Amb el record molt viu d’un referèndum tenyit de sang i dignitat, el divendres 27 d’octubre a migdia, avui fa mig any, el parlament proclamava la independència en coherència amb el resultat de l’1 d’octubre. Aquells vint-i-sis dies que separaven el referèndum de la proclamació havien estat una eternitat en la il·lusió de la gent i una mil·lèsima de segon en la perspectiva històrica. Tot havia anat molt de pressa i, tanmateix, s’hi arribava just de forces. Les sensacions es barrejaven. Mentre a Madrid es preparava una repressió inèdita i brutal contra el govern i les institucions de Catalunya, mentre Jordi Cuixart i Jordi Sànchez ja miraven l’avenç del seu poble entre barrots, el parlament declarava la independència i els carrers de la capital s’omplien d’una gernació que emergia des de tots els racons i carrerons.

El parc de la Ciutadella havia estat encerclat i pres pels Mossos d’Esquadra, encara sota comandament català, i fora de les parets del palau que fa de parlament hi havia centenars de càmeres i antenes parabòliques que esbombaven per tot el món la bona nova. Acabava de néixer una república. O potser s’havia plantat la llavor que la faria créixer. Més enllà de la muralla de càmeres, una quietud estranya als parterres del parc tan sols esqueixada per la remor de la gentada més enllà dels murs. Per damunt de les tanques s’albiraven banderes, pancartes i castellers. A dins, la majoria parlamentària que havia fet honor a la veu dels ciutadans en referèndum es concentrava a les escales nobles del palau. No s’endevinava ni un centímetre de la cèlebre catifa vermella, de tanta gent que hi havia a la galeria.

L’expectació i la bandera de l’ONU

Els batlles, a les escales del parlament, brandaven les vares (fotografia: ACN).

Davant el despatx del president Puigdemont al parlament, les grans figures de la política catalana, amb la presidenta Forcadell al capdavant, esguardaven l’esclat d’alegria. Centenars de batlles de tot el Principat s’acaramullaven als graons de l’escala. En un dels costats del quadrat arquitectònic que veu baixar les escales com si fossin balcons, hi havia els mitjans de comunicació. Càmeres i fotògrafs s’apilaven en una lluita aferrissada pel millor angle o la perspectiva més bona. Diputats, convidats dels grups parlamentaris, membres de les entitats socials i figures diverses del sobiranisme ocupaven un altre dels costats superiors de l’escala. Algú havia penjat una bandera de l’ONU a la barana de pedra, ben a prop d’on era previst que parlessin el president i el vice-president.

S’havia acabat el ple que havia aprovat la resolució que servia per a ratificar la decisió de l’1 d’octubre. Al parlament, els telèfons mòbils bullien de felicitacions i arribaven imatges de les concentracions que hi havia als carrers. El centre de Barcelona començava a col·lapsar-se i encara havia d’arribar molta més gent de més indrets del país. Hi havia gent de totes les comarques i també mallorquins, valencians, rossellonesos, menorquins, franjolins, eivissencs que saludaven i acompanyaven aquella proclama de llibertat. Les abraçades eren una cursa de relleus, els cops a l’esquena, les mirades, els ‘ho hem aconseguit’ i també els ‘ara ve el moment de la veritat’…

Amb les maletes fetes
La sensació de vertigen i de perplexitat, d’il·lusió i de dubtes pel període que s’obria impregnava les cares, les mirades, els gests. Algunes cares avançaven ja allò que passaria a continuació. El govern tenia les maletes preparades perquè ja sabia la ràtzia repressiva que s’acostava. Així ho explica Clara Ponsatí, consellera d’Ensenyament: ‘Va ser un moment massa trist per a mi. Ja veia tot el que seguiria. No podia viure amb alegria aquell moment perquè sabia què vindria a continuació.’ A l’esquerra del president i el vice-president, a primera fila, a prop de Lluís Llach, Ponsatí observava l’escena amb una mirada profunda i una mica distant. ‘Un amic em va enviar un missatge demanant-me que somrigués perquè feia cara de funeral’, ens explica Ponsatí. La realitat dels màxims dirigents polítics i la de la gent que s’havia mobilitzat al carrer eren mons diferents. Fins al punt que Ponsatí ja tenia la maleta feta. ‘Em sentia totalment estafada’, reconeix avui.

Símbol del mandat popular

L’urna que Ferran Civit va portar al parlament el dia de la proclamació (fotografia: ACN).

Abans de començar els parlaments improvisats de la batllessa de Badalona, Dolors Sabater, en nom dels representants municipals, i de Puigdemont i Junqueras, el diputat de Junts per Sí (per Esquerra) Ferran Civit va arribar a l’escena amb una urna alçada. ‘La vaig portar perquè per mi l’1 d’octubre era el moment fundacional de la Catalunya contemporània’, explica Civit. ‘Va ser un dia que el món va veure la part millor de Catalunya, la seva gran solidaritat, però també va veure la cara pitjor de l’estat espanyol –diu–. Calia que l’1 d’octubre amb el símbol de l’urna fos present al parlament.’ Civit recordava amb aquell gest que era el referèndum del primer d’octubre allò que havia dut a fer la declaració al parlament: ‘Fèiem efectiu un mandat popular.’

‘El símbol és l’urna. Són els drets civils i la defensa de la democràcia. Per això vaig veure clar des de l’1 d’octubre que portaria l’urna del meu poble, l’Espluga de Francolí, al parlament quan es fes efectiu el mandat del referèndum. Em feia il·lusió que l’urna que hi hagués al parlament fos la del meu poble.’ Civit també va tenir la idea de posar una bandera de l’ONU a la barana de l’escala. Ell no en tenia cap i va demanar a un conegut que la portés i se n’ocupés. ‘Així hi havia la bandera de les Nacions Unides, la bandera amb els dos presos que ja hi havia, i l’urna. Van ser els tres símbols d’aquell dia a les escales del parlament’, explica.

Un mal de panxa entre la victòria i la incertesa
L’actriu Sílvia Bel va posar la veu a la presentació de l’acte. Era una persona externa a la política, però molt acostada als dirigents que s’havien situat a la primera fila del moment històric. ‘Tenia una barreja de sentiments. Havia viscut de prop els esdeveniments d’aquells últims dies. Tenia una sensació de felicitat, per una banda. Es fa difícil d’explicar. Havíem arribat més lluny que mai. Però érem conscients del moment que s’obria a partir d’aleshores’, explica ara. Bel reconeix que aquest contrast la va fer sentir malament: ‘Puc dir que quan vaig arribar a casa em trobava malament. No era perquè no fos feliç. Els havia vist a ells, i ja veia que hi havia alguna cosa que desprenia incertesa i tristesa.’

‘En aquell acte a les escales del parlament vaig tenir la impressió que s’hi combinava el coratge, la supervivència, la felicitat i una grandíssima incertesa’, diu l’actriu que va anunciar els parlaments. ‘Fent allò posaven en risc les seves vides. Com s’ha demostrat després. Sento admiració per ells’, afegeix. ‘Hi havia una sensació de vertigen. Ja hi havia dues persones tancades a la presó i no se sabia què podia passar. Es barrejaven els dos sentiments: la victòria i la incertesa.’

Els parlaments
‘Alcaldes i alcaldesses, us comprometeu amb el procés de construcció de la República Catalana que s’acaba de proclamar?’, va demanar Dolors Sabater als batlles que alçaven les vares a tot el caragol de l’escala. El sí de resposta va fer tremolar les pedres històriques de l’edifici. ‘Visca la República Catalana’, tancava Sabater.

Junqueras, el vice-president del govern, s’adreçava als qui escoltaven defensant els valors universals amb què s’havia proclamat la República. També refermava el compromís amb la voluntat de ser un sol poble cohesionat i construir un país millor des de la plenitud del respecte:

I Puigdemont, que adreçava unes paraules –deia–, des del cor, de l’emoció, de la raó i la legitimitat. El president parlava del moment històric. De la legitimitat del parlament. Un parlament legal i sorgit d’unes eleccions, que havia fet un pas ‘llargament esperat i lluitat’. ‘Vénen hores que a tots ens tocarà de mantenir el pols d’aquest país. De mantenir-lo, sobretot, en el terreny de la pau, del civisme i la dignitat.’ Puigdemont parlava de la vella nació d’Europa. Del seu sentit democràtic. ‘Siguem-ne conscients i, sobretot, sobretot, siguem-ne dignes. Visca Catalunya!’

Una llavor i molts contrasts
El carrer esclatava d’il·lusió i voluntat de defensar la república proclamada. El govern es reunia després a Palau. El govern espanyol activava la suspensió democràtica a Catalunya. El cop d’estat. Expulsava els consellers, el vice-president i el president dels seus càrrecs. Ocupava les conselleries, les seus dels departaments, acomiadava treballadors, tancava organismes, delegacions, emprenia polítiques, examinava els calaixos, ordinadors, arxius i la comptabilitat de tot un govern. Alguns membres del govern democràtic se n’anaven discretament a Brussel·les. Uns altres es quedaven i decidien de presentar-se davant el jutge a Madrid. Però tot això ja va venir després i avui és prou viu el record de tot plegat.

Aquell 27 d’octubre es va passar de la il·lusió al buit. De la celebració d’una victòria a la constatació de la incertesa. I de la seguretat d’unes idees nobles al vertigen d’una repressió violenta i descarnada. Aquella jornada fou la jornada dels contrasts. Però la llavor de la República havia estat plantada a les escales del parlament. Com una metàfora. Les escales es poden pujar o baixar. Entre la il·lusió i el vertigen.

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Sostenir un esforç editorial del nivell i el compromís de VilaWeb, únicament amb la publicitat, és molt difícil. Per això necessitem encara molts subscriptors nous per a allunyar qualsevol ombra de dificultats per al diari. Per a vosaltres aquest és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Podeu fer-vos subscriptors de VilaWeb en aquesta pàgina.

Vicent Partal
Director de VilaWeb