Manifestar-nos per a què?

«O hi ha un Onze de Setembre combatiu o no es posaran d’acord ni per a protestar contra la sentència»

Vicent Partal
Vicent Partal
26.06.2019 - 19:51
Actualització: 26.06.2019 - 21:11
VilaWeb

VilaWeb necessita el vostre suport

Aquest diari existeix perquè més de vint mil lectors han decidit que poden i volen pagar cinc euros al mes perquè tots rebeu tota la informació amb accés obert. Però no n’hi ha prou. En necessitem més. Tu ho vols i pots?

Fes-te’n subscriptor aquí.

L’Assemblea Nacional Catalana ens va convocar ahir a una altra manifestació de l’Onze de Setembre, com ha fet aquests darrers set anys. Aquesta vegada la plaça d’Espanya de Barcelona farà de punt d’arribada d’allò que es vol que siga un grapat de carrers amples curulls de gent. La raó de la tria, van dir ahir a la presentació, és representar el pluralisme del moviment independentista que per diversos camins intenta arribar al mateix punt i bastir una unitat estratègica que fa mesos que havia d’haver arribat però que no arriba.

No tinc cap dubte que la manifestació serà un èxit. Cada setmana veig en acció les assemblees locals de l’ANC –avui mateix els veuré en un acte que organitzen a Sitges– i per això sé que tenen una capacitat de mobilització única i indiscutible. Passe què passe i en les condicions que siga. La gent hi serà, com sempre. Amb les samarretes posades, remugant potser pel folclore independentista, enfadats amb el ritual, una mica cansats potser. Però sense deixar de ser-hi.

La qüestió, i ara encara som a temps de provocar-ho, és saber si la manifestació marcarà un abans i un després o no. Un abans i un després com els que van marcar la votació d’Arenys de Munt, la Via Catalana, el 9-N i la Via Lliure. Tots aquells moments van canviar la dinàmica de l’independentisme polític –vull dir sobretot dels partits–, impressionat de veure la força del carrer. I, per què no dir-ho?, temorós de la reacció dels ciutadans.

Aquest Onze de Setembre ja farà gairebé dos anys del referèndum d’autodeterminació i de la proclamació de la independència. Dos anys duríssims que han estat, emperò, testimoni de l’enduriment i del creixement de l’independentisme, que ha desafiat l’enorme repressió i les pressions arribades de tot arreu, també de dins, per a trencar-lo, desinflar-lo i reconduir-lo. Els vots, en totes les eleccions que ens han posat al davant, han estat l’expressió més indiscutible d’aquesta voluntat fèrria de la gent. Ací ningú no ha fet cap pas enrere i tothom ha resistit al seu lloc.

Ara, l’esforç fet per la gent crec, i ho dic amb el màxim respecte, que no ha estat correspost pels partits independentistes. I n’és la prova més evident precisament l’absència d’aquesta ‘unitat estratègica’ que Esquerra Republicana va contraposar en el seu moment a l’anatemitzada unitat electoral i que a la pràctica no és res de res ni es veu enlloc –per això l’ANC es troba obligada a reivindicar-la. Sempre he dit que l’antipartidisme visceral és un error, i ho mantinc. Però ara mateix allò que fa mal al país no és l’antipartidisme, sinó el partidisme. I com a exemple el ridícul de tothom aquests dies amb la ILP sobre la DUI, que és monumental. Imperdonable.

Però alerta, que per ací ja hi hem passat abans i tenim lliçons apreses, positives. I per això mateix sabem què hem de fer, si realment ho volem fer –que jo avui no puc estar segur que siga així. Si molta gent ho vol, cal simplement protestar. Organitzar a partir d’avui mateix la protesta que podria esclatar en la manifestació. Ben sorollosament. Protestar contra els nostres dirigents. Protestar contra els nostres partits. Protestar contra la seua incapacitat de traçar un camí que remate la feina començada el Primer d’Octubre.

Jo no sé qui ni com ha d’organitzar això. Em sembla que les assemblees locals de l’ANC són l’espai més adequat per a parlar-ne i estic segur que l’ANC pot entomar la protesta, si escau, i fer-la visible. Segur que els espais que han intentat articular, amb més fortuna o menys fins ara, aquest malestar ciutadà –pense en els CDR o Primàries– també ho podrien fer. I estic segur que, si cal, es pot organitzar un comitè que s’encarregue de difondre el missatge, si això fos necessari. Hi insistesc: si és que hi ha gent que vol protestar.

I protestar com? No ho sé tampoc. Però ha de ser de manera visible, que no es preste a confusions. Hi ha temps de sobres per a preparar-ho. Marcant, per exemple, alguns carrers com els carrers de la protesta contra la nostra classe política i intentant omplir-los de gom a gom mentre es buiden els altres. O portant algun símbol. O callant i manifestant-nos en silenci. O…

Aquest Onze de Setembre del 2019 té la potencialitat de marcar un canvi. Les victòries electorals han revalidat la legitimitat de la república proclamada el 27 d’octubre de 2017. La lluita, especialment des de l’exili, ha fet que la qüestió de Catalunya fos central, en una Europa que la vol defugir però que hem de fer que es trobe obligada a intervenir-hi. I Espanya continua submergida en un desgavell polític del qual no sap com eixir; pot passar que el dia de la manifestació encara no hi haja govern a Madrid. Aprofitar el moment i preparar units una reacció a la sentència –una reacció que ha de ser digna del patiment sofert i de la injustícia desfermada– demana un Onze de Setembre que pose en tensió els qui ara es miren de reüll pensant més en la pròpia organització que no en el país. O hi ha un Onze de Setembre combatiu o no es posaran d’acord ni per a protestar contra la sentència. I, sincerament, els qui no som de cap partit ni ho volem ser no podem ser responsables en cap cas d’allò que fan ells. Però la responsabilitat d’allò que fem tots plegats, com a moviment, no l’hem de defugir mai.

De manera que manifestar-nos per a què? Què us sembla per a dir que ja n’hi ha prou d’aquest color?

Aquest editorial no és el d’avui i per això ja té tancada l’opció d’afegir un comentari.
Xavier Pujol
Xavier Pujol
26.06.2019  ·  22:13

Mira que fàcil, un carrrer per esquerra, un carrer pels junts, un carrer pels comuns, un carrer pels cupaires i un carrer pels que n’estem farts de tots ells. Ja veuràs tu!!!!!

Carles Balbastre
Carles Balbastre
26.06.2019  ·  22:17

Vicent, m’has llegit el pensament. La gent i els partits hem d’anar junts. La gent hem d’obligar als partits a anar amb nosaltres. Els partits serveixen la societat, no a l’inrevés.

Antoni Soy
Antoni Soy
26.06.2019  ·  22:25

Totalment d’acord. Tampoc ser com s’ha de fer, però ANC i CDRs tenen temps i capacitat per organitzar-ho. Endavant!!!

Núria Coma
Núria Coma
26.06.2019  ·  22:35

Moltíssimes gràcies!!
Ho hem de fer, protestar!!
Avui quan llegia la proposta de la diada i pensava com cada any demanar festa a la feina per venir des de Navarra, no trobava la motivació i les ganes d’altres anys, i pensava, totes ens sentim aixi??
Segur que no, però moltes i molts si . Després de llegir l’editorial, torno a voler tornar-ho a fer, però aquesta vegada ha de ser diferent, és la nostra diada, la del poble que empeny i no ens aturarem.
Ens veiem l’11 de setembre!!

Dolors Riera
Dolors Riera
26.06.2019  ·  22:39

La gent hi som pero ens cal que ens coordinem per protestar de manera enèrgica i diguem d’una vegada que no permetrem mes injusticies i venjances. JA NI HA PROU!

Oriol Roig
Oriol Roig
26.06.2019  ·  22:50

Els partits són intruments de poder. Cal que els partits vegin perillar les “cadires” per que reaccionin. Per a les eleccions espanyoles vaig proposar de fer un partit que digues “no” a qualsevol proposta al Congreso. El Front Republicà va acabar sorgint i va fer en certa manera aquest paper. Per al Parlament potser caldria un partit que permetés comptar independentistes descontents, que fos un vot de càstig a tots els partits fins que hi hagi una clara unitat estratègica. Els seus diputats s’abstindrien en totes les votacions, millor encara, ni anirien al Parlament per no fer gasto, i els seus sous anirien directes a la caixa de solidaritat.
Unitat estratègica (que no vol dir llista única) fins que tinguem un país independent i aleshores ja decidirem de quin color el pintem.

Miquel-Jordi STRUBELL
Miquel-Jordi STRUBELL
26.06.2019  ·  22:57

Vicent, demanes : “De manera que manifestar-nos per a què? Què us sembla per a dir que ja n’hi ha prou d’aquest color?”
Ras i curt. 1. Per insistir davant del món que es respecti l’exercici del dret d’autodeterminació que, com a poble català, van fee l’únic d’octibre de 2017.
2. Per subratllar la nostra profunda condició que els 12 jutjat, més la cúpula dels Mossos, més centenars de funcionaris I càrrecs electes, són del tot innocents.
3. Per recordar als nostres representants electes que només avançant junts assolirem l’objectiu.

joan grau
joan grau
26.06.2019  ·  22:58

No ens cal cap més semarreta que la que vàrem portar 11 S 2017 Que ens va dur al memorable 1- D’OCTUBRE No ens cal cap mes color aquell ens es prou vàlid Be però anem a ESTRASBURG o que?

Albert T
Albert T
26.06.2019  ·  23:00

Molt bé i molt d’acord en “tornar” a manifestar que n’estem ben farts de tanta ignomínia política i de que ens enganyin miserablement una colla de politiquets mediocres i egoistes, però…., com o combinem això amb el fet que molta de la mateixa gent que demana unitat al carrer després té els sants pebrots de votar als únics que ja han deixat claríssim que no la volen de cap manera, traïnt miserablement la voluntat del poble i que llavors se senten llegitimats per seguir amb aquest comportament tan fastigós, ( pels que encara van badant, llegim com a tals a la cúpula que perverteix les altra hora respectables sigles d’ERC).
No sé, si ens mereixem gaire res més que la porqueria on estem enfangats mentre siguem tan rucs tots!

Mercè Saló
Mercè Saló
26.06.2019  ·  23:10

Doncs sí. Tota la raó

Jesús Albiol
Jesús Albiol
26.06.2019  ·  23:16

Manifestar-nos, per a què?. Donçs se m’acudeixen algunes raons que poden omplir el buit de la resposta del benvolgut i admirat Partal:
1. Per a dir al món qui som, com sóm, què reclamem, per a què ho fem. En resum, mostrar al món que seguim existint.
2. Per a dir al món que en som molts, que ens rebelem davant la injustìcia, què som demòcrates a la recerca d’una eixida democràtica.
3. Per a recordar a l’estat assatjador que seguim dempeus, determinats, resilients, … perquè ens hi va el futur com a nació.
4. Per a mostrar a la resta d’habitants de l’estat que, malgrat tot el que estem patint, persistim davant la injustícia amb la dignitat d’un poble moralment net.
5. Per a mostrar-nos a tots els demòcrates, independentistes o no, que hi ha coses irrenunciables que ens fan i faran estar junts i determinats els anys que calgui, elecció darrera elecció, fins que la gota malaia democràtica i catalana erosione la ressistència autoriforme de l’estat.
6. Per a que cadascú ens anem a casa sabent quan necessari és persistir i ser resilients.

Anna CASACUBERTA
Anna CASACUBERTA
26.06.2019  ·  23:25

Sr. Partal, sembla que la gent no és conscient de la força que té i cal empoderar-la amb missatges clars i concisos. Tots units per aconseguir la independència. Som-hi,!

Josep Usó
Josep Usó
26.06.2019  ·  23:34

Els partits tenen gent a sou que malda per conservar-lo, tant si és de diputat com d’assessor o del què siga. I d’altra banda, la gent ja n’està tipa d’esperar. Cal posar en evidència els qui prefereixen un sou (un plat de llenties) a fer la seua feina (posar-se al davant de la gent. I si cal, com ja els ha passat a tants i tants d’altres, la gent els passarà per damunt i els deixarà enrere. Segur que a l’ANC tindran moltes iniciatives que ho deixaran molt i molt clar. Com l’editorial d’avui.

Delfí Sabartés
Delfí Sabartés
26.06.2019  ·  23:40

Sí Vicent, estic en la mateixa línia.
Cansat, dolgut, força decebut,… però amb ganes per seguir. No com a militant sectari de partit, sinó com una veu del poble i en contra de la política partidista dels partits (la vella política que mai mort i que garbellen per mantenir-la).
M’apunto la idea de manifestar-me contra la burla (potser ensarronada?) dels partits indepes. Particularment d’ERC.
Estaré a l’aguait per sumar i fer campanya.

Joaquim Falcó
Joaquim Falcó
26.06.2019  ·  23:58

El que hem de fer l’11 de Setembre es anar tota la gentada a asaltar les presons i alliberar els presos politics ,totes les revolucions començan aixis,es l’autentic punt de no retorn, la Bastilla, el Palau d’Hivern , la Ciutat Prohibida,el Mur de Berlin, el palau d’en Chauchescu ,…….. i si no aconseguim assaltar les presons , els posarem tant nerviosos que encara cometran mes errors.

Maria Rosa Guasch
Maria Rosa Guasch
27.06.2019  ·  00:00

Molt d’acord a protestar. Contra el partidisme i per fer efectiu el mandat de l’1 d’octubre 2017. Comencem demà?

JORDI PIGRAU
JORDI PIGRAU
27.06.2019  ·  00:04

Xavier Pujol l26.06.2019

Mira que fàcil, un carrrer per esquerra, un carrer pels junts, un carrer pels comuns, un carrer pels cupaires i un carrer pels que n’estem farts de tots ells. Ja veuràs tu!!!!!

No sé si es Ironia o no, però crec que m’hi apunto. Estic tip de tanta ‘tonteria’

JOAN RAMON GOMÀ
JOAN RAMON GOMÀ
27.06.2019  ·  00:16

És molt trist que nosaltres haguem de protestar per aconseguir que els polítics catalans facin el que més els convé tant a ells com a nosaltres però que no ho volen fer.

En canvi els nostres enemics no necessiten protestar. En tenen prou amb entabanar-los, amb insinuar-los un indult, amb amenaçar-los amb que tenen fills o patrimoni, amb publicar enquestes falsejades, amb aconseguir que tinguin un sopar amb magnats que els diguin quatre xorrades, amb fer-los arribar a través de gent de «confiança» que els seus enemics són els altres independentistes. Amb això en tenen prou per aconseguir que facin amb entusiasme el contrari del que els convé tant a ells com a nosaltres i que fins i tot es creguin que estan jugant bé les seves cartes i que ho facin amb entusiasme resistint les nostres protestes.

Sincerament, crec que hem de protestar. Però mol més eficaç que protestar seria aconseguir que els màxims dirigents dels partits, de les organitzacions independentistes i del govern, se’n anessin a viure fora d’Espanya mentre Catalunya no sigui lliure. Només així tindrien el cap clar, només així podrien actuar sense por del que els pot passar a ells, als seus fills i al seu patrimoni, només així podrien fer el que més els convé tant a ells com a nosaltres.

Guillem Uàl·laç
Guillem Uàl·laç
27.06.2019  ·  00:37

Catalunya ha declarat ja la Independència. Aquest Onze no hem de tornar-nos a casa a dormir. Hem d’anar al Palau de la Generalitat i al Parlament de Catalunya i fer que els Presidents respectius ens rebin. Els transmetrem una ordre: l’Aixecament immediat de la Suspensió.
A continuació anirem també cap a les conselleries, TV3 i Cat-Ràdio, que envoltarem per a defensar-les. Farem torns les 24 hores de cada dia. Indefinidament 200.000 Segadors protegint les Institucions de Catalunya. Mentre, el President de Catalunya, Carles Puigdemont, ja serà a la plaça de Sant Jaume de BCN.
El 12 la bandera espanyola serà abaixada del parlament i del Palau en cerimònia oficial retransmessa en directe.

Rubén Cruz
Rubén Cruz
27.06.2019  ·  00:42

Estic d’acord amb l’Oriol Roig. “Per al Parlament potser caldria un partit que permetés comptar independentistes descontents, que fos un vot de càstig a tots els partits fins que hi hagi una clara unitat estratègica”.
Tanmateix, dubto que arreplegués tant vot descontent com n’hi ha (!?)
Als electors ens agrada triar entre tota l’oferta a la plaça, bo i creient (perquè és una qüestió de fe) que el nostre futur bé es mereix un cop de mà en positiu, acceptant allò que un grup d’experts (partits polítics) ens proposin. És una manera ingènua de fer, amb tot el dret a ser ingenus… fins que la bena cau del seu pes.
Siguem vius sense deixar de ser propositius. Ens cal fer un Front Republicà per alliberar els nostres presos polítics i declarar la República. Els partits es decantaran. La repressió haurà de tornar a ser violenta i acabarà amb la democràcia de titelles a Espanya. I Catalunya s’haurà guanyat el dret (una vegada més) a autodeterminar-se.

Gerber van
Gerber van
27.06.2019  ·  01:00

En la Secretariat Territorial del meu poble Solsona, un amb les galtes vermelles, noto una desillusió monumental com una casa de pages. No sé si tornarem a ajudar l’ANC per vendre les samaretes aquest any. Però no esperis massa dels ST. No només s’ha perdut la confiança en els partits polítics, però també en el Secretariat Nacional de l’ANC. Des de 2012 ja vam intentar massa vegadaes a protestar contre el partidisme i no va servir gaire, per no dir gens. Confiu en la gent, però en cap cas en els partits polítics ni en l’entitat ANC massa polititzat.

eva salas
eva salas
27.06.2019  ·  01:41

Les terres de l’Ebre cremen. El que volen els espanyols és això, ja que no ens poden bombardejar, que cremi Catalunya. I nosaltres preocupats per unes samarretetes i una manifestació. Perdoneu però no hi haurà país, de diada en diada, no hi haurà res a defensar.
Només ens queda la terra però som igual que ells, tan sols la volem explotar. La terra és l’origen, la fi, i el destí. Però la tractem com a una cosa només, on gaudir del temps de lleure.
Inconscients, irresponsables.
La llibertat la guanyarem al carrer, al bosc, als rius, fent front als qui la volen arrasar.

Miquel Gilibert
Miquel Gilibert
27.06.2019  ·  06:27

Manifestar-nos, evidentment, sempre i com més millor. No podem deixar de mostrar que persistim. Realment no se si veritablement per il·lusió: jo crec que és més el fet que no tinguem més remei que no pas altra cosa. No tenim més remei, perquè si deixem caure els braços, a l’altra banda no hi ha un moviment normal, d’un espanyolisme més o menys moderat, amb matisos, sinó la barbàrie més absoluta. Gent que tenen per missió a la vida anorrear tot allò que sigui català i convertir-nos poc menys en pàries sense cap mena d’opció política, cap mena de vida cultural, cap mena de dignitat, sense capacitat de crítica ni de discussió. Tal és la forma de ser de l’espanyolisme i dels partits dinàstics, de VOX al PSOE passant- ai l’as ! per bona part de Podem i dels Comuns. Per tant, si, a manifestar-nos i a persistir !! I quan toqui, ni un sol vot a l’espanyolisme.

Reclamar unitat ? Ben segur: jo crec que una forma prou espectacular seria fer la manifestació en silenci. Un silenci aclaparador, on no se sentís ni una mosca. O, en un moment determinat, girar-nos tots simultàniament d’esquena. Alguna cosa visible per fer palesa la indignació de la gent amb els que se suposa que ens representen.

Fins ací la part positiva.

Ara el bany de realitat.

Utilitat de tot plegat més enllà de donar-nos ànims i de fer cívicament pública la nostra indignació ? Dubtosa. I és dubtosa perquè els partits ja estan en una altra pantalla.

Jo crec que la majoria ja ho donen per perdut i tenen clar que anem a un neoautonomisme de durada indefinida.

De fet es dóna una situació curiosa perquè s’ha girat la truita i ara, nacionalment, l’espai PDECat és molt més radical que el d’ERC. Sovint amb postulats- cal dir-ho- encara d’independentisme màgic totalment irrealitzable, però que queda bé per atraure la població. Es diu sempre el què es vol fer, però no com fer-ho ni s’expliquen les dificultats ni els mitjans (més o menys el què anaven dient durant el procés tots, però que tots pensàvem que devia tenir alguna cosa al darrera). El mateix es pot dir de la versió revolucionària de pa sucat amb oli de la CUP.

Quant a ERC, s’està instal·lant en el possibilisme que bàsicament vol dir gestionar l’autonomia amb retòrica de república i maneres gens radicals, però amb una certa pàtina d’esquerres que aviat comprovarà que no serveix de res perquè amb prou feines podrem decidir el color dels uniformes dels revisors dels FGC (literalment- o plantegeu-vos, per exemple, si han millorat rodalies en 10 anys de gestió de la Generalitat, si continua essent RENFE qui controla els trens, o si hi ha alguna diferència més enllà del color dels trens i la web).

Amb aquestes premisses, és molt difícil que els partits vagin per la unitat, diguin el que diguin. La unitat electoral és impossible, perquè ERC abans anirà en coalició amb el PP que el PDECat, i la unitat estratègica és una expressió que ningú sap què vol dir. La protesta ciutadana els servirà per tirar-se els plats pel cap. I és que tots, també, saben molt bé que per aconseguir qualsevol cosa cal alguna cosa més que sortir al carrer i fer declaracions conjuntes: calen accions fortes i valentes, patiment de la població i probablement líders que se sacrifiquin i acabin a la presó un altre cop, aquest cop amb motiu.

Cal muntar un clima d’inestabilitat i esdevenir una autèntica pedra a la sabata per a Europa i per a Espanya. Pacífica, però pedra a la sabata. I aguantar molt sofriment, perquè sí: disparan contra la població que talli carrers i aeroports, i no dubtaran en tancar dirigents en camps de concentració si cal. El relat de terracremada.cat s’assembla malauradament molt més a la realitat que el que podria semblar.

I després de la decapitació efectiva (s’ha de dir: SSS tenia raó) de cadascun d’ells, les direccions que queden estan poc disposades a muntar res que pugui acabar amb la il·legalització o amb les cúpules a la presó, en un moment, a més, d’enorme feblesa política, institucional i fins i tot social (perquè, admetem-ho, molts estem realment fatigats per tot plegat).

Per tant, m’agradaria equivocar-me, però les sentències dures als presoners polítics comportaran una onada d’indignació que es traduirà en declaracions polítiques altisonants i pomposes, manifestacions multitudinàries i boicots de pa sucat amb oli i, tot seguit….arronsament d’espatlles i la vida segueix igual.

Tant de bo m’equivoqui, perquè una societat que normalitza la infàmia, esdevé infame.

Júlia Laforga
Júlia Laforga
27.06.2019  ·  06:53

No dubto que un gruix encara important dels independentistes aniran, potser aniré, un altre cop a posar-nos la samarreta. Tanmateix, aquesta ANC que va a mig gas no engresca gaire.
Quan el temps és excepcional no pots continuar fent coses normals. Ja no funciona. Arrosegues la inercia dels qui encara no volen mirar les coses de cara, però fa temps que has perdut l’entusiasme dels qui ja ho veuen clar…
Francament, no entenc aquesta ANC

Jordi Torruella
Jordi Torruella
27.06.2019  ·  06:57

Jo estic molt decebut amb els partits politics, però amb ERC en especial. Ja m’imaginava que els interessos de partit (interessos de cadascun de les persones que conformen els partits sense ofici ni benefici per ocupar cadires i viure del cuento), però mai hagués imaginat que Esquerra Republicana de Catalunya hi posés través… Ja és ben certa aquella frase castellana: Dime de lo que presumes y te diré de lo que careces! Des del primer moment els partits polítics han estat el principal problema i que els diferents dirigents de l’ANC hagin acabat en mans dels partits ha estat un error colossal. ANC ha d’estar per denunciar les males pràctiques dels partits polítics, per tant, la relació ha de ésser la justa i necessària i no pas acabar a les files de ERC, en el cas de Forcadell, o en les files de JxCat, en el cas de Sánchez.

Jordi T.
Jordi T.
27.06.2019  ·  07:33

Es podria organitzar una consulta popular a tot Catalunya per valorar quines alternatives tenen mes suport popular i indicar (pressionar) als partits polítics.

Eduard Gracia
Eduard Gracia
27.06.2019  ·  07:37

Celebro que, per fi, aquest editorial s’hagi deixat d’equidistàncies per a denunciar amb totes les lletres el mal que la cúpula d’ERC ha fet a la unitat I la movilització independentista, però temo que sigui masas tard: durant massa temps se’ns ha predicar que haviem d’evitar acusar de traidors cents partits perquè el que calia era defensar la unitat, i així, com tant sovint amb el lliri a la mà, ens trobem ara que ERC, el partit que ha estar més culpable de sectarisme, s’ha convertit en el pal de paller, el que té més representació arreu (excepte a Europa) de tots els independentistes. El cost per l’independentistme ha estat esgarrifós, perquè la manca d’unitat ens ha fet perdre una batalla darrera l’altre, i les últimes xifres (llegiu si us plau l’últim post d’en Francesco Abad a diesdefuria.blogspot.com ) indiquen clarament que no només no hi ha cap eixamplament de la base, sino que hi ha una abstenció i desmovilització cada cop més evident entre els indepentistes… Però per a la cúpula d’ERC ja està bé, perquè han aconseguir la centralitat política que no havien tingut des del temps de la Segona República… De retruc, l’actitut mesella I el foment actiu de la desmovilització els ha guanyat un recolzament gens menyspreable del mitjans espanyols I els catalans de la “tercera vía”, que els ha anat molt bé des d’un punt de vista electoral…. Aquesta és la raó per la que, malgrat les decepcions evidents a que ha portar aquesta estratègia sectària (l’última ha estat potser l’Ajuntament de Barcelona), no es vermú cap voluntat per la seva part de canviat l’estratègia – perquè ja els està bé, perquè han aconseguit el que volien, i ningú no canvia una estratègia que funciona…

Els que corrompen I manipulen una comunitat humana han de ser denunciats i d’alguna manera condemnats, perquè si no es fa el seu example estén la corrupció arreu i aviat tothom sembla igual. És el que ha començat a passar amb l’independentisme. Sento massa queixes contra els polítics en general (quan el cercle al voltant d’en Puigdemont està fent una feina excel.lent i extraordinàriament valenta, incloent-hi no només els de Waterloo sino també els presos com en Jordi Sánchez, Rull, Turull I Forn i gent que està fent una feina dificilíssima amb tot en contra com el President Torra) i massa tambécontra l’ANC i Òmnium, que ja estàn fent moltíssim, i també sota unes condicions dificilíssimes… I sento dir massa allò de que “només el poble salvarà el poble”, quan cap moviment revolucionari a la història, cap ni un, no ha tingut èxit sense tenir lideratge… En comptes de culpar tothom o no culpar ningú, que al final porten al mateix, ens cal distingir entre els que s’ho estan jugant tot per la libertat I els que fan servir l’empenta de l’onada per a afavorir els seus interessos sectaris.

Pel que fa a la manifestació de l’11-S d’enguany, naturalment cal fer-la un èxit i cal que sigui un clam de movilització pacífica però combativa, sens dubte, però és simptomàtic que el propi Vincent no pugui donar-nos una indicació de per on podría anar això… Cal seguir, perquè són les causes difícils I no les que ja estan guanyades que donen la veritable mesura de l’ésser humà… Però, sobretot, perquè la nostra capacitat de movilització és el que més por fa els poders unionistes, la raó per la que combinen la repressió desfermada de l’Estat amb el mesellisme I les homilies de resignació dels seus amics de la cúpula d’ERC – i els fa por perquè, malgrat si ara no és el moment, si la capacitat de movilització no es perd, a la propera situació de debilitat de l’Estat potser podrem aconseguir el que no vàrem poder aconseguir fa dos anys…

joan rovira
joan rovira
27.06.2019  ·  07:48

(1931) (1976) (2017)

Els pics representen el problema politicosocial colonial de les valls, de l’últim segle, d’un fenomen cíclic de més de tres segles entre Catalunya i Espanya.

L’estat s’ha comportat i reaccionat, en diferents formes de govern, de manera similar als partits catalans en aquests tres episodis generacionals successius. Uns envestint els altres acatant i traslladant al poble, tot acceptant el règim colonial imposat, contrari a la seva voluntat.

Cal destacar com la història oficial, tant espanyola com catalana, va emblanquir el no compliment de la voluntat popular, sense fer cap mena d’autocrítica, tant el 1931 com el 1976. Així com, el manteniment d’unes estructures clientelars incompatibles amb una societat justa i avançada.

Aquesta vegada, tot dependrà de la paciència, persistència i perspectiva del poble que és de manera individual independent i lliure. I de la seva capacitat per trencar amb el sistema colonial i imaginar com vol ser i comportar-se en la nova societat que ja ha votat de manera democràtica.

Així com; de possibles canvis internacionals, perquè els pics de Catalunya coincideixen habitualment amb canvis geo-estratègics continentals, com el Brexit actual, o globals.

Albert Miret
Albert Miret
27.06.2019  ·  07:59

Mentre quedi un sol partit quin únic objectiu sigui agradar al que l’oprimeix per a veure infantilment si en treu alguna almoina, mentre quedi un partit quina única finalitat sigui rescatar al seu líder, mentre quedi algun partit que proclami la independència però voti en contra de dur-la a terme, mentre quedi un sol partit quin major problema sigui com s’ha d’anomenar, els ciutadans tenim l’obligació d’oblidar-nos-en i defensar el país nosaltres sols, contradient-los públicament i avergonyint-los per tots els mitjans. Òmnium, ANC, CDR són les nostres úniques guies. Cap partit ens farà anar en sentit contrari allà on volem anar. Si són tan burros i inútils com per haver perdut aquesta oportunitat històrica, deixem que signin les seves sentències de mort, però que estiguin segurs que mai en una terra lliure tindran res a dir ni a fer.

Anna Garcés
Anna Garcés
27.06.2019  ·  08:28

Genial Xavier Pujol i Jordi Pigrau! un carrer per a cadascú. Aplaudiments. Però estic amb Albert T i tants altres: El problema és que la gent ha votat ER, a l’hora de la veritat vota ER, serà que ja els va bé aquesta línia ??

josep soler
josep soler
27.06.2019  ·  08:44

Dono gràcies a VilaWeb per existir. Ser una de les poques finestres informatives on poder veure periodisme autèntic. TV3 està en les mans dels partits del 155 més l’equidistància, on avui hi tenim sumada a ERC pels fets, de paraula el seu relat és un altre. És vital que la resta de l’independentisme s’adoni ràpid que ERC ens ha trït definitivament i sense possibilitat, hores d’ara, de marxa endarrera.

El vot útil del’independentisme ERC en les darreres eleccions, ha estat un premi a la seva deserció de l’esperit del Primer d’Octubre.

Cal refundar a JuntsXSí. Jo ho tenim, no ens cal més invents. Aquesta vegada sense aparells de partit, només les persones. Sense ideologia d’etiquetes, només els valors republicans i la independència.

Si tardem tres mesos més, haurem fet tard per sempre…

Jordi Minguell
Jordi Minguell
27.06.2019  ·  08:49

El missatge ha de ser clar: els catalans no votarem mai més pels partits que no posen en pràctica la unitat d’acció, els catalans volem una sola llista electoral de l’independentisme fins que el nostre país no sigui un estat republicà.

Albert Martín
Albert Martín
27.06.2019  ·  09:08

A aquestes alçades, jo crec que ja tocaria, i seria més impactant i significatiu, fer una manifestació que enllacés les seus dels poders espanyols a Barcelona. Més que res per a que tots ens anéssim aprenent on són.

Joan-Esteve Simó
Joan-Esteve Simó
27.06.2019  ·  09:15

Totalment d’acord amb el Partal !!! Manifestar-nos per dir que ja n’hi ha prou d’aquest color (Partidisme) !!!

Pere Grau
Pere Grau
27.06.2019  ·  09:18

Un català de socarrel, l’editor jubilat Josep Ma. Boixareu ens fa arribar sovint les seves “cartes abans de la matinada”, que després són puvblicades al Matí Digital. A la d’ahir, amb una curta frase al final, crec que resumeix el que tots sentim i que aquí els comentaristes ahn expressat de diverses maneres: POLITICS: PROU DE FER EL BURRO!

Fidel Figuerola
Fidel Figuerola
27.06.2019  ·  09:24

Tensionar, tensionar, tensionar, ¿tornarán a dir que en 18 mesos serem independents.?

Josep Francesc Pèrez
Josep Francesc Pèrez
27.06.2019  ·  09:31

No milito en cap partit, ho dic per endavant. Però simpatitzo amb ERC i sempre he estat de l’independentisme.
Segurament, tant ERC com els altres partits, no fan les coses bé del tot (Uns més que altres)
I vagi per devant que combrego amb la majoria del contingut d’aquest article.

Però no em deixa de resultar curiós, que la cançoneta de la “traicio” d’ERC, sempre vingui del mateix perfil d’opinador.
I cansa, francament.
Perquè vé a acusar a ERC dels fracasos del sistema post-convergent (que es de on vé majoritàriament aquesta corrent d’opinió)
Veiam senyor@s, on son aquelles majories abrumadores a les que ens tenia acostumats l’antigua CiU?
Si sou dels antics convergents, digueu-me on guardaveu l’independentisme aleshores?
Si sou dels nous… Amb quina autoritat questioneu l’estratègia d’ERC?
Perquè no es pregunteu el perquè d’aquesta deriva i perquè ara hi ha tantes corrents internes, tanta divisió i tanta traició (TRAICIO SI, amb majúscules)
Perquè tracteu de traidor a ERC?
Alguna cosa deuen de fer bé, si obtenen tant de recolzament. La gent que els votem els fem confiança no?
Que també som rucs, potser?

Si algú ha de fer net, potser es el que queda de CiU.
I tots aquests que ganyolen en contra d’ERC, millor faríen treballant pel seu UNIC president, l’ÚNIC President dels catalans (TOTS), que ben bé que se’n fot un fart ell de treballar per nosaltres.
I ver per on en Puigdemont ha estat de CiU de tota la vida.

Josep Salart
Josep Salart
27.06.2019  ·  09:37

Manifestar-nos sí, barallar-nos entre nosaltres per un partit polític, mai. Sóm llestos.

Manifestar-nos per dir que volem “ UNA SOLA LLISTA ELECTORAL DE L’INDEPENDENTISME”” fins que siguem lliures.

Qualsevol element subversiu i terrorista, infiltrat en forma d’animal racional dins un partit polític, cal que nosaltres l’eliminem.

Omnium, ANC, CDR i tots nosaltres, com diu l’Albert, sense cap mena de por d’anar a la presó (quants més millor, les parets no són tant altes) hem d’actuar amb fets, rés de paraules. Com diu l’Eva, és la terra. Després ja ens morirem, tranquils.

Josep Maria Martín
Josep Maria Martín
27.06.2019  ·  09:53

Em manifestaré amb desgana dubtant de l’eficàcia de l’acció totalment insuficient.

Crec quest tipus de manifestacions, com que són divertides, ens impedeixen veure la realitat del nostre pobrissim relat. Relat poc pràctic. Relat una mica infantil “Nosaltres som els democràtics” “Espanya és franquista”. Totalment insuficient.

Canviem el relat!!
Canviem-lo per “Espanya ens té sotmesos militarment fa segles” “Tots els cops d’estat els ha produït el poder espanyol-castellà” “El Decret de nova Planta encara ens vol obligar a reprimir l’escola catalana i tancar TV3” “Volem tenir les nostres lleis i Constitucions triturades pel poder central”.

Aniré a la manifestació pensada per a confluir precisament en la Plaza de ESPAÑA.
I em pregunto: per què, aquell dia, no li canviem el nom per el de ‘Plaça del primer d’octubre’ ?

jaume vall
jaume vall
27.06.2019  ·  09:56

Manifestar-nos per ser-hi, tossuts, pot considerar-se una virtut, en el sentit de potència, disposició d’ànim. També pot ser, únicament el dret a queixa davant la impotència davant la injustícia.
Amb tots els respectes, les manifestacions per declarar que som aquí, JA les hem fetes. A la Via Catalana, abans el juliol de 2010, posteriorment la resta de Diades, Brussel·les, i Madrid, en uns dies a Estrasburg. Les manifestacions per ratificar que som aquí i volem això, JA les hem fetes, des d’Arenys de Munt, el 2009, fins a les europees d’aquestl maig de 2019, passant per 9/N, 1/O, i 21/D.

Què més hem de demostrar? La partida no depèn ja de nosaltres, sinó de forces més poderoses que se’ns escapen, a nosaltres els representats. Només ho poden resoldre els representants. La més decisiva és Europa. Tot el que poguem fer queda en suspens fins aquest juliol, al Parlament. Si Puigdemont i Comín no poden esdevenir eurodiputats, és que els moviments reaccionaris guanyen la batalla en el cor de les institucions essencials. La resta, seran petites victòries o derrotes. On es juga l’escac guanyador és a Brussel·les, a Estrasburg.

Sempre ens quedarà Europa, pensàvem. És el moment de veure si la decència europeïsta s’imposa als interessos estatals.

Robert Joan
Robert Joan
27.06.2019  ·  10:09

Sr Josep Francesc Pèrez (27.06.2019 | 09:31):

Jo tampoc he militat, ni milito en cap partit i veig molt difícil que mai militi en cap i li asseguro que no he tingut , ni tinc, ni tindré res a veure amb l’espai convergent. Dit això, ERC és ara com ara, l’obstacle per a la unitat independentista. Però no és cap cosa nova. La història d’ERC en va plena de traicions al poble de Catalunya, des del pacte del Sr Heribert Barrera amb Aodolfo Suárez fins a la traició de l’actual president del Parlament en vetar la votació de nomenament del Sr Puigdemont. De mostra un botó: a partir del mencionat pacte amb Suárez, a ERC la coneixiem popularment com el partit de les tres mentides: ni era d’Esquerra, ni era Republicana ni era de Catalunya. I així continua comportant-se.

Salvador Aregall
Salvador Aregall
27.06.2019  ·  10:12

L’ANC ha demostrat de sobres que sap mobilitzar el País, penso en la Via Catalana que va ser un èxit enorme d’organització amb un resultat que no hauríem cregut quinze dies abans. Si no l’haguéssim fet, ara seria el moment per reivindicar la unitat de dalt a baix del País agafats de la mà. La responsabilitat de l’ANC és molt i molt gran, perquè és l’única organització que ens representa a tots i encarna la unitat. D’entrada trobo que la samarreta no és prou contundent, una imatge que vol representar confluència i les paraules “objectiu independència”, massa com sempre, poc trencador. Us imagineu una samarreta que es posi un milió o més de persones que digui de forma clara i explícita: “unitat de tots fins al final”, o “sinó hi anem junts no arribarem mai”. Bé, no soc publicista i segur que hi ha qui sabria trobar les paraules idònies. Està clar que la diada d’enguany l’hem de fer en clau interna i ha de marcar un camí que faci molt difícil alguns partits tornar al processisme, totes les consignes i els mítings han d’exigir el mateix, UNITAT UNITAT UNITAT, que faci caure la cara de vergonya alguns que jo sé.

Carles Manuel Serra
Carles Manuel Serra
27.06.2019  ·  10:26

“Combatiu”? Què vol dir “combatiu”? Ells sí que són combatius, exercint violència física, judicial i informativa contra l’independentisme. I nosaltres parlem de manifestar-nos silenciosament, o seleccionar els carrers on concentrar-nos per tal que els nostres partits (els nostres, no els d’ells) vegen com de cansats n’estem…però això sí: en acabant la cívica manifestació, ni un paper per terra. I Europa continuarà sense voler actuar, i Espanya rient, i després dictarà la sentència (no crec que siga abans de l’11-S, són bruts però no pas bovos). I Europa, dintre de sis anys, dirà que la sentencia és injusta. I Espanya rient, i els nostres partits ens cridaran a manifestar-nos una vegada més…sempre molt pacíficamente, sense tirar ni un paper per terra.
I jo recorde la lluita dels minaires de fa uns anys, lluitant (lluitant) per la seua feina, i recorde els armilles grogues, i recorde quan fa molts anys ens enfrontàvem a les restes del franquisme…
No estic parlant d’exercir violència a partir d’ara, no (tot i que ells ens n’acusaran, naturalment), sinò de mostrar a tothom , partits catalans i espanyols, Europa i el món, que defensem els nostres drets, que ens plantem, que arribem al límit, que n’estem realment cansats, que som combatius. Caram, que fins i tot els seguidors de Gandhi van deixar algun paper per terra…

JOSEFA IGARTUA
JOSEFA IGARTUA
27.06.2019  ·  10:35

JO SOC INDEPENDENTISTE. ESTIC INDIGNADA DE QUE EL MEU VOT NO SERVEIXI PR RES. DES DEL 9-N. PER RES. DEMANEM EN TOTES LES MANIS UNITAT. NI CAS PR PART DELS PARTITS. ARA L’11-9 DEMANAREM EL MATEIX EN UNES CIRCUNSTÀNCIES MOLT DURES SOBRE TOT PELS NOSTRES POLITICS PRESOS O A L’EXILI. I QUE.
JA COMENÇO A ESTAR CANSADA. ESTIC D’ACORC AMB EN PARTAL.

Rafael Morera
Rafael Morera
27.06.2019  ·  10:59

No vui ser crític, pro al què no entenc és perquè NO ES PODEN DACORT SINCERAMENT NO ENTENC RES DE RES.

Joan Mollà
Joan Mollà
27.06.2019  ·  11:28

Tots estem enfadats i decepcionats amb els partits que varen portar-nos a l’1 d’octubre i ara estan paralitzats.
Doncs per què no ens organitzem i els mostrem el nostre desacord amb la seva actuació davant les seves respectives seus?
Comencem per un dia, manifestació silenciosa d’una hora a cada seu, amb cartells exigint unitat i valentia.
Anem augmentant la durada, la freqüència i la pressió. Serem prou gent i prou persistents? Som molts els descontents, però som prou els disposats? I anem preparant una associació d’electors per preparar llistes amb primàries obertes pensant en les properes eleccions al Parlament?

Josep Ramon Alonso
Josep Ramon Alonso
27.06.2019  ·  11:31

M’agrada aquesta idea del Xavier Pujol

Però dubto que ho facin, per que la gran majoria esterem al carrer dels farts i això no els interesa.

Xavier Pujol

26.06.2019 | 22:13

Mira que fàcil, un carrrer per esquerra, un carrer pels junts, un carrer pels comuns, un carrer pels cupaires i un carrer pels que n’estem farts de tots ells. Ja veuràs tu!!!!!

ernest ramos
ernest ramos
27.06.2019  ·  11:32

Trobo que la proposta/consigna de Jordi Minguell és la més encertada i l’única que podria fer ballar els dirigents d’algun partit.

Pep Agulló
Pep Agulló
27.06.2019  ·  11:37

UN 11-S UNITARI CONTRA ELS INDEPES QUE NO VOLEN SER-HO?

La pregunta de l’editorial és clara, però la resposta no és fàcil.

Trobo l’editorial un pèl espessa. “Els vots,… han estat l’expressió més indiscutible d’aquesta voluntat fèrria de la gent”. No entenc? Els vots han sigut l’expressió de la divisió entre els partidistes (que han tret moltíssims vots) i el de la unitat (que també n’han tret molts). La voluntat fèrria ni l’he vist enlloc si no és la de no rendir-nos a la repressió. “La gent” està ficada en aquest dos grups antagònics per això no podem parlar en general d’una sola voluntat.

Torno a l’editorial: “…sabem què hem de fer, si realment ho volem fer –que jo avui no puc estar segur que siga així. Si molta gent ho vol, cal simplement protestar…”

L’independentisme està dividit i això vol dir confrontació estratègica que s’ha de resoldre per la victòria d’una de les dues propostes: la d’ERC excloent i partidista; o la coalició transversal, la que sigui, per la Unitat republicana. L’esclat vindrà amb les sentències si no intervenim abans.

Resulta doncs paradoxal que si volem un 11-S de combat per la unitat, els que ho vulguem, haurà de ser un 11-S molt poc unitari perquè del contrari voldria dir que faríem un 11-S de protesta de consens i contra què? Contra els partits per igual? No respon a la realitat. A l’11-S hi hauran dues voluntats confrontades i això s’ha de manifestar en una protesta de força tenint en compte que tots som necessaris. No ho oblidem mai. Tasca difícil.

L l i b e r t a t p r e s o s p o l í t i c s !!! L l i b e r t a t e x i l i a t s !!!

Margarita Abella
Margarita Abella
27.06.2019  ·  11:51

Els 11S-CAT s’estan convertint en els 1rs de maig. Una festa i una manifestació reivindicativa general de la que no se n ‘espera cap moviment posterior. El sistema les ha integrat com a folklore propi de reivindicacions de treballadors ( no se si dels aturats també? Crec q no)
L’ANC un gran moviment

Joaquim Rúbies
Joaquim Rúbies
27.06.2019  ·  11:55

Hauríem d’anar a favor de, no a la contra de.

No podem canviar un dels guanys més importants aconseguits aquests últims anys.

Via fora Catalans!

Joan F Ruiz
Joan F Ruiz
27.06.2019  ·  12:06

Estic molt en la línia del que ha dit Albert T:
“…
… ben farts de tanta ignomínia política i de que ens enganyin miserablement una colla de politiquets mediocres i egoistes, però…., com combinem això amb el fet que molta de la mateixa gent que demana unitat al carrer després té els sants pebrots de votar als únics que ja han deixat claríssim que no la volen de cap manera, traïnt miserablement la voluntat del poble i que llavors se senten llegitimats per seguir amb aquest comportament…. ”

La editorial no ho diu tan clarament com ho diuen alguns comentaris llegits a qui responsabilitzar de la aturada que tant encanta al PSOE i als pactistes.

Després de la submissió al Llarena el 31-G i al Juny de 2018, per part del President del Parlament, en Roger Torrent d’ERC, de la ERC de mossèn Junqueras, i les indignes declaracions d’en Tardà boicotejant l’esperit drl 1-O, per a mi va resultar incomprensible el vot majoritari a la ERC de Junqueras, la Esquerra “Repubkicsna” Convergent.

Tenim el que ha votat una majoria o enganyada o de convergents trespassats a la ERC de Junqueras.

Fins i tot la purista CUP ha fallat.

Unitat, és la solució, però si ERC i la CUP tenen interessos partidistes per sobre dels de País, no es que em generi gaire confiança.

Només el President Puigdemont manté un bri d’esperança.

David Mascarella
David Mascarella
27.06.2019  ·  12:27

Val la pena llegir l’article de Salvador Cardús a l’ARA (25/06/19) abans de donar receptes, qui fa por de veritat és la força de tot l’independentisme, amb unitat si, però unitat estratègica ben definida, unitat electoral és una altra cosa. I perquè posem per davant la nostra impaciència sense conèixer a fons com canviar la situació d’un dia per l’altre? algú es pot imaginar com es pot gestionar tot per garantir-ne el resultat que volem? i encara més, no cal redescobrir la funció de la política, dels partits.. aquest embrió que sorgeix de la mobilització popular és imprescindible, i això ho sabem tots, però d’entrada s’ha de reconèixer que el formem gent de totes les tendències.
Qui té por de veritat és Ñ, d’una estructura política potent, (amb desencontres domèstics si, qui no els té a tots nivells?)) aquesta força organitzada i amb el recolzament massiu a les eleccions, és el què es detecta com una amenaça seriosa, no els milhomes que hagin optat per moviments armats, o amb valentia explosiva però fàcilment neutralitzable.. si cal fer passos endavant o enrere, no situem l’arrel problema a casa i pensem en la lluita sostinguda de segles, amb els poc recursos de cada moment. Mai haviem arribat tan lluny, i no pararem

Joan Arumí
Joan Arumí
27.06.2019  ·  12:41

Sembla ser que, de tant acostumats, ens organitzem millor en la clandestinitat. Potser ho farem millor quan ilegalitzin ERC, JXCAT, ANC I OMNIUM. Porta tot el camí

Josep Maria Valldaura
Josep Maria Valldaura
27.06.2019  ·  13:12

I el punt final està programat a la Plaça d’Espanya. Plaça d’Espanya???. Encara l’hem de continuar nomenant així? Quins pebrots!

Lluís Paloma
Lluís Paloma
27.06.2019  ·  14:40

Jo admeto que aquest Onze reposaré i agafaré forces. No veig que fer “performances” vagi a canviar res ni a Madrid ni a uns partits que són una decepció majúscula. Però aprofito per a avisar: si aquest Onze la mani no es espectacular, no és cap baixada de souflé, és que ja hem canviat de pantalla i la gent ens volem mobilitzar per coses que no siguin simbòliques, que tinguin un impacte polític real, intens i permanent. (De passada, pot ser bo que ens puguem significar tots i que es pugui significar qualsevol, sense que calgui ser un mediàtic per a poder-ho fer, un punt en el que fins ara hem fallat estrepitosament.)

Roser Caminals
Roser Caminals
27.06.2019  ·  15:32

Molt d’acord amb l’article.
No oblidem que abans de la Diada tenim a sobre el 2 de juliol. És vital que hi hagi presència massiva a Estrasburg.

Veurem com reacciona ERC a la negativa de l’esquerra europea a acceptar, de moment, Puigdemont i Comín. Si la unitat estratègica no es manifesta ara, en aquestes condicions crítiques, l’ANC ha de plantar cara als partits, concretament a ERC, amb alguna cosa més que llirirs i consignes.

Imma Verdaguer
Imma Verdaguer
27.06.2019  ·  16:53

D’entrada, podríem dir als polítics que no volem els partits, a la mobilització i que ells es barregin amb la gent. No volem el seu protagonisme.
I la plaça Espanya, aprofitem per canviar-li el nom: pl. de la independència, pl. de la República, pl. de l’1 d’octubre…

Jaume Jose
Jaume Jose
27.06.2019  ·  18:43

Avui a les 17.30 h hi havia 58 comentaris a aquest article d’opinió del Vicent Partal. Una quarta part fan referència a ERC o a Esquerra (i m’havia semblat veure que algun usava l’expressió despectiva d’ER); 16 sobre 58. La major part d’aquests 16 comentaris per parlar malament d’ERC.
He vist algun comentari que mencionava PDeCat o JxCat i no cap que mencionés la Crida Nacional. Potser no saben identificar aquestes formacions amb precissió o se’n distreuen, especialment a l’hora de demanar la unitat d’ERC (que és diferent de l’unitat amb ERC).
Fa un temps que observo aquest esport d’atacar als erkis (com en diuen). Dic esport perquè els mateixos arguments destinats a atacar ERC podrien ser usats per atacar JxCat, o el PDeCat, o com es diguin.
El 21D 2017 sentí que ERC no s’unia a la llista de JxCat però, des de llavors, no he sentit mai que el PDeCat vulgués ajustar el programa electoral al d’ERC. Volen adhesió a uns líders sense el control a que segons quines formacions exigeixen.
El mateix article del Partal diu: “l’absència d’aquesta ‘unitat estratègica’ que Esquerra Republicana va contraposar en el seu moment a l’anatemitzada unitat electoral”. Per tant posa la unitat per sobre de l’acció del dia a dia. Molt bé si encara no haguessin acabat els 18 mesos de JxSí però ja fa mes de 2 anys que s’acabaren i no veig motiu perquè ERC pagui el cost polític de mantenir el independentisme.
No dic que ERC ho estigui fent tot bé, però no veig que el PDeCat i JxCat.
Penso que cal erradicar aquest esport d’independentistes criticant altres independentistes. Això no és compatible amb la reclamació d’unitat que diuen requerir. No són reclamacions honestes des del meu punt de vista.
La unitat s’assoleix recollint esforços, no criticant.
Que cal fer per assolir la independència? Això caldrà resoldre-ho abans de les properes eleccions autonòmiques… …perquè la ciutadania n’està farta de partits que fan de partits polítics amb interessos partidistes (no sempre confessables i de vegades corruptes).
Coratge!

CARLES ADELL
CARLES ADELL
27.06.2019  ·  20:27

Si la manifestació de la Diada conflueix a la plaça d’Espanya, proposo que aquell dia es canviïn tots els rètols i es substitueixin per un altres: Plaça 1 d’octubre de 2017. Aquesta acció simbòlica ha d’anar acompanyada per la corresponent proposició oficial de les forces independentistes a l’Ajuntament de Barcelona per fer efectiu el canvi. Ho acceptarà la Colau? Farà costat a les persones agredides que volien votar o a les forces unionistes, monàrquiques i repressores del 155? Que es mulli!

Roser Cabacés
Roser Cabacés
27.06.2019  ·  20:48

Totalment d’acord. Prou samarretes, performances i focs de camp. Amb tots els respectes, però aviat semblarem el Domund. M’indigna que el Parlament europeu menystingui els qui vam votar Puigdemont, Comín o Junqueras, però encara em va doldre més que això passés des del propi Parlament català, quan no es va investir Puigdemont, el president que havíem votat la majoria. Es va fer unilateralment des de la presidència i sense ni consultar la comissió. No ho vaig entendre i encara em dol. I em sembla que això va ser una escapada d’aigua al vaixell de la qual no ens refarem. La unitat és ara una quimera; ja es va veure prou quan vam passar de la manifestació d’un dilluns a plaça Catalunya que érem un milió, a la dels jardinets de Gràcia, on només vam ser 80.000. No deixarem de lluitar pels presos i exiliats, però més enllà d’això, tal com jo ho veig, el procés ha fet aigües.

Jordi Artigas
Jordi Artigas
28.06.2019  ·  00:34

Hi ha apunts molt interessants. M’ agradaria destacar el que relata, amb clarobscurs, en Miquel Gilibert.

Junts encara podem anar molt més lluny. Amb VilaWeb.

Fes-te’n subscriptor i construeix amb VilaWeb el nou diari que els Països Catalans necessiten ara.
Fer-me'n subscriptor
des de 60€ l'any / 5€ el mes
Ara també ens pots ajudar fent una donació única.
Fer una donació
a partir de 10 €

Més notícies