Manuel Delgado, en una imatge d'arxiu (fotografia: Albert Salamé).

Manuel Delgado (Barcelona, 1956) és antropòleg i professor universitari a la Universitat de Barcelona. Fortament polititzat i militant comunista de fa dècades, Delgado ha estat una de les veus més punyents del procés català. Sempre s’ha definit com una persona no independentista que s’afegia al procés per les oportunitats de millora social que podia oferir. Però en aquesta entrevista, feta al seu barri de Barcelona, és molt pessimista i molt crític amb la situació actual. De Torra a la CUP, passant per Pedro Sánchez i els comuns, Manuel Delgado explica els seus contundents punts de vista.

Quina valoració en feu, del govern Sánchez ?
—No m’ha despertat gens d’interès perquè dubto molt que impliqui cap variable per a canviar res. És absolutament insignificant. Excepte com a coartada. Coartada perquè uns i altres facin creure que el problema és el PP. Tot conseqüència directa de la perfídia del PP i Rajoy. La coartada perfecta.

Hem de fer fora el PP!
—Exacte. Si el PP és fora, es reobre la perspectiva que és possible una reforma a Espanya. La qual cosa serveix perquè els comuns continuïn confiant en aquesta mena de pastanaga penjada d’un bastó, ERC consideri la viabilitat proposada per Tardà de refer un tripartit, i el PDECat torni a ser allò que era, és a dir, Convergència. Coartada perquè tot torni a ser com era abans d’aquest parèntesi que alguns van pensar gairebé de somni. Ara es culmina el procés de desmobilització. S’ha de fer política per dalt. Ho fan els uns i els altres. I això ja es veia a venir. Quan va haver-hi la declaració d’independència algú va decidir que la gent tornés a casa. I ara en veiem les darreres conseqüències: plegar veles i conformar-nos a vindicar el retorn dels segrestats.

Tesi Cebrián. Tanqueu-los a la presó i deixaran de parlar d’independència i parlaran dels presos.
—És clar. Com que l’element central és l’alliberament dels ostatges ja tenim per què lluitar. La perspectiva i l’horitzó de la República Catalana acabarà essent com una mena de fita similar a la República Socialista de l’esquerra tradicional. Sempre present però, per definició, horitzó inabastable. I, per inabastable, justificació ideal perquè res no es mogui.

I com el valoreu, el govern de Torra?
—Algú va pensar que amb el seu nomenament alguna cosa canviava, i amb la seva declaració fundacional seria rupturista. Però és claríssim que aquesta perspectiva també s’ha frustrat d’una manera vergonyosa i vergonyant. Han guanyat, tu. I ja està. Som un poble derrotat. Una vegada més.

Per sempre?
—Podem comptar amb lustres, segles o mil·lennis. Era aleshores o mai. Tu creus que d’aquí a cinc anys canviarà res? Estaran tots acomodats. Per cert, Puigdemont és viu o no? Pràcticament ha desaparegut. El nou govern Sánchez ha estat estratègic perquè Puigdemont es desinflés. La retòrica republicana serà vigent per imatge, però en canvi ara per ara la dinàmica per a restablir l’expectativa que vam tenir a tocar dels dits no es manté. No hi ha ambient. No descarto, tampoc, que hi hagi una sorpresa i es pugui restablir l’esperança. Però per mi no és clar que d’una manera o altra puguin dur-nos a un altre lloc que no sigui el restabliment de l’autonomia. Que bàsicament és la fita que hem aconseguit. I sembla que estem contents, tu. Ara només falta rescatar els presos polítics. No veig que s’hagi planejat tornar a comptar amb mi, com a peó. Com un d’aquells que vam ocupar els carrers i vam pensar que eren nostres. És claríssim que no.

Ningú no sap què fer.
—La clau va estar sempre en la mobilització. Allò que realment donava força, la matèria primera, era la gent al carrer. Això va començar al carrer i havia d’acabar al carrer. I algú va decidir que no era bona idea. No sabrem mai què va passar. Confiar en allò que algú va anomenar les masses, la gent al carrer, i donar-los el protagonisme, era molt arriscat. Potser no ho van voler. No van gosar. No era por dels morts. Era por dels vius. Hi havia vertigen a trobar-se que els carrers no eren seus, ni dels altres. I d’aquesta perspectiva, i mirant-s’ho de la balconada de la Generalitat estant, van tenir por.

Passem a l’àmbit de la CUP. Com els veu Manuel Delgado?
—La CUP ha acabat convertint-se en un altre partit qualsevol. I ja està. Ara per ara la CUP, amb el seu discurs molt més radical, ha decidit de dedicar-se a la política. Fan política. La sensació que alguns tenim, per raons històriques, és que tornem a viure la pitjor cosa que podia passar: que vinguessin els nostres. Va passar a la transició, va passar amb l’eufòria inicial dels comuns i els canvis als municipis i passa ara.

Molt optimistes no ho estem.
—Si vols que sigui optimista, paga tres whiskys. Dóna’m un motiu per a ser optimista. Alguna cosa que no sigui el nou govern de Pedro Sánchez i que d’una manera o altra em doni expectativa. I ens equivoquem tantíssim amb el paper que pot fer el PSOE! Però tant! Aquí hi ha hagut un malentès històric del qual no ens n’acabem de sortir.

Quin?
—Pensar que el nacionalisme espanyol més desmesurat, fanàtic, radical era el PP o Ciutadans. No és veritat. El PSOE són els hereus històrics de la Falange, no dic del franquisme. Amb noms i cognoms. Francisco Vázquez, Alfonso Guerra, Rodríguez Ibarra, José Bono. Quan dic que són els hereus de Falange parlo d’aquest nacionalisme entre cometes d’esquerres, que podia ser Falange, amb un fort factor social, però amb el factor patriota per damunt de qualsevol altra cosa. Això ho encarna molt més Susana Díaz que no pas Inés Arrimadas. No sé què esperem què pugui fer el PSOE de diferent del PP i Ciutadans. El PSOE té el patriotisme social que tenia la Falange. Està claríssim que la perspectiva d’un govern del PSOE no és gens ni mica tranquil·litzadora.

Com veu Manuel Delgado el món dels comuns, ara?
—Jo m’he sentit molt a prop d’Albano-Dante Fachin i Àngels Martínez. Jo, com ells, no he estat mai independentista. Vam creure que hi havia un horitzó, una oportunitat. I ho intentàvem. Els comuns ara són el PSC. En l’àmbit municipal són el neomaragallisme. I ja està.

Escriviu cartes?
—Dissabte hi ha un acte d’Òmnium a la Vall d’Hebron. I hi aniré perquè m’estimo molt Jordi Cuixart. Ell va fer que arrelés un procés de canvi a Òmnium, que durant molt de temps per mi era una vergonya. Quan jo anava a actes d’Òmnium molta gent del meu entorn no entenien res. Òmnium era la bèstia negra, la burgesia catalana. I el tipus va fer aquesta cosa tan magnífica: lluites compartides. La vindicació d’un passat que la classe treballadora catalana tenia un paper hegemònic. I on quedava clar que les lluites no eren únicament contra ells. També hi havia lluita de classes dintre. On l’enemic era català. I demostrava una cosa important: que el nostre poble té tradició de lluita. Contra qui ho mereixi. I que si alguna cosa hauria de caracteritzar el català, amb moltes cometes, seria justament la lluita.

Què n’opineu, de Torra?
—Malament rai. No ho podem negar. Hi ha un catalanisme essencialista, culturalista que creia que la cultura catalana era no humana i creada per algun tipus de déu. O un fet natural. És la tradició dels comentaris de Jordi Pujol, Marta Ferrusola i Heribert Barrera. Això ha existit. Aquesta idea que el procés ens ha tornat bons no és veritat. Aquest procés ha incorporat gent que proveníem i desembocàvem en una esquerra històrica, i que creia en la igualtat dels humans. I hem hagut de compartir l’espai un temps amb una gent que creia que el nostre poble era una obra divina, com deia Folch i Torres. Creuen que Catalunya i la catalanitat és un fet natural. Per a la gent que veníem de l’esquerra Torra ha estat una autèntica mala passada, perquè amb les discussions internes ens trobàvem contra un element que no podíem rebatre. Inacceptable. Autèntica jugada que ens ha deixat amb el cul en l’aire. Hi ha hagut escoraments racistes en el catalanisme. De sempre. I hi continuen essent. No cal dir noms. I et dic una cosa: alguns estàvem en aquesta història justament per veure’ns les cares amb aquests. Del punt de vista de l’esquerra històrica era dir: voleu la independència? Doncs vinga, va. Fem-ho. I aleshores l’esquerra independentista no tindrà cap remei que ser esquerra, i els altres, que ja teníem clissats, els podrem desemmascarar.

Ciutadans. Un milió de vot a Catalunya.
—Finalment s’ha acabat imposant una distribució identitària en la distribució de vot. Ciutadans s’ha endut tot el vot patriòtic espanyol que s’ha sentit amenaçat. Això de Tabàrnia sí que és greu.

Per què?
—És un argument perillós. Implica la idea que existeix una bossa d’espanyolitat aïllada al si de Catalunya que justificaria en algun moment una operació de rescat. Era repetir l’esquema dels enclavaments serbs a Croàcia i Bòsnia que van justificar la intervenció de l’exèrcit iugoslau. Tremendament perillós. Ciutadans ha acabat convertint-se en la desembocadura de l’extrema dreta nacionalista espanyola. Ciutadans no és que ho sigui per si, però és el lloc on s’ha aixoplugat aquest odi. I això els fa inquietants. Ciutadans és un partit que neix de la rancúnia. A Catalunya hi ha extrema dreta catalanista, i també espanyolista. A algú li costa de creure, perquè té la visió que això no s’adiu amb el nostre tarannà. Doncs mira.

Els CDR també estan molt quiets, ara. Potser hi ha por.
—La por no pot mantenir una situació com aquesta permanentment. No pot sense la complicitat d’aquells que han decidit que per què complicar-nos la vida. I mira que bé que estàvem, oi? Es vol acotar el cap, acceptar la reprimenda i aconseguir que deixin anar els presos. I ja està.

[VilaWeb no és com els altres. Fer un diari compromès i de qualitat té un cost alt i només amb el vostre suport econòmic podrem continuar creixent. Cliqueu aquí.]