Els Deu d’Alaquàs, els pares de l’autogovern, mig segle després de la detenció per la policia franquista

L’arquitecte Carles Dolç ja ha advertit el professor Josep Guia que és la darrera volta que celebren l’aniversari. “L’amic Guia ho va voler celebrar al cap de deu anys, als vint-i-cinc, als quaranta, i ara als cinquanta. Ja li he dit que s’ha acabat”, diu amb un mig somriure i un punt d’ironia. Guia ho accepta amb esportivitat i amb un cert orgull que ara, cinquanta anys després dels fets, la societat els reconega el mèrit d’haver treballat per una eixida nacional a la dictadura de Franco.

Perquè d’això tractava l’episodi que ara es recorda. Avui, dia de Sant Joan, fa cinquanta anys que deu joves militants antifranquistes, de diverses sensibilitats polítiques, van ser detinguts per la policia en una casa d’exercicis espirituals d’Alaquàs (Horta Sud). Damunt la taula hi havia tots els documents en què treballaven per a crear el Consell Democràtic del País Valencià. Per fer aquest reportatge, hem citat quatre d’aquests pares de l’autogovern per llegir amb ulls d’ara què van representar aquells fets.

El 24 de juny de 1975, amb Franco agonitzant, però viu, i amb capacitat per a continuar dictant i signant sentències de mort, tots deu es van reunir en una casa d’exercicis espirituals d’Alaquàs. L’inspirador d’això, Vicent Ventura, no hi era aquell dia. Després sabrien que havia estat una sort, perquè de fora estant va poder moure tots els fils necessaris per a l’alliberament dels activistes.

Els Deu d’Alaquàs eren Laura Pastor, l’única dona i representant del Partit Carlí; Joan Josep Pérez Benlloch, periodista i militant del PSPV; Vicent Soler, professor de la universitat, en representació de Socialistes Valencians Independents; Francesc Xavier Navarro, d’Unificació Comunista d’Espanya; Josep Corell, d’USO; Ernest Lluch, de Socialistes Valencians Independents; Carles Dolç, del Moviment Comunista del País Valencià; Francesc Candela i Josep Guia, en representació del PSAN, i Carlos Manuel Martínez Llanesa, estudiant d’economia, ex-comunista. D’aquests, Laura Pastor va faltar l’any 2019; Francesc Candela, el 2012, i Ernest Lluch va ser assassinat per ETA l’any 2000.

Reivindicar la Generalitat amb Franco viu

Josep Guia explica que l’origen de tot això era l’enuig de Vicent Ventura, perquè s’havia trencat la Taula Democràtica del 1973. Era final del 1974 o començament del 1975. Ventura encara era en els Grups d’Acció i Reflexió Socialista, que després va passar a ser el Partit Socialista del País Valencià, i Guia ja representava el PSAN. “Raonant, vam pensar que havíem de fer una plataforma democràtica d’oposició al franquisme, de trencament democràtic, però amb sensibilitat de país, valencianista i catalanista”, diu Guia, que recorda que es va convocar una primera reunió. Ventura va cercar el lloc, i entre tots dos van buscar gent de totes les sensibilitats. “Nosaltres teníem sensibilitat catalanesca i per la llengua i el país, i vam convocar una primera reunió el mes de maig en el carrer Sorní. Allí vaig presentar en nom del PSAN el primer document on es reivindica la Generalitat. Afortunadament, això no va decaure, i tenim Generalitat, malgrat que ara està en males mans”, recorda Josep Guia.

Van fer una segona reunió en les Escoles Pies, i la tercera van decidir de fer-la en una casa d’exercicis espirituals. “Ens ho havíem pres molt seriosament. Vam buscar un lloc tranquil, fora de la ciutat, per tenir tota la vesprada i tot el temps que calgués per a redactar el manifest fundacional d’allò que volíem que fos una plataforma estrictament valenciana”, evoca Vicent Soler, que era un jove professor d’Economia i va acabar essent conseller amb els presidents Lerma i Puig.

Soler recorda Vicent Ventura com l’agitador. “La plataforma havia d’aportar una veu pròpia valenciana a les negociacions de la transició democràtica. Durant la república no s’havia tingut eixa oportunitat. A banda de llibertat i amnistia, demanàvem l’estatut d’autonomia. I això presidia la intenció de crear aquesta plataforma”, diu Soler, que insisteix que el PSAN i el PSPV aportaven l’agitació valencianista al grup.

Si en el moment de posar-se a treballar hi havia tot de sensibilitats, ara, a l’hora de recordar els fets, també hi són. El periodista J.J. Pérez Benlloch, que ja té vuitanta-set anys, potser acostumat pel seu ofici a posar distància amb tot, lleva importància a tot el que va ocórrer. “En la nostra història no passa res important, i això dels Deu d’Alaquàs, a parer meu, s’ha fet més gros i més gran que no era. Històricament, no va ser més que una anècdota”, diu, i insisteix que allò va ser un episodi que tenia el seu mèrit però no per a fer-ne un episodi històric.

Siga com siga, Benlloch sí que reconeix el mèrit que s’ajuntàs gent que tenia com a objectiu l’eixida democràtica després de Franco, però amb pensaments polítics diferents. Vicent Soler hi està d’acord: “Ja hi havia distància en aquella època, però fèiem un esforç per a buscar punts d’entesa. Érem una plataforma pluripartidista i cadascú pensava d’una manera, però vam fer l’esforç per arribar a un acord de mínims perquè tots poguérem anar en la mateixa direcció. Érem conscients que giràvem un full de la història”, diu Soler.

Carles Dolç diu que no hi havia cap secret, que es feia un programa d’unitat. “Sí que hi havia gent de totes la sensibilitat, encara que hem de recordar que hi havia una altra plataforma, que era la Junta Democràtica, que era la que havia implantat el Partit Comunista. En la nostra, hi havia gent d’un espectre més ample. Entre ells, la Democràcia Cristiana, que aquell dia no hi era, però després de l’incident va tornar.”

Josep Guia guarda al seu arxiu el manifest que, finalment, es va signar i divulgar un parell de mesos després de la detenció. L’encapçalament en majúscules és un “Al poble del País Valencià”. Per fer-se la fotografia amb els altres tres protagonistes d’aquest reportatge, l’ha dut. Es troben a la cafeteria de l’Octubre Centre de Cultura Contemporània, i quan comenten la jugada entre tots, apareix Eliseu Climent. Un d’ells li pregunta com és que ell no era aquell dia en aquella reunió. Ell respon amb agilitat: “Segur que confabulava”, i tots acaben assentint entre rialles.

El manifest té sis punts. “Un d’aquests punts reclama l’estatut d’autonomia a partir del mateix moment del trencament democràtic com a guia per a exercir el ple dret a l’autodeterminació. Era un punt que havíem copiat en la formulació de l’Assemblea de Catalunya. El vaig copiar jo mateix. També diu que hi haurà oficialitat de la llengua catalana, de la qual el valencià és una varietat, i de la castellana”, diu Guia.

La detenció

Els quatre activistes amb qui parlem recorden la detenció com un fet excepcional i inesperat. Feia poc més d’una hora que havien entrat a la sala de reunions i tenien tots els papers estesos damunt la taula. La policia va entrar armada amb pistoles i va fer el típic crit de “manos arriba”. “Érem en un convent. Jo em vaig endur un bon ensurt, perquè una pistola en mans d’un policia no saps mai què pot fer. I això ens va donar molta notabilitat. Molts policies armats detenint uns xicots que no volien fer cap mal”, recorda J.J. Pérez Benlloch. Quan els van traure al pati, uns altres policies anaven armats amb metralletes. A Laura Pastor se l’endugueren en un cotxe particular. Als altres nou, els dividiren en dos furgons policials. I allí és on passa l’anècdota més divertida del fet i que conten a mitges Josep Guia i Vicent Soler. El resum és que la policia havia agafat tots els papers que eren damunt la taula, però Guia s’adonà que a la butxaca hi duia l’agenda amb tot de telèfons de gent ben compromesa contra el règim. “Josep Guia diu molt graciosament que aquell dia va fer de capellà perquè va repartir paperets, com qui repartia hòsties, per menjar-nos l’agenda. Recorde que quan el furgó va entrar al pati de la prefectura de Ferran el Catòlic, jo encara tenia un trosset de paper en la boca que no em podia empassar perquè no em quedava saliva dels nervis”, diu Soler.

A banda d’aquesta facècia, tots quatre reconeixen que van tenir sort i que els tres dies que van passar a la comissaria no els van fer mal. Sí que va haver-hi amenaces de càstigs físics, però no es van materialitzar.

La repercussió

Entre els Deu d’Alaquàs hi havia un periodista, professors universitaris, un arquitecte… Persones amb un cercle de relacions molt important que ràpidament es van mobilitzar per gestionar-ne l’alliberament. Josep Guia conta que Maria Conca i Vicent Ventura van moure tot de fils, que a alguns els van visitar els degans de les seues facultats i professors universitaris. Van passar tres dies a la comissaria i després els van dur al Tribunal d’Ordre Públic. Vicent Ventura i Joaquim Maldonado, de la Democràcia Cristiana, a través del Bamc Industrial de Catalaunya van pagar la fiança perquè els alliberassen. “Vam sortir amb una petició fiscal de tres anys per a cadascú de nosaltres per associació il·legal amb grau de dirigents. L’any 1976, quan Juan Carlos va fer el primer indult, es va acabar la història processal”, diu Guia.

Tots recorden l’eixida del Palau de Justícia com un acte molt emocionant. Cal recordar que Franco era viu i aquella acumulació de gent que els esperava i els aplaudia hauria pogut acabar de la pitjor manera. La mateixa mobilització social per a traure’ls va empènyer la gent al carrer.

El llegat

Amb l’escepticisme que ha respost a totes les preguntes, J.J. Pérez Benlloch reflexiona sobre els polítics d’avui en dia. “Jo m’identifique més amb Guia, que continua essent un infant per la rebel·lia que té, perquè està preparat, discuteix i defensa molt argumentadament les posicions. Els polítics joves no tenen l’estímul que teníem nosaltres, de carregar-nos el franquisme. Ara què volen?, una democràcia angèlica? Si no van contra el dictador, què volen, més democràcia?”, diu.

Vicent Soler també reconeix que tot es va accelerar molt i que, quan van olorar les eleccions del 1977, cadascú va trobar el seu lloc. “La unitat va durar el que va durar, però Alaquàs va representar que, per primera vegada, uns valencians eren detinguts per raons de voler l’autogovern, no tan sols la democràcia i l’amnistia”, diu.

Josep Guia, que recorda que entre tots els protagonistes d’aquella història continua havent-hi un lligam de bona relació, reconeix que tothom ha virat cap a direccions diferents. I sobre el llegat, diu que tot el que ha vingut després d’allò han estat còpies rebaixades. “Nosaltres vam marcar un punt d’inflexió, hi hagué una concepció unitària del País Valencià, una concepció catalanista, encara que ara no es gaste aquest nom. Ja parlàvem de la Generalitat. No de la de Catalunya, sinó de la d’ací.”

L’homenatge

Cinquanta anys després de la detenció per la policia franquista, i a desgrat dels recels de Carles Dolç, els Deu d’Alaquàs rebran demà un homenatge. Serà a la casa d’exercicis espirituals de la Puríssima. L’acte, l’organitza el Memòria Democràtica del País Valencià i, a banda dels parlaments i de les actuacions, l’edifici es podrà visitar per fer memòria d’aquells fets.