Marta Rovira i les esquerdes de l’exili

No marcant distància amb Rufián, Rovira s’acaba distanciant dels seus companys d’exili en un moment decisiu a la justícia europea

VilaWeb
Marta Rovira, acte dels quatre anys d'exili. Fotografia: ACN.
Josep Casulleras Nualart
23.03.2022 - 06:54
Actualització: 23.03.2022 - 07:54

VilaWeb necessita el vostre suport

Aquest diari existeix perquè més de vint mil lectors han decidit que poden i volen pagar cinc euros al mes perquè tots rebeu tota la informació amb accés obert. Però no n’hi ha prou. En necessitem més. Tu ho vols i pots?

Fes-te’n subscriptor aquí.

“Recordo travessar la frontera entre França i Suïssa a quarts de vuit del matí del 23 de març. Tenia necessitat de connectar amb allò que passava a Madrid. En vaig estar tot el matí pendent, i amb l’ai al cor tot esperant què s’esdevindria. I quan vaig veure que els tancaven a la presó, vaig sentir impotència, frustració, ràbia, ira…” Marta Rovira recordava així el moment en què, avui fa quatre anys, va arribar a Suïssa, exiliada, per evitar de ser empresonada ella també. Ho deia ahir al vespre en una connexió telemàtica de Ginebra estant amb la seu d’Esquerra, on es va fer un acte sobri, amb la plana major del partit, per recordar aquest aniversari. Hi havia quatre protagonistes més: Dolors Bassa, Carme Forcadell i Raül Romeva, que van conversar amb Rovira, a més d’Oriol Junqueras, que va cloure l’acte. Tots cinc ja es van retrobar el juny de l’any passat a Ginebra, després dels indults als presos polítics.

I, com en aquella fotografia, on només hi havia els presos d’ERC amb Rovira, o la d’uns quants dies després, dels presos de Junts i prou, amb Puigdemont, a Waterloo, l’acte d’ahir a la seu d’ERC evidenciava la desunió del moviment, el predomini del partit per damunt de la visió compartida, de lluita col·lectiva. Era un acte de partit, sí. Però impressionava escoltar el relat que feia Rovira de la seva sortida a l’exili i que no hi hagués representants de Junts, si més no Jordi Turull i Josep Rull. Perquè en el record d’aquelles hores prèvies a la sortida amb cotxe cap a Suïssa, del neguit durant el ple d’investidura de Turull, del patiment per què els passaria a tots els qui, com ella, havien estat citats a declarar pel jutge Llarena, en el record d’aquelles hores i dies de fa quatre anys hi havia un tots. La magnitud d’allò que va succeir, de la repressió que els va envestir, els unia, i això traspuaven les paraules de Rovira. Però ara, passats aquests quatre anys, els ponts entre els uns i els altres han volat.

Al carrer de Calàbria, davant la pantalla gegant amb el rostre de Marta Rovira, hi havia, dalt l’escenari, Romeva, Bassa i Forcadell, que anaven responent les preguntes que els feia la vice-secretària general del partit, Marta Vilaret, sobre el record d’aquells dies de març, sobre l’impacte de la repressió, sobre com encarar el futur. El discurs polític de tots plegats fou poc concret, amb crides a “continuar lluitant cada dia”, o bé a “cercar la llei d’amnistia, i el reconeixement del dret d’autodeterminació”… O, com deia Forcadell, “si vam ser capaços de fer-ho l’octubre del 2017, ho podrem fer qualsevol altre octubre, i esperant aquest moment, que arribarà”. Junqueras va dir en la cloenda que la presó i l’exili “fan més legítima la nostra lluita i la nostra causa”.

El pes del factor humà

Però la importància de l’acte d’ahir és el pes del factor personal en l’exili de Marta Rovira. Ella no s’hi va esplaiar gaire, en la videoconferència amb la seu de Calàbria. En canvi, n’havia parlat amb més detall en l’entrevista del matí a Catalunya Ràdio. Rovira explicava a Laura Rosel que va haver de decidir en una nit si se n’anava a l’exili o entomava la presó; que se’n va anar a Suïssa i no a Bèlgica per no haver d’entomar el desgast de batallar contra unes euroordres, perquè en aquell moment la seva prioritat era “la supervivència personal”, era tornar a començar en un altre país amb la seva parella i la seva filla Agnès, amb la incertesa, és clar, d’una possible extradició. L’impacte personal que va tenir per a ella el seu no-comiat per la manera com es va precipitar tot, encara li fa un nus a la gola que li esquinça la veu, com es pot sentir en l’entrevista.

Rovira, com Anna Gabriel, ha quedat fora del radi d’acció de les euroordres perquè és a Suïssa, on el sistema d’extradició és diferent perquè depèn del govern. I el govern suís ja va deixar clar a l’estat espanyol que no concediria cap extradició per motius polítics. Ara Rovira diu que s’hi troba bé, però sap que si mai posa el peu fora de Suïssa, a qualsevol dels estats que l’envolten, immediatament Llarena emetrà una nova euroordre contra ella. De fet, el jutge ja va deixar escrita l’amenaça contra Rovira en el plec de preguntes pre-judicials enviades al Tribunal de Justícia de la UE.  Què farà ara Marta Rovira? Ella mateixa deixa a l’aire la resposta a aquesta qüestió. Romandrà a Suïssa? Encararà una euroordre? S’arriscarà a tornar a Catalunya?

El cas és que, passada l’etapa de supervivència personal, en l’actual fase d’acció política Marta Rovira manté una certa distància amb la resta de companys de l’exili. En la mateixa entrevista a Catalunya Ràdio defensava Gabriel Rufián per les declaracions incendiàries que va fer tot acusant Puigdemont i el seu entorn d’haver tingut contactes i relacions amb el govern rus. Aquelles declaracions subscrivien un relat molt calculat i molt interessat d’una determinada premsa espanyola que disparava contra la línia de flotació de la principal amenaça que té la credibilitat de l’estat espanyol com a estat de dret a l’àmbit internacional.

La batalla judicial que lliuren a Bèlgica Carles Puigdemont, Toni Comín, Clara Ponsatí i Lluís Puig, que s’acosta a l’etapa final al TJUE, pot tombar l’estructura repressiva construïda a Espanya contra l’independentisme. El Confidencial i El Periódico van publicar alhora unes informacions filtrades, ja sabudes i sense proves d’allò que afirmaven, provinents del sumari del cas Vólkhov, que és prospectiu i en una fase encara llunyana a l’enjudiciament. I ho feien amb una intenció molt clara de desprestigiar la línia d’acció de l’independentisme a l’exili ara que ha esclatat la guerra d’Ucraïna, empastifant-lo amb els contactes russos. I tanmateix, Rufián, Junqueras, Tardà, hi donen crèdit, prenen una opció política per a defensar aquest discurs ara, en aquest moment, seguint el tempo dels diaris espanyols a qui es fa la filtració.

I Marta Rovira s’hi afegeix, però d’una manera peculiar. Perquè, d’una banda, defensa que Rufián hagi obert “un debat que no és estèril” i diu: “Ens agradaria sentir amb contundència que l’independentisme només té aliats d’estats clarament democràtics.” Però quan Laura Rosel li recorda que Puigdemont va ser molt clar en un article a La Vanguardia dient que ell no havia tingut mai cap contacte directe amb cap membre de la federació russa, Rovira diu: “I no són aquestes les declaracions que hauríem de fer grans, i no les de Gabriel Rufián? Perquè per nosaltres, per l’independentisme, és estratègic que en aquest moment que Rússia és un estat que declara la guerra a Ucraïna d’una forma tan radical, que algú estableixi lligams de l’independentisme amb Rússia, a nivell internacional ens fa un mal absolut, van a minar la nostra reputació.”

És així com, no marcant distància amb Rufián, Marta Rovira s’acaba distanciant dels seus companys d’exili, justament ella que, durant aquests anys d’ençà que va arribar a Suïssa, ha estat un pont entre els exiliats de Junts i ERC. I com a mostra, la compareixença conjunta que va fer a Ginebra amb Puigdemont el desembre del 2018 per a presentar una demanda a l’ONU contra Espanya per la violació de drets polítics. Però la demanda ha estat oblidada, la unitat d’acció s’ha perdut i els ponts entre partits independentistes han deixat d’existir. Això, i la gravetat de la campanya de desprestigi pels suposats vincles russos, s’esdevé pocs dies abans d’una cita judicial decisiva a Luxemburg, sobre les pre-judicials de Llarena, en què Marta Rovira també és part afectada.

“No volem tenir por, no ens volem sentir amenaçats, no ens en sentim”, deia ahir Rovira. Però l’amenaça del jutge espanyol sobre ella és encara ben viva.

Més notícies

Junts encara podem anar molt més lluny. Amb VilaWeb.

Fes-te’n subscriptor i construeix amb VilaWeb el nou diari que els Països Catalans necessiten ara.
Fer-me'n subscriptor
des de 60€ l'any / 5€ el mes
Ara també ens pots ajudar fent una donació única.
Fer una donació
a partir de 10 €