31.10.2025 - 21:40
|
Actualització: 01.11.2025 - 00:48
The Washington Post · Rick Noack, Haq Nawaz Khan i Shaiq Hussain
Per al Paquistan, és una frontera fixa. Per a l’Afganistan, és poc més que un traç cartogràfic sense valor. Parlem de la línia Durand: un llegat de l’imperi Britànic que, més d’un segle després, continua dividint els països als quals se’ls imposà.
Fa setmanes que les forces paquistaneses i afganeses lluiten a banda i banda de la frontera traçada pel Regne Unit al segle XIX que dividí unes terres històricament paixtus. Ara, ambdós països proven de negociar un alto-el-foc a llarg termini mentre el govern talibà continua qüestionant-ne la validesa jurídica.
Desenes de soldats i civils han mort aquest mes en combats fronterers. Fa dues setmanes, el Paquistan llançà un seguit d’atacs aeris contra unes quantes ciutats de l’Afganistan, en una escalada que amenaçà de convertir la disputa fronterera en una guerra més àmplia.
D’aleshores ençà, l’alto-el-foc temporal acordat per ambdós països es manté. Tanmateix, l’optimisme sobre la possibilitat que el Paquistan i l’Afganistan trobin un terreny comú entorn les diferències que els divideixen és baix.
Els diplomàtics imperials britànics traçaren la línia Durand, d’uns 2.700 quilòmetres, l’any 1893, poc després de la victòria britànica a la segona guerra anglo-afganesa, per demarcar la frontera entre l’Afganistan i el Raj britànic.
Eren les darreries del segle XIX, i el Regne Unit i Rússia estaven immersos en una intensa disputa geopolítica pel control de l’Àsia central. Per a Londres, l’Afganistan tenia valor estratègic com a “zona tampó” entre l’esfera d’influència britànica i l’esfera d’influència russa.
Pressionat per l’imperi, l’emir afganès Abdur Rahman Khan acceptà la pèrdua de part de les terres tribals de l’ètnia paixtu, que van ser annexionades a l’Índia britànica.
La frontera resultant –que s’estén des de la Xina, al nord-est, fins a l’Iran, al sud-oest– fou batejada amb el nom del diplomàtic britànic Mortimer Durand, aleshores ministre d’Afers Exteriors de l’Índia.
El 1947, quan l’Índia es dividí i el Paquistan se n’independitzà, la jurisdicció sobre la frontera passà a mans del nou govern paquistanès. D’aleshores ençà, Islamabad ha proclamat la disputa resolta i ha instat els successius governs afganesos, incloent-hi els talibans, a desentendre-se’n. Els funcionaris del govern paquistanès han reiterat, en anticipació de les converses d’aquest cap de setmana entre ambdós bàndols a Istanbul, que el futur de la frontera no era negociable.
Però fa dècades que l’Afganistan en qüestiona la validesa jurídica. Els talibans, de fet, s’han acostumat a referir-se a la frontera com a “hipotètica” o “imaginària”.
El principal punt de fricció entre els dos països són els atacs transfronterers perpetrats per milicians paquistanesos afins als talibans, als quals Islamabad acusa Kabul de donar suport. Al govern paquistanès, en particular, li preocupen els milicians islamistes paquistanesos que juren lleialtat als talibans i que, aquests darrers mesos, han intensificat notablement els atacs a la zona que el Regne Unit annexionà a l’Índia ara fa més de 130 anys.
Les autoritats paquistaneses diuen que Kabul dóna suport de manera activa al grup, que pretén de retornar a mans afganeses les regions frontereres que històricament havien pertangut al país.
Les autoritats paquistaneses atribueixen la majoria dels atacs perpetrats a la zona aquests darrers mesos als talibans paquistanesos, o TTP. El cap del grup, Noor Wali Mehsud, fou l’objectiu d’un presumpte atac aeri paquistanès a Kabul ara fa dues setmanes, que desencadenà més d’una setmana d’enfrontaments fronterers. Mehsud sobrevisqué a l’atac i, d’aleshores ençà, ha reaparegut en públic. El Paquistan no ha reivindicat oficialment l’autoria de l’atac.
Els talibans afganesos neguen que donin suport al TTP, i el TTP nega que rebi suport dels talibans afganesos. Un membre destacat del grup diu a The Washington Post que les negociacions entre l’Afganistan i el Paquistan no han tingut cap efecte en les operacions del grup.
“No hem rebut cap pressió de l’Emirat Islàmic perquè deixem de lluitar al Paquistan”, diu, tot emprant la designació amb què s’autodenomina el règim talibà. L’home accedeix a parlar amb The Washington Post amb la condició d’anonimat, atès que no està autoritzat a parlar públicament.
Durant gran part del segle XX, els paixtus i els membres d’altres tribus de la regió passaven lliurement la frontera cada dia. Als anys vuitanta, les autoritats paquistaneses, fins i tot, van fomentar el trànsit fronterer, atès que molts d’aquests paixtus passaven a l’Afganistan per transportar armes per als mujahidins afganesos per a la guerra contra l’URSS.
Els mujahidins, els precursors dels talibans actuals, obtingueren grans cotes de suport entre la comunitat paixtu que viu a banda i banda de la frontera.
“La gent no la considerava una frontera: no hi havia passaports ni visats”, diu Nisar Ali Khan Dawar, un dirigent tribal de 57 anys del Paquistan, que explica que fins fa uns trenta anys travessava la frontera diàriament amb llibertat plena. “Anàvem i veníem, assistíem a casaments, funerals o simplement sortíem a sopar”, explica.
La llibertat de pas acabà abruptament amb l’atac de les Torres Bessones, el 2001, i la consegüent invasió nord-americana de l’Afganistan.
Pressionat per Washington, el Paquistan tancà els passos fronterers i desplegà tropes per provar de reforçar la frontera. Bin Laden aconseguí d’escapar al Paquistan, però l’impacte d’aquell tancament fronterer a la regió ha estat durador.
Les comunitats que depenien del comerç transfronterer van perdre accés als seus mercats principals de la nit al dia. Ho explica Nisar Baaz, un polític local que dóna suport a estrènyer els vincles entre l’Afganistan i el Paquistan. “La gent s’ha quedat sense res”, diu.
El 2007, Islamabad prengué mesures per a fortificar la frontera arran de l’onada d’atacs perpetrats pel TTP aquell any al país, i va construir una tanca que ara recorre la majoria de la frontera.
Així i tot, vigilar tota la frontera sencera és pràcticament impossible. Els milicians del TTP i els traficants traspassen la tanca amb freqüència, i alguns veïns de la zona fins i tot encobreixen els milicians.
“Aquesta línia injusta ha dividit i afeblit els paixtus afganesos, i no l’acceptarem mai”, sentencia Khan Dawar.
Els analistes dubten que el govern talibà, que tan sols compta amb el reconeixement diplomàtic de Rússia, tingui arguments per a disputar la validesa jurídica de la línia Durand.
“Tant el Paquistan com l’Afganistan han tractat durant dècades la línia Durand com una frontera internacional de ple dret”, diu Ahmer Bilal Soofi, ex-ministre de Justícia paquistanès.
És possible, això sí, que els talibans considerin que les tensions frontereres poden ser avantatjoses a escala interna. “El fet que insisteixin en aquest tema fa pensar que volen instrumentalitzar el nacionalisme per distreure la població dels problemes del país”, diu Zahid Hussain, analista polític paquistanès.
“Això pot reportar-los suport a curt termini de portes endins, però l’única cosa que farà serà augmentar la inestabilitat en un país i en un altre.” En aquest sentit, Hussain explica que el tancament dels passos fronterers aquestes darreres setmanes ha impedit que els comerciants transfronterers passessin d’un país a un altre per fer negocis, en un moment en què milions d’afganesos s’enfronten a una situació de fam greu.
Shakir Afridi, un comerciant paquistanès de la regió fronterera amb l’Afganistan, diu que les pèrdues econòmiques ocasionades pel tancament de la frontera han estat molt greus, però que encara ha estat pitjor l’efecte que això ha tingut en els milers de refugiats afganesos expulsats del Paquistan que han quedat atrapats en terra de ningú a la frontera –sense poder romandre al seu país de destinació ni poder tornar al seu país d’origen.
Més d’un milió d’afganesos han estat deportats o convidats a anar-se’n del Paquistan d’ençà del 2023, en una campanya que els analistes sovint han descrit com un intent de pressionar els talibans afganesos perquè facin més pressió sobre el TTP. “Als infants i a les dones se’ls hauria de deixar tornar, com a mínim”, lamenta Afridi.
- Subscribe to The Washington Post
- Podeu llegir més reportatges del Washington Post publicats en català a VilaWeb
