26.04.2018 - 22:00
|
Actualització: 27.04.2018 - 07:23
Pere Cardús ha parlat amb algunes de les persones que avui fa mig any exacte que varen ser protagonistes de la proclamació de la independència al Parlament de Catalunya. Si llegiu l’article, us adonareu de seguida que el retrat que fan de la situació és agredolç. Van proclamar la República, però ho van fer convençuts que l’endemà no es podria sostenir i que això tindria les gravíssimes conseqüències que tots hem vist, començant per la presó on romanen avui la presidenta del parlament, el vice-president Junqueras, nombrosos consellers i els dirigents de l’ANC i Òmnium. La pregunta és inevitable, per tant: pagava la pena? Era adequat fer-ho? Es podia fer res més?
Sobre si es podia haver fet res més, és clar que sí. Es podien haver convocat eleccions autonòmiques amb la vaga promesa que això hauria evitat l’aplicació del 155. Però això, crec, hauria significat una derrota completa del moviment republicà i segurament l’independentisme hauria entrat en una fase de desfeta, també electoral. Jo crec que això no era cap alternativa real, però estic d’acord que s’haurien pogut fer més coses. S’hauria pogut proclamar la independència el 3 d’octubre, i avui segurament seríem un estat independent. S’hauria pogut proclamar el dia 9, o el 10, i la batalla hauria estat molt intensa però no sé com estaríem. O s’hauria pogut proclamar el dia 3, el dia 10 o fins i tot el dia 27, però amb voluntat real de fer-la efectiva i mobilitzant la població i les institucions a defensar-la.
No es va fer res d’això i ara paguem l’errada de no haver fet la proclamació quan era el moment ideal. Amb molt dolor humà, perquè tenim el govern de Catalunya a la presó o a l’exili, tot sencer. Una generació de polítics catalans no tingueren l’encert de rematar el procés d’una manera definitiva, però van fer dues coses extraordinàries, per les quals els deurem sempre el reconeixement més gran: van jugar-se la vida per complir el programa electoral que havíem votat i van entendre que calia proclamar la República, ni que fos in extremis: per fer efectiu el mandat democràtic, i heroic, del primer d’octubre, per complir la promesa feta als electorals, però sobretot per posar el fonament d’això que avui ja ningú no dubta que és el vector de canvi als Països Catalans –i, curiosament, també a l’estat espanyol del qual el Principat va proclamar aquell dia la independència–: el projecte republicà dels catalans.
El mig any que ha passat d’aleshores ençà ha estat molt dur, això no ho pot negar ningú. La repressió, l’arbitrarietat, la violència, l’agressivitat desfermades pel rei espanyol han tingut i tenen conseqüències en la vida quotidiana de la gent. Evidents. Però la resistència dels ciutadans i la classe política catalana, també, i ara mateix sembla que més contundents i tot. La victòria electoral del 21 de desembre, la recuperació del carrer pel sobiranisme i l’enfonsament de la ficció judicial gràcies a l’acció exterior marquen tres fites enormes que han arraconat l’estat espanyol a la posició de feblesa on es mou ara mateix. Objectivament, avui, l’estat espanyol està millor que la vesprada del 27 d’octubre, això és cert, però també està infinitament pitjor que el matí del 30 d’octubre, aquell dilluns en què es va fer evident que la República no es faria efectiva de manera immediata.
I això és així perquè els diputats varen proclamar la independència aquell dia, proclamació que, efectivament, pagava la pena. I, és clar, perquè el govern va dissenyar l’operació de resistència que vivim. Però sobretot, sobretot, perquè els ciutadans no s’arronsaren ni es deixaren intimidar per l’enorme aparell de pressió que l’estat espanyol engegà.
Catalunya no és avui un estat independent, però és un territori que ha proclamat la independència i lluita cada dia per fer-la efectiva. Espanya no és avui un estat més petit territorialment, però ha perdut el control dels afers propis i no és capaç d’imposar la seua dominació a Catalunya. Mariano Rajoy va prometre una Catalunya domesticada –constitucionalista, en diu ell– al cap de tres mesos. Però no: sis mesos després té davant una Catalunya resistent i rebel que el va destruint a foc lent. Una Catalunya resistent, encara, però ja republicana, que per això mateix no projecta il·lusions en un futur indeterminat i llunyà, ans vol crear un present tangible tan aviat com li siga possible. I que, d’aquest fet, en trau una força extraordinària.
Una part de la decisió sobre com ho hem de fer, això, sobre com hem de rematar la feina, resta avui en mans de la classe política. D’una classe política certament confusa, escapçada, castigada i reprimida, però que ha après molt dels errors comesos i que crec que avui valora encara més la decisió i la fermesa dels qui la vàrem votar. Ells poden tenir estones de desorientació, però el fet clau és que la decisió final de tot continua en les mans de la gent, que des del 2010 ha impulsat aquest moviment de canvi profund que fa miques el règim del 78. Les cartes són sobre la taula i la partida és activa, no pot negar-ho ningú. I si en això estem d’acord, també hem d’estar d’acord que això passa perquè a l’octubre no es va frenar i es va fer –ni que fos en el darrer moment– una part substancial de la feina que calia fer: dir al món que Catalunya es vol constituir en un estat independent en forma de república i que farà tant camí com calga per arribar-hi. Per més revolts i giragonses que trobem al davant.
