Vicent Gabarda al cementeri de Paterna (Fotografies: Prats i Camps)

Fes-te subscriptor de VilaWeb

Aquest diari existeix perquè més de vint mil lectors han decidit que poden i volen pagar cinc euros el mes perquè tots rebeu tota la informació amb accés obert. Però no n'hi ha prou. En necessitem més. Tu ho vols i pots? Fes-te'n subscriptor ací.

Fa poques setmanes que El cost humà de la repressió al País Valencià (1936-1956), editat per Publicacions de la Universitat de València i la Institució Alfons el Magnànim, ha arribat a les llibreries i encara no se n’ha fet cap presentació pública. Vicent Gabarda espera que en qualsevol moment l’acusen d’equidistant. El llibre, de 669 pàgines, conté una llista amb 12.444 noms de persones víctimes de la repressió. Aproximadament, la meitat eren republicans i l’altra meitat eren franquistes. Van morir al País Valencià entre el 1936 i el 1956. Hi són tots junts. Per ordre alfabètic i classificats per comarques. Al costat de cada nom, l’edat, la professió, l’estat civil, la militància i la data i el lloc de la mort. En molts casos, no totes les caselles es poden omplir perquè els arxius són incomplets.

“No és una proposta fàcil ni còmoda. Però el coneixement històric sovint fa preguntes i exposa resultats incòmodes i pertorbadors”, escriu el catedràtic d’Història Contemporània de la Universitat de València, Marc Baldó Lacomba, al prefaci del llibre.

I Gabarda mateix escriu: “En ambdós bàndols (i repetisc, no és cap intent d’igualar ambdues repressions) va haver-hi viudos, viudes, orfes, robatoris, saquejos, confiscacions, assassinats, extorsions, terror calent, terror fred, incontrolats, víctimes… i quan s’utilitzen algun d’aquests termes com a justificació de la repressió que va comportar posteriorment, s’ha de tenir present que, en un moment determinat, el mateix terme es podia aplicar per a parlar del que va ocórrer a l’altre costat de la línia divisòria”.

Del cost humà de la repressió, parla el llibre del doctor en història per la Universitat de València. La primera persona que va dir públicament a mitjans dels anys vuitanta del segle passat que al cementeri de Paterna hi havia milers de persones soterrades en fosses comunes contra la seua voluntat i contra la voluntat dels seus familiars.

Heu fet una obra monumental.
—La veritat és que ja tenia ganes d’acabar el llibre. És el resultat de més de vint-i-cinc anys fent voltes al tema. Vaig començar l’any 1985 i primer fas una cosa i després en fas una altra, i a còpia de reflexionar i de fer rodar els pensaments i de parlar amb la gent i de veure el pitjor de la gent, et calfes el cap i continues.

Qui són les víctimes de la repressió?
—Uns són víctimes dels passeigs en què pegaven dos trets a la cuneta o en qualsevol lloc del cementeri; o gent que eren a la presó i els van fer una saca. Són víctimes indirectes de la guerra civil a la rereguarda. Altres són els afusellats després de la guerra civil. O morts a la presó tant durant la guerra com durant la postguerra. I després, hi ha els únics que consten com a soldats morts perquè eren dirigents de dretes, de Falange i tradicionalistes, coneguts al poble, i des del mateix poble s’enviava un informe a les unitats alertant que podien ser desertors. Els van afusellar per ser de dretes i perquè volien desertar en un moment determinat.

Al llibre ajunteu les víctimes d’un bàndol i de l’altre. Això no és habitual quan es parla de memòria històrica.
—Vaig fer un primer treball només sobre la repressió franquista, però em vaig quedar molt sorprès. Volia saber què era això, perquè tu saps que després d’una guerra hi ha una repressió, i més encara, en el cas del franquisme. Però és que m’apareixia tantíssima gent víctima de la repressió exercida pel bàndol republicà! Parlem de més de sis mil persones mortes de manera violenta i no natural a la zona de la rereguarda. I volia saber per què va passar això. La història de la guerra civil sí que es coneixia més. Volia saber de què parlava.

I de què parlàveu?
—M’he cansat un poc que la gent només veja una versió de la història. Encara no som prou objectius per a agarrar les dues versions, les dues repressions, i comparar encara que siga només per volum. És clar que cada repressió és d’un tipus de gent i no són comparables qualitativament, ni de bon tros! Cada una té el seu context històric, cada una té unes causes i unes conseqüències. Però a l’hora de valorar el dolor, es poden posar de costat una repressió i una altra.


—Totes deixaren vidus, vídues, orfes… Dolor, bàsicament. Ningú no era capaç de pensar que a l’altre bàndol podia passar una cosa semblant. Això no va ser el resultat d’un enfrontament al carrer, com va passar a Barcelona o a Madrid, una sublevació que va costar la vida a molta gent. Ací hi havia un conat de sublevació i estava tot preparat, però no va eixir i no va costar una sangria. No. Ací va passar com a conseqüència indirecta del que passava a la guerra civil.

Al País Valencià, que fins el 1939 va ser a la rereguarda, es compten dotze mil morts. La meitat per cada bàndol?
—N’hi ha més durant la repressió republicana que durant la repressió franquista. Això és el que em fa dir, sigueu capaços de pensar que eixes més de sis mil persones que es van morir en la guerra civil no es van morir de grip. Algú era el responsable que els mataren, no? Per què no volem reconèixer que hi va haver una revolució social i unes conseqüències? Assumim-ho. Que després es va fer una injustícia, és evident, però no penseu que la repressió franquista ha estat a canvi de res. Hi havia una història prèvia que s’ha de mirar.

En altres territoris no va passar igual. En el balanç global de l’estat espanyol, les víctimes de la repressió franquista tripliquen les causades per la república.—Al País Valencià va començar la repressió quan es va acabar la guerra. Durant tres anys els republicans controlaren la situació, i quan s’acabà la guerra el control va ser dels franquistes. Hi havia unes llistes elaborades de quines víctimes hi havia durant la guerra i a qui podien liquidar impunement durant la postguerra amb l’excusa que feien justícia. Això no vol dir que no siga una injustícia, però en la balança ells tenien l’avantatge de saber quanta gent podien eliminar sense cap mena de justificació.

En les presentacions del llibre, la gent entén que parleu en aquests termes?—Em fa por. Em pensava que tindria més problemes dels que he tingut fins ara. Encara no he fet cap presentació perquè el llibre acaba d’eixir. Però sí, ja espere que en una presentació algú s’alce i em diga, ep!, però què dius?

I què direu?
—El tracte que el franquisme va donar a les víctimes justifica totes les reivindicacions que es fan. No ho negue en cap moment, ni de bon tros. Les víctimes del franquisme necessiten una reparació, perquè no hi ha dret de tot el que s’ha fet. No hi ha dret que estiguen com estan, sense que ells ho hagen volgut. Perquè una cosa és que avui tu vulgues cremar el teu familiar, per la teua decisió, i una altra cosa és que et diguen des de dalt què passarà amb el teu cos, i que a més no pugues reclamar-lo i dur-lo a soterrar allò on vulgues. Que encara estiguen en fosses comunes mereix tota mena de reivindicació per part dels familiars. I és eixa posició la que moltes vegades no ens deixa pensar com a persones que som, independentment de la ideologia. Recorde que som a la rereguarda, que no som en territori de guerra. La gent no mor al front, sinó a conseqüència de saques, de passeigs. Era violència dura d’una persona que podia exercir-la sobre una altra que no podia. Va costar milers de morts.


—Vull posar en evidència que cada poble del País Valencià va suportar no una repressió, sinó dues. La republicana i la franquista. Que van costar milers de morts. Que tots eren veïns del poble i que no hi havia tanta diferència entre ells. Van morir per culpa de la ideologia, per culpa dels pensaments, per culpa de la manera d’actuar, per culpa d’un moment històric. Tot el País Valencià estava afectat per una guerra que teníem lluny. Víctimes a la rereguarda.

Em fa l’efecte que en algun moment us acusaran d’equidistant.
—M’han acusat de tot! Voldria deixar ben clar que jo no tinc res a veure amb Pío Moa ni coses d’aquestes, ni de bon tros. Tinc la sort de no estar afectat per la repressió ni d’una banda ni de l’altra. Tinc la sort de ser més objectiu. A l’hora de parlar d’eixes víctimes, tot són noms i cognoms i persones.

I és per això que heu fet una sola llista amb aquests noms i cognoms?
—Era el que volia fer. Només canvia la lletra cursiva i la data de la mort. Tots són morts iguals. Cadascú té la seua professió. Cadascú té la seua història. No he volgut trencar i posar dos blocs de noms. Estan poble a poble, uns a continuació dels altres. Com diu Goethe, en una frase amb què encapçale el llibre, no som ni bous, ni braus, sinó víctimes humanes. Al final vas a parar a la fossa comuna i el resultat és això, ossos, despulles i res de res.

El període que inventarieu va del 1936 al 1956.
—Aquell any es va fer l’últim afusellament a Paterna. El vaig començar l’any 1985. Jo sóc de Paterna, i en el cementeri hi ha més de dos mil afusellats i jo no ho vaig saber mai. Descobrir-ho va ser tan sorprenent! Hi havia gent que ho sabia, és clar, però no era una cosa que es respirara en l’ambient del poble. Ho sabien les famílies, però els altres, si ho sabien, callaven. Era normal. Van matar gent des del 1936. Alerta, no des del 1939! Del 36 al 56. Cada dia hi havia saques. Primer, durant la república i, després, durant el franquisme.  Crec que els veïns de Paterna havien fet una bombolla i deien, això és cosa de militars i ja us apanyareu. Aleshores vaig començar el treball i vaig trobar-me afusellats des del dia 4 d’abril del 1939, dos dies després d’haver acabat la guerra, fins el desembre del 1956.

Vàreu ser el primer a parlar de les fosses i de Paterna i vàreu impulsar la memòria històrica.
—Quan vaig acabar la carrera d’Història, un company de Llíria em va dir, al teu poble hi ha afusellats del meu, i jo pensava que es referia a afusellats de la guerra civil. I ell m’ho va matisar, eren afusellats durant la postguerra. Vaig anar al registre civil a veure qui eren eixos de Llíria i va ser quan vaig veure inscripcions individuals de persones que havien mort de manera estranya en grups de trenta persones, quaranta o cinquanta, en un racó del poble que era el cementeri. Al Terrer. El lloc on anàvem a menjar-nos la mona de Pasqua quan jo era xicotet. Ho vaig publicar i a la facultat no s’ho creien.


—La memòria històrica és una cosa de l’any 2000. En el moment que jo us dic, el franquisme era únicament economia, autarquia, l’Opus, el canvi econòmic… Botaven directament del 1939 al desarrolismo dels anys cinquanta i seixanta.

Paterna va ser el detonant.
—Em vaig preguntar quantes Paternes podia haver-hi al País Valencià. Desconeixia completament la història contemporània. Vaig començar a anar de poble en poble, de Vinaròs a Oriola, buscant eixos punts d’execucions, que vaig recollir en el llibre Afusellaments al País Valencià 1938-1956.

Ara les coses han canviat i la memòria històrica ja és al nom d’una conselleria. S’arribaran a trobar tots els cossos que encara són a les fosses?
—Crec que al País Valencià els cossos sí que es trobaran. Ací no hi ha cunetes com a Castella o Andalusia. Ací, la burocràcia franquista no va tenir cap problema a deixar constància per escrit on són els morts. Un 99,99% dels que van morir poden estar registrats i localitzats. Una altra cosa és localitzar-ne els familiars i lliurar-los-els. Encara que hi ha avenços científics i es fan proves d’ADN, l’estat en què es troben els cossos potser no ho permetrà. Una cosa és un nínxol individual o una tomba amb un parell de persones, però una altra cosa és una fossa amb trenta persones o cinquanta. La putrefacció ha fet estralls. Estaria bé que els diners que es gasten en això tingueren bons resultats i que els familiars que els reclamen els pogueren trobar.

Tornant a la llista de noms que ocupa dues terceres parts del vostre llibre, com l’heu feta?
—Depèn de què busques. El franquisme no va tenir cap problema a registrar totes les persones que morien, tant els afusellats com els presos. Vaig tenir moltíssima sort, perquè avui és molt complicat. Hi ha tanta gent que vol investigar, que s’han arribat a saturar els registres civils. Quan vaig començar, ningú més s’interessava per aquells llibres i, tret d’un parell de casos, m’obrien les portes. Vaig poder treballar-hi tant com vaig voler. Pel que fa a les altres víctimes, és més complicat perquè no es feien les inscripcions quan es morien, sinó que es feien més tard. En aquest cas, la meua font ha estat la “Causa General”, que és una autèntica memòria històrica. És un arxiu que Franco va començar el 1940 per a saber tot el que havia passat en cada poble de l’estat durant el temps que hi manava la república.

Ara es pot consultar en línia. Què s’hi troba?
—Hi ha una llista de tots els caiguts per Déu i per Espanya de cada un dels pobles, i també hi ha una llista amb tots els cadàvers arreplegats en eixe poble i que no n’eren originaris. També hi ha una llista de denúncies i això em serveix per a confirmar que les persones afusellades tenen relació amb un fet concret i per a ubicar noms que no se sap de quin municipi són. Combinant noms i fets i totes les informacions que s’hi relacionen, es poden fer aquestes llistes. És el resultat de trenta-cinc anys de feina i encara no l’he acabada. No l’acabes mai.

Qui hi falta, a les llistes?
—Hi ha uns quants casos sobre els quals no tenim documentació i, malgrat saber amb certesa què hi ha, no podem donar-los nom i cognom. Són els del final del conflicte i de les primeres setmanes de la postguerra, d’aquelles persones que podien ser civils o militars que, en el port d’Alacant o en els camps de concentració d’Albatera, Portaceli o el Vilar, van optar pel suïcidi o van morir assassinats o d’inanició o per malaltia. Ja no en queden testimonis, pràcticament. Les víctimes civils de les topades ocorregudes durant l’ocupació van ser recollides com a caiguts pels guanyadors, però els del bàndol perdedor no ho van ser i, per tant, no poden ser identificats.

Paul Preston us ha escrit el pròleg, molt elogiós, del llibre. Coneix la vostra feina de fa temps.
—Li estic molt agraït. Vaig anar a escoltar-lo en una xerrada i uns amics me’l van presentar. Em va dir, home, el del quiosc! I això és perquè només sóc un professor associat a la universitat i em vaig buscar la vida posant una papereria que va esdevenir quiosc. Preston diu que les tres persones que han fet més per la memòria històrica a Espanya són l’amo d’una gasolinera de Cadis, a qui també conec, un pastor d’Extremadura i l’amo d’un quiosc a València.

En què treballeu ara?
—El llibre acaba d’eixir i té alguns defectes, com quasi totes les coses, i més, quan és un treball tan voluminós. Com que no sé fer una altra cosa, quan acabe les classes em pose a consultar la “Causa General” per continuar confirmant domicilis i noms per a omplir els llocs que encara són buits. Així, quan facen una reimpressió, podrem corregir i cada vegada hi haurà menys defectes. A més, hi ha molts aspectes que estan poc tocats, o només hi surten de passada. Per sort, hi ha històries locals que van eixint i donen informacions a les quals jo no podia accedir. Jo no forme part de cap grup d’investigació, treballe de manera individual.

Podeu comprar El cost humà de la repressió al País Valencià (1936-1956) a la Botiga de VilaWeb

Fes-te'n subscriptor i construeix amb VilaWeb25 el diari nou que els Països Catalans necessiten ara.

60€/any
120€/any
Si encara vols ajudar-nos més, pots fer-te'n com a Protector.

Si no pots, o no vols, fer-te'n subscriptor, ara també ens pots ajudar fent una donació única.