assemblea

L’Assemblea Nacional Catalana ens va convocar ahir a una altra manifestació de l’Onze de Setembre, com ha fet aquests darrers set anys. Aquesta vegada la plaça d’Espanya de Barcelona farà de punt d’arribada d’allò que es vol que siga un grapat de carrers amples curulls de gent. La raó de la tria, van dir ahir a la presentació, és representar el pluralisme del moviment independentista que per diversos camins intenta arribar al mateix punt i bastir una unitat estratègica que fa mesos que havia d’haver arribat però que no arriba.

No tinc cap dubte que la manifestació serà un èxit. Cada setmana veig en acció les assemblees locals de l’ANC –avui mateix els veuré en un acte que organitzen a Sitges– i per això sé que tenen una capacitat de mobilització única i indiscutible. Passe què passe i en les condicions que siga. La gent hi serà, com sempre. Amb les samarretes posades, remugant potser pel folclore independentista, enfadats amb el ritual, una mica cansats potser. Però sense deixar de ser-hi.

La qüestió, i ara encara som a temps de provocar-ho, és saber si la manifestació marcarà un abans i un després o no. Un abans i un després com els que van marcar la votació d’Arenys de Munt, la Via Catalana, el 9-N i la Via Lliure. Tots aquells moments van canviar la dinàmica de l’independentisme polític –vull dir sobretot dels partits–, impressionat de veure la força del carrer. I, per què no dir-ho?, temorós de la reacció dels ciutadans.

Aquest Onze de Setembre ja farà gairebé dos anys del referèndum d’autodeterminació i de la proclamació de la independència. Dos anys duríssims que han estat, emperò, testimoni de l’enduriment i del creixement de l’independentisme, que ha desafiat l’enorme repressió i les pressions arribades de tot arreu, també de dins, per a trencar-lo, desinflar-lo i reconduir-lo. Els vots, en totes les eleccions que ens han posat al davant, han estat l’expressió més indiscutible d’aquesta voluntat fèrria de la gent. Ací ningú no ha fet cap pas enrere i tothom ha resistit al seu lloc.

Ara, l’esforç fet per la gent crec, i ho dic amb el màxim respecte, que no ha estat correspost pels partits independentistes. I n’és la prova més evident precisament l’absència d’aquesta ‘unitat estratègica’ que Esquerra Republicana va contraposar en el seu moment a l’anatemitzada unitat electoral i que a la pràctica no és res de res ni es veu enlloc –per això l’ANC es troba obligada a reivindicar-la. Sempre he dit que l’antipartidisme visceral és un error, i ho mantinc. Però ara mateix allò que fa mal al país no és l’antipartidisme, sinó el partidisme. I com a exemple el ridícul de tothom aquests dies amb la ILP sobre la DUI, que és monumental. Imperdonable.

Però alerta, que per ací ja hi hem passat abans i tenim lliçons apreses, positives. I per això mateix sabem què hem de fer, si realment ho volem fer –que jo avui no puc estar segur que siga així. Si molta gent ho vol, cal simplement protestar. Organitzar a partir d’avui mateix la protesta que podria esclatar en la manifestació. Ben sorollosament. Protestar contra els nostres dirigents. Protestar contra els nostres partits. Protestar contra la seua incapacitat de traçar un camí que remate la feina començada el Primer d’Octubre.

Jo no sé qui ni com ha d’organitzar això. Em sembla que les assemblees locals de l’ANC són l’espai més adequat per a parlar-ne i estic segur que l’ANC pot entomar la protesta, si escau, i fer-la visible. Segur que els espais que han intentat articular, amb més fortuna o menys fins ara, aquest malestar ciutadà –pense en els CDR o Primàries– també ho podrien fer. I estic segur que, si cal, es pot organitzar un comitè que s’encarregue de difondre el missatge, si això fos necessari. Hi insistesc: si és que hi ha gent que vol protestar.

I protestar com? No ho sé tampoc. Però ha de ser de manera visible, que no es preste a confusions. Hi ha temps de sobres per a preparar-ho. Marcant, per exemple, alguns carrers com els carrers de la protesta contra la nostra classe política i intentant omplir-los de gom a gom mentre es buiden els altres. O portant algun símbol. O callant i manifestant-nos en silenci. O…

Aquest Onze de Setembre del 2019 té la potencialitat de marcar un canvi. Les victòries electorals han revalidat la legitimitat de la república proclamada el 27 d’octubre de 2017. La lluita, especialment des de l’exili, ha fet que la qüestió de Catalunya fos central, en una Europa que la vol defugir però que hem de fer que es trobe obligada a intervenir-hi. I Espanya continua submergida en un desgavell polític del qual no sap com eixir; pot passar que el dia de la manifestació encara no hi haja govern a Madrid. Aprofitar el moment i preparar units una reacció a la sentència –una reacció que ha de ser digna del patiment sofert i de la injustícia desfermada– demana un Onze de Setembre que pose en tensió els qui ara es miren de reüll pensant més en la pròpia organització que no en el país. O hi ha un Onze de Setembre combatiu o no es posaran d’acord ni per a protestar contra la sentència. I, sincerament, els qui no som de cap partit ni ho volem ser no podem ser responsables en cap cas d’allò que fan ells. Però la responsabilitat d’allò que fem tots plegats, com a moviment, no l’hem de defugir mai.

De manera que manifestar-nos per a què? Què us sembla per a dir que ja n’hi ha prou d’aquest color?

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Sostenir un esforç editorial del nivell i el compromís de VilaWeb, únicament amb la publicitat, és molt difícil. Per això necessitem encara molts subscriptors nous per a allunyar qualsevol ombra de dificultats per al diari. Per a vosaltres aquest és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Podeu fer-vos subscriptors de VilaWeb en aquesta pàgina.

Vicent Partal
Director de VilaWeb