Els tècnics retiren la llosa de marbre que cobria la fossa 21 (fotografies: Prats i Camps).

Passades les onze del matí, el so del martell pneumàtic comença a retrunyir pel cementiri de Paterna. Espasmes i calfreds per totes les espinades. Abans, la radial ha ajudat a desenganxar les peces que sostenien la llosa de marbre. La polseta del ciment es barreja amb una mica de fang que rodejava la fossa 21. Fang i pinassa. Fa poques hores que ha deixat de ploure després d’una nit de trons i llamps i una pluja espessa i cabuda. Al voltant de la fossa i dels tècnics d’Arqueoantro, desenes de persones neguitoses. Algunes han esperat vuitanta-dos anys per a veure aquest moment. Són els fills d’alguns dels afusellats. N’hi ha setze de vius, però no tots poden participar en aquest acte. La biologia corre més que no les lleis i els processos administratius.

Un moment dels parlaments, amb la consellera Rosa Pérez Garijo i la presidenta de l’Associació de Familiars de la Fossa 21.

Vuitanta-dos anys és una vida. Moltes vides. Les vides de les setanta-sis persones executades entre el 15 i el 21 de juliol de 1939. Eren republicans i els van prendre mesos després d’acabada la guerra. Càstig, represàlia, escarn. Després d’haver passat per presons o calabossos, van arribar a la paredassa d’afusellament en quatre saques de divuit o vint presos. Els llocs de procedència eren diversos. Ontinyent, Quart de Poblet, Bocairent, Catarroja, Alfara del Patriarca…

Tancar ferides

Abans del martell pneumàtic i la radial, el sol comença a lluir amb tota la força d’un dia de les acaballes del mes d’agost. Retrobades i coneixences. La fossa és just a l’entrada del cementiri. La presidenta de l’associació de familiars, Pilar Taberner, va rebent les famílies una per una. Grups de dues o tres generacions. Arriben de poblacions diferents. Com que alguns dels membres de l’associació no es coneixen entre si, aprofiten per a posar-se cara, per a compartir sensacions. Salutacions i abraçades i totes les emocions convocades. Emoció continguda, amagada rere la màscara o rere un somriure tou. Molts d’ells s’han posat la samarreta que els identifica com a descendents: “Recordar-los és donar-los un lloc a la història”, s’hi pot llegir a l’esquena.

Al seu discurs, Taberner ha parlat de tancar ferides, de trencar tabús i silencis, i ha lamentat que els tribunals espanyols no anul·len els consells de guerra fets en jutjats militars i sense possibilitat de defensa, el resultat del qual són els milers de morts a les fosses comunes.

La calma i una mica de descans dels descendents

Luz Josefina Ferre
Luz Josefina Ferre.

Luz Josefina Ferre ha arribat amb una part de la família. Aparenta estar tranquil·la, encara que diu que no ho està. Està molt atenta a tot allò que passa al voltant de la fossa. Escolta els discursos i observa. Fa fotografies i vídeos amb el mòbil. Al coll, un penjoll amb la paraula “llibertat” que li van regalar els fills i que la representa.

Tenia cinc mesos quan la Guàrdia Civil espanyola va anar a cercar son pare a casa. Acabava de tornar del front amb tota la il·lusió per veure la seua Finita. Arran d’aquest fet i de la por que la família va tenir els anys següents a l’execució, la mare de Luz va emmalaltir. “Pensava que no ho veuria, però ací estic”, diu.

Luz Josefina Ferre: “Després d’afusellat el pare, la Guàrdia Civil venia a casa per si havíem fugit”

Els familiars d’Àngel Bernat Beneito.

Àngel Bernat és el nét d’Àngel Bernat Beneito, de Bocairent, també. Ha anat a Paterna amb Antonia López, que es va casar amb un fill d’Àngel. Tenia quaranta-vuit anys quan el van matar. “Era mestre de música i va unir les dues bandes del poble. També va escriure un himne de Bocairent que va estar prohibit fins el 1979. Era forner i molt bona persona. En sa casa va guardar gent d’un bàndol i d’un altre, però ell era republicà. Li van fer un judici sumaríssim.” Explica el nét que Àngel estava tan convençut que era innocent que es pensava que no el matarien. Ho va deixar escrit en tots els paperets que podia arreplegar. També hi deia que volia que l’enterraren amb la seua dona Guadalupe, al poble. “A veure si el deixem descansar com ell volia”, diu.

Tots els noms

Abans d’aixecar la llosa, els descendents han llegit, l’un darrere l’altre, per a posar-los a la història, el nom de tots els represaliats.

 

Les llistes de Vicent Gabarda

Al cementiri, també hi ha un home citat en els discursos oficials. Ulleres fosques, màscara i bandolera de cuir. És fill de Paterna. De fet, de menut anava a jugar al cementiri. De major, va començar a fer-se preguntes i a visitar els arxius en què ningú abans no havia remenat. A les mans, hi du un dossier amb tot de quadres i llistes. És Vicent Gabarda i la major part dels descendents el volen saludar. És gràcies a les seues investigacions tan exhaustives, gràcies a les llistes inacabables de noms, de llocs de procedència, d’oficis i de filiacions, que moltes de les persones que avui eren allí, observant el treball dels arqueòlegs, hi eren; és gràcies a ell que avui es pot saber amb molta precisió on són els centenars de represaliats. Gabarda els escolta. Tots li volen dir qui era la persona que esperen de recuperar, què en saben. Ara treballa per a la Generalitat entrevistant familiars per a poder arreplegar tota la informació possible dels morts. A moltes fosses, també a la 21, hi ha cossos de persones que ningú no reclama. O dit d’una altra manera, l’associació de familiars encara no n’ha pogut localitzar cap descendent.

L’historiador Vicent Gabarda, amb un dels descendents.

Acusacions falses

Els fills de José Llopis, de vuitanta-vuit anys, observen com s’acosta a la fossa per a assenyalar la fotografia de son pare, José Llopis Calatayud. Ens diuen que sí, que son pare està bé i que, si parlem amb ell, ens contarà tot allò que recorda. Tenia sis anys quan el van matar. És un home sec, no gaire alt i molt xerraire. Té una germana bessona, que encara viu, però no està gaire bona de salut. “En aquell temps, assenyalaven una persona i deien: ‘Eixa sobra, fora.’ Jo sempre he recordat el meu pare. Vivíem al barri de la Cantereria d’Ontinyent. El tancaren en un local i per una finestreta el vèiem. Ma mare m’hi portava.” Un dia, ja no en van saber res més. El pare de José era xapista i caçador. Al gos, li deien Gallo. “Ara, he deixat les coses en mans dels meus xicons. Jo havia vingut ací unes altres vegades per veure el lloc on els mataven. Avui no volia venir, però els meus fills, que volen endur-se l’avi a Ontinyent, m’han dit que vinguera.”

José Llopis assenyala la fotografia de son pare.

Manuel Lloris és el fill de Salvador Lloris Épila, d’Alfara del Patriarca. El mataren el mateix dia que als que són a la fossa, però el cos de Salvador no hi és. La família va saber de l’execució i va arreplegar el cos per a enterrar-lo de manera individualitzada, però no saben on és. No el troben. Segons Gabarda, això era una cosa relativament habitual. Entre l’assassinat i el soterrament, deixaven passar un parell de dies per si la família volia arreplegar el cos i endur-se’l o pagar per un nínxol individual. “Moltes famílies no sabien quan el seu estimat estava en capella, no sabien quan els matarien. Unes altres eren de molt lluny i quan arribaven ja l’havien soterrat. I moltes, la majoria, no podien pagar.”

El fill i la néta de Salvador Lloris.

Pilar Lloris, la néta de Salvador, explica que el cas del seu avi va ser una represàlia de llibre. La filla d’un guàrdia civil el va assenyalar com l’assassí de son pare. Pilar explica que la sentència és demencial, plena de contradiccions. I explica també que la vídua del guàrdia va anar, anys més tard, a disculpar-se amb la seua àvia. Que no pensava que la cosa acabaria així, li va dir. “Tot això ha fet que mon pare encara tinga por, encara no vulga remenar res, i el fet pitjor de tot és que li queda el dubte de si son pare era culpable o no”, diu.

Llàgrimes per als altres

Una mica apartat de la fossa, un home saluda Taberner. El nus a la gola esdevé un devessall de llàgrimes. “Has pogut venir?”, diu ella. I ell, amb les ulleres entelades, diu que sí, que havia de venir, i res més. Paraules amables i de consol mutu. Ens expliquen que ell té un familiar enterrat en una fossa comuna, però no la té localitzada. No sap on és. Durant un temps van pensar si podria estar en la 21. Finalment, no ha estat així, però ha volgut ser en aquest acte senzill, amb el protocol just perquè hi ha una consellera, perquè, simbòlicament, amb la retirada de la llosa grisa i asèptica, també s’ha esbucat una mica el mur del seu neguit.

En aquesta fossa hi ha soterrades tres dones de Catarroja. Una d’elles és Bàrbara Morellà Ribes. La seua néta, Núria Serentín Cebrian acaba d’arribar de Santa Coloma de Gramenet. “Era una mestressa de casa amb uns ideals, militava a la CNT, com les altres dues companyes també enterrades aquí. La van acusar d’assassinar un home a Castelló. Una barbaritat! Allò que va passar és que van agafar a tots els que eren contraris al règim.”

Núria Serentín.

Núria explica que la por va tenallar la família. La tenalla encara. “La meua iaia no va existir fins l’any 1978, quan jo vaig venir a passar un estiu a Catarroja i la seua germana em va contar què havia passat “. Quan va tornar a Catalunya, li ho va dir a la mare i la mare va admetre la por que tenia. Tenia dotze anys quan la van matar. “La meua mare tenia dotze anys quan van agafar la meua àvia, que sembla que estava embarassada i va avortar d’una pallissa. La mare cada dia anava a la presó i li duia un tros de pa fins que, un dia, els guàrdies li van dir: ‘No cal que tornes perquè l’han matada aquesta tarda.'”

La primera fossa exhumada amb diners de la conselleria

Aquesta fossa és la primera que s’exhuma amb diners aportats per la Conselleria de Participació, Transparència i Qualitat Democràtica. La seua titular, Rosa Pérez Garijo, ha fet allò que fa cada vegada que parla de les fosses comunes: demanar disculpes als familiars i reiterar la seua obsessió per a fer que el territori valencià siga un país lliure de fosses. “Obrint les fosses, tornem la dignitat al nostre país, a nosaltres, no a les víctimes, perquè ells no la van perdre mai, la dignitat.” La consellera, que a la Diputació de València ja va impulsar l’obertura de fosses, ha reiterat el dolor que causa que els familiars de les víctimes hagen esperat tants anys: els quaranta de la dictadura i els quaranta-cinc de la democràcia.

I mentre els tècnics fan les feines preliminars per a arribar al nivell d’enterrament, i mesuren la cota, i les famílies a poc a poc comencen a retirar-se, a molt pocs metres, dos arqueòlegs són molt avall a la fossa 114 oberta… Hi ha dos ventiladors molt grans per a alleujar-los la calor i la humitat. La terra continua retornant cossos.

Les vides esquinçades de la fossa 114 de Paterna

La 126 continua encara intacta, amb les llosetes amb els noms de les dues-centes-trenta-vuit persones que hi van soterrar l’any 1940. La més gran del cementiri. Segons la Conselleria de Qualitat Democràtica, estan a l’espera d’uns permisos per a poder-ne escometre l’exhumació. Els treballs podrien començar d’ací a unes setmanes. Segons Vicent Gabarda, s’han localitzat molt pocs familiars d’aquesta fossa, encara.

Combined-Shape Created with Sketch.

Ajuda VilaWeb
Ajuda la premsa lliure

VilaWeb sempre parla clar, i això molesta. Ho fem perquè sempre ho hem fet, d'ençà del 1995, però també gràcies al fet que la nostra feina com a periodistes és protegida pels més de 20.000 lectors que han decidit d'ajudar-nos voluntàriament.

Gràcies a ells podem oferir els nostres continguts en obert per a tothom. Ens ajudes tu també a ser més forts i arribar a més gent?
En aquesta pàgina trobaràs tots els avantatges d'ésser subscriptor de VilaWeb, a què tindràs accés a partir d'avui.