’amnistia entre el PSOE i Junts que, entre més conseqüències, implicaria l’arxivament de les actuacions contra els exiliats. Ara no hi ha cap ordre de detenció europea, perquè Llarena fa temps que mesura fins a quin punt estaria condemnada al fracàs tenint en compte la sentència del TJUE del 31 de gener d’enguany que limitava la possibilitat d’emetre’n de noves en casos, com el dels exiliats catalans, en què hi pot haver la vulneració del jutge predeterminat per la llei. I perquè vol saber si el mateix tribunal concedirà la immunitat cautelar a Puigdemont i Comín com a eurodiputats.

És una cursa intensa de ritmes més aviat lents en procediments que se superposen: el temps d’aprovació d’una llei d’amnistia i –més important– d’aplicació pràctica per part dels jutges, en aquest cas Llarena, que ja ha avançat –en un trencament evident de l’aparença d’imparcialitat– que qüestionarà l’amnistia al TC i, si escau, al TJUE mateix. Llarena segur que és coneixedor de la sentència del desembre del 2021 sobre la revocació de l’amnistia a Eslovàquia. Sap que no pot al·legar que una llei d’amnistia que aprova el parlament sigui contrària al dret europeu, que el TJUE ho deixa en mans del TC. I segurament pensa que li convé més que els exiliats tinguin activa una euroordre de detenció en el moment d’aprovar-se una amnistia, però això no depèn d’ell i prou.

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 75€ l'any
Fer-me'n subscriptor